Araburg

POSTISSOS

2010-11-21T12:58:00.000-08:00

Si los pelos fueran realmente importantes, estarían dentro del cerebro.

Eduardo Galeano

Com a conseqüència del remarcable èxit que tenia el meu bon amic Adam Adonis entre les dones a causa de la seva notòria bellesa física, vaig decidir de quedar amb ell un dissabte a la tarda en una coneguda cafeteria de Barcelona. Jo havia començat a sospesar la possibilitat de fer-me fer un empelt capil·lar i una reducció d'estómac i havia llegit alguns articles que parlaven de tota mena d'intervencions a preus prou econòmics. Com que hi tenia prou confiança en l'Adam, estava disposat a preguntar-li si creia convenient que em sotmetés a una d'aquelles intervencions a fi de llimar les meves imperfeccions físiques. Quan li vaig haver exposat el problema, sense pensar-s'ho ni un segon va esbramegar:

-I ca! Tros de salvatge! Que no ho veus que te m'esguerraries del tot si fessis aital heretgia! Els homes i les dones hem de ser naturals i conformar-nos amb allò que tenim. Ni pensaments de posar-te postissos o retocar-te el cos, em sents? Et gastaries massa diners i al final tindries la sensació que no hi hauries guanyat pas gaire. L'important és ser bona persona i estar bé amb tothom. Quina rellevància té ser gras o sec, alt o baix, pelut o pelat si s'està tan bé de salut com tu? I amb això de les dones no t'hi capfiquis, home. Jo he tingut cert èxit, no t'ho negaré, però no cal que et digui que hi ha moltes més coses que poden fer que una dona es fixi en tu.

Les paraules de l'Adam em van animar de cop i, emocionat, vaig clavar-li un parell de clatellots d'amistat a la madíbula. La meva sorpresa va ser majúscula quan, com a conseqüència de la intensitat amb la qual vaig fúmer-li el clatellot, vaig veure que en dècimes de segon li va caure un ull dintre del cafè americà que havia demanat.

UN S'HI VA MORIR, ESPERANT

2010-09-18T15:17:00.000-07:00

Un home jove té una cita amb una dona jove. Fa temps que no es veuen. Ella ha estat voltant mig món els últims cinc anys des que van acabar la carrera plegats. Òbviament, la distància i el temps han fet que ara ell tingui un desfici especial per tornar-la a veure. No pot evitar en sortir de casa de fer-se la pregunta de coi, pot ser que n'estigui enamorat? Es repeteix que de ben segur que deu estar d'allò més guapa i més fashion, que de tant voltar per aquests mons de Déu deu haver conegut les cultures més variades i més in. L'home jove mai no ha sabut separar l'enamorament del sexe i sempre es confon. Se n'hi aniria al llit amb aquesta seva amiga? doncs... molt probablement sí. Però tornem a la primera pregunta: n'està enamorat? Per un moment es visualitza amb ella a la seva admirada París, vora el Sena i tot sentint (com si es tractés d'una pel·lícula) de fons aquella cançó d'un grup francès que ha conegut darrerament i que el transporta cada cop que la sent (http://www.youtube.com/watch?v=yuBPWKjuVo4). Ai, no ho sé si n'estic enamorat, cony! es diu a ell mateix; ja t'ho aniràs trobant si es dóna el cas, no et sembla? Bé, la qüestió és que el temps se li fa lent, d'una languidesa tropical que sembla no s'hagués d'acabar mai més. Enfila carrer amunt per anar a buscar el metro però abans decideix passar per un caixer, ha de menester pistrincs; si després de fer el cafè volen anar a mirar llibres o discos sap perfectament que gastarà de totes totes! i si acte seguit van a sopar...caldrà afluixar la mosca un altre cop. Quan arriba a l'oficina del banc del barri fa un intent d'obrir la porta però comprova que un home gran s'hi ha tancat a dins amb el pestell posat. Ja fa anys que el nostre home jove sap que la gent (sobretot la gent gran) és molt poruga i pren aquest tipus de precaucions; ell ho veu potser un pèl exagerat (i més quan l'home de dins s'ha girat, l'ha vist esperant-se i ha comprovat que no fa cara de facinerós) però ho respecta. Sort que ha sortit de casa amb suficient temps de marge! Ara, no pot deixar de mirar a l'interior i fixar-se que hi ha dos caixers lliures i un dels quals ara ell podria estar utilitzant, però esclar, no pot passar. I que s'hi està estona l'home gran, recoi! Però què deu fotre? Ara treu uns bitllets, els posa dins d'un sobre i els ingressa, després treu la llibreta, n'agafa una altra de la butxaca i la introdueix a la ranura, fa uns quants moviments al teclat i la torna a treure, s'està una estona comprovant-ne el saldo (s'ho mira del dret i del revés, ara ajupit ara redreçat, ara amb ulleres ara sense com si el que llegís estigués escrit en xinès; i tot amb una coreografia de moviments manifestament gansos i gallòfols). També és veritat que el nostre home podria anar a una altra oficina (no serà perquè no n'hi hagi al barri!) però no, ell, burro de set soles, ha decidit palplantar-se allà. Finalment, el senyor del caixer surt, amb uns aires de tantsemenfotisme que li vessen per les orelles i que li semblen al nostre home jove especialment insultants. Amb ràbia i maleint-li els ossos a l'home de la galvana, remuga entre dents que apa siau bon home, gràcies i estigui bonet eh!

Una dona jove es lleva d'hora, molt d'hora, a una hora tan intempestiva que dir-la o escriure-la fa de mal sentir i de mal llegir. I és que ha d'anar a treballar i ja se sap... la feina és la feina! Doncs això, es lleva en una hora innombrable, incomptable i innominable per anar a buscar el pa i els diaris. Com cada dia demanarà una barra de quart que deixarà sobre el marbre de la cuina per quan torni al migdia a casa a dinar. En arribar a la fleca veu que al davant hi ha una dona gran a qui la fornera (amb cara de son) atén. La nostra dona jove intueix que la dona gran ja deu fer estona que toca el voraviu a la fornera. Quan li ha servit el pa de pagès que demanava, fa una petita pausa i demana una altra cosa:

- A veureeeeeeee.... i ara maca, que em posaries un parell d'ensaïmades d'aquestes d'aquí?

- Aquestes?

- Sí...vull dir, no! no, no... aquesta no, ai uix! que em fa l'efecte que està una mica pansida oi?

- Com diu?

- Si nena, que no fa gaire bona cara!

- Escolti, que són acabades de fer!

- Au, dona, ja m'entens. Però no, calla, si t'has de posar aixís no. Mira, sas què? posa'mmmmm..... a vereeeeeeeee...... deu croissanets d'aquests farcits de xocolata.

- De quins, de xocolata blanca o de xocolata negra?

- Ai, no ho sé! Doncs... dels bons!

- Quins són els bons?

- Fillets! Els de tota la vida!

- De xocolata negra.

- Sí, sí... però escolti... porten gluten aquest croissants?

- Sí, esclar.

- Doncs res, res, que el meu home no en pot prendre que és celíac, pobre. Però escolti, que no en fan d'aquests sense gluten? Miri que ara estan obrint restaurants i forns per tot arreu que venen prouctes sense gluten eh! S'haurien de posar al dia vostès, no li sembla, maca?

- Senyora, faci el favor i decideixis si vol alguna cosa més que darrere seu hi ha una noia que s'espera.

- Que s'esperi! Ella rai que és jove, no li fan mal les cames i pot estar-se dreta!

I la intervenció de la dona s'allarga i s'allarga i s'allarga..... ben bé uns cinc minuts més. És cert, la dona jove podria anar a una altra fleca, però no, ella, burra de set soles, ha decidit palplantar-se allà. Finalment, la dona gran marxa només amb un pa de pagès sota el braç mentre diu que apa, adiós! A la dona jove no li queda més remei que remugar emtre dents que apa siau bona dona, gràcies i estigui boneta eh!

Un home l'edat del qual ara no em plau de donar perquè, en realitat, això de les edats doncs... que tant és. Deia que... un home d'edat del qual ara no em plau....etcètera, és a la cua del supermercat. Ha deixat els productes al damunt de la cinta transportadora que la caixera fa funcionar amb un pedal. L'home veu de cua d'ull com un altre home l'edat del qual, coi! ja hi tornem a ser amb l'edat? doncs l'edat que més us plagui, per vosaltres va el pollastre! doncs que veu de cua d'ull que l'home del darrere li posa els seus productes tan enganxats als seus que la caixera ha de fer un esforç titànic per apartar-los amb la barra separadora (l'home d'edat x no ha entès mai perquè hi ha gent que t'envaeix l'espai a la cinta transportadora de la caixa del supermercat. Ai, tant és!). Doncs bé, quan l'home d'edat x sent el preu d'allò que ha comprat en boca de la noia de la caixa, ha d'entretenir-se una mica en contar les monedes petites que vol treure's de sobre perquè aquella xavalla ja està ben esbotzant-li la cartera. Ho lamenta amb tota l'ànima i, educat, procura apartar-se de la cua que segurament deu estar formant. Capcot, remena i remena i treu una monedeta rere una altra. De cop, i després d'un rebuf equí, l'home del darrere que li posava els productes al nas decidex piular:

- Au home, vinga va! Que un s'hi va morir esperant!

Però quines penques!

L'home d'edat x paga, posa els productes dins les bosses i en sortir al carrer s'adona que entre dents remuga que apa siau bon home, gràcies i estigui bonet eh!

IDENTITATS

2010-09-06T09:16:00.000-07:00

Qui més qui menys ha jugat alguna vegada a allò d'inventar identitats i vides a aquells que no coneixem. Quantes vegades no hem vist al metro una parella que es baralla i que, posem per cas, ella li diu que ja et vaig avisar que no ho havies de fer així això, que s'ha de mirar com se li diuen les coses a en Víctor; i ja t'imagines que aquella parella (que deuen rondar els cinquanta) probablement són els pares d'un adolescent de tracte difícil que treu males notes a l'institut, que vol que els seus progenitors li comprin un moto i al qual aquests pares li repeteixen dia sí dia també que no es descuidi d'utilitzar el preservatiu quan vagi amb alguna noia. Contemples també aquell home que acompanya una dona gran, atrotinada i amb un bastó a la mà i a qui diu que ara anirem a buscar les medecines i després ja cuinaré jo; t'imagines que són mare i fill i que aquest darrer ha de tenir cura d'ella perquè ella a fi de correspondre-li co pertoca després dels anys. I què dir d'aquell parell d'homes encorbatats que diuen que sí, li vaig deixar l'informe damunt de la taula però no sé si se l'ha mirat. Ja veus un d'aquells dos executius entrant al despatx d'un company d'oficina o qui sap si al despatx del seu cap i deixant-li al damunt de l'escriptori un plec de fulls amb una proposta innovadora per l'empresa o una valoració dels resultats obtinguts a la casa en els últims mesos.

Ens inventem i atribuïm doncs identitats i dissenyem diverses maneres de viure per cada individu que se'ns planta al davant: li'n calculem l'edat; intentem afigurar-nos que treballa d'allò, d'allò altre o d'allò de més enllà; el fem casat o solter, pobre o ric, alegre i sociable o més aviat amargat i esquerp i fins i tot el fem intel·ligent o ruc. Tot això sense haver-li demanat en cap moment permís per immiscir-nos en la seva vida!

Imaginem-nos tres situcions en què posem o bé un nom o bé una personalitat, una manera de fer i uns hàbits a algú altre. Tres situacions que potser us heu trobat en més d'una ocasió i que van, diguem, de menys a més estranya.

Primera situació: imagineu una dona que depassa la trentena, prou jove, amb moltes coses apreses però també amb moltes d'altres que encara desconeix. La plenitud física i mental de què gaudeix i el fet de trobar-se en una edat que no la fa ni massa jove ni massa gran fa que pugui encara permetre's moltes coses: treballar, llegir amb desfici, anar al cinema o al teatre, veure exposicions i anar a sentir algun concert, quedar amb els amics per sopar i anar a fer un beure, tenir relacions amoroses amb homes o dones amb els quals pretén de moment no tenir-hi massa lligams, etcètera. Imagineu-vos doncs aquesta dona asseguda en un raconet d'una cafeteria del seu barri un dissabte al matí. És davant d'un croissant i d'un cafè americà (un esmorzar que sol demanar sempre i que no cal ni que repeteixi als cambrers perquè sense ella dir res ja l'hi serveixen). Té un parell de diaris al damunt de la taula, una novel·la i el paquet de cigarrets. Està d'allò més relaxada i tranquil·la: a la calma i la languidesa habituals d'un dissabte al matí s'hi ha d'afegir el recolliment i la comoditat del local on és; fa poc que el van inaugurar, es tracta d'una cafeteria regentada per una família (una mare i dos fills que també ronden la trentena) uruguaiana (fet que els acredita com a grans coneixedors de com preparar un bon cafè i sobretot una bona infusió de yerba mate). És un indret molt tranquil, amb sofàs i coixins còmodes i sobretot (i potser una de les coses més importants), sense sorolls de televisors i músiques estridents; el fill de la mestressa ja ho va dir un dia que este negocio lo abrimos pensando en que debía ser un local tranquilo, por si vos querés venir con la pareja o un amigo para poder charlar tranquilamente. La dona de la qual parlem sap tot això i encara sap una cosa més: que els cambrers no es fan pesats com en més d'algun altre lloc; sap que un cop ha demanat i ja li han dut les menges a taula, deixaran que obri el diari amb tranquil·litat i que no se li plantaran arran de nas per dir-li que cony, en Villa ha fitxat pel Barça? sí, sí, és bo però ja té uns anys i no durarà gaire em sembla; o allò de quin penques en Zapatero, vinga amunt i avall i no es preocupa per l'atur que hi ha al país, si és que... ja els faria anar ben drets en aquests cantamanyanes jo!

Els cambrers del bar són discrets fins a tal punt que no saben ni el nom de la dona; és més, en certa ocasió va ser ella que es va presentar i fins i tot va dir-los a què es dedicava.

Un matí, la dona entra a la cafeteria amb una amiga de tota la vida que no coneix el local; la primera demana el cafè americà i el croissant de costum i l'amiga opta per un cafè amb llet. A l'hora de pagar, la dona de la nostra narració dóna més diners del compte i tot seguit es gira d'esquena disposada a marxar mentre espera que l'amiga pagui la seva consumició. En cert moment gira el cap i veu com la propietària del local, mentre recull els diners de l'amiga, li pregunta a aquesta com se diu la seva acompanyant perquè li vol fer veure que li ha pagat de més. Es diu Carlota, respon l'amiga. Carlota, perdoná; vió que pagó más de la cuenta? vaja, pensa la dona, té raó; si és que tinc al cap en un altre planeta! Claro, claro; ya lo sé, estabas enfrascada en la conversación con tu amiga i con la discusión de los artículos de prensa que leés los sábados, porque vos sos periodista, no es cierto? Debés trabajar en la redacción de un periódico, no? La propietària de la cafeteria no recordava ni el nom ni la feina de la dona dels dissabtes de cafè americà, del croissant, dels diaris, de les novel·les i dels cigarrets però tot i això, li ha imaginat una vida a través de tot allò que li veu fer quan s'asseu a taula i que li ha anat observant amb el temps.

Segona situació: imagineu un home d'entre uns quaranta i cinquanta anys en un vagó de tren. Acaba de pujar a l'estació del centre de la ciutat i es disposa a viatjar còmodament (els trens d'ara ja no són com els de fa vint anys) fins a un poble on viu un seu compny d'estudis. L'ha convidat a dinar i a passar el que queda de dia amb la família. A la primera parada, l'home veu com puja una dona elegant, de la seva edat i la cara de la qual li és molt familiar. Sense dir res la segueix amb la vista i veu com s'asseu un parell de files més enllà d'on és ell. A l'acte, recobra la memòria: esclar, és la primera xicota que vaig tenir, la Maria! Si en fa d'anys, cony! I que està igual la tia eh! Es deu haver casat i deu fer anys que deu tenir canalla. No m'estranya amb lo guapota que era i simpàtica, oh i tant! Però calla, què en sabies tu útimament? Qui et va dir que s'havia aparellat amb un paio que gastava pela llarga i que es veu que viatjava molt per raons de feina? Bé, tant és; segur que t'ho va dir algun llengut que només li agrada que parlar i que ficar-se en la vida dels altres perquè no té res més a fotre! Però bé... i si m'hi acostés? podria adreçar-m'hi educadament i dir-li si se'n recorda de mi i de la nostra història d'amor de quan érem canalla; total, no hi perdo res i espero no molestar-la. Potser encara podem tornar a entaular la nostra antiga amistat perquè encara que estigui casada amb aquest home que viatjamolt, bé que podrà fer ni que sigui un cafè amb mi, oi?

L'home s'aixeca decidit i, entre sacseig i sacseig del vagó, arriba al punt on és la dona: Maria, com estàs? Et recordes de mi? I ella que respon que com diu? em sembla que es confon, senyor. A l'acte, ell s'adona de la seva equivocació: té raó, perdoni, l'he presa per una altra persona. L'home del tren aquest cop sí que coneixia el nom de la seva antiga xicota i tot i que hi ha hagut una confusió força corrent en els nostres dies, també li ha suposat una vida, una parella i una feina; en definitiva, una identitat nova creada per ell mateix.

Tercera situació: imagineu una dona (l'edat tant és) que truca per telèfon a un home (de l'edat que us vingui de gust).

Dona: hola guapo, com estàs?

Home: perdó?

Dona: apa, no et facis el tonto que sóc jo, home! Escolta... on has dinat avui?

Home: on he dinat? doncs a casa, com sempre!

Dona: apa, no m'enganyis que sé que us heu vist tu i la Joana! Que ja ho sé, que n'està molt de tu!

Home: la Joana? escolta, no sé de què parles.

Dona: sí home, que et penses que sóc ruca jo! No passa res, home, a mi ja m'ho pots dir. Mira, jo ahir vaig quedar amb ella i, tot i que em va dir que no et digués res, va confirmar les meves sospites: la Joana està boja per tu, que diu que si la fas riure tant, que amb tu li marxen les cabòries i que l'altre dia quin riure que es va fer quan vas emprovar-te a la botiga de la cantonada aquells pantalons que et justejaven. I que feu molt bona parella, què carai! I per cert... a veure si la pots col·locar a l'empresa, que és que no troba feina i estaria molt bé que treballéssiu colze a colze a la discogràfica, no et sembla? Ep, que això t'ho demano com un favor d'amiga eh! No li diguis res a ella, eh!

Home: et repeteixo que no sé de què parles i que t'equivoques de casa.

Dona: ai... no ets en Miquel?

Home: doncs no, em sap greu.

Dona: ostres, perdona.

Com veieu, aquest darrer cas és força diferent als altres posat que la vida que es construeix ja existeix però la dona l'atribueix a un altre. En qualsevol cas, la capacitat fabulativa de la protagonista és sorprenent!

En definitiva, qualsevol pot no només atribuir identitats i vides complexes o no als altres sinó que, si ho pensem fredament, fins i tot podem arribar a bastir relats de gran potència narrativa.

ELS VEÏNS

2010-09-03T08:03:00.000-07:00

"L'altre dia, mentre m'afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m'era pas desconeguda, s'assemblava a la d'un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d'aleshores em tinc mania i m'odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix!

"Miratge"; Pere Calders

Poc després de la mort de la tia Palmira, vaig saber que, pobra dona, m'havia donat en herència un pis enorme a l'Eixample, lluminós i amb un espai tan inabastable que fins i tot l'explorador més intrèpid del món s'hi perdria. L'Eixample! El barri que havia somiat des que era estudiant quan projectava al meu magí sopars amb vi i formatge i inacabables discusions sobre cinema, música i literatura. Vaig quedar entesos amb uns parents meus que van quedar-se el pis on vivia fins aleshores (un pis situat en una zona força inhòspita de la ciutat però molt còmoda, per altra banda) i vaig anar a buscar les claus de la meva nova llar a casa de la germana de la tia Palmira que vivia un parell de travessies per sota del carrer on jo havia d'anar. Només de veure'm em va fer passar i em va oferir un got de mistela i quatre galetes:

- Doncs sí noi, sí. Pobreta, qui ho havia de dir, tan jove! Si sembla que no pugui ser, fillets de Déu! Oh, i que fa una setmana encara trescava pobra Palmira, que m'anava a buscar aquestes galetes que ara rosegues al colmado del senyor Enric... sí home, no siguis betzol, aquell senyor que a tu i al teu germà de petits sempre us feia una moixaina o altra quan entràvem a seu local!

La germana de la tia Palmira, si badaves, t'engaltava un discurs propi d'un militar sud-americà que, si no tenies la valentia de saber aturar a temps et queia al damunt com una llosa de cementiri.

- Tieta, hauríeu d'anar fent via que de segur que deveu tenir feina.

- Sí, noi, sí. Veus, això de garlar pels descosits m'ho va ensenyar la teva tia al cel sia- i aleshores t'engegava una filípica contra la seva germana difunta que, esclar, amb més motiu havies de tornar a tallar de manera educada.

-Tieta....

- Ja callo, ja callo. Bé, aquí tens les claus del pis però compte, t'he de dir una cosa que la Palmira volia que sabessis perquè ella, abans de morir, ja tenia claríssim que volia que el pis fos per tu. Veuràs, la pobreta sempre explicava que d'un parell d'anys ençà s'havien instal·lat al pis del seu davant, al mateix replà, una parella jove i amb qui tinc entès que havien tingut més d'una enganxada. Em fa l'efecte que encara hi són, jo els he vist i ja et ben asseguro que la Palmira sabia de què parlava. Ell es veu que és, com ne diuen... programador informàtic i, àngela maria, va vestit com si l'hagués abillat sa mare; només et diré que a l'estiu em du una mena de banyador verd i groc, una samarreta vella i gastada, unes sabates nàutiques i uns mitjons de rombes apujats fins al queixal del seny. I d'ella, Jesús! és una dona sense ofici ni benefici; treballa d'escarràs cada nit, pobrica! Oh i és ben lletja pobra xicota, que té uns darreres monumentals i no s'afaita el bigoti!-

Jo, lògicament ja en vaig tenir més que prou:

- Perdoneu que us ho digui tieta però riure's dels defectes dels altres, considero que és d'una baixesa remarcable.

- I ara! Bé, tu mateix; ja t'ho trobaràs.

- Jo només us dic que em sembla molt trist que pretengueu justificar el malestar de la tia Palmira amb la manera de fer i de vestir d'aquesta gent de què parleu.

- Bé, bé. Repeteixo que ja t'ho trobaràs; que aquesta gent gasta a més a més uns modos que fan posar els cabells de punta. Que consti que t'he avisat!

Vaig prendre les claus i vaig sortir del pis tot d'un plegat. L'endemà, vaig acabar d'empaquetar quatre llibres i quatre discos que em faltaven i vaig quedar entesos amb un company que tenia una furgoneta i que em va ajudar a fer el trasllat. La primera setmana al pis la vaig dedicar a netejar-lo de dalt a baix, a treure'n la pols, a escombrar-lo i a fregar-lo a fi de deixar-lo net com una patena i, finalment, vaig anar desfent-me d'alguns objectes i fotografies d'avantpassats de qui jo ni en sabia el nom i que la tia Palmira, sentimental de mena, havia anat emmagatzemant. Algunes de les coses les vaig llençar (els objectes que jo considerava més inservibles) i d'altres, sobretot els fòtils més religiosos (la tia Palmira era molt devota), els vaig lliurar al mossèn de la parròquia del barri. El vuitè dia després del trasllat vaig reposar em sembla que de forma merescuda. Em vaig obrir una beguda refrescant, em vaig descalçar i em vaig arrepapar al sofà mentre rumiava tot allò que m'havia dit la germana de la tia Palmira sobre els veïns. Quines exagerades!-em repetia per mi mateix- de ben segur que no n'hi ha per tant. Jo ja els coneixia tant en l'una com en l'altra la seva immensa capacitat per treure les coses de lloc i per fer-les més grosses de com en realitat eren. Mentre em perdia però en aitals cavil·lacions va sonar el timbre de la porta. Em vaig tornar a calçar, em vaig cordar el botó dels pantalons i d'esma, vaig anar a obrir. Al meu davant hi havia un home escabellat que duia unes ulleres exageradament grosses d'un model antic que almenys tenia vint anys:

- Hola bon dia, sóc en Prudenci, el veí de davant vostre.

- Hola Prudenci -vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrim-barram insofrible provinent del vostre pis i esclar, no podem dormir.

- Vaja, sí que ho sento; però ben mirat, els dies que he estat traginant objectes no ho he fet pas de nit.

- Ja ho sé, però heu de saber que la meva dona treballa de matinada i que al matí ve molt fatigada a casa. Només li falta que hagi de sentir-vos a vós de grat o per força arrossegant mobles amunt i avall.

- Ep mestre, que de mobles no n'he arrosegat pas cap jo aquests dies!

- Tant és. La qüestió és que el soroll que feu és infernal i d'aquesta manera és molt difícil que hom pugui conservar la serenitat, oi que m'enteneu?

- Claríssimament. Voldria excusar-me de les molèsties que hagi pogut ocasionar-vos.

- Penseu que en aquesta escala tothom es comporta i que seria molt trist que ens haguéssim d'enfadar més del compte vós i jo.

Vaig tancar la porta mentre al pensament se m'hi acumulaven tota mena de maledicions i improperis contra el meu veí. Va ser leshores quan vaig començar a adonar-me que la tia Palmira no anava del tot desencaminada.

Aquella nit vaig anar a dormir força tard, a quarts de tres em ficava al llit després d'haver estat treballant una estona. Només tapar-me amb el llençol vaig sentir un plor amb un xiscle d'allò més estrident provinent de casa dels veïns. Com que els plors persistien vaig acostar l'orella a fi de parar més atenció. A cada pausa que feien els crits d'una criatura (que d'altra banda no semblava ser-ne tant posat que ja articulava frases senceres i, sobretot insults feridors) sentia els crits estentoris d'en Prudenci: -Estigues quiet, refotre! No vols dormir, carallot? Que vols que et foti un cop de maça a cap? El brams van durar una hora i mitja ben bona però jo no vaig dir res. L'endemà al matí, ben d'hora, em va despertar el timbre de la porta. En obrir vaig trobar-me als nassos una dona de proporcions desmesurades:

- Hola, bon dia, sóc la Prudència, la dona d'en Prudenci- he de reconèixer que se'm mig escapava el riure per sota el nas.

- Hola Prudència-vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Doncs us seré franca. Em sembla que el meu marit ja us va comentar que treballo de matinada.

- Sí, certament.

- Jo demano que a l'escala hi hagi certa tranquil·litat a aquestes hores i que se'm respecti el son.

- No heu de patir, treballo cada matí i....

- Ja, ja però avui és dissabte i jo aquesta nit passada he treballat a desdir. Això vol dir que en dissabte no vull sorolls, ni estris en marxa, ni rentadores funcionant ni qualsevol cosa que em pugui posar els nervis de punta, oi que m'enteneu?

- Bé, en tot cas, permeteu-me que us digui la meva. Si faig anar o no una rentadora a una hora o una altra ho he de decidir jo, no us sembla?

- El que em sembla és que vós i jo tindrem més d'un problema si no comenceu a canviar unes quantes coses.- Pel cap em ballava que si perdia la paciència potser seria capaç de dir-li que la seva criatura (que ja no n'era tant) s'havia passat la nit esbramegant com si l'estiguessin escorxant de viu en viu. Però vaig callar.

El soroll, els crits i els plors van anar sent habituals a casa la Prudència i el Prudenci i cada dia pujaven una mica més de to i de volum. Al mateix temps, a més a més i de manera totalment incomprensible, es van anar multiplicant les queixes contra mi: que si posava la música massa forta, que si tancava la porta amb massa embranzida i feia massa retruny, que si em dutxava massa tard i que sentien el soroll de l'aigua cada dos per tres, que si el fum del que fregia se'ls escampava pel pis i anaven tot el dia amb la roba empudegada per culpa meva, que si parlava massa fort quan tenia visites i que gemegava massa quan tenia contacte carnal amb alguna parella, que si les meves sabates repicaven massa fort a terra i sobretot, que esternudava amb un volum de decibels excessiu.

Un dia que era a la cuina amb un ganivet a la mà vaig pensar de fer una carnisseria: entraria a casa dels meus veïns, en faria trossos i me'ls cruspiria amb un bon estofat. Resignat i pensant que un cop al ventre encara se m'indigestarien, vaig decidir plegar veles i vaig fer un cop de cap. Vaig trucar al meu company transportista i després de ben untar-lo de pistrincs li vaig demanar que em traslladés d'immediat a una casa a la muntanya a la vila on havien nascut els meus avis i on només hi anava algun estiu. Només instal·lar-m'hi vaig ser menja preferida dels mosquits, les abelles i tots els insectes agressius del camp (em devien veure la cara d'urbanita fleuma) que van decidir fiblar-me la pell sense cap mena de consideració. Vaig contraure una malaltia que el metge del poble era incapaç de determinar però em va recomanar repòs durant un parell de setmanes. Al llit estant, em venien a veure companys d'infantesa i alguna "novieta" que havia tingut al poble. Entre tots m'animaven, em feien riure i em deien que aviat em recuperaria i que podríem, malgrat l'edat, tornar a sortir plegats a fer mal, com quan érem petits. D'altra banda, també em deien que les dones grans del poble parlaven de la meva malaltia com si me n'hagués d'anar a l'altre barri d'un dia per l'altre. Efectivament era així: un dia que ja em trobava millor, mentre passejava pel jardí de la casa, vaig veure dues senyores aturades just al llindar de la porta d'entrada; jo era amagat darrere les fulles de la parra que ocultava en part la torre cosa per la qual a aquelles dones els era materialment impossible de veure'm. Vaig poder sentir com es recreaven en la meva malatia i com deien que si en comptes d'haver fet creu i ratlla de jove amb la fe cristiana, ara això no m'hauria passat i que si estava com estava era perquè Déu Nostre Senyor m'havia ben castigat. Quan vaig estar del tot recuperat i ja podia anar a comprar al poble, m'havia d'aturar a cada cantonada i sentir allò de: caram, ja esteu bé? i ara! què us va passar criatura? que era molt greu el que teníeu? i que ho devíeu passar malament oi angelet? Era un no parar. En tornar a casa vaig anar directe al traster i vaig desenterrar una carrabina d'un meu avi amb la sàdica intenció de començar a repartir estopa a tort i a dret. De cop però, mentre enllustrava l'estri vaig adonar-me de l'animalada que estava a punt de fer i el vaig deixar amb compte a terra. Vaig pensar que la vida al camp no estava feta per mi, que jo era home de ciutat però, esclar, no podia tornar al pis de la tia Palmira per heure-me-les de nou amb el matrimoni prudent! Resolut, vaig preparar-me una maleta amb una camisa, uns pantalons, uns mitjons, uns calçotets i quatre estris d'higiene personal i vaig sortir del poble a peu. Com que era molt a prop de la frontera amb França vaig decidir passar-la tot xino-xano; havia tret força diners i estava decidit a canviar de país. Al primer poble que trobés buscaria allotjament i rumiaria què havia de fer. Quan ja duia mitja hora de camí, vaig sentir un clàxon i una veu masculina:

-Hòstia de Déu! Què hi fots tu aquí!- era el meu germà que anava en cotxe cap a Suïssa on havia de fer unes xerrades en una universitat.

- Mira, no ho sé! Acabo de marxar de la torre i abans havia sortit esperitat del pis de la tia Palmira per un problema amb uns veïns. És una història molt llarga.

- Doncs res, home. Escolta... però cap on anaves ara.

- No tenia cap destinació pensada; pretenia fer nit al primer poble que trobés.

- I ara! Puja, carallot. Aquests dies m'allotjaré a casa d'uns amics a Suïssa i no crec que els faci res que hi arribi acompanyat.

Vaig prendre'm aquells dies com unes vacances paradisíaques; el paisatge suís s'ho valia però per damunt de tot s'havien acabat els retrets, els crits, els plors i, en definitiva, el soroll. M'estava a la terrassa del pis dels amics del meu germà quan de sobte va sonar el timbre. Com que a casa no hi havia ningú a causa de les jornades de xerrades a la universitat, em va tocar d'anar a obrir. La meva sorpresa va ser majúscula en veure un home escabellat que duia damunt del nas unes ulleres exageradament grosses i d'un model antic:

-Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrrim-barram insofrible provinent del vostre pis i esclar, no podem dormir.

EL RETORN A LA FEINA

2010-09-01T07:39:00.000-07:00

Et lleves, buides ventre i ronyons de les sobres del menjar i del beure del dia anterior, et rentes i t'empolaines (net, ben net com una patena) i surts a buscar els diaris. El quiosquer, que ha tancat tot el mes, et torna el canvi amb cara de fàstic mentre remuga entre queixals allò de dos que et fan cinc. De nou a casa, emplenes una cafetera (ben sadolla, ben sadolla, que n'hi ha d'haver per tot el dia!) i poses pa a la torradora. Engeges la ràdio i sents com el locutor del programa matinal diu allò de està comprovat que hi ha un 35 % de casos de persones d'entre 25 i 40 anys que pateixen la síndrome de després de la tornada de les vacances, casos que solen exterioritzar-se amb la irritabilitat, la depressió, la tristesa, l'apatia, etcètera. No ho aguantes més i apagues la ràdio, només faltaria que ara aquests galifardeus et fessin posar de mal humor. Quan el cafè és llest te n'aboques una mica a la tassa i reserves el que queda per després de dinar. A continuació treus les llesques de pa de motlle de la torradora i t'hi escampes mantega i melmelada. Obres el primer full del diari i constates que l'edició d'avui ja fa més bona cara que les diverses edicions dels dies passats i que almenys ara aquell feix de papers no semblen un mer opuscle informatiu. Comproves que ja s'han reincorporat la majoria de col·laboradors habituals de durant l'any: aquell escriptor de dretes que, això sí, està d'allò més compromès amb la causa política que el du a defensar amb les dents el seu petit país davant d'un altre que se'l va menjant de mica en mica. També ha tornat la periodista feminista que repeteix a cada escrit que tal dona va ser-li infidel al marit tot demostrant així una actitud molt pròpia dels homes; i no oblidem que ha reaparegut també aquell autor provocador que fa enervar la periodista feminista amb els seus arguments clarament masclistes i de mal gust tots en referència generalment a les formes corporals de les dones. Per últim, comproves que també hi ha un escrit de l'escriptor que segueixes amb devoció suprema, aquell home gran, educat i elegant que explica les seves experiències de la guerra i l'exili; tota aquesta patuleia hauria de ser així, penses; ja el veieu, aquest home fa setmanalment el seu article parlant de les seves coses sense immiscir-se sota cap concepte en la vida dels altres, prou feina té que perdre el temps, et repeteixes mentre remenes entre els discos del teu grup favorit de rock psicodèlic dels setantes. Decideixes doncs acabar de repassar el diari amb música (total, ara ja no et cal estar gaire concentrat en la lectura, ets a les pàgines d'esports). Un cop has plegat el diari atures el disc que escoltaves i decideixes canviar-lo per posar-ne un altre (també d'un grup dels setantes en què hi ha aquella peça tan esborronadora i que fas servir sempre d'estímul abans d'entrar a treballar (saps molt bé que és la cançó ideal) http://www.youtube.com/watch?v=hKUBTX9kKEo. I surts al carrer, amb la bossa i els patracols atravessada damunt del pit, en bandolera. Al metro busques el racó ideal a l'espai que hi ha entre l'acordió que enllaça els vagons i la porta d'entrada, t'hi encaixones al mil·límetre i comproves en passar per les parades que enllacen les línies (i en què, evidentent, hi ha més gent) que, com sempre, ningú no ha pensat de deixar d'empentar-se i de mostrar la seva amargor vital a fi de fer-se un lloc als vagons (l'estrès de la gran ciutat). Indefectiblement tornes a pensar en la mala maror que du la gent al damunt ara que ja se'ls ha acabat la bona vida del període vacacional; una mala maror que se'ls fa més agra si es té en compte que molts amb els que comparteixes viatge van amb el coet al cul, apressats, amb l'hora justa i neguitosos per no fer tard. Però tu no vols de cap de les maneres deixar-te imbuir per l'estat de nervis general; esclar que no coneixes la situació de cada cas d'aquells que viatgen amb tu al metro i per tant no podries o no hauries de fer hìpòtesis sobre les males actituds de la gent. No pots evitar però de pensar que et vindria de gust dir-los que realment som uns privilegiats, que tots mengem cada dia, que dormim cada dia sota cobert i que podem rentar-nos tant com vulguem però aquest argument et sembla no només esgotat sinó propi de gent més jove i encara no prou desencantada amb això de com funciona realment el món (al capdavall, cadascú es preocupa pels seus problemes, per molt irrisoris que puguin ser). Mentre rumies això, et passa pel cap fugaçment un article que va escriure aquell periodista polonès en un dels seus viatges a l'Àfrica (http://es.wikipedia.org/wiki/Ryszard_Kapu%C5%9Bci%C5%84ski). Recordes que deia que un dia era dins d'un autobús esperant que engegués i sortís cap al seu punt de destí, però el conductor no es decidia a arrencar. De resultes d'això, el periodista-narrador li preguntava tot contariat al xofer que com era que encara estaven aturats si ja era l'hora prevista per marxar i l'home li responia, amb una normalitat sorprenent, que no posaria en marxa l'autobús fins que no s'omplís.

T'asseus a la taula de treball i dediques uns minuts a les últimes reflexions: no pots entendre aquesta obsessió dels mitjans de comunicació i de la societat en general per fomentar l'estrès, per parlar sense aturador de com d'insuportable és haver de treballar (també has de dir que totes les opinions són respectables) sense tenir en compte que, és precisament parlant-ne que se'ns fan més feixugues les nostres obligacions laborals. Detectes a l'ambient com una voluntat de conscienciar que el fet d'estar angoixat, atabalat i irritable hagi de ser un requisit sine qua non si vols ser una persona normal i en acord amb els temps que corren. Potser que ens ho fem mirar.

LES VISITES

2010-07-30T07:22:00.000-07:00

"Esperar una persona que hauria d'haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s'acomiadi una persona que us empipa i que no té mai pressa".

Josep Pla

Recodes que a casa, molt de tant en tant, venien "les visites"; així, ras i curt, clar i català, amb l'article especificador davant del nom, "les visites". L'àvia tenia sempre al capdamunt de l'armari de la roba d'anar a missa (és a dir, la roba de mudar) una capsa de galetes de Camprodon pels senyors que havien de venir, únicament pels convidats. El meu germà i jo, trinxeraires de mena i culsdenjaumet recalcitrants, fèiem mans i mànigues per enfilar-nos a qualsevol sortint a fi d'abastar la capsa encimbellada. Si teniem sort i no érem enxampats pels ulls amatents de l'àvia, tan bon punt obteníem el preuat botí, fèiem una destrossa i una escabetxina de papers, cartrons i trossos de galeta colossals. Però ai las! si la gran mare flairava les malifetes i ens seguia, espieta, fins al quarto de l'armari de la roba d'anar a missa i ens ben atrapava cometent el furt, ja la teníem esbramegant-nos a l'orella que canalla! no toquéssiu pas les galetes, que són per les visites! Atuïts i capbaixos sortíem del quarto i ens n'anavem a cercar altres indrets on anar a fer mal.

Recoi, les galetes de Camprodon! Sempre allà al cim de l'armari! I tu que pensaves que bé vaja, com és possible que no les facin baixar aquestes llepolies si les visites no acaben de venir mai i que amb el temps que fa que crien malves a les altures... refotre!, ja et dic jo que seran ben rellentes i no es podran ni menjar, que ja no valdran res! Però no, les menges celestials estaven reservades per boques exquisides que feia temps que havien passat pel camí de la creu de cal dentista el qual s'havia ben encarregat de no deixar-los ni una dent dempeus.

I finalment arribaven. Oh i tant com sí que arribaven, "les visites". Feien un truc que sí, que sí, que quedem entesos, que d'aquí una horeta serem aquí. I l'àvia, que bé, que bueno, que us esperem eh macos i que després de penjar el telèfon tornava a asseure's a taula perquè encara no havia acabat de dinar pobreta, que aquells capsigranys es presentaven ben aviat, que no tenies temps de pair els dinars pantagruèlics de l'àvia. I efectivament, al cap d'una hora ja senties la sonsònia ronca de l'intèrfon que et matava el cuc de l'orella. I com que l'àvia vivia al primer pis, esclar, a bord de l'ascensor, "les visites" es plantaven a la porta de casa en qüestió de segons. I ja hi érem tots: la tia Palmira (nom molt escaient per a una tia) i l'"onclu" Baldiri (que deien que feia dotze pams, ergo: gastava unes altures babèliques) i ja em veig anant-los a rebre i com en fer-me una carícia al cap m'escabellaven sense pietat. I tot eren crits i petons a l'orella (com n'eren d'eixordadors!) i oh com creix aquest minyó! com creixes eh nano! que t'estiren per les mans i pels peus aquests teus pares? mira que si continues creixent, aviat els avions hauran de portar bocina! I això que era la cançó de l'enfadós, que au vinga, i va, i un altre cop, i cada vegada que venien la tieta Palmira i l'"onclu" Baldiri que feia dotze pams que havies de sentir el mateix disc ratllat.

I l'avi, pobre avi, que gastava una mala llet granítica que cada cop que l'àvia li deia que mira, que avui vindrà la Palmira i el seu home, que responia que cony, què hi ha de venir a fotre la Palmira aquí, la fotré daltabaix del balcó cago'n l'hòstia consagrada! I l'àvia que li responia que no m'agrada que reneguis així, pobra Palmira i que s'encarregava, missaire com era, d'exorcitzar els mecagondéus que proferia l'àvi amb un submís i aflautat "alabat sia Déu", la rèplica necessària per aplacar la blasfèmia (pobra dona!). I passeu, passeu, expliqueu-nos què es diu pel poble, va! I ja els teníem al menjador, plantats davant de la capsa de galetes situades estratègicament al bell mig de la taula, mil·limètricament ubicades al centre, encaixades al detall amb els quadres de l'estampat de les tovalles. Renoi, n'estaven tant de ben posades que semblava que brillessin i tot aquelles galetes! I llavors ja es podien menjar, però compte! primer que n'agafin els convidats canalla, que vosaltres en podeu menjar cada dia de galetes (mentida! mentida podrida!)! I la Palmira, que gastava roba ampla, que allargava el braç dret tot carnut i que en pinçar la galeta més bona de l'assortit deia que àngela Maria que això no em convé, nena, que ja m'ho diu el doctor que no puc fer excessos, que he de menjar amb sense sucre i amb sense sal! Però coi, no tenia prou mans la dona per encabir-hi les galetes que triava! I quan s'acabaven les bones, nosaltres que gosàvem fer prospeccions al segon pis de la capsa en cerca de les peces bones que hi havia a sota i altre cop, ja teníem els renys de l'àvia rere l'orella amb allò que nens, primer s'han d'acabar les de dalt, hombre ia!

Finalment i quan ens donaven permís, ens aixecàvem de la taula i ens n'anàvem a arrossegar per terra per jugar amb els ninots que embotíem en una bossa gegant d'El Corte Inglés. I de terra estant que sentíem el sermó palmirià que deia que nena, saps què? que la nena de Can Costa que es veu que va amb una altra noia! i que es veu que es fan petons i magarrufes! Mare de Déu del Pilar de Saragossa! on s'és vist això! (mare meva! com podies ser tan miserable Palmira!) o que, escolteu, escolteu, doncs que ara el rector té una majordona que va tota escotada i que va passant el plumero amb un remeneio dels darreres que és una vergonya! (apa, si no quedava clar com n'era de menyspreable la Palmira aquí en teniu una altra bona mostra).

I les hores passaven , es feien llaaaaaaaaaaaaargues que semblava que no s'haguessin d'acabar mai i tu que pensaves que bueno que un moment o altre deuen haver d'anar-se'n aquesta gent, oi? i aleshores, l'avi, que no havia pogut resistir la ferotge dialèctica de la Palmira i que s'havia passat la tarda entrant i sortint de les habitacions a fi de matar el temps, apareixia a quarts de quinze i, impassible, deia que au mare, anem a dormir que aquests senyors volen marxar.

EL METEORIT

2010-07-02T07:36:00.000-07:00

Parent de Badalona o d'Istanbul,

tant si ets actiu com si fas el gandul,

en aquest nostre món sense demà

és molt difícil de guanyar-se el pa.

No et donaré ni el més petit consol,

et volaran un dia qualsevol.

Però entretant evita alguns transtorns,

posant-te ben cordats els pantalons

I beg your pardon; Salvador Espriu

Amable Repòs va sentir a les notícies que faltaven set dies justos perquè un meteorit de dimensions colossals col·lidís de ple contra la terra. L'aürt s'havia de produir exactament un dimarts en havent dinat i l'impacte, deien, tindria el focus principal precisament a Barcelona. Amable Repòs va tocar l'ase i va fer-se la reflexió que ara hauria d'anul·lar de grat o per força la visita a ca l'oculista el qual li havia de proporcionar un nou model d'ulleres que tenien la impagable propietat d'assecar-se en qüestió de segons en els dies plujosos. Amable Repòs va pensar que ja era ben bé ser persona amb propòsits deshonestos aquell a qui precisament ara se li acudia de llençar una pedra des de l'espai exterior; estava vist clarament que tal senyor o senyora no comptava per res amb l'opinió dels habitants de la terra. Va decidir conformar-s'hi i va emetre un sospir de resignació. Va allargar el braç vers la tauleta baixa del menjador, va agafar el paquet de tabac, va treure'n un cigarret, se'l va dur a la boca però es va veure obligat a tornar-lo al paquet perquè no trobava l'encenedor enlloc i li feia mandra tot d'un plegat aixecar-se i començar a regirar calaixos.

Amable Repòs va pensar que aquella situació per força li canviaria d'una manera o altra la vida. Resolut, va aixecar-se i va sortir del pis. Mentre esperava que l'ascensor s'aturés al replà va veure que la veïna del costat treia el nas per la porta. La senyora Prudència Argentina, que gastava un cabell eminentment gris, li deia tota esverada i sense deixar veure res més que la seva prudent nàpia que home de Déu però on va, que no ho ha sentit a les notícies que ens n'anem a prendre vent en qüestió de dies, ànima de càntir? Amable Repòs, sense gosar pronunciar una paraula més alta que una altra, li responia que sí senyora, ja ho he vist, només surto a buscar un encenedor (va mentir) que la dona de fer feines m'ha esbarriat vés a saber on. A continució, i sense fer fressa, el nas de la senyora prudència va desaparèixer de l'escletxa de la porta per entaforar-se de nou al pis.

Al carrer la gent semblava atribolada; tothom anava amunt i avall, amb presses, amb empentes. Els cotxes provaven de circular enmig d'una serenata desgavellada de botzines de variats tons. Els autobusos, amb tot, no dubtaven ni un segon a enfilar-se a les voravies i astuts, s'estalviaven així els taps circulatoris que havien format la resta de vehicles. Les criatures bramaven i les mares, decidies, els propinaven sorollosos mastegots a falta de botons per poder-los desactivar per uns instants. Els homes i les dones que es dirigien a les oficines havien perdut el discerniment i amb la roba desmarxada corrien com l'atleta més veloç del món. Corrien, però s'havien de resignar a veure com homes i dones grans els avançaven sorprenentment en la cursa cap enlloc després de desfer-se de crosses i bastons que justificaven la seva aparent invalidesa. Amable Repòs va furgar el paquet de tabac de l'infern de l'americana i en va treure un cigarret per dur-se'l a la boca, però a l'acte va recordar que en sortir de casa no s'havia entretingut a remenar calaixos per trobar l'encenedor i, esclar, va haver de tornar a introduir el cigarret dins del paquet.

Amable Repòs va entrar a l'oficina d'una agència de viatges on els treballadors miraven de controlar els tràfecs que generaven trenta o quaranta persones que cridaven i exigien alhora que se'ls facilités un viatge a l'atra punta de món com si això els hagués de deslliurar de la mort immediata. Amable Repòs va aconseguir obrir-se pas fins a arribar a la taula d'un dels treballadors de l'agència que no tenia prou orelles per atendre tots els auriculars que li reclamaven l'atenció. Es va girar de cara al públic tot enfilant-se damunt la taula i, amb la diplomàcia que el seu nom i cognom li proporcionaven, va raonar que senyors, que no ho veieu que que no serveix de res anar-se'n com més lluny millor. Quan es produeixi el xoc, la deflagració també arribarà allà on sigueu! Jo de vosaltres, honestament, no em mouria de casa i en tot cas em compraria un bon paraigua per esmorteir el cop, penseu que ara se'n fan de molt resistents. I amb un cara d'estupefacció extraordinària que va durar uns trenta segons, els clients de l'agència van girar cua decidits i van sortir per on havien entrat. Amable Repòs, satisfet de la seva obra, va baixar de la taula, va treure's un mocador de la butxaca i va netejar curosament la brutícia que havien deixat les sabates damunt de l'escriptori de l'home de l'agència. A continuació s'hi va encarar i li va demanar que veurà, acabo de sentir la tràgica notícia de l'impacte del famós meteorit contra el nostre planeta i esclar, com que ens queden escassos dies de vida, he pensat que ara és hora de fer a cuita-corrents tot allò que no he pogut fer en els últims deu anys. M'agradaria emprendre un viatge arreu del món, viatjar pels indrets més recòndids i no escatimar de veure cap dels paratges més macos i inexplorats del planeta. En un moment, l'home de l'agència li va facilitar una volta al món en una setmana a un preu mòdic que ni Phileas Fogg hauria somiat. Amable Repòs va sortir satisfet de l'agència i per celebrar l'èxit va remenar els budells de l'americana en cerca del paquet de tabac. En va treure un cigarret, se'l va dur a la boca però en qüestió de segons va recordar que, renoi, de l'encenedor aquell dia no se'n cantava ni gall ni gallina i per comptes de demanar foc al primer passavolant (mai millor dit), va tornar a entaforar el cigarret a l'interior del paquet.

En una setmana justa va recórrer la pràctica totalitat dels cinc continents, va menjar i beure tot allò mengívol i bevívol, va llegir els clàssics de la literatura universal que li faltaven de llegir, va assistir a tota mena de concerts i espectacles arreu del planeta, va conèixer gent de tota mena, classe i condició i va tenir contacte carnal amb tota mena d'homes i de dones.

De tornada a Barcelona, el dia mateix del tràgic desenllaç, va fer un darrer àpat ara però frugal (no es tractava com pot comprendre el lector d'anar-se'n a l'altre barri amb la panxa plena!) i va dirigir-se just al mig d'una Plaça de Catalunya completament deserta. La calor era asfixiant i d'allí estant se sentia a l'horitzó ataronjat un bruel eixordador que inutilitzava totalment l'aparell auditiu. Al cap de mitja hora Amable Repòs jeia a terra envoltat de cadàvers de colom però encara va ser a temps d'allargar el braç a l'americana que tenia al costat i treure el paquet de tabac. Just en el moment en què es duia el cigarret a la boca, la deflagració provocada pel meteorit va donar-li foc molt gentilment.

SOLFES I SONSÒNIES

2010-06-22T04:32:00.000-07:00

Mireu que m'agrada el futbol, admetem-ho, va. I mireu que m'agrada la música (de diverses menes i tendències; aquells que teniu la paciència d'anar-me llegint els escrits ja ho sabeu) però renoi, aquest mundial i la música que sentiu als estadis fa perdre la paciència al més sant! I és que no hi ha ni un sol aficionat que entri al camp sense una "vuvuzela" a la mà. Aquesta mena de trompes de fabricació xinesa s'assemblen força a una altra mena de trompes que als anys vuitanta podíeu trobar al camp del Barça embocades per un musicastre que, expressament, es deidicava a ben eixordar-vos quan no es recordava de la mare de l'àrbitre. Doncs bé, en aquella època el fet de tenir un aital energumen bufant-vos el clatell i tot tocant-vos allò que sí que sonava (cony, com sonava!) era diguem que suportable. Al mundial, la convivència auditiva ha passat a la història amb la sonònia que emeten més de cinquanta mil vuvuzeles solfejant a l'unísson sense descans. Ja m'imagino que cada aficionat no bufa permanentment aquest instrument (li caldrien uns pulmons de cavall!) però si n'hi ha un que comença a defallir no cal que pateixi que pot estar segur que trobarà un relleu amatent disposat a acabar-li la serenata. I és que és tan fort l'esbramec que produeixen aquestes trompes que pateixo que un dia o altre arribin a esbotzar la barrera del so (si mireu un partit a la televisió veureu que aquesta sonsònia ultrapassa el filtre que hi deu haver entre el so que se sent al camp i el que ens arriba a través del televisor; de manera que, si no teniu cap mena de disminució auditiva i teniu el volum de l'aparell a una mida estàndard, ja us asseguro que us ben mataran el cuc de l'orella!). Evidentment no estic dient que no hi hagi d'haver música, animació i fins i tot crits i soroll en un partit de futbol però renoi, entre poc i massa! Tinc entès que en alguns dels estadis sud-africans ja han prohibit l'entrada de les vuvuzeles (bé, tampoc cal requisar-les totes). Recordo que l'any 92 vaig assistir a un partit d'handbol al pavelló de Granollers, jugaven Espanya i Egipte (m'hi havien convidat; ja em direu, Espanya-Egipte; no podia animar gaire fort als egipcis, la majoria del públic animava "la roja"). Doncs bé, en un sector del recinte uns senyors egipcis animaven al seu equip amb aplaudiments perfectament ritmats i amb xiulets d'àrbitre; posaven tanta dedicació en l'art de xiular que els responsables del pavelló van haver de demanar pels altaveus als aficionats egipcis que aturessin la seva activitatperquè els jugadors podien confondre aquell so amb el de l'autèntic xiulet de l'àrbitre. Desconec si a Sud-àfrica també es farà un advertiment a través dels altaveus (convindria, certament) ara que, l'excusa de la possible confusió amb el xiulet de l'àrbitre aquí és del tot absurda a menys que un dia, un col·legiat qualsevol opti per treure's de sota la faixa una vuvuzela després de veure que un jugador que ha expulsat es nega a sortir del camp i me li bufi a aquest a cau d'orella l'himne del país al qual pertany.

COMPROMISOS

2010-06-21T09:16:00.000-07:00

Dilluns, el discurs de Jaume Cabré en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes em va omplir d'alegria.

Divendres, la mort de José Saramago em va omplir de pena. Els escriptors compromesos amb la literatura són, per extensió, persones compreses amb la vida"

"Veritat i compromís"; Eva Piquer. Publicat al diari "Avui" el dia 21 de juny de 2010

Aquestes són les paraules que encapçalen l'article d'avui d'Eva Piquer a la contraportada de l'"Avui". És ben veritat. La literatura i aquells que ens en servim (o bé creant-la o bé difonent-la) tenim un compromís amb la vida i mirem a través de les paraules d'injectar-ne als cervells necessitats o als cervells que ja en tenen però que en volen més. "Escriure llibres no és com arreglar aixetes. Els llibres són paraules i idees amb un poder transformador" diu Piquer al seu article tot tenint en compte les paraules del mestre Jaume Cabré al discurs que va pronunciar després d'haver-li estat concedit dilluns passat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (http://www.youtube.com/watch?v=n8K6LkNTNAI). I sí, els llibres transformen; només cal haver gosat un cop haver-ne obert un i haver-se predisposat a gaudir-ne per quedar indefectiblement atrapat dins del seu poder transportador. Això no vol dir que tots els llibres aconsegueixin aquest efecte òbviament i és per això que convé saber triar (tot i que no sempre és fàcil, us calen essencilment bons amics que hi lluquin!).

Sovint ens queixem que la nostra societat és poc lectora o que sí que n'és però que essencialent es dedica a cruspir-se volumots com lloses de fàcil digestió. Però és que el problema no és pas del lector ras (aquests termes es confonen massa sovint) sinó dels autors, dels editors, dels professors, que, massa sovint no venem prou bé el producte. Se'ns restringeix la llibertat de poder oferir al públic "poc lector" textos amb qualitat literària; sembla que per por que aquest públic "poc lector" no entengui els textos proposats i que els trobi feixucs, intrincats i avorrits. Gran error, immens error, colossal error! Cal proposar textos en què el lector s'hi hagi d'esforçar mínimament perquè d'entrada ens és impossible de saber com reaccionarà (pot ser que allò que li feu llegir l'apassioni!)! Per molta gent, la dificultat a nivell lèxic, semàntic, temàtic que pot amagar un text és a vegades un estímul i un repte. Cal doncs provar, proposar i vendre; el compromís de l'autor és el primer que cal tenir en ment perquè és ell el principal encarregat de distreure el lector (les paraules són seves) i aquest escriptor és l'encarregat de passar aquest compromís al crític o al professor que h de mirar de convèncer també amb la paraula (escrita o dita).

I amb aquest compromís hi va estretament lligat el respecte: el de l'autor és primordial; ha de bastir un text del qual sap que serà llegit per algú, un algú que dedica uns minuts, unes hores, uns dies a intentar desxifrar-ne el contingut. Per tant, l'autor no pot fer perdre el temps al lector. Com molt bé ha dit Jaume Cabré en els seus assajos sobre el procés de l'escriptura, l'autor en posar-se a escriure només ha de redactar allò més imprescindible per a la trama de la novel·la posem per cas; no pot escriure ni un mot de més que no faci una funció necessària per a la bona comprensió del text. I en segon lloc, se li ha d'exigir respecte al crític envers el lector (un respecte semblant al que ha de posar en pràctica l'autor) perquè també aquest gastarà part del seu temps i part del temps d'aquell que el llegeix en intentar convèncer aquest segon que, el llibre que recomana (o no) pot trastocar-li els esquemes. I per últim cal apuntar el respecte per part del professor que, amb l'oralitat dels mots té al davant un auditori que l'escolta, que voluntàriament assisteix a les seves classes i que per la raó que sigui vol que ser informat i vol aprendre; altrament podria ser a la platja a l'estiu o fent una xocolata amb xurros a l'hivern sense la nosa de tenir un llibre a les mans del qual probablement pensa que pesa massa i que conté massa lletra; un error de procediment, que, com deia, no és pas seu.

COUP DE FOUDRE

2010-06-06T11:43:00.000-07:00

Fa temps que la veus a la cafeteria on vas a esmorzar el diumenge. Sola, sempre sola; com tu. Va a la barra. Té un accent especial. Francesa. O almenys francòfona (tens l'orella prou entrenada per saber-ho. S'asseu i espera que la serveixin. Sol anar cofada amb una gorra militar de color verdós, una gorra que li tapa els cabells castanys tallats a la garçon. En asseure's se la treu i allibera els cabells que, en incidir-hi la llum sembla que siguin més clars del que et pensaves d'entrada. Treu un diari escrit en francès, un llibre (una edició de butxaca), un llibre d'exercicis i un llapis. Li porten un cafè amb llet (sol demanar sempre el mateix). Desplega el diari i llegeix amb molta concentració els primers articles. De cop, en detecta un que li crida molt l'atenció i, com que el diari és més aviat de format ample, decideix fer-ne un parell de plecs amb una traça sorprenent que fa que a l'acte tingui a la mà en un petit requadre només aquell text que li interessa: el text esporgat de noses (esqueles, promocions de llibres i devedés o fotografies de futbolistes que, mig nus, anuncien colònies). De cop, la intensitat amb què llegia l'article s'esvaeix i ataca el llibre d'exercicis, llapis en mà. Quina mena d'exercicis deu fer? si és francesa, o belga, o canadenca i la veus sovint al bar, deu ser perquè té previst ser a Barcelona una temporada i molt probablement deu voler reforçar l'idioma (penses que probablement vol saber una mica de català. Has de rectificar a l'acte: què coi català! que no ho saps que aquests francesos sempre -o gairebé sempre aprenen el castellà primer! Quantes baralles no hi has hagut de tenir!- i un cop més has de desenganyar-te i pensar que això del català continua sent per ells un patois. Penses que li'n podries ensenyar tu de català, però és que no la coneixes de res! i quedaria tan malament que ara, sense solta ni volta t'hi acostessis i li diguessis que excusez-moi, je ne te connais pas mais j'aimerais te raconter qu'il existe une autre langue en Barcelone et qu'on l'appele "catalan". I ara! quina vergonya! Doncs bé, continues pendent del llibre d'exercicis. Veus que, al marge d'una de les pàgines hi diu corrigées, és a dir, correccions (mira-la, penses, no se'n pot estar de guipar les soluccions la punyetera!) i, a l'acte allargues una mica més el coll tot procurant que no s'assebenti que l'espies i... sorpresa! estudia xinès!!! (molt propi d'un francès fashion com ella; o d'una bobo -bourgeoise bohème- que diuen per allà dalt). Això fa que encara en quedis més encisat. Després et concentres en el seu cos, no ho pots evitar; és massa bonica. Té una pell blanca, jove, ben tibada i amb un toc rosat que li difumina les galtes. De tant en tant aixeca el cap i els ulls, blaus, enmig del serrell t'evoquen en ella una mescla d'indefensió i de rebel·lia al mateix temps. Et concentres ara en el coll encorbat en la justa mesura, sembla afaiçonat a cop de cisell (és d'una bellesa hel·lènica!); i què dir-ne del cos? Perfectament equilibrat, d'una esveltesa també escultòrica; una silueta perfecta en la qual tot hi té l'escaient proporció.

Finalment penses que s'adonarà que la mires massa i que si això passa et clavarà un estirabot que farà que t'entri tremolor de cames i que et quedis sense respiració. Decideixes pagar i marxar.

El següent diumenge no apareix a la cafeteria i quan tu en surts, capcot, la veus venir en bicicleta. T'atures un moment i simules una trucada de mòbil. Ella aparca la bicicleta uns metres més enllà d'on ets però, tot i ser-ne una mica lluny, veus com a la mà dreta hi du un cigarret de picadura (o un porro?). En fa una darrera xuclada i el llença al sot d'un arbre. A continuació es treu la gorra i la introdueix en un cistell d'espart que du mig fermat al darrere de la bicicleta. Entra a la cafeteria, cistell en braç. Però tu ja has n'has sortit i, evidentment, no hi tornaràs a entrar.

Diumenge següent arribes molt d'hora, quan encara el local no és obert. Ja fa estona que despunta el sol, un sol de juny que comença a escalfar-vos suaument la pell. Ella també ha arribat massa d'hora i s'està asseguda en un banc de la plaça torrant-se amb els ulls tancats (sense treure's la gorra, esclar). Decideixes passar de llarg i fer una volta abans que obrin la cafeteria. A mig matí hi tornes. Ella ja ocupa una taula però no està sola (avui no), l'acompanya una dona d'uns cinquanta anys (la seva mare?). T'asseus discretament a la taula del costat. El cambrer els serveix i els pregunta si fumen: la dona sembla no entendre'l i la noia respon que no, que no fumen. Pares l'orella i et dediques a escorniflar-ne la conversa (és a dir a tafanejar allò que diuen); t'hi has d'esforçar un xic perquè parlen amb un volum de decibels mínim (són franceses, seguríssim, ara sí!) però encara pots capir (amb el poc francès que saps) que parlen de com n'és de dolent el tabac (mentre ho diuen et mires la mà i el cendrer alternativament i confirmes que el que tens als dits és el segon cigarret que fas). Quan marxes del local la noia s'ajup per agafar algun objecte de dins la bossa. Ha acotat tant el cap i el cos que no pots passar pel passadís que du cap a la sortida; li diries en francès que excusez-moi perquè et deixi passar; però abans que ho facis ella et diu en castellà que ay perdona, lo siento i torna cos i cap a la posició inicial. Un cop al carrer, penses que li has de dir alguna cosa, que la noia de la gorra fa mesos que és per tu un coup de foudre i que ho has explicat als companys de feina i que es fan un tip de riure. Li diries també que ets professor de català i que si li interessa li pots facilitar infomació sobre cursos, li diries que saps una micona de francès i que necessites parlar-lo, que de gramàtica te'n surts però que no pots fer vida, evidentment, en aquest idioma i que si li interessaria fer un intercanvi. Li diries també que t'apassiona la literatura i que t'encanta la nouvelle vague i Brassens i Brel i Léo Ferré. Però per tot això cal que un dia o un altre et llencis a la piscina i et decideixis a dirigir-li la paraula. I totes les estratègies et semblen forçades perquè hi hauria d'haver un motiu clar per iniciar un acostament, penses. Hi ha qui et diu que sense que se n'adoni li paguis el cafè (oh que carrincló!), hi ha qui diu que li diguis directament tot això del català, del francès i altres. Però tu continues confiant en una tercera solució: la casualitat. Penses que un dia pots anar a la cafeteria amb un llibre de Sartre o de Proust, o de Queneau sota el braç i que, com aquell que no vol la cosa, el pots deixar a la taula del cantó que estigui més a prop dels seus ulls. I confies en què ella et digui que est-ce que tu lises Proust ? Oh, je l'aime beaucoup ! Je l'ai lu en entière !

Però per tot això, cal que un dia o altre gosis fer el primer pas.

Mentrestant només pots recrear-te escoltant aquesta peça de Brassens dedicada a les dones que no coneixem i que estimem.

http://www.youtube.com/watch?v=l4Q7urIVYAE

INICIS, MIRACLES i OBRES D'ART

2010-05-23T14:31:00.000-07:00

Quan recuperis tots els fragments

d'aquest naufragi que és la memòria,

d'aquests parracs ja no en direm corbates

i d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Tot torna a començar; Mishima

Caço aquestes meravelles en tècnica fílmica en el camp del videoclip http://www.youtube.com/watch?v=rLvwCLQMZ-s&NR=1; http://www.youtube.com/watch?v=5GXYU6pR5Fs. L'adaptació que aquesta gent han fet d'una escena d'Ordet del director danès Carl Theodor Dreyer per al tema Tot torna a començar de l'últim disc de Mishima fa glaçar la sang; els decorats són pràcticament iguals i el vestuari és idèntic. Però el que sorprèn més és sens dubte l'exactitud i fidelitat dels moviments que fa David Carabén i la resta de la banda respecte a l'escena de la pel·lícula de Dreyer; un autèntic mirall!

Menció especial mereix la instrumentació del tema. Són evidents els ressons èpics que provenen directament dels referents musicals de la banda: de Radiohead, i sobretot dels grans líders de l'indie francès (Dominique A i Benjamin Biolay). I fixeu-vos en la lletra, en perfecta consonància amb el fragment de la pel·lícula: la resurrecció de la noia entesa com l'inici d'una nova vida, d'una nova etapa; i de fons, la idea de la fragilitat de la memòria i de la necessitat de continuar vivint malgrat les adversitats: "d'aquesta espelma ja no en direm llum". Tot torna a començar.

TOREROS SÍ/ TOREROS NO

2010-05-09T15:55:00.000-07:00

Després d'uns dies de no piular, ara no puc deixar de parlar (bé, d'escriure!) i avui torno com als vells temps, amb dos escrits en un dia! Bé, doncs ara remenava per la xarxa en cerca d'informació sobre la Movida madrileña dels vuitanta i el Senyor Wikipedia m'ha fet saber que aquest any en fa vint-i-cinc de l'aparició dels grans Toreros muertos del no menys gran Pablo Carbonell. Els recordo a la Bola de cristal en què sempre guanyava l'escabellada (o hauria de dir escablada? i és que tenia el cap ple de cables!) de la Bruja avería (com podia ser que sempre se'n sortís amb la seva aquell adefessiu!). Bé, el cas és que jo no hi copsava la crítica implícita a la societat i la política de l'època que posava de manifest aquell programa. De més gran vaig recuperar tots aquests materials quan ja tenia evidentment una altra manera de processar la informació. Doncs bé, que fa vint-i-cinc anys de l'aparició d'un grup que deia que s'havia batejat amb aquell nom perquè en aquelles èpoques l'índex de defuncions dels toreros a l'Estat espanyol havia arribat a cotes insospitades. Anys després, concretament el 1992, Pablo Carbonell decidia desfer el grup després d'haver-se col·locat fins a la bandera a dins d'una furgoneta. Van dir que tornarien però jo no n'he sabut mai més res o bé no he sabut estar atent a la suposada tornada l'any 2007. El Senyor Wikipedia diu que només es té constància de tres reaparicions de la banda a dalt dels escenaris: el 14 de juny de 2007 a Madrid, el 3 d'agost a A Coruña i l'11 d'agost del mateix any a Torregrossa (Lleida). Es diu també que probablement a l'octubre van oferir un altre concert a València.

Bé, tant és. Ara que... qui sap si un dia haurem de reclamar al Congrés "madrilenyu" que aprovin la reaparició d'aquests toreros!

Enllaço dues peces emblemàtiques i impagables de la banda, i en directe!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=vk6F0ES4XvQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=2iZ25fPMuSE&feature=PlayList&p=5006E8CDA2E390FA&playnext_from=PL&playnext=1&index=36

WORD HURTED (I beg you pardon?)

2010-05-09T07:01:00.000-07:00

Apa! D'entrada ja em permeto vilment de traduir paraules que NO S'HAN DE TRADUIR! on s'és vist de cometre aquest crim lingüístic amb el mot "lletraferit"! En fi, és el que té això de "pretendre" ser original.

Al blog del programa L'hora del lector, d'Emili Manzano , hi han penjat avui aquest vídeo de l'individu que teniu a la foto desdoblat però en el seu altre jo de Senyor Mongeta. http://www.youtube.com/watch?v=RyDY0hiMZy8. Jo què voleu que us digui, aquest torracastanyes sempre m'ha posat molt nerviós (paladí com sóc jo des de sempre dels Monty Python) i més quan me l'imagino trobant-me'l en una biblioteca i veient-lo esternudar al damunt d'un exemplar del Tirant lo Blanc posem per cas. És per això que proposo una altra peça més lluïda (que em sembla que fa temps ja vaig enllaçar en aquest mateix blog -perdoneu la meva memòria de peix un cop més!-), ara amb el gran python John Cleese al costat i on almenys, el torracastanyes no hi fereix cap lletra!

http://www.youtube.com/watch?v=OGFz9gt0-Fc

SUPERB

2010-04-27T15:30:00.000-07:00

A França es diu que és l'hereu de Serge Gainsbourg (les comparacions són odioses). Té planta i grandeur i és un charmant enfant terrible que canta als luxes i al "bonvivantisme" (perdoneu que m'hagi tret aquest substantiu de la màniga) com Gainsbourg. I com Gainsbourg té un posat arrogant i xulesc. L'un però anava sense afaitar i feia ferum d'alcohol i l'altre va repentinat i reclenxinat, l'un anava amb vestidures malgirbades i l'altre va abillat de manera mil·limètrica i calculada. Ara bé, als dos els veureu fumar en pràcticament totes les fotografies i fent de l'acte de brandar el cigarret un senyal més del seus respectius encants.

I aquest de la fotografia, l'hereu, el deixeble, l'aprenent; aquest, exparella de la filla de Marcello Mastroianni (Chiara Mastroianni) i músic virtuós, va venir a tocar a Barcelona fa un parell de setmanes i jo me'l vaig pedre per raons laborals. Alguns crítics diuen que el concert va ser memorable. Lògic. Sobren les paraules si podem paladejar llepolies en directe com la que enllaço al capdavall de l'escrit.

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans dóna com a definició a l'adjectiu "superb" el següent: D'una magnificència, d'una bellesa que imposa. I curiosament, la mateixa entrada ens remet a "superbiós" que vol dir (en paraules del senyor DIEC): Que té supèrbia o que revela supèrbia; és a dir, que té excessiva estima a si mateix i que va en contra dels altres. Vaja! Quin oxímoron tan atuïdor! La bellesa artística normalment no menysprea!

Bé, és igual; jutgeu vosatres mateixos si aquesta obra d'art en imatges és superba, superbiosa, ensuperbida o en súper vida!

http://www.youtube.com/watch?v=xtmVTfGJUzA

SORDESA I CEGUESA OLÍMPIQUES

2010-04-25T06:50:00.000-07:00

Ahir al vespre, abans de l'inici del partit de lliga entre el Barça i el Xerez, es feia un minut de silenci dedicat a Juan Antonio Samaranch, mort dimecres 21 d'abril. Doncs bé, el silenci no va ser absolut al Camp Nou; un bon nombre de socis i aficionats van dedicar-li a l'expresident del Comitè Olímpic Internacional una sonora xiulada per recordar al personal el passat franquista d'aquest senyor. Aquesta mateixa setmana, el primer secretari del PSC, Enric Llorens, escrivia al seu blog que "avui seria un dia trist pel meu pare: un funeral d'Estat al Palau de la Generalitat a un nazi oportunista. Quin fàstic". Per una altra banda, avui mateix al diari Avui s'hi recollien unes altres declaracions de Llorens en què el polític recuperava les paraules del seu pare, el qual havia anat a escola amb Samaranch: "Un bon dia al pare li va cridar l'atenció una insígnia que el Juan Antonio duia a la solapa, era una creu gammada! En preguntar-li perquè la duia, el Samaranch, li va dir que allò (el mazisme) era el futur i que sempre s'havia d'estar amb els guanyadors". Com era de suposar, aquestes declaracions han provocat que els peixos grossos del Partit Popular exigeixin el cessament immediat de Llorens de qui diuen que no ha respectat la figura de l'expresident del COI. A tot això s'hi afegeix la petició que ha fet el mateix Partit Popular a favor de canviar el nom de l'estadi de Monjuïc que hauria de passar a dir-se Juan Antonio Samaranch per comptes de Lluís Companys, el nom actual. I encara més: tot llegint de retruc l'article d'avui de Joan de Sagarra a La Vamguardia, m'he adonat de com poden arribar a ser-ne d'hipòcrites certs sectors de la nostra societat. Tots coneixem ja les opinions de Joan de Sagarra sobre el catalanisme i el nacionalisme (diuguem que mai se n'ha mostrat gaire partidari) però em sorprèn com, al final de l'article, encara té esma de d'apuntar que no hem de fer cas del passat franquista de Samaranch i que cal fixar-se en la seva feina com a expresident del COI (... eso no quita que haya passado a la historia como un catalán y un barcelonés universal. Eso lo sabe el Rey, que le hizo marqués, y lo sabe Jordi Pujol, y lo sabe Narcís Serra, y lo sabe Pasqual Maragall y un montón de políticos y empresarios de este país). Molt bé, senyor Sagarra, molt bé; Juan Antonio Samaranch podia ser un gran president del COI però és que veurà, a nosaltres quan se'ns diu que a aquest home li agardava allò d'aixecar el braç a la més mínima ocasió i que es declarava admirador de Franco, doncs ens dol, què vol que li digui! I encara ens dol més quan sabem que aquest senyor no va demanar mai disculpes per haver llepat el cul d'un dels assassins més grans de la història! És per això que el Camp Nou esclatava en sonores protestes ahir al vespre. Ara bé, també ja sabem que la sordesa i la ceguesa olímpiques i intencionades per part de la cúria de dretes al nostre país era, és i serà així tota la vida. Ara bé, el que ja no es pot acceptar és que els polítics catalans hagin donat aquesta pompositat als funerals d'un home que mai no va penedir-se del mal que va ocasionar a potser massa gent en un moment de la seva vida. A aquests nostres polítics també se'ls podria atribuir aquesta sordesa i ceguesa olímpiques i voluntàries ("ei tu, quedem bé, quedem bé; que si ara sortim amb un estirabot qualsevol, vés a saber amb què ens sortiran a Madrid!" que deuen pensar sense treure's l'esquellot i la corretja que els ferma a la mà dels alts càrrecs del poder espanyol). I el que ja fa vessar el got de la paciència és que aquesta sordesa i ceguesa olímpiques i voluntàries les encomanin als esportistes carregats de diners que diuen que ells no es fiquen en política en primer lloc i en segon lloc, a gran part de la població que es declara "apolítica"; és altre cop allò de voler dominar el pupulatxo feble que no es pot defensar.

NAUFRAGIS I TEMPESTES

2010-04-14T16:02:00.000-07:00

Dies enrere vaig comprar-me la darrera novel·la de Flavia Company, L'illa de l'última veritat. El text narra la història del doctor Prendel que, abans de morir per causa d'una malaltia terminal que l'atenalla, decideix confessar un secret amb el qual ha conviscut durant molt de temps; es tracta d'un secret que té relació un naufragi que ell mateix va patir. Doncs bé, després d'haver-ne llegit el principi i, sense fer una prèvia reflexió, vaig posar el penúltim disc del músic francès Dominique A, L'horizon. La primera cançó du el mateix nom de l'àlbum i el més curiós del cas és que la peça també parla de naufragis i fenòmens en alta mar (juro que no ho vaig fer expressament). El tema en versió d'estudi fa posar la pell de gallina però la versió en directe fa glaçar la sang; teniu la sensació que sou ben bé al mig de l'oceà. I és que l'encadenament de loops que arriba a fer aquest home fa que sentiu sons que no hauríeu pogut mai imaginar que poguéssin sortir d'una guitarra. He tingut la immensa sort de veure aquest tema interpretat per Dominique A i la seva banda però també l'he vist sol amb la guitarra i fent les filigranes que podeu veure en el vídeo que enllaço a sota. Engrandiu la pantalla i apujeu el volum al tram final del viatge, feu-me cas.

http://www.youtube.com/watch?v=SvRBNfAZjww

UN OS A L'ESQUENA

2010-04-07T15:49:00.000-07:00

D'acord que aquesta gent escrivint no són (o eren- recordem que es van separar-) Shakespeare, d'acord que fent solfa no són (o eren) Bach i d'acord que no són (o eren) una mostra de simpatia sense aturador; però és que si haguessin posseït tots aquests requisits ja no hauríem pogut parlar d'una banda de rock amb totes les lletres. Ara bé, quan als germanets Gallagher se'ls acut tocar i cantar per separat, la cosa varia lleugerament; i si no, fixeu-vos en com sona en directe aquest tema, el títol i la lletra del qual semblen fetes a mida pel "germà manta" dels Galagher (Liam). Sense ser tampoc un prodigi de creativitat, quan el cervellet de la banda (Noel, el "germanet pencaire") rutlla i decideix que no tocarà amb l'altre paparra al costat, pels escenaris hi corren uns altres aires.

Per cert, The importance of being idle, pertany al penúltim disc de la banda el títol del qual fa que, com que aquest parell de torracastanyes de Manchester són aficionats a encadenar baralles una rere l'altra, no et puguis refiar mai de si entren o de si surten i de si marxen o de si es queden. El disc es diu Don't believe the truth. Santa paciència!

http://www.youtube.com/watch?v=iJSIT2UzD8c

"THE GREAT DICTATION" LIVE IN USA

2010-04-05T08:15:00.000-07:00

Sempre amatent a les imatges de Youtube, enganxo una entrevista curiosa que la presentadora nordamericana Ellen DeGeneres va fer a Hugh Laurie (digueu-ne Doctor House-tot i que aquest senyor ja fa temps que corre fent sèries; el recoreu a L'escurçó negre?-). A la segona part de l'entrevista, l'un i l'altra es dediquen a fer un concurs de mots en anglès argòtic; Laurie (nascut a Oxford) pregunta a DeGeneres si sap què vol dir tal o tal altra paraula d'ús habitual a Anglaterra però no als Estats Units i DeGenres (nascuda a Nova Orleans) fa exactament el mateix amb Laurie tot avaluant-li el corpus lèxic d'argot estrictament nordamericà. No us perdeu les "bromes picants" implícites que hi ha en algunes de les intervencions d'aquest parell.

http://www.youtube.com/watch?v=VJNeQ70f4B8&feature=related

ESCOLTA LA RESPOSTA EN ELS OCELLS

2010-04-01T09:03:00.000-07:00

Dies de descans; sortides; sopars i dinars familiars; trobades amb amics, coneguts i saludats i òbviament, dies també per cruspir-se un llibre rere un altre, per anar a veure una pel·lícula rere una altra i per escoltar un disc rere un altre. Faig una altra descoberta curiosa. Aquest xicot el videoclip del qual enllaço més avall és un jove músic canadenc i té coses prou curioses http://es.wikipedia.org/wiki/Tiga. En aquest vídeo ell mateix ens diu al principi que és a casa intentant compondre però no se n'acaba de sortir; així és que decideix sortir a fer un tomb a veure si la natura li ofereix idees. Efectivament, els ocells aterren als fils telefònics-pentagrama i me li fan la cançoneta amb les notes d'allò que anirà cantant a mesura que camina. Però bé, no explico res més.

http://www.youtube.com/watch?v=pfJ8prhLbtQ

AAAAAAAAH, LA RATOMÀQUIA!

2010-03-28T11:32:00.000-07:00

Vaig a veure l'exposició sobre Federico Fellini que hi ha instal·lada fins al juny al Caixa Fòrum. Ja m'havien dit alguns companys que me l'hauria de prendre amb calma, és a dir, tenir gran part de la tarda lliure per entretenir-m'hi. Efectivament, m'hi estic un parell d'hores ben bones. Hi ha de tot: fotografies dels rodatges, de Fellini amb Mastroiani, de Fellini amb Giulietta Masina, de Fellini amb Anna Magnani, etc. Hi ha fotografies inèdites en color del rodatge de La Dolce Vita als colossals estudis de Cinecittà i fotografies del duet Fellini-Mastroiani assajant abans de començar a filmar. Hi ha també esbossos de pel·lícules que mai no van existir, cartells de les pel·lícules que sí que ho van fer, revistes satíriques en les quals en director romà publicava tires còmiques i hi ha, sobretot pantalles en les quals s'hi reprodueixen fragments dels films. M'atrau especialment el monitor que repeteix unes imatges curioses; es tracta dels anuncis que Fellini va idear per Ginger i Fred (1986). A la paret, just al costat de l'esmentat monitor, s'hi explica que ja al final de la seva carrera, el director feia una clara diferència entre el "producte cinematogràfic" i el "producte televisiu"; per Fellini no tenien absolutament res a veure: la televisió proposava un missatge totalment allunyat del del cinema. En una època en què començaven a néixer les cadenes privades, aquestes feien passar per davant el negoci publicitari (era l'inici de l'eclosió de les crretades d'anuncis entre programes) a la qualitat dels productes estrictament televisius. Òbviament, Fellini s'hi va oposar, fet que va indignar l'"eperador" Berlusconi en el moment en què aquest darrer va veure com a Ginger i Fred s'hi inserien paròdies publicitàrires.

Efectivament, lúcid i profètic, Fellini ens alertava ja l'any 1986 de l'hecatombe que s'acostava en matèria de televisió. Les "ratomàquies" (com anomena Ferran Monegal als programes ideats per grans empreses privades i en què es potencien els programes amb continguts que ajuden a fer créixer l'adormiment cerebral de la població però que, per contrapartida, ajuden a omplir les butxaques dels peixos grossos de les anomenades empreses privades) començaven a treure el nas a l'Estat Espanyol amb l'aparició de Tele-5 (can Berlusconi) i d'Antena 3 i les Mamachicho: pompa i colors, carrincloneria, crits i sorolls diversos i, esclar, anuncis i més anuncis per arribar a perdre la noció del temps. Un cop hem assumit que ja fa anys la televisió va deixar de ser el que era en quant a continguts (que no mori mai el Canal 33!), no pot deixar de sorprendre'm (per anys que passin) el tomb que van fer aquells que els de la meva generació havíem admirat; els "nostres Fellinis" particulars: Josep Maria Mainat i Toni Cruz, entre d'altres.

http://www.youtube.com/watch?v=kc-RMLR8sGw

IAN DURY

2010-03-27T05:51:00.000-07:00

Avui fa deu anys era a casa estudiant per un examen de llatí de la universitat (deuria fer primer o segon). Atabalat amb tanta traducció, vaig decidir posar la ràdio per distreure'm una estona. Justament en aquell instant, al programa Tarda Tardà de Catalunya Ràdio, una noia "audiblement afectada" anunciava la mort d'Ian Dury, líder de la banda Ian Dury and the blockheads. Jo aleshores, jovencell i bastant més innocent que ara en temàtica musical, no n'havia sentit a parlar mai (o no m'hi havia fixat). Vaig anar tibant el fil i com sol pasar, em va seduir.

Com de costum, no calen paraules quan tenim imatges musicals tan extradordinàries com aquesta:

http://www.youtube.com/watch?v=iY1PpnaGwMk

DEMPEUS

2010-03-22T16:04:00.000-07:00

J'ai trouvé devant mes yeux ce matin

mille et une bonnes raisons pour me sentir bien.

J'ai jeté mes angoisses par la fenêtre

et je me frotte les mains en me disant peut-être.

Rester debout encore un peu et demain

oublier la peur de suivre

le même chemin qu'hier matin.

Rester debout et redevenir quelqu'un,

debout parce qu'on veut vivre,

debout parce que ça fait du bien.

Rester debout; Debout sur le zinc

Fa dies que escalfo el cap injustament als meus companys amb els meus "conflictes" amb certa persona de nacionalitat francesa amb qui tinc tracte dos dies per setmana i de qui m'estalviaré donar més pistes (aquells amb qui n'he parlat ja sabeu de què va. I a la resta només puc avançar-vos que el conflicte el tinc amb algú que ja fa temps que, sense jo entendre-ho, no accepta en primer lloc la meva insaciable passió per les llengües i que es nega a continuació a voler compartir amb mi la set de coneixement.). Poster d'aquí un temps podré parlar amb més llibertat d'això que comença a molestar-me en excés. Però sempre ens quedarà París, sempre ens quedarà la literatura, sempre ens quedarà la música i sempre ens quedaran els bons companys que ens coneixen i saben com som realment. I de cop, navegant pels mars virtuals, m'arriben al port un dels grans descobriments musicals que he fet darrerament en llengua francesa; altre cop els Debout sur le zinc em porten nous aires d'optimisme i ganes de continuar dempeus.

Merci à tous!

http://www.youtube.com/watch?v=tjxyXsHDk44&feature=related

http://www.lyricsmania.com/rester_debout_lyrics_debout_sur_le_zinc.html

QUE JORGE SEMPRÚN NO S'ACOMIADI DE NOSALTRES

2010-03-21T16:47:00.000-07:00

Goso alterar al cim d'aquest meu escrit el títol d'un dels volums de memòries de Jorge Semprún, concretament del llibre en què l'autor madrileny repassa la seva etapa com a ministre de cultura sota el govern de Felipe González; parlo de Federico Sánchez se despide de ustedes (1993). És a partir de la lectura de l'article de Gregorio Morán Jorge Semprún se despide, publicat dissabte a les pàgines d'opinió de La Vanguardia, que se m'acudeix posar-me a escriure a fi de reclamar més atenció envers un dels més grans pensadors del nostre segle. Morán comenta a l'inici del seu article que Semprún va anunciar "el seu comiat a la vida" fa uns dies a Le monde amb un article titulat Mon dernier voyage à Buchenwald. Nascut l'any 1923, Semprún explicava que té pensat fer un discurs en l'acte de commemoració del 65è aniversari de l'alliberament del camp de Buchenwald on l'autor va ser pres. És el moment en què "diré per darrera vegada allò que penso que he de dir" diu Semprún. Desconec si aquesta serà la darrera ocasió en què podrà continuar explicant-nos amb la seva inabastable saviesa les atrocitats del nazisme que la humanitat va haver de patir. La seva desaparició m'inquieta tant com el cas que se li pugui fer un cop mort. Titllat d'"autor afrancesat" pel fet que en certa ocasió de la seva vida va decidir adoptar la llengua francesa com a vehicle dels seus escrits i per establir-se després defitivament a París, ha gaudit d'una falta d'atenció per part de mitjans de comunicació, polítics, intel·lectuals i editors sincerament alarmant. A l'article de La Vanguardia, Morán parla d'Autobiografía de Federico Sánchez que va guanyar el Premi Planeta l'any 1977. Tot i que diu que el volum no és un dels millors textos de Jorge Semprún (em permeto discrepar lleument), Morán s'encarrega d'apuntar que el llibre és una forta crítica als caps visibles del Partit Comunista Espanyol a la clandestinitat i més en concret a Santiago Carrillo (fet que queda clarament demostrat amb una senzilla lectura de l'esmentat llibre). Si a Autobiografía els dards enverinats anaven de dret a Carrillo, a Federico Sánchez se despide de ustedes anaven directes a Alfonso Guerra. Probablement aquest és un dels motius principals que explicarien que el nostre autor hagi rebut el menyspreu que comentava més amunt però també crec que si Semprún no és al lloc que li pertoca és per tot el que representa com a intel·lectual i com a pensador compromès amb les llibertats dels pobles. Semprún no només escriu en francès i té un domini impecable de l'alemany des de la seva adolescència (en l'entrevista que enllaço més avall s'hi comenta que va llegir per primer cop El Quijote en llengua alemanya) sinó que representa la figura del savi que va sobreviure tancat als camps a l'extermini nazi, que va lluitar des de la clandestinitat contra el feixisme i que va atacar frontalment la hipocresia i l'obediència cega que li imposava el seu propi partit (el PCE del qual va ser expulsat l'any 1964 juntament amb Fernando Claudín). Com sol passar, no hi ha res pitjor per un líder polític que tenir al seu mateix partit algú que li pot qüestionar els mètodes i que pot fins i tot arribar a ser perillós perquè, evidentment, sap de què parla.

Vaig descobrir Jorge Semprún i la seva literatura tard i de rebot; a un company de la universitat acabaven de regalar-li Veinte años y un día (2003), la fins ara darrera novel·la de l'autor madrileny. Me'n va parlar meravelles i jo, obedient, me'l vaig creure i me la vaig comprar. Vaig quedar tan fascinat de les habilitats narratives de Semprún que vaig encadenar les lectures dels seus llibres una rere l'altra. Després de Veinte años y un día, van venir Montand, la vie continue (un dels primers llibres que vaig llegir directament en francès); Aquel domingo; Viviré con su nombre, morirá com el mío; El largo viaje; Autobiografía de Federico Sánchez, Netchaiev ha vuelto; Adiós, luz de veranos...; La escritura o la vida i Federico Sánchez se despide de ustedes (i encara me'n falten una bona pila!). A mesura que anava cruspint-me els seus llibres anava fent-me creus amb la realitat que altres volums fossin impossibles de trobar a les llibreries. Quan preguntava doncs per La segunda muerte de Ramón Mercader, per La algarabía o per La montaña blanca, a tot arreu on anava em deien el mateix: ho sentim però aquests llibres estan descatalogats, hauria de provar en llibreries de vell, biblioteques, etc. Afortunadament, amb els anys els vaig anar adquirint (en edicions de segona mà o bé directament en francès esclar). A hores d'ara només s'ha reeditat el primer llibre de Semprún, El largo viaje. Fa massa anys que no entenc què esperen els editors per recuperar els textos que falten; bé, sí que ho sé, esperen que Semprún s'acomiadi del món dels vius. És lamentable.

Enllaço una de les darreres entrevistes que ha concedit a França. Atenció a la primera pregunta que li fa el periodista de sobre com ha de pronunciar el nom Jorge Semprún (amb fonètica espanyola o bé amb fonètica francesa?).

http://www.dailymotion.com/video/xccm6h_jorge-semprun_news

SANT GUARDIOLA

2010-03-16T16:26:00.000-07:00

Aquest xicot s'ha ben guanyat el cel: sis copes una rere l'altra, reconeixements de tota mena i admiració en cada gest que fa i en cada paraula que diu. Aquesta nit a més a més ha estat reconegut com a català de l'any. Sóc el primer admirador de Josep Guardiola (com a entrenador, esclar, ha aconseguit el que molts d'altres només van poder ensumar -entre d'altres el mestre Cruyff amb la decepció de la Copa Intercontinental de 1993-) però crec que potser ens estem passant una mica de voltes; sort que Guardiola, com sempre, ha demostrat saber estar al seu lloc i només s'ha deixat veure i sentir a l'acte de lliurament del premi a través d'una pantalla (nois, demà toca treballar i de valent).

Enllaço l'extraordinari sketch dels de Crackòvia sobre l'"Església Guardiolana" perquè ja només falta que al de Santpedor me'l facin sant!

http://www.youtube.com/watch?v=0wD6HidR3s0

I DESPRÉS DE LA TEMPESTA VE LA CALMA

2010-03-09T14:07:00.000-08:00

Esclar. Avui tot eren anècdotes, rialles i bromes. Però també hi havia aquell que maleïa els ossos als responsables de carrerteres i transports varis per no haver pogut evitar el caos d'ahir en plena nevada (hi ha qui, havent de sortir fora de Barcelona, va arribar a casa a quarts de quinze o qui fins i tot va haver de fer nit a la ciutat a casa d'un parent o amic). Hi ha qui va quedar-se aturat enmig d'un túnel de tren sense menjar ni poder anar al lavabo, qui va tornar en taxi i va desdinerar-se i qui va optar per calçar-se uns esquís o uns patins d'esquiar sobre gel. Hi ha qui va dir que que bé, ara podrem fer un ninot de neu amb una pastanaga per nas i qui va dir que us poséssiu el ninot i la pastanaga per on no fa falta ni dir. Hi ha qui va agafar boles de neu per fer-les lliscar esquena avall a algun vianant distret i qui van engegar l'esquena a can pistraus de resultes d'haver fet un pas en fals sobre la vorera relliscosa. Hi ha qui va fer fotos i qui va fer vídeos, qui va quedar-se sense comunicació telefònica i qui va atrevir-se a agafar el cotxe tot engalanant-lo de cadenes per tot arreu. Va haver-hi qui es va afartar de veure comentaris i fotos de tota mena al facebook i qui vam fer-lo servir per fer les nostres conyetes amb els jocs de paraules (i si en comptes de caure quatre volves haguessin caigut quatre vulves? que deia l'un i si en comptes de quatre volves i/o quatre vulves haguessin caigut quatre vàlvules? que reblava un altre). I de tot plegat què eh? doncs res; una nevada històrica maca i, segons com, malparida que servirà per comentar amb els que vinguin darrere on érem i què fèiem quan s'esdevenia aquest fenomen tan estrany a la vista per nosaltres els barcelonins. I ahir hi havia també qui deia que això rai, que demà farà un sol enlluernador. Efectivament, després de la tempesta sempre ve la calma.

Enllaço el gran tema de Graham Coxon In the morning en versió zen-bucòlica.

http://www.youtube.com/watch?v=6f6uVZon_Kg

I'M SINGING IN THE SNOW

2010-03-08T11:27:00.000-08:00

Doncs sí, ja ens teniu a tots els barcelonins i barcelonines amorrats a les finestres tot dient allò de mira com neva! o allò altre d'apa, el carrer és tot enfarinat! o allò de més enllà de coi, fem-nos una foto per a la posteritat! I heus ací quan els companys de terres fredes (Lleida, Andorra, La Seu d'Urgell, Vic, Perpinyà, etc.) impassibles, ens miren i pensen que que en són de divertits aquests barcelonins que pel sol fet de veure com cauen quatre volves es pensen que de la cantonada els apareixerà el ieti i me'ls fumerà una queixalada. Com s'esveren! pensen, mentre la mirada els diu que coi, sembla que s'hagi d'aturar el món ara! Tenen raó, en fem un gra massa. Torno de la feina amb la sensació que a Barcelona ha arribat el dia de l'apocalipsi i l'únic que veig és poc trànsit als carrers i, això sí, voreres glaçades i cotxes colgats. Poc habituat (evidentment no ho nego) a aquest tipus de fenòmens metereològics (què voleu, sóc barceloní jo!), em dic que tranquil Carles, l'únic que et pot passar és que tot caminant, facis un mal pas, patinis i en fumis una costellada de campionat. Les emissores de ràdio i les edicions electròniques dels diaris diuen que els autobusos han deixat de circular i que algunes estacions de metro han hagut de tancar. Afegeixen que el temporal va per llarg, que probablement s'allargarà fins aquesta matinada i que la gent no surti de casa si no és estrictament necessari; en fi, La guerra dels mons d' H.G.Wells en versió radiada per Orson Welles però a la catalana.

Amb el cataclisma al magí, algú em diu que ni se m'acudeixi d'agafar el metro que aniré com una sardina a la llauna i que de taxis no n'hi deu haver ni un. Penso seriosament de fer el canvi de lloc instantani però em falta ajustar un pèl la tècnica. Descartat el metro, surto al carrer i em dic que sense pressa, tot i que sóc lluny de casa, aniré fent tot xino-xano i un dia o altre ja hi arribaré. Després d'haver fet quatre passes, decideixo que prefereixo més enllaunar-me abans de fer patinatge artístc; al cap i a la fi penso, al metro encara hi estaré calentó.

Un cop he sortit del metro, ja al barri, només veig blanc per tot arreu i torno a pensar que si no vull fer el numeret dvant dels altres vianants hauré d'anar amb peus de plom (i mai millor dit!). Decideixo que la tècnica més eficaç és la de fer passos militars tot aixecant els genolls fins a la barbeta per després fúmer-li un bon cop de peu a la calçada com si hi hagués vist un insecte d'allò més repugnant i volgués exterminar-lo. I renoi, cap caiguda! Això sí, faig passes segures i tan lentes i espaiades entre l'una i l'altra que sembla que se m'hagi de fer de dia. Les úniques coses que em toquen el voraviu són: una, que la gent des dels terrats i balcons es dediquen a fer baixar avall trossos de gel colossals sense mirar qui passa pel carrer i dues, que gairebé quan sóc a la porta de casa veig com una dona d'uns cinquanta anys s'esbatussa verbalment i acarnissada amb uns joves rapers sudamericans; ella els diu que ya está bien que vengan de fuera y además nos hagan estas cabronadas con la nieve! els nanos no es queden muts i me li deixen anar que anda, que te calles morsa! Ho trobo fastigós, tant per part d'ella com per part d'ells.

I per consolar-me, mentre escric aquestes impressions, penso en la gran nevada de l'u de març de 1993. Jo feia vuitè d'EGB i amb la classe vam assistir a una edició del programa Pasta gansa que feia en Miquel Calçada a Catalunya Ràdio. En sortir de l'emissora queia una nevada de dimensions semblants a les d'avui però prèviament, a l'estudi de l'emissora en Miquel Calçada, després d'haver corregut la cortina, ja havia avisat que la gent si havia de sortir al carrer no ho fes pas en banyador.

ELS GUSTOS DEL PARADÍS

2010-03-07T04:43:00.000-08:00

Et si je n'ai rien de tout ça, peu importe;

j'irai chanter devant ta porte Emilie.

Et si on ne m'ouvre pas, que le diable m'emporte;

peu m'importent les saveurs du paradis.

Emily; Soan

Fa dies que em noto mancat de paraules i temes interessants per al blog i sincerament, sóc del parer que si no hi ha res a dir, doncs no cal forçar la màquina. La meva manca d'idees queda però compensada per la recent febre de descoberta de nous músics en llengua francesa. Aquest artista vaig trobar-me'l als nassos com un bolet tot buscant al "tub musical" altres llepolies del país veí.

I si no se'ns obren les portes que ens menin als gustos del paradís, qui sap si en algun lloc hi ha una Emilie que ens espera perquè li anem a cantar la solfa sota el balcó.

http://www.youtube.com/watch?v=mSdX_siLNUA

http://www.lyricsmania.com/emily_lyrics_soan.html

EL SOMRIURE DE PEPE RUBIANES (avui fa un any)

2010-03-01T04:20:00.000-08:00

Vaig estrenar aquest blog fa justament un any, el mateix dia que va morir el gran Pepe Rubianes. El seu sentit de l'humor i la seva visió crítica i punyent de la realitat políticosocial del país ens acompanyarà sempre.

Gràcies Pepe!

http://www.youtube.com/watch?v=SJOyVJm9mwc

UNA DECLARACIÓ DE BELLESA (i 2)

2010-02-27T16:44:00.000-08:00

I per si no heu quedat prou satisfets, aquí teniu la versió en directe de La déclaration. Agafeu aire que la peça dura quinze minuts! (però caram, quins quinze minuts d'èxtasi!).

http://www.dailymotion.com/video/x8afjr_debout-sur-le-zinc-ma-déclaration_music

UNA DECLARACIÓ DE BELLESA

2010-02-24T15:56:00.000-08:00

Faig una nova descoberta de música en francès. Aquesta gent es fan dir Debout sur le zinc i barregen diversos estils musicals http://fr.wikipedia.org/wiki/Debout_sur_le_Zinc. Quedo seduït per aquesta peça que enllaço més avall. Als comentaris de la gent hi ha qui entén la lletra com una cançó d'amor i hi ha qui diu que és un himne a la música. Certament, crec que no s'equivoquen. És una meravella musical que fa posar la pell de gallina.

http://www.youtube.com/watch?v=t_QTNReotRE

LES COSES CLARES I LA XOCOLATA DESFETA

2010-02-21T06:21:00.000-08:00

Cada primer dijous de mes un home es dirigeix al carrer Petritxol de Barcelona amb el fi d'assaborir-hi una tassa de xocolata, el mític nèctar excels d'aquella zona de la part antiga de la ciutat. No obstant, tot just passar per davant del número disset del mateix carrer Petritxol (una botiga de paraigües), una noia jove i bruna atura al nostre home i li enfonsa un ganivet a la panxa després d'haver cridat que "Jo també sóc de Cassà de la Selva". Dos dies després, l'home es desperta a l'hospital; al costat hi té un policia que li pregunta si la noia que l'ha apunyalat reia mentre l'atacava. Punt i final. Fi de la història. Amb aquest argument mínim l'escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís basteix 123 narracions diferents que ens conten la història del pobre home del ventre perforat. Ja l'any 1947 Raymond Queneau, escriptor francès nascut a Le Havre, havia contat a Exercices de style de 99 maneres diferents les desventures d'un home que, a l'interior d'un autobús, es discuteix mb un altre viatjant. Si bé és cert que Joan-Lluís Lluís no fa res nou amb el seu Xocolata desfeta. Exercicis d'espill, no es pot negar que el seu nou llibre és un treball lingüístic i literari monumental. Vaig començar a llegir Queneau tard i en textos no tan coneguts com els d'Exercices de style. Quan vaig assabentar-me de l'aparició del nou llibre de Lluís, vaig decidir desempolsar els llibres del mestre Queneau, els vaig rellegir i vaig volar cap a la llibreria Jaimes del passeig de Gràcia amb l'objectiu de comprar (i devorar) Exercices de style (encara no el tenia. Pecat imperdonable!). Ara començaria a fer la feina com calia, començaria a bastir la casa pels fonaments. Amb la lectura de Queneau i de Lluís he arribat a emocionar-me i a sentir una autèntica estimació per les paraules. He gaudit com un nen amb les meravelles que ens permet la nostra llengua, amb la possibilitat de barrejar les lletres d'un mot per crear-ne de nous (amb sentit o sense), amb la possibilitat de moure les paraules a l'interior de la frase per crear significats nous i he gaudit també amb les connexions llengua-literatura i llengua-pintura que estableix Lluís en imaginar com haurien narrat la història de l'home apunyalat Ausiàs March, Salvador Espriu, J.V.Foix, Josep Pla o Enric Casasses i com l'haurien pintada Jan Vermeer, Joan Miró, Jackson Pollock o Miquel Barceló.

Recupero la crítica que Julià Guillamon va fer a Xocolata desfeta al suplement del dimecres de La Vanguardia el dia 3 de febrer. Discrepo bastant de la seva opinió però em sorprèn especialment el final de la crítica: Hoy, como en 1947, el lenguaje público está corrompido y una de las misiones de los escritores es rescatarlo a través de la inteligencia lúcida. Pero Xocolata desfeta está demasiado alejado de la vida real. Lluís está atrapado en su propio artificio y tiende a la retórica. En lugar de ofrecer breves catas de texto divertidas y esclarecedoras, se extiende innecesariamente. Vaja, en què quedem? el llenguatge públic està corromput, hi estem d'acord; per tant, les peces de Xocolata desfeta potser poden ajudar-nos a descorrompre'l no us sembla? Què vol dir que aquestes peces però estan massa allunyades de la vida real? Conclusió, que Joan-Lluís Lluís, preveient que el públic lector pot espantar-se amb aquests textos tan estrambòtics doncs potser hauria estat millor que no n'hagués escrit tants i que els que hagués fet haguessin pogut fins i tot arribar-se a confondre amb un article de qualsevol diari gratuït de tan vulgars com haurien pogut arribar a ser. Sorprenent!

No tinc la sensació que els textos de Lluís siguin pretensiososos i tan "allunyats de la vida real" com diu Guillamon. Si que és cert que el llenguatge que s'utilitza en algunes de les proses no es correspon amb el del carrer però en qualsevol cas, el registre utilitzat no és mai un registre en desús absolut; que en general, el pòsit de lèxic en gran part de la població sigui més aviat minso no vol dir que no hi hagi absolutament ningú que faci servir un vocabulari ric i variat en el seu dia a dia. A més a més, el que no es pot fer és per una banda dir que els escriptors han de procurar revifar les mancances lingüístiques de la població i al mateix temps deixar entreveure que si aquests escriptors ofereixen cert material lingüístic amb un mínim de solera molts dels lectors es perdran i tancaran el llibre. Dic tot això perquè he començat a proposar la lectura de textos de Lluís als meus alumnes de català i la resposta per part d'ells ha estat més que satisfactòria.

Xocolata desfeta. Exercicis d'espill no és només un treball de llengua immens sinó també un exercici d'estimació a la llengua brutal (i més en concret d'estimació granítica a la llengua catalana de la qual Lluís n'és un autèntic defensor). És un exercici d'estimació a la llengua fet des de la senzillesa i sobretot, des de la honestedat, clarament indissimulable en l'autor. Cal proposar llengua i literatura i cal saber vendre-les, ho dic per experiència: em trobo cada any amb gent que estudia català bàsicament per raons laborals (les seves feines els exigeixen tenir el nivell C de català) però tot i això, la meva obligació és (sempre respectant les necessitats laborals de cadascú) que aquells a qui venc l'amor per l'idioma arribin almenys a pensar que caram, doncs això no és tan terrible com ho pinten! i per fer això cal dedicació, generositat i sobretot, la honestedat abans apuntada. Tant de bo molts dels nostres escriptors demostressin aquestes virtuts de la mateixa manera com ho fa Joan-Lluís Lluís!

Enllaço una de les joies de Xocolata desfeta, escrita a base de monosíl·labs.

MONOSÍL·LAB

Un cop al mes vull llet amb suc bru al cor de l'urbs. Faig cap lla, mes no puc car ve un crit (ix prop del cau dels pals amb tel per dir no al moll). Un ser molt bell-du pèl llarg i fosc, un pic d'or al nas...- té un bram:"Ca...!", i no sé què més. Amb un ast a la mà em fot un cop al pap, i sóc mort.

Dos jorns més tard, nat de nou, sec en un llit de la Creu amb roig a dins. Prop meu, un brau cap, caut, diu ple de zel: "Eix ser té l'ull viu, quan fa mal?"

MANS ENLAIRE!

2010-02-17T15:18:00.000-08:00

Ara feia dies que no deia res. Hi ha qui m'ha preguntat que si se m'han acabat les carallotades amb què torturo al personal. Doncs no, perquè de beneiteries sempre me'n venen al magí (els que em coneixeu prou que ho sabeu). En fi, les excuses són que si la feina, que si ara he estat malalt, que si no sabia què dir, que si naps que si cols, bla, bla, bla. En resum, que ja he tornat i ho faig adjuntant-vos un conte que vaig escriure fa temps i que crec que em va quedar prou aconseguit (d'altres relats que he tingut la gosadia d'embastar grinyolaven per tot arreu i alguns no es podien ni llegir). Així és que si teniu la santa paciència de continuar amb la lectura, això que hi ha més avall potser us farà gràcia o potser us farà que confirmeu la teoria que realment estic per tancar.

L'ATRACAMENT

Jo no era persona de fer caritats; no ho havia estat mai. De petit la mare em duia a passejar i cada cop que se li acostava un pidolaire ràpidament me n'apartava com si l'home fos un empestat. Adoctrinat a còpia d'anys doncs, vaig anar coneixent les tècniques per escapolir-me d'aquells que demanaven, però aquestes tècniques van quedar en un no res el dia que vaig fer trenta anys. Sortia jo de treballar i tenia el cap ocupat amb mil i un problemes la majoria insignificants però dels quals jo, neuròtic de mena, en feia una muntanya de proporcions descomunals. En ser gairebé a casa vaig veure un home sospitós que semblava esperar-me a la cantonada del carrer. L'individu duia un abric llarg que li arribava fins als turmells (feia tota la impressió de ser un exhibicionista d'aquells que quan passes s'obren la gavardina per ensenyar-te el membre). Capficat com jo anava, no vaig adonar-me que en un obrir i tancar d'ulls ja el tenia al damunt mentre em barrava el pas. Tot i la meva escassa predisposició per distingir quina cara feia l'home en qüestió, vaig veure clarament que entre el seu cos i el meu s'hi amagava una navalla de dimensions considerables la fulla de la qual em quedava orientada als ronyons. Vaig suposar que aquell senyor volia atacar-me, fet que vaig poder constatar en el moment en què va obrir la boca:

- Doneu-me tot allò que dugueu al damunt!

- Dispenseu, com dieu?

- Que feu el favor de donar-me tot allò que dugueu al damunt!-se'l veia nerviós pobre home.

- Escolteu, vinc molt cansat de la feina; què em demaneu ara vós?

- Cony! Que em doneu tots els diners que dugueu a la cartera!

- Sí home, sí; ja us havia entès de bones a primeres però és que ja us he dit que vinc molt cansat de la feina. Mireu, tinc moltes ganes d'arribar a casa; avui faig trenta anys sabeu? M'espera la família i em sembla que em deuen haver preparat una sorpresa d'aquelles que fan caure d'esquena. Penseu que si arribo a deshora patiran sense motiu.

-Molt bé, tot això em sembla fantàstic però és que jo he de menester els diners que dueu a la carera compreneu? Ah i felicitats, per cert.

- Moltes gràcies. Sou molt amable.

- I bé doncs?

- Ah sí, dispenseu, els diners!

- Això mateix.

- En fi, posem-nos-hi doncs.

- Això, això. Anem per feina.

- Bé, en primer lloc us demanaria que abaixéssiu aquest ganivet esmolat per Satanàs. No fos cas que prenguéssim mal ara!

- Sí senyor.

- Molt bé. Bon minyó. A veure, tornem-hi. Què desitgeu?

- Caram, però que no ha quedat prou clar?

-Teniu raó, els diners. Perdoneu, és que he tingut un dia molt dur.

- Natural.

- Bé, mireu; jo ara no us puc atendre com voldríeu però no patiu que tot té solució. Fem una cosa, jo demà tinc tot el dia lliure i si us sembla, després de berenar podria estar per vós. No voldria que penséssiu que sóc un home de poca paraula. Així què, quedem entesos?

- Home, ara m'agafeu sense saber què respondre! Deixeu-me rumiar... que no tingués cap assalt pendent.

- Feu, feu.

- No, em sembla que no. Heu estat de sort. Sí, sí, ja podem quedar entesos per demà. Si em sortís alguna cosa de darrera hora sempre podria ajornar-la oi?

- Fantàstic! Què us sembla doncs si ens trobem demà a les sis de la tarda aquí mateix? Penseu que aquest carrer és poc transitat, a aquesta hora ja serà fosc i ningú no ens molestarà.

- Esclar. Per cert, abans que me n'oblidi... agafeu diners abans de sortir de casa, si no el nostre encontre fóra en va!

- No patiu, així ho faré.

L'endemà vaig llevar-me més eufòric que mai; l'ocasió s'ho valia! Vaig esmorzar i dinar com un aristòcrata i a continuació vaig desplaçar-me a uns coneguts magatzems de la ciutat fi d'adquirir peces de vestir de tall francès i un barret d'allò més escaient per la cita. Quan encara faltava mitja hora per la trobada , jo ja era a lloc i fumava un cigarrer rere l'altre; semblava talment que esperés el naixement d'un fill. Quan passaven deu minuts de les sis l'home d'ahir al vespre va presentar-se al lloc acordat:

-Dispenseu el retard però ja sabeu com funcionen els transports en aquesta ciutat!

- No patiu, la qüestió és que heu arribat. Bé doncs, avui sí que puc estar per vós. Quants diners necessiteu bon home?

- Home, jo ahir us demanava que esquitxéssiu tot el que portàveu a la cartera però un cop a casa vaig pensar que exigir-vos quantitats desmesurades seria una falta de delicadesa per part meva.

- I ara, em faríeu enfadar! Demaneu, carai, demaneu! Que vaig fort d'armilla jo!

- N'esteu segur?

- Podeu ben pujar-hi de peus!

- Bé doncs. Què us semblaria tres-cents euros?

- Misèria i companyia; ves què em semlaria! Pujeu caram! Ja us he dit que era home de caler llarg jo!

- Bé. Doooooncs... quatre-cents euros?

- On aneu a parar home de Déu! Que no veieu que amb això no arribareu ni a la cantonada?

- Quatre-cents cinquanta?

- Amunt!

- Cinc-cents?

- Amunt, amunt!

- Doncs sis-cents?

- Què us sembla sis-cents cinquanta?

- Em sembla exessiu! Sis-cents trenta, ni vós ni jo.

- Fet! Aquí els teniu.

- Moltes gràcies, sou molt gentil.

- Em permeteu que us faci una pregunta?

- Faltaria més!

- Perquè us dediqueu a això dels atracaments?

- És una història llarga però us la sintetitzaré.

- Perfavor.

- Veureu, jo era dentista. La vocació em venia de petit; ho vaig tenir sempre molt clar. Després de passar per l'escola i per l'institut vaig decidir estudiar odontologia. Vaig superar la carrera amb pocs anys i amb prou bones notes. Com que els meus pares eren gent de diners, em van muntar una clínica molt a prop d'on vivíem. Els primers anys tot anava sobre rodes fins que un dia vaig llevar-me amb uns recargolaments estentoris a l'estómac. Ja deveu saber que els mals de panxa són terribles i no només perjudiquen el cos sinó que també paralitzen les facultats del cervell. Doncs bé, babau de mi vaig decidir d'anar a treballar i els meus mals de ventre no van deixar-me concentrar en la meva feina. Aquell mateix dia doncs, incapaç de processar els pensaments com calia, vaig esguerrar la dentadura de dos pacients: a una senyora jubilada li vaig extreure un queixal que no tocava i quan vaig voler tornar a posar-lo a lloc, ho vaig fer amb l'arrel mirant enlaire. La bona dona no va donar-se'n fins que a casa va intentar de menjar-se una coca de llardons. L'altre pacient va ser un jove estudiant al qual en aplicar-li en un queixal reconstruït una capa de ciment odontològic, vaig trencar-li a dins un tros de metall pertanyent a un dels meus estris de treball. Òbviament, el tros de metall va quedar immediatament petrificat a la boca del jove de resultes de l'efecte del ciment. Ell però, tant panxo, no va adonar-se tampoc del meu esguerro fins que quan va anar a fer-li un petó a la seva xicota li va mig seccionar la geniva.

L'endemà, quan vaig voler anar a treballar, vaig trobar-me la clínica completament calcinada i a la cantonada m'esperaven els meus dos pacients amb una colla de familiars i amics. No cal que us digui que van atonyinar-me de valent. Vaig anar directament a l'hospital i, quan vaig sortir-ne (em maancava una orella i tenia un ull que mirava al Japó) vaig trobar-me sense casa i sense feina. Des d'aleshores que em dedico a això que veieu, a robar. Ja sé que és trist, però és això o el suïcidi! Penseu que la gent se m'espanta quan els demano diners i jo tampoc no vull provocar aquest sentiment en els ciutadans! En fi, vós heu estat prou gentil de fer-me una caritat.

- On aneu a parar! És molt dur tot això que m'heu contat. I és per això que acabo de diecidir que us donaré l'americana que duc; és nova i penseu que me l'han feta arribar directament de París!

- I ara! No la puc acceptar!

- No sigueu ruc i preneu-la!

- Home, si us heu d'enfadar...

La història amb aquell home va ser extraodinària però el meu sentiment de generositat no es va acabar aquí. Al llarg de cinc o sis anys vaig continuar tenint trobades al carreró amb l'exdentista. Vaig donar-li joies, discos, llibres, televisors, microones, forns, rentadores, estufes, ventiladors, barrets mexicans, mans de fusta per gratar-se l'esquena i gàbies de canari. L'home va recuperar les ganes de viure.

Ara que fa uns anys que sóc casat i amb fills, l'he contractat com a decorador oficial de la meva llar. Els seus treballs omplen el rebedor, el passadís i el menjador de casa i ho fan amb aquest estil tan particular seu en una barreja de pintures amb incrustacions d'estris d'odontologia. No sé, però la seva feina és una mescla d'un Tàpies i un Barceló.

DOLÇOS SOMNIS o LA NIT DE LA MARMOTA

2010-02-07T05:06:00.000-08:00

L'any 1984, Josep Maria Espinàs va entrevistar Pere Calders al programa Identitats. En un moment de la conversa, Espinàs treu el tema dels somnis. Calders li diu que ell somia, lògicament, i que ho fa en color i fins i tot en relleu. El gran novel·lista i contista manifesta així una idea que molts tenim: fins quin punt poden arribar a ser de reals els somnis. Jo hi afegeixo que no només poden ser reals sinó a més a més estranys, complexos i repetitius. Veureu, fa dies que se'm repeteix el mateix somni. Si bé és cert que la freqüència de repetició és espaiada, l'angoixa que em provoca allò que somio i ,sobretot, com són d'iguals les escenes que projecta el meu cervell entre un somni i l'altre, fa que la distància temporal em sembli molt més estreta i misteriosament estranya.

Somio que encara estic estudiant a la universitat i que, tot i que ja estic acabant la carrera, sé que em queden un parell o tres d'assignatures optatives per fer, dues o tres asignatures indefugibles que han de donar-me el paperet del títol que m'ha d'ajudar a trobar feina. Ara bé, quan arribo a casa, veig l'esmentat títol amb el nom del senyor del motivo de honda satisfacción al capdamunt. Veig el títol posat en un marc i penjat a la paret que la meva mare tossuda, tossuda i corconeta, corconeta va voler penjar tant si com no malgrat les meves negatives repetides (què hi farem, està orgullosa de mi la mama!). Doncs això, que arribo a casa i penso que cony, si ja l'he acabada la carrera, i cony i recony, si ara dinaré i me n'aniré a treballar que avui he de fer classe! I doncs, en què quedem, estudio o treballo? estudio i traballo? o ni estudio ni treballo? Jo sé del cert que, sóc a l'últim any de carrera, que a segon vaig deixar-me un parell d'assignatures optatives que pensava fer precisament ara, quan sóc més fora que dins de la universitat. però questa història s'ha anat allargant i ja estic cansat, sincerament. Pràcticament tots els meus companys de promoció han acabat i jo encara he voltar pels passadissos plens de mossos i mosses que passen els seus primers anys a la facultat anant a ben ajeure's a la gespa o al bar a fumar un porro rere un altre (com hem fet tots). El neguit d'haver encara d'aprovar dues assignatures per tancar una etapa de la meva vida m'angoixa sobremanera perquè tinc la sensació de no haver fet bé la feina quan tocava. Ara que sóc més gran i que en principi, tinc més cap, he d'abaixar el cap i pagar els "pecats" de joventut. L'angoixa però queda en un no res quan arribo a casa i veig el títol ben fermat a la paret de l'estudi. Abans d'arribar a casa però, i en la cadena de fets que van apareixent dins del somni s'ha produït un fenomen curiós: mentre em veig passejant per la universitat, el meu cap em diu que i ara! si tu sí que l'has acabada la carrera, que no te'n recordes que cada tarda fas classe de català al Consorci? i aquí sí que acabo de quedar ben descolocat. El somnis, com deixava entreveure Calders, poden ser d'allò més reals: podem projectar imatges en blanc i negre o en color, podem veure-hi persones i objectes en relleu, percebre-hi olors i fins i tot poder arribar a notar la presencia d'aquests objectes i persones a través d'un tacte no real! Però altre cop, vull anar més enllà. Em situo en el punt en què em veig a la universitat dient-me que ep xicot, això no és real, això és un somni, de la carrera ja no se'n canta ni gall ni gallina i tu ja t'estàs guanyant les garrofes ara! En aquest punt doncs, el meu cervell s'està desdoblant, en el meu cervell s'estàn encadenant les escenes de dues situacions alhora! Un fet que estant desperts ens és impossible de fer! En el moment en què jo em dic que hi ha alguna cosa que no funciona com cal, en aquest punt se solapen les dues successions d'escenes (les diverses escenes de la trama que diríem si els meus somnis fossin una novel·la). En el punt en què em dic que jo ja fa temps que treballo tenim la trama de l'estudiant que surt de classe, que se'n va al bar a fer una mica de "tertúlia literària", que torna a classe i que es fa la reflexió que caram, si no m'hi poso seriosament, tot aquesta història s'allargarà fins al dia del judici final; i, per sota, apareix la trama del xicot que treballa i que ja té altres preocupacions. Enmig de tot aquest embolic hi aflora un tercer nivell de raonament, una mena de tercer cervell que mig despert s'apropa a l'estat de consciència més semblant a l'estat de consciència que regeix la nostra activitat quan estem desperts; i, si bé és cert que encara som en un estat de semiinconsciència, és aques tercer cervell qui té el poder absolut de dir que fins aquí ja n'hi ha prou, que la comèdia ja ha durat massa i que fotrà un cop de puny damunt la taula i ens despertarem en el moment en què a ell li vinui de gust. Al·lucinant no us sembla?

Com deia al principi, el més curiós del cas és que aquest somni de complexitat colossal (que diria en Pla) se'm repeteixi tant i de manera tan igual. És com si veiés una pel·lícula una vegada rere l'altra i al final ja en recordés cada escena i cada detall. Una companya de feina em comentava que segurament això em passa perquè en un moment o altre de la meva vida no he acabat de resoldre certs problemes o situacions, o, que sí que ho he fet però que no he quedat prou satisfet del resultat obtingut. Crec que la interpretació és molt encertada tot i que jo hi afegiria també un altre matís; la insatisfacció, el dubte, l'angoixa, etc. que ens transmeten els somnis no són res més que una mostra del grau d'inseguretat que té l'home actual.

JOAN CAPRI

2010-02-04T15:16:00.000-08:00

Avui fa deu anys que va morir un dels grans "monstres" de l'escena catalana. Avui fa deu anys justos que va morir el pare dels trincos, dels buenafuentes, dels flavians, dels bertos, dels "crackòvics" (o "crackovians"?) i polonesos varis. Avui va morir un senyor que, amb aquell català del poble farcit de castellanismes entranyables, deia que no volia sortir a escena perquè no es trobava bé. Avui fa deu anys justos que va morir aquell senyor que trucava al barber Peret i s'hi discutia perquè havia gosat dir-li perico (és a dir, aficionat del R.C.D.Espanyol -ai, que no se m'enfadin els companys i companyes pericos, que en tinc diversos!). Avui fa deu anys que es va morir el gran còmic que fins i tot quan s'equivocava (producte de la seva manera de fer, congènitament atribolada) feia gràcia i, avui fa deu anys que va morir un senyor al qual Josep Pla va dedicar fins i tot un dels seus impagables "Homenots".

Gràcies Joan Capri!

http://www.youtube.com/watch?v=6wVptsM0zPU

http://www.youtube.com/watch?v=aKlqy2B90Jg&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=iRq2QJgbPUk&feature=related

CINEMA: PROHIBICIONS I NEGOCI

2010-01-31T04:42:00.000-08:00

Rebo piles i piles d'invitacions al Facebook per adherir-me als grups que s'oposen a la decisió dels cinemes que demà faran vaga en contra la Llei del Cinema, la llei que obliga que la meitat de les pel·lícules que es projecten als cinemes catalans siguin emeses o bé doblades al català o bé en versió original amb subtítols en català. Lògicamen,t dic que sí a ulls clucs, és a dir, accepto totes les invitacions hagudes i per haver, només faltaria. Fa anys que ens queixem que la qüestió lingüística en matèria de cinema en aquest país és del tot anormal i que és especialment greu que al 2010 no es pugui encara anar a les sales de cinema a veure pel·lícules doblades o bé subtitulades en el teu idioma. Però ja se sap, els empresaris i els diners manen "oh, és que si ara projectem les pel·lícules en català, la gent ens marxarà de les sales!"-diuen els peixos grossos. I ja hi tornem a ser, no experimentem amb el personal, que se'ns posaran morats quan sentin que Clint Eastwood diu ("treu-la'n" o "posar-nos-l'hi") i a més a més, encara hi perdíem caler! (aquesta sonsònia la sento fins i tot quan dormo!). Però bé, d'això ja me n'he queixat prou i començo a estar-ne cansat, sincerament.

En un altre to de coses, llegeixo a El País un article de Miguel Mora sobre els cinquanta anys de l'estrena, a Itàlia, de La dolce vita de Federico Fellini. Fixeu-vos que he posat entre comes el locatiu "a Itàlia" expressament; i és que al nostre país, l'obra mestra del gran director italià no es va estrenar fins l'any 1980!, és a dir, amb vint anys d'endarreriment: el flagell franquista no tolerava escenes com ara la de l'orgia final. Però també a la Itàlia catòlica i encarcarada de l'època, la pel·lícula va portar cua. Diu Miguel Mora que Cuando se estrenó, una vez pasada la censura, la película generó controversia salvaje (...) el preestreo en Milán fue apoteósico. Hubo pitos e insultos, y un disidente escupió a Fellini en el cuello. En Roma fue peor. Una viejecita se apeó de un Mercedes en Piazza de Spagna, dando manotazos al chófer, y se colgó de la corbata de Fellini para gritarle:"¡Antes atarse una piedra al cuello y tirarse al mar que dar este escándalo!". El Vaticano se sumó enseguida a la condena con artículos anónimos en L'Osservatore Romano, lo que contribuyó a la expansión internacional del filme. Afortunadament, en el cas de La dolce vita, la polèmica va aconseguir que es difongués per tot el món (excepte pels nostres vorals, el cul del món etern); és allò que es diu que, si vols desrecomanar algú o alguna cosa senzillament, no en parlis.

En resum, vist que veure cinema del gènere que vulguis i en la llengua que et vingui de gust en plena llibertat ha estat i serà sempre per un motiu o altre una trava amb totes les de la llei, només el parlar-ne, la unió i la força contra qualsevol mena d'injustícia és la solució més eficaç per, com a mínim, anar tocant allò que no sona als dits "peixos grossos".

Enllaço la famosa escena de la Fontana di Trevi protagonitzada per Anita Ekberg i Marcello Mastroianni.

http://www.youtube.com/watch?v=_99e25pmd5c

L'AU FÈNIX BAIXAULI

2010-01-17T04:40:00.000-08:00

Anna Carreras, Montse Banegas, Marc Romera, Carles Rebassa o Roc Casagran són alguns dels nostres grans narradors i poetes actuals els llibres dels quals són menja constant de les impenitents màquines trinxadores. Mesos enrera, els de Vilaweb entrevistaven Miquel de Palol a propòsit de la publicació de la seva darrera novel·la El testament d'Alcestis; l'autor hi va dir, textualment, que "Vivim una època d'abdicació intel·lectual perillosa" i, setmanes més tard, Hèctor López Bofill (conegut admirador de de Palol), des de les pàgines de l'Avui, reclamava que la premsa i la societat parés una mica més d'atenció a l'obra del narrador i poeta barceloní. Deixant una mica de banda la visió excessivament fatalista de certs intel·lectuals del país, sí que és veritat que el neguit per part del lector ras a l'hora de mirar d'entrar als mons poètics i narratius complexos dels nostres autors ha anat minvant amb el temps. D'aquesta manera, és cada cop més difícil veure qui us parla d'un possibe hereu de Riba o d'Espriu (si ni els mateixos crítics o promotors culturals en parlen per por d'espantar el personal!). Recordo que el narrador i traductor Martí Sales, després de publicar el llibre de proses breus Dies feliços a la presó, va comentar en una entrevista que, amb el seu llibre, volia oferir una bona menja als seus lectors, que havia invertit temps en cuinar-la i que allò que n'havia sortit era el millor que tenia. Però ai las! aital llibre, d'una bellesa narrativa extraodinària, va passar per les llibreries sense que ningú se n'adonés; i això va passar precisament perquè no se'n va parlar prou quan tocava. I per no parlar del ressò i de la recepció que té la poesia actualment; aquí sí que la dificultat amb la qual es troben molts autors ja és de dimensions colossals. Així, joies com El furgatori de Josep Pedrals, Les imminències de Màrius Sampere o La corda del gronxador de Jordi Llavina, sembla que només estiguin reservades als qui ens dediquem a això de l'estudi de la llengua i la literatura quan de fet, considero que hi ha molta gent perfectament capacitada per entendre qualssevol dels poemes dels autors que citava abans.

Ara però estem d'enhorabona. La setmana que ve apareixerà a les llibreries una reedició d'Espiral de Manuel Baixauli (Sueca, 1963). Vaig llegir L'home manuscrit (darrer text del pintor i narrador valencià) per recomanació d'un bon amic del qual puc refiar-me plenament. Vaig quedar tan meravellat per la originalitat de la prosa de Baixauli que vaig començar a tibar el fil de la resta de la seva obra. Com que la premsa n'havia parlat més aviat poc, la cerca de les altres peces de l'autor de Sueca era un autèntic trencacolls. Sorprenentment però, i com si es tractés d'un bolet que, plof, apareix d'on menys us ho espereu, vaig ensopegar amb la primera i introbable edició d'Espiral (Columna) a la llibreria La Central del Raval; evidentment, m'hi vaig abraonar al damunt. Ara Manuel Baixauli ha revisat els contes que apareixien en aquest volum, els ha depurat d'alguna imperfecció estilística, els ha banyat, els ha posat colònia i els ha fet la clenxa al mig. L'edició (feta ara per Proa) ha quedat molt bé: amb les habituals cobertes taronja, tapes toves i mida quartilla. Resumint, una edició còmoda i pràctica.

Baixauli doncs ha experimentat un procés de, permeteu-me dir, reacceptació curiosa de la seva obra. Si bé L'home manuscrit va ser promocionat de manera moderada, sí que va tenir més lectors del que probablement Baixauli s'esperava. Tenint en compte aquest èxit, Proa ha sabut ser al lloc precís i en el moment precís a l'hora de desempolsar les peces d'Espiral. I és que el llibre és un autèntic remei contra l'avorriment. Amb una prosa precisa, visual i amb uns marcats trets dialectals, Baixauli posa en funcionamet un mecanisme de microficcions farcides d'elements màgics que recorden els millors Calders o Pedrolo i els narradors del "Realismo mágico" sud-americà. Si bé els relats són més aviat amargs, durs i amb moltes referències a la mort, també és cert que en acabar de llegir cada conte teniu la sensació d'haver quedat ben satisfets, d'haver degustat com deia Martí Sales una bona menja i això, convé no oblidar-ho, és la funció essencial de la literatura; només així serà accessible a tothom (sempre que al darrere els nostres crítics i autoritats però es preocupin de parar-li una bona taula).

Enllaço el primer relat d'Espiral. Jutgeu vosaltres mateixos.

AUTÒPSIA

Com qui serra una post prima de noguera, amb igual estridència, comencí a seccionar el crani d'aquell desconegut que havien trobat mort per un camí dels afores. Les dents d'acer progressaven, i els meus dits sentien l'impuls d'alguna cosa que volia eixir i que facilitava la feina. Quan la llargària del tall ho va permetre, alcí, estirant els cabells, la part superior de la closca. De la cavitat en va sorgir una forma indefinida, dues formes, tres formes, incomptables formes que anaven escampant-se per la cambra de disseccions i engrandint-se, prenent cos, fins a configurar un aparador flotant de múltiples vivències, cdascuna amb els seus protagonistes i llocs en el temps.

ADÉU, MANO

2010-01-11T14:11:00.000-08:00

Croyez pas que j'vous abandonne, même si, encore une fois, je vous laisse le pire:

les larmes qu'on verse sur la mort d'un homme.

Mano Solo.

M'ho ha dit avui una companya el marit de la qual és francès. Ahir va morir a l'edat de quaranta-sis anys, de resultes d'una concatenció d'aneurismes, un dels més grans artistes que ha donat França aquests darrers vint anys. Gran músic i excel·lent lletrista, prefereixo altre cop que parlin les seves paraules. Enllaço la lletra i el vídeo del tema que dóna nom al seu darrer disc (Rentrer au port) i que va sortir a la venda a França encara no fa ni mig any. Enllaço també alguns videos que expliquen qui va ser Mano Solo.

RENTRER AU PORT

Les rues ne sont que des fleuves de feux

où se consument les amoureux.

L'amour c'est pas pour moi

c'est un truc pour les gents qui pleurent

de plaisir ou de bonheur,

mais mon corps est à sec

plus une larme ou même un cri sortant du bec.

Rien a dire et rien a vivre. Je ne fais que passer.

Il y a quelques temps déjà madame

que j'ai abandonné les rames

et que le fleuve me trimbale sans idéal

à mijoter dans ma timbale.

Le ciel est tellement grand

qu'il peut parfois faire froid.

Je me laisse porter par le courant

et j'essaye de ne plus penser à toi.

J'avance marinier du bûcher

sans regarder sans même y penser.

Je navigue sur les braises

au fond des gorges et des falaises.

Mon gouvernail est parti dans les flammes

et depuis j'ai cessé d'ésperer.

Rentrer au port sans tout qui crame

et que lui-même n'ait pas cessé d'exister.

http://www.youtube.com/watch?v=HQFx5N3OyK8

http://www.youtube.com/watch?v=J8IA6fSBDrI&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=WVktZ8pnaKM

http://www.youtube.com/watch?v=3OMUtn1TxBg

COM UN NEN AMB SABATES NOVES

2010-01-04T11:03:00.000-08:00

Llegeixes l'article d'avui d'Eva Piquer a l'Avui http://paper.avui.cat/ultima/detail.php?id=181522 i penses que és ben veritat això que diuen ella i l'Imma Monsó: els grans, efectivament, som com nens. Quants de nosaltres no estem enganxats al Facebook acceptant bones persones com a amics i rebutjant paparres com una casa de pagès. Quants som addictes del Youtube veiem tota mena de concerts històrics (i no), videoclips de l'any de la picor (o no) de quan tothom rascava o carallotades diverses com ara adolescents fent ganyotes o micos pentinant-se, posem per cas. I qui de nosaltres no ha passejat virtualment per mil carrers de mil ciutats del món gràcies a les meravelles que ens ofereix l'street view. Avui penses tot això després d'haver fet un tour per les llibreries de la ciutat en cerca de la teves joies més preuades la presència de les quals no voldries que desaparegués mai, perquè ja comencen a neguitejar-te aquestes versions digitals que veus al metro i penses que cony, tan de bo tingués unes tisores a mà per tallar el cable vermell d'aquest fòtil! I en sortir de les llibreries encara fas un tomb per la fira de reis de la Gran Via de Barcelona i hi veus totes aquelles paradetes de roba i de joguines que veies quan eres petit, de quan els patges del reis viatjven amb autobús i duien trajo i corbata (oi mare?). I recordes també les passejades per aquesta zona amb els pares i el germanet petit que aleshores era petit, però no només d'edat sinó d'estatura. Petit i rodanxó, abillat amb un abriguet marró espantós que el feia semblar una patateta. Petit i rodanxó amb els cordons de les sabates desnuats permanentment i amb els morros plens de mocs perquè no se sabia ni mocar; i tu pensaves que caram ben fàcil que és i que n'estic fart d'ensenyar-li-ho tot, que s'espavili sol, punyeta! I al vespre, amb el fred a les orelles (tot i que anaves amb passamuntanyes i bufanda!) al pare, despreocupat i animalot de mena, que va i se li acudia de comprar-vos un parell de gibrelletes amb un cagarro de sucre a dins, una per cadascú; i la mare que li deia que això els compres? ai ecs, quina angúnia! a més a més, que no veus que no soparan i avui anem a casa la mare que pobreta porta hores a la cuina; si és que ja ets ben bé un cap de pardals noi! I tu que el cagarro ni el tocaves i l'hi encolomaves al germanet petit que, com si no hagués menjat mai en el que portava de vida, se'l cruspia com una llima nova! esclar, per això està tan grasssonet el tio! pensaves. I la mare que, per compensar et comprava unes barbes d'aquelles de sucre que a base de llepar s'humitejaven i feien una barrija-barreja de sucre, baves i mocs (i encara t'atrevies a dir que era el germanet petit-patateta el que feia marranades que ara ja n'havia deixat de fer perquè la mare, joliiiiiiiin, ja li havia sonat el nas amb aquells crits del bufaaaaa fort, hombre ya, bufaaaaaaaa homeeee! no pateixis que no et sortirà el cervell pel nas, no!). I quan arribaves a casa la iaia ja t'esperava amb el plat de macarrons a taula i el pollastre arrebossat que només sentir-ne l'olor ja feies baves (afegides a les que ja portaves del carrer).

I ara, per molt que fuges del dispendi gratuït de llums, de sons estridents i de famílies envaint els grans magatzems com si s'haguessin d'acabar les joguines en dues hores, no pots evitar tornar al passat i recordar com eres de petit (per molta urticària que en el fons tot això et fa venir) i pensar que, afortunadament no has perdut la il·lusió del nen que vol jugar, del nen que vol conèixer, del nen que vol aprendre a cada minut i a cada segon.

EFECTES SECUNDARIS o NO SÓC DIGNE

2010-01-03T04:26:00.000-08:00

Fa temps un company de la universitat em deia que ja no podia escoltar Jimi Hendrix, que no s'atrevia a posar-se'n un disc perquè ja sabia què passava: si ho feia li agradava (per molt que ja l'hagués escoltat tres mil dues-centes cinquanta-set vegades. A cada escolta hi detectava nous matisos), si li agradava no parava de repetir que collons que bo que era el cabró, si no parava de repetir que collons que bo era el cabró segurament s'emocionava, si s'emocionava segurament pensava que allò que sentia era d'un altre planeta, si pensava que allò era d'un altre planeta veia clar que ell no era prou savi per capir-ne els misteris (de música i de lletra) i després entendre'ls, si veia clar que no era prou savi per capir-ne els misteris (de música i de lletra) i després entendre'ls arribava a la conclusió que al final el seu cervell es col·lapsava, si arribava a la conclusió que el seu cervell es col·lapsava sabia que es posava nerviós i acabava fins i tot arribant a trobar-se malament i tot, etcètera, etcètera, etcètera.

Vaig tenir un encadenament de sensacions semblants ahir a la tarda tot escoltant el videoclip de Jamiroquai que enllaço a sota. El veus i penses efectivament que que bons que són els putes, que cony, quina varietat de matisos musicals que tenen. Ara, el col·lapse absolut ve amb el solo del baix o amb la sensació que tens quan sembla que la cançó s'acaba i... no! que cobra nous matisos, que fa una remuntada tot mostrant-nos el virtuosisme dels músics. El cas del videoclip que dic és un dels exemples, entre molts d'altres lògicament, d'aquest tipus de peces musicals que poden provocar efectes secundaris.

Enllaço amb el videoclip de Jamiroquai dues joies més d'artistes ben diferents i acabareu d'entendre el que vull dir. Aleeeertaaaa (que diu en Monegal)! ara tampoc no no voldria que emmalaltissiu! En cas d'emocionar-vos massa pitjeu l'stop immediatament!

http://www.youtube.com/watch?v=pKO8rnKg94o

http://www.youtube.com/watch?v=wLDV0A-w1Es

http://www.youtube.com/watch?v=uhOe-5HU15U

MÉS MAS SENYORS POLÍTICS, MÉS MAS!

2010-01-02T06:23:00.000-08:00

Mourrons pour des idées, d'accord, mais de mort lente,

d'accord mais de mort lente.

http://www.youtube.com/watch?v=Rlw4uabyDS4

Mourir pour des idées; Georges Brassens

Llegeixo a l'Avui que el darrer disc de Roger Mas, Les cançons tel·lúriques, ha estat nomenat com el millor disc de la dècada que acabem de deixar. La decisió ha estat presa a partir d'una enquesta feta entre músics i periodistes musicals i, certament, l'han encertada de ple. Vaig tenir la sort de conèixer en Roger Mas fa un parell d'estius perquè un company que toca el baix va haver de fer un parell de bolos amb el músic de Solsona. A primer cop d'ull, em va semblar un geni de cap a peus. Vaig dinar amb ell i la seva banda i em van semblar tots una gent amb uns extensíssims coneixements musicals i sobretot, una gent que no queia en la pedanteria més repulsiva en què cauen certs músics quan la fama (i la manca de fama; que a vegades també passa) els puja al cap. Recordo que quan el meu company músic va fer les presentacions amb en Roger Mas, aquest em va estrènyer la mà i em va dir "Hola Carles, què tal?" amb un to de com si em conegués de tota la vida.

Sol passar que les nostres institucions no promocionen els nostres autors com caldria (recordeu com el govern de Jordi Pujol va marginar l'Ovidi Montllor i en Quico Pi de la Serra?). Relegats doncs a aquesta marginació i com que els governs juguen amb allò de què cal que escolti la gent per tenir-los controlats, sempre acaba succeïnt que gent com en Roger Mas (entre d'altres grans músics del país) acaben sent només una delicatessen per als gourmets de la poesia i de la bona música. És curiós, perquè ni el seu disc més pop (Mística domèstica) no va servir per acostar-lo als públics més joves. Ja he repetit més d'un cop en aquest blog allò de la por que sembla que tenen els nostres polítics d'oferir bones menges culturals al poble. En aquest estat de coses però, i tot i que tinc la sensació que sempre piquem sobre ferro fred, cal continuar revivindicant que coi, d'artistes bons també en tenim a Catalunya i que, senyors polítics, cal mostrar els nostres talents artístics a la gent, que de ben segur que no prendran mal ni ells ni vostès.

http://www.youtube.com/watch?v=WyM8x_MCakI

L'HOME DELS NASSOS

2009-12-31T04:36:00.000-08:00

Ja és ben bé que quan jo era petit em ben ensibornava la meva mare. Quan a més a més la tradició catalana era l'excusa ideal per engalipar-me, no deixava passar l'ocasió, esclar. Tal dia com avui jo, altre cop content i enganyat, sortia al carrer a buscar l'Home dels nassos que amb tanta pompa se m'havia anunciat el dia anterior. Me l'imaginava abillat amb robes especials, què sé jo, amb peces medievals de vellut o de domàs i amb un gran barret cofat. Però no, la meva mare em deia que no, que aquest senyor va vestit com tu i com jo, que és com els patges reials que pujen a l'autobús amb americana i corbata i que tu no els distingeixes precisament per això, perquè van camuflats home! D'aquesta manera, quan s'acostava la vigília de reis, els meus ulls escrutadors anaven amunt i avall entre els seients dels autobusos buscant senyors amb barba blanca platònica, senyors de cabell marronós i senyors negres amb els cabells com Michael Jackson quan cantava amb els seus germans. Desencantat doncs de la imatge maedievlística de l'Home dels nassos que jo m'havia creat al magí, ara, condicionat, me l'imaginava amb trajo i corbata però gastant una barba deixada i esfilagarsada perquè en la descripció que em feia la mare també hi havia certs tocs de pintoresquisme i de cert aire bohemi; així, aquest personatge misteriós esdevenia algú que vestia robes elegants però velles i que només sortia al carrer aquell dia tan especial a passejar la seva condició de feréstec a fi d'espantar les criatures. Conclusió, que sempre acabava per no trobar-lo perquè a més a més, cada cop que li deia a la mare que l'havia vist, em repetia una vegada i una altra que no que aquell que li deia era el veí conco de sota de casa, que no t'hi has fixat prou i que em sembla que t'acaba de passar pel costat i tu, com sempre fill meu, estaves caçant mosques.

Com que històricament no hi ha hagut manera de trobar-lo, de gran he anat investigant d'on sorgeix aquest personatge. Tot revisant el Costumari català de Joan Amades ens hi trobem el següent: Hom creu que avui passa l'ésser fantàstic més monstruós que hagi pogut crear la fantasia més fecunda. Ens referim a l'Home dels nassos, personatge que posseeix tants nassos com dies té l'any. Com que avui és el darrer, el personatge al·ludit té, com tothom, un sol nas i, per tant, l'home dels nassos pot ésser tothom. Això no obstant, hom en parla a la mainada de manera que pugui entendre que el monstre té tres-cents seixanta-cinc massos. Abans aquest subjecte arribava per via marítima i hom el podia veure per la vora de mar. Més tard hom el va localitzar al Pla de Palau, on fa cap al punt de migdia i, situat a dalt d'un cadafal, a fi que tothom el pugui veure, es moca la gran nassada, feina en la qual embruta una dotzena de llençols. És corrent de preguntar als infants petits que van amb llurs pares de visita o que van a comprar a alguna botiga, si ja han vist l'Home dels nassos i, en contestar negativament, hom els diu que tot just acaba de passar i que l'haurien pogut ben veure si hi haguessin anat una estoneta abans.

Com a homenatge a l'Home dels Nassos, enllaço un gran tema de La Trinca poc conegut. El muntage del vídeo és una mica fluixet però aquí el que fa gràcia és la lletra.

http://www.youtube.com/watch?v=76ipcvN46Jc

ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES o QUE SANT PERE S'ESPERI ASSEGUT (i2)

2009-12-28T11:16:00.000-08:00

No sé si recordeu que fa una mica més d'un mes enllaçava el nou senzill de Charlotte Gainsbourg http://araburg.blogspot.com/2009/11/els-testos-sassemblen-les-olles-o-que.html, filla de Serge Gainsbourg i de Jane Birkin. Doncs bé, un mes després, el nou disc de la cantant londinenca (que du per nom IRM) encara no ha arribat a les botigues de discos (llegeixo que sortirà a finals de gener. Com sempre, a Barcelona m'imagino que es farà pregar). De moment ens hem de conformar amb veure la interpretació en directe del tema principal del disc, Heaven can wait. El tema és senzillet però té un "no sé què" d'especial. En fi, el que és bo es fa esperar!

http://www.youtube.com/watch?v=bPWmeQudO4A

SI EL REI VOL CORONA

2009-12-28T04:48:00.000-08:00

Fa uns dies, una companya del Facebook catalana d'origen però resident a Xile parlava sobre la presència del discurs nadalenc del rei Joan Carles a les televisions autonòmiques. Ella, des de la llunyania estant, evidentment no el va veure i, encara que ho hagués pogut fer, de ben segur que quan se l'hagués trobat als nassos hauria canviat de canal immediatament. Llegeixo a l'Avui l'article de Sebastià Alzamora que també parla d'aquesta comèdia que, sincerament, ja comença a cansar http://paper.avui.cat/opinio/detail.php?id=181000. I comença a cansar per dos motius; en primer lloc, i tot prenent les paraules de l'Alzamora, perquè em sembla d'una absurditat galopant dedicar un espai de temps televisiu a aquest senyor que, amb el seu discurs anual no diu mai res (és cert que si no el vols veure pots no fer-ho, evidentment -com em proposa un altre company del Facebook que respon que al Canal 33 el rei no va fer acte de presència; béééé, s'accepta "pop" com a animal de companyia!) i coi, tant per tant coincideixo amb l'Alzamora amb què caldria si més no desmelenar-la una mica a sa magestat tot posant-li d'acompanyants Belén Esteban i Jorge Javier Vázquez (jo hi afegiria l'Àngel Llàcer que li mati amb bramus estentoris el cuc de l'orella o bé en Jordi LP amb el fi que en Juanca sàpiga que de frikis a casa nostra també en tenim). I el segon motiu pel qual comença a cansar tota aquesta comèdia, és una conclusió d'aquest estat de coses que planteja l'Alzamora: la carota del rei i allò que diu deixa entreveure que la situació política i social a l'Estat espanyol i a Catalunya és del tot normal i que la democràcia, que no para d'anomenar, és perfecta. Tots sabem que això no és ben bé així. Ara bé, a mi el que em dol és la posició de TV3 que s'omple la boca amb allò que el referèndum del 13-D va ser un èxit sense precedents, que si Madrid ens posa el carmelet a la boca i després ens el treu, que si això que si allò, que si naps que si cols i després...pam! s'emet el discurs del rei amb gran pompa i en hora de màxima audiència. Consideracions polítiques a part (mai no he entès com pot ser que TV3 emeti el discurs d'un rei d'un país que no em considero meu. Què hi pinta aquest senyor aquí?), la contradicció de plantejments i objectius de la cadena fa temps que es ben present. Desconec si l'Estat espanyol imposa l'emissió del discurs a les televisions autonòmiques (quins nassos oi?). Si fos així, no veig que TV3 s'hi resisteixi gaire sincerament.

Ah! i tot això, per molt que avui sigui vint-i-vuit de desembre, no és una broma (per dissort).

Enllaço un gran tema de Georges Brassens que més d'un hauria de fer servir com a arma de combat. Al costat del videoclip podeu desplegar-vos-hi la lletra.

http://www.youtube.com/watch?v=zU00ExaKJm8

LA MAGNITUD DE MONZÓ

2009-12-26T06:17:00.000-08:00

-Un Bloody Mary- vaig demanar.

La cambrera em va mirar amb cara cansada.

-¿Cómo?- el seu accent era suau i porteny.

-Un Bloody Mary.

-¿Qué?

-Un Bloody Mary.

-No entiendo el catalán. Dígamelo en castellano, por favor.

El dia del senyor; Quim Monzó

Com que el dia 24 tenia festa, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició "Monzó" al Centre d'Arts Santa Mònica, al capdavall de la rambla. Impressió general: exposició curta i prescindible. D'entrada, us trobeu amb unes cortines als nassos i un text escrit a la paret que us fa saber qui és Quim Monzó i per quin motiu és un dels narradors en català més importants del nostre país. Ja d'adolescent jo era un monzonià fins al moll de l'os: he retallat mil articles dels seus al diari, reportatges, entrevistes, i altres; retalls que encara ara col·lecciono amb devoció. També en tinc tots els llibres, els he llegit de dalt a baix i els he fet llegir als alumnes. Per tant, la visita a l'exposició era obligada. Abans deia que la trobava curta i prescindible perquè, senzillament, el que s'hi exposa i s'hi explica jo ja ho coneixia. Sí que és cert que podeu trobar-hi documents interessants: fotografies d'un jove Monzó passejant-se amb una tofa de cabells arrissats i ulleres rodones pels carrers de Nova York, objectes personals de l'autor (una motxilla que duia a l'esquena quan va ser al Vietnam als anys setanta), muntatges audiovisuals amb les seves brillants intervencions al Persones humanes de Miquel Calçada i sobretot, l'exposició de dues joies literàries de quan en Monzó no era en Monzó (L'udol del griso al caire de les clavegueres i Self-service; aquest darrer, escrit conjuntament amb Biel Mesquida. Tots dos llibres són avui en dia introbables. Per uns moments em va passar pel magí d'esbotzar el vidre que empresona aquests dos tresors i endur-me'ls cames ajudeu-me. Però vaig decidir portar-me bé). De la resta... doncs poca cosa. El muntatge en general no està mal fet, fins i tot hi ha un espai en el qual es recrea un bar de copes com els que sovintejava Monzó als setanta i als vuitanta, amb una barra amb tot d'apolles de wisky, conyac o anís afilerades en ordre perfecte. Hi ha tamborets alts d'estètica vuitantera i taules i cadires de ferro i, al mig, s'hi confonen els objectes i tota mena de pertiences del nostre home o relacionades amb ell. Ara bé, no sé si val la pena organitzar una exposició centrada en un sol autor per molt important que aquest sigui (que n'és, evientment. Vaig llegir La magnitud de la tragèdia quan tenia setze anys!); penso que es corre el risc de dir coses que molta gent ja sap o de fer curt amb allò que s'exposa perquè els materials dels quals es disposa són limitats; jo almenys vaig tenir aquesta sensació. Ara que, ben mirat, potser és millor que se li faci una exposició ara i no pas qun sigui mort (com molt sovint sol passar) i ja no se'n pugui assabentar.

Finalment, convé destacar dues coses: la primera, la confusió que va experimentar una dona que visitava l'exposició que, en entrar a l'espai que recreava el local de copes, va confondre una performance que simulava la porta d'un lavabo (amb la cara d'en Monzó al capdavant) amb un lavabo real. En fer girar el pom es va activar un audio en el qual se sentia la veu del nostre autor. Tota confusa, la dona es va mirar una de les noies que vigilaven la sala i que molt amablement li va dir que allò era un muntatge i que si volia anar al lavabo que a la mateixa planta n'hi havia un. Recordo que la dona no parava de repetir que es que claro, he abierto i no sé, pues me ha saltado esta alarma! I per últim, fer notar que en sortir vaig sentir gran xerinola a l'entrada de l'edifici: com que era vigília de Nadal, el poeta i director del Centre d'Arts Santa Mònica Vicenç Altaió, repartia cava entre treballadors i vigilants i ho feia, això sí, sense que el barret que llueix permanentment se li mogués del cap ni un mil·límetre.

Enllaço la brillant i no menys famosa intervenció de Monzó al Persones humanes parlant de la monarquia espanyola.

http://www.youtube.com/watch?v=SPIopScQacw&feature=related

LA CAIGUDA DE ROMA

2009-12-25T05:40:00.000-08:00

A Itàlia darrerament els herois (que allí en diuen "pertorbats") es colen per tot arreu i accedeixen als grans mandataris amb una facilitat sorprenent. I al bon jan de Benet XVI ara me'l fan caure sense haver-se assegurat abans de si duia ben fermada al cap la docta paperina. Ahir cau el Papa, caurà demà la sempre intolerant i antiquada cúria vaticana en ple?

http://www.youtube.com/watch?v=tpDffQJjm9c

QUE NO S'ESCAPOLEIXIN DE L'ESCOMESA!

2009-12-24T06:55:00.000-08:00

"El davanter s'ha escapolit de l'escomesa". Recordo que la primera vegada que vaig sentir en boca de Joaquim Maria Puyal aquesta frase vaig pensar: "Cony, quin català que gasta per dedicar-se als esports". Avesats com estàvem a sentir dir als locutors de televisió i ràdio allò de "el jugador ha xutat amb la seva cama esquerra" (com, amb la seva cama esquerra? Però que habitualment xuta amb la cama esquerra d'un altre jugador?) coi, doncs ens va semblar prodigiós el registre del mestre. Recordo que una vegada Andreu Buenafuente, que va començar retransmetent pertits d'hoquei patins, deia que els periodistes novells que no tenien un domni massa bo de la llengua i dels registres periodístics els destinaven indefectiblement a les seccions d'esports (curiós). Amb això no vull dir evidentment que tots els periodistes d'esports siguin iguals però sí que si els sentiu parlar en tertúlies diverses teniu la impressió de certa divagació i desestructuració en el discurs i sobretot hi detecteu la forta càrrega de trascendència que posen en tot allò que expliquen.

Llegeixo a l'Avui que Joaquim Maria Puyal ha estat nomenat membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans. Doncs ja era hora! Els meus alumnes que aprenen l'idioma sempre em demanen què cal escoltar a la ràdio i a la televisió, quin és el model del "bon periodista" lingüísticament parlant. Jo evidentment sempre els cito en Miquel Calçada i en Joaquim Maria Puyal. I és que en Puyal, que va retransmentre el primer partit de futbol en català el 5 de setembre de 1976, és el primer locutor de ràdio que un dia va gosar recitar uns versos de Foix en per antena. Tot això té molt de mèrit i és que la bona narració d'un partit de futbol també ha de ser un art i en Puyal hi excel·leix: tot allò que explica durant la locució és important. En Puyal no només recita i posa en funcionament un registre de català excel·lent; en Puyal contrasta dades en antena, s'interessa pel que diu el soci, completa la seva locució amb els comentaris dels oients i pronuncia el nom dels futbolistes amb el matís fonètic que exigeix l'idioma del país d'on provenen. Brutal! I sobretot, en Puyal hi posa ganes i passió, i radia els partits sense crits de bogeria i histèria com fan altres cadenes perquè senyors, el futbol és un esport amb qual hem de gaudir i no pas contreure-hi un infart de miocardi.

OBRA DE PEP

2009-12-19T11:32:00.000-08:00

Com en les altres sis ocasions, valen més les imatges que les paraules (encara que siguin emeses per cadenes estrangeres).

http://www.youtube.com/watch?v=YoiQ9JKpknk

http://www.youtube.com/watch?v=YMQSH9dMkHE

EXPRESSIONS!

2009-12-17T14:13:00.000-08:00

La meva mare explica sovint que quan jo era petit, per mirar de dur-me al parvulari sense sentir com jo remugava i feia el ronsa, a l'hora de sortir de casa em deia que au Carles, no pateixis que només anirem a l'escola a saludar i prou. Jo, content i enganyat i bo i empassant-me que la mare no em faria la mala jugada de fer-me quedar en aquell lloc estrany, arribava a la porta del centre, feia una reverència a la professora i feia saber al personal que jo ja havia fet la feina i que ja podíem girar cua cap a casa. Lògicament, la mare em deia que no, que Carles, t'has de quedar, em sap greu! I jo, amb cara de quatre i la llagrimeta a punt de regalimar-me galta avall pensava com n'era de traïdora aquella senyora que m'havia parit.

De la mateixa manera que jo vaig ser un incomprès en aquella època, ara ha estat igualment incomprès el bon home que va voler fer una visita a Silvio Berlusconi que, recordem, s'està recuperant de l'agressió de Massimo Tartaglia (un senyor que, repeteixo, no té cap vinculació amb l'esquerra italiana). La nova ànima de càntir també ha estat titllada de "pertorbat mental" pel sol fet que se li van trobar al cotxe tres estics d'hoquei i dos ganivets de cuina. Les autoritats italianes diuen que aital senyor va entrar a l'hospital como Pedro por su casa i tot i que no anava armat, sembla que duia males intencions. Ai las! Però qui no us diu que l'intrús no treballava d'encarregat de material d'un equip d'hoquei de Roma (ho dic per això dels estics). O i si era un esmolet que duia els ganivets al cotxe perquè tenia la moto amb la mola afiladora al taller? I en qualsevol cas, que no val prou la paraula d'un home que, en ser interceptat per la policia va dir que ell s'havia colat a l'hospital amb l'únic objectiu d'anar a saludar Berlusconi? D'acord, potser duia algun estilet amagat a l'infern de l'americana i de ben segur que si hagués arribat a l'habitació del Primer Ministre potser hi hauria hagut una discussió de llamps i trons i vés a saber si el nostfe home hauria acabat dispensant alguna punxadeta al polític. Però bé vaja, si aital improbable situació hagués arribat a bon port, no creieu que alguna infermera o infermer, algun metge o metgessa no hauria trobat en un racó o altre un ungüent per apaivagar el dolor provocat per fiblades vàries ?

L'AUTÈNTICA UTILITAT DELS BIBELOTS

2009-12-15T14:28:00.000-08:00

Al genial programa Herois quotidians, Empar Moliner i la seva troupe van emetre un gag que manifestava la nova desesperació de les llars catalanes. Amb l'arribada dels televisors de pantalla plana, veien com ja no podien deixar-hi al damunt aquells objectes de decoració inservibles que amics i familiars els portaven de record dels viatges que havien fet. La parella protagonista del gag acabava engiponant una repisa de fusta que instal·laven damunt del televisor. Problema solucionat i felicitat recuperada.

D'aquests fòtils en diem "bibelots", un nom tan bonic com oblidat del nostre vocabulari habitual. A França en diuen exactament igual i tinc entès que hi ha qui té per tals objectes una veneració absoluta. Qui no té familiars, amics o coneguts que no siguin uns apassionats fervents dels bibelots? Quantes vegades no us han portat de Montserrat una Moreneta tota negra i daurada, un plat-cendrer de Roma o de París o unes castanyoles d'Andalusia? Jo tinc força amics que quan van de viatge són carn de canó de les botigues de sovenirs però, tot i que és ben cert que la seva frisança per comprar tota mena d'objectes impensables és granítica a més no poder, també és veritat que tot allò que m'han portat de fora m'ha estat de gran utilitat (un punt de llibre imantat del museu d'El Prado, una postal de l'Atomium de Brussel·les, un disc introbable d'un músic introbable, etc.). Aquí esclar, ja no estariem parlant doncs de bibelots. Però... ai las! i a aquells que els han encolomat aquests objectes en algun moment de la seva vida què, eh? Doncs si conserven el televisor de l'any 1973 rai però si s'han modernitzat, doncs... potser han hagut de traslladar les figuretes a la cisterna del vàter!

Aquests últims dies però ha aparegut com un bolet (aprofitant la temporada propícia) un altre heroi quotidià: Massimo Tartaglia a qui els polític italians titllen de "pertorbat". I ca! Tartaglia està en plenes facultats mentals i no ens n'adonem de la proesa que ha dut a terme! Amb la seva agressió a Berlusconi, ha arribat a salvar-nos d'una esperable matança col·lectiva a familiars i amics. Massimo Tartaglia ha revaloritzat com aquell que no vol la cosa la utilitat del bibelot. L'Avui deia avui que el suposat pertorbat (que, senyor Berlusconi, no era cap parlamentari de l'esquerra) va fúmer-li el mastegot a Il cavaliere amb una estatueta d'alabaste però que també se li va trobar una punxa de plexiglàs, un encenedor de cuina, un petjapapers de quars, un Crist de guix de trenta centímetres i un esprai urticant. Butal! Tartaglia es va assegurar bé el tret! Deuria pensar que: "calla, si no li faig una cara nova amb l'estatueta, que almenys no faci curt en quant a armament alternatiu" i apali, en una pujada d'adrenalina anarquista deuria decidir arreplegar tots els bibelots de la seva santa mare fanàtica de Benet XVI a fi de fer-ne potencials armes llancívoles.

Ara que corren aquests aires de poca entesa amb Madrizzzz, us convido a fer com el nostre nou heroi. Catalans! Anem tots a la caçera, bibelots en mà, de magistrats que esquarteren estatuts i de polítics casposos i fatxes!

JA SOM AQUÍ!

2009-12-13T07:07:00.000-08:00

Una de les coses més positives del referèndum és que sembla que el món comença a conèixe'ns. Potser sí que d'aquí uns anys els de fora, quan aterrin al nostre país, ja sabran que aquí no només existeixen el Barça, la platja i les cerveses a preus regalats.

http://www.lemonde.fr/europe/article/2009/12/12/les-nationalistes-catalans-organisent-un-referendum_1279765_3214.html

http://www.youtube.com/watch?v=rfxaqSlPzA4

NO TOQUEU LES "CATANYOLES"!

2009-12-07T06:35:00.000-08:00

Fa uns dies que no paro d'esgargamellar-me corregint els meus alumnes amb allò de: "no digueu "tenir que" sinó "haver de", amb allò altre de: "no podeu dir que deixa'm una fulla per fer el borrador sinó que deixa'm un full per fer l'esborrany" i finalment, convencent-los amb què modifiquin el tan típic i tòpic afegiment de la"i" al passat del subjuntiu ("si jo estiguessi"). Ara bé, a ells també els tinc fins al capdamunt amb això de què cal dir o què no cal dir en català, què és correcte i què no, què en diu sobre això o sobre allò altre l'Institut d'Estudis Catalans o perquè ara són correctes els verbs "tindre" i "vindre i quan anàvem a escola no. En fi, que fins a la "barretina catalana" en matèria ideomàtica hi estem tots (cadascú -professors i alumnes- però per raons diferents esclar). Quan faig classe, sempre dic que jo ensenyo allò que és normatiu i que no demano ni pretenc que els alumnes escriguin com Josep Pla, però si que exigeixo uns mínims de correcció lingüística; bé vaja, que procurin utilitzar un registre de català el mínim de castellanitzat possible. Ja sabem que tots estem en més o menys mesura empeltats de lèxic i de construccions castellanes que cal llimar (quants catalanoparlants no diuen allò de "Que està en Joan?" per comptes de dir "Que hi és en Joan" o bé allò altre de "Com no va venir ahir, no vam poder anar al teatre" per comptes de "Com que no va venir ahir, no vam anar al teatre"). També solc dir que qualsevol idioma es regeix per una normativa que pot semblar més o menys encotillada i més o menys "passada de moda" però que cal saber (encara que sigui per aprovar un examen) per molt que no s'usi (o s'usi malament de manera sistemàtica). Assumit això, concloc que jo a classe els demanaré que almenys entenguin posem per cas una substitució pronominal del tipus "Treu-la'n" o bé que l'encertin amb allò de la invariabilitat de gènere del pronom "li" sempre que substitueixi un Complement Indirecte ("Truco al Pere"- LI truco, "Truco a la Maria"- LI truco). De la mateixa menera els dic també que evidentment, un cop fora de l'aula, no s'obsessionin amb allò d'ai, ara no sé si aquest verb l'estic flexionant bé o coi, ara no sé si aquesta paraula és correcta en català. Total: que parlin com els sembli i com se sentin més còmodes (que jo també dic cigarro, taboaco i disfrutar).

D'altres alumnes, en especial els dels cursos elementals, em pregunten quins programes de televisió i de ràdio poden mirar i sentir a fi d'aprendre un bon català. Jo sempre els recomano que prestin atenció als grans Joaquim Maria Puyal i Miquel Calçada (tot i que en el fons acabo recomanant-los qualsevol informatiu en català menys els programes que fa el divertit (eufemisme) Ferran Monegal que, castellanismes a part, és capaç de fer servir els mots "criatura" i "incrustar" en contextos lingüísticament tan incontrolats per ell com equívocs en el resultat de la comprensió de la globalitat de la frase on ha inclòs aquests mots. Quants de vosaltres no recordeu com en més d'una ocasió, per dirigir-se al públic que té la paciència d'anar-lo a veure al plató diu: "Avui ens acompanyen criatures de Barcelona, d'El Prat, de l'Hospitalet....". Criatures!!! -amb bolquers i xumet?-. O, tot brandant el bolígraf s'emociona dient allò altre de "Han incrustat en Buanafuente a la Sexta!". L'han incrustat? Cony, deu estar incòmode sense poder moure's no creieu?. En fi, deixem-ho córrer).

Se suposa que els mitjans de comunicació que emeten en català han d'utilitzar un bon registre lingüístic però per desgràcia, ja comencen a ser habituals els filtres del castellà que amb comptagotes i sense pausa van apareixent com bolets als programes de TV3. D'aquesta manera, podreu sentir dir en més d'una ocasió allò de "Els polítics han pres una decisió al respecte" (per comptes de "els polítics han pres una decisió respecte a això") en boca de periodistes de prestigi.

Una companya de feina em passa aquest vídeo que enllaço més avall sobre l'espanyolització del nostre idioma. En fi, cal estar alerta però també és important que ens ho mirem amb filosofia i bon humor com sembla que fan els que han muntat el vídeo.

http://www.youtube.com/watch?v=NIdXSh-Dq-o

VICTOR JARA

2009-12-06T06:27:00.000-08:00

Amb el crit de ¡Justícia, verdad, no a la impunidad! per bandera, més de dotze mil persones van dedicar un sentit homenatge a Victor Jara (assassinat fa trenta-sis anys per la dictadura de Pinochet) pels carrers de Santiago de Chile. El cadàver de Jara havia estat exhumat a fi de ser sotmès inversigacions mèdiques per conèixer amb exactitud com va ser assassinat. Fins a dia d'avui no s'havia pogut traslladar el fèretre al cementiri i per fi, ahir els ciutadans xilens van poder portar-l'hi.

Però deixem parlar els mestres per continuar cridant contra les dictadures i els assassins.

Llarga vida a Victor Jara!

http://www.youtube.com/watch?v=xdBMY3R4C0Q&feature=PlayList&p=7A6DD9E3991B4C43&playnext=1&playnext_from=PL&index=2

EL CEL POT ESPERAR-SE (O NO)

2009-12-02T03:58:00.000-08:00

Segurament ja deveu haver vist el nou anunci de Nespresso del sempre atractiu i perfecte George Clooney en què, abans de quedar ben esclafat per un piano de cua, es troba al bell mig d'un paradís tot blanc i a les portes del qual, fent de jutge-guardià, hi ha un no menys impecable i blanc John Malkovich que proposa a Clooney un tracte: et torno al món dels vius si em passes els seus "potets" de Nespresso. I dit i fet, el piano s'esbocina de dalt a baix en plena vorera. http://www.youtube.com/watch?v=pzemrtCnm3g Doncs bé, al YouTube circula una altra versió de l'anunci que desconec si s'ha emès per televisió (almenys jo no ho he vist). En aquesta variant el nostre home, encisat pels plaers celístics, pensa que què caram, que els bombiin als del món terrenal que aquí hi tenen de tot "veràs", que si pau, que si tranquil·litat, que si no hi ha productors, que si no hi ha agents, que si hi ha "angeletes" espaterrants, i on sobretot s'hi pot ben assaborir el cafè. Ara que... quan se'ls acabi bé que hauran de tornar a baixar oi? Conclusió, que el paradís no pot esperar-se. Pel meu gust però hi faltarien alguns llibres cabdals com ara la Divina comèdia (la tercera part en especial esclar) i les confessions de Sant Agustí.

http://www.youtube.com/watch?v=23j1B4-lroM

ÉS LA LLUITA DARRERA, AGRUPEM-NOS GERMANS

2009-12-01T14:05:00.000-08:00

Aleeerta (que diu en Monegal)! No us alarmeu abans d'hora a pesar de la aparent violència dels títols i les imatges. Au doncs, entrem en matèria. Fa tres dissabtes que els del Canal 33 han encetat un cicle de pel·lícules de Jean-Luc Godard tot aprofitant que entre aquest 2009 i el 2010 fa quaranta anys del naixement de la Nouvelle vague http://es.wikipedia.org/wiki/Nouvelle_vague. També l'any que ve (concretament a finals de 2010) Godard farà vuitanta anys i continua, i continua, i continua... (com aquell conillet famós). I que per molts anys continuï continuant (perdoneu la repetició) fent cinema amb aquesta genialitat i lucidesa. El cas és que fa tres setmanes en Gorina i companyia ens van oferir EN VERSIÓ ORIGINAL I EN CATALÀ!!!!!!! (sí, sí ja ho llegiu bé, ja; però no em fa res tornar-ho escriure; doncs apali: EN VERSIÓ ORIGINAL I EN CATALÀÀÀÀÀÀÀÀ`!-allargo la "a" perquè així fa l'efecte que podeu sentir-me i tot) Bande à part, amb aquella famosa escena de la ballaruca http://www.youtube.com/watch?v=nQWx6TXWw1Y. Van continuar amb Tout va bien i van rematar el clímax godardià amb la deliciosa Week-end de la qual sempre m'ha captivat l'escena que enllaço més avall. Són presents a cada minut i a cada segon de la pel·lícula la crítica al capitalisme, als comunistes de postal, als "pijos" que estiuegen à la campagne, als rics salvatges que no tenen cap respecte ni per la mare que els va parir i que no dubten fins i tot a devorar-se entre ells. Enmig d'exagerats i pretesos litres i litres de sang-salsa de tomàquet doncs, hi ha aquesta gran escena que us deia. Fixeu-vos aquells que no hàgiu vist la pel·lícula com explica i resol Godard el conflicte de classes (extraordinari!).

Au, i a les armes, etcètera, etcètera, etcètera,... (al cub).

NOTA: alerta amb el lèxic dels subtítols (en castellà de l'Amèrica del Sud). Així doncs, el substantiu plata troba l'equivalent en "diners" pel català i el verb coger (propi del registre vulgar) ho fa en els verbs "cardar" o bé "follar" si ens atenem als equivalents més fidels pel nostre idioma.

http://www.youtube.com/watch?v=bEkCtKJBG7o

UN JOC D'OUS

2009-11-30T04:06:00.000-08:00

Perquè en aquestes èpoques d'abusos per part de magistrats i de peixos grossos corruptes que no paren d'ensibornar-nos amb males arts, cal tenir-ne un parell, cal tenir un parell de dallonses que no sonen quan ens els toquen. Per combatre les injustícies em remeto a les armes dels poetes: les paraules.

OUS DOS

Cuinant a dins la cuina d'una tasca

reneg dels poderosos i somnii

que véns i em treus d'aquesta soll pudenta,

on fins i tot la pell put com fritel·la.

Mentre fregesc els ous la ment em vola

i m'imagín ben lluny de pells i closques

covant-te els ous, així, sense fregir-los,

no pensant, ous...; no salpebrant-los, ous...

A dins la cuina, qui sóc jo? Dos ous

que enyoren amb desigs bessons els ous

de qui em teixeix de clara vermellor?

A dins la cuina, qui sóc jo? L'obrer?

La multitud? L'amor? Un esglaó

en la columna monstruosa i fètida

dels ous i del desig fregit amb oli?

Qui sóc? I aquí a fora qui m'escolta?

Els sindicats no es miren aquests ous.

Tothom qui menja això se'n va a la mort.

N'estic ja fins als ous, de tot això.

Els joves i les vídues; Carles Rebassa

http://www.youtube.com/watch?v=mWVmgVE78T4

MÚSICS, ARXIDUCS I RECEPTES DE CUINA

2009-11-28T14:49:00.000-08:00

D'aquí a una setmana justa actua a Badalona el grup escocès Franz Ferdinand. Tot remenant de nou a You Tube trobo una curta però divertida entrevista que li va fer Craig Ferguson, presentador d'un late show a la cadena nordamericana CBS, a Alex Kapranos, líder de la banda i autor del llibre de receptes de cuina Sound bites. Són especialment divertides les picades d'ullet que es fan Ferguson i Kapranos quan parlen de la seva terra nadiua comuna i d'igual manera és curiosa l'anècdota sobre la identificació que a França van fer del nom de la banda amb el nom del seu líder. I de fons, la raó de l'elecció del nom del grup (perquè van triar el nom de l'arxiduc d'Àustria i hereu del tron de l'Imperi Austrohongarès?). El desllorigador, a la tirallonga que adjunto.

http://www.youtube.com/watch?v=NQfOhD5mwpw

EL JUGADOR DE DIBUIXOS ANIMATS

2009-11-28T08:46:00.000-08:00

Un dels primers partits de futbol que recordo haver vist a la televisió va ser un Argentina-Camerun que inaugurava la Copa del món de 1990 a Itàlia. Fins aleshores no havia prestat mai gaire atenció a l'"opi del poble" perquè a casa tampoc no es respirava una passió futbolística desaforada (el meu avi era soci del Barça però anava al camp només de tant en tant i com que no tenia gaire personal al voltant que tingués la caritat d'acompanyar-l'hi, va decidir vendre's el carnet). Doncs bé, en aquella Copa del món hi va jugar un Maradona que ja començava a fer catúfols (tot i que només tenia trenta anys!) i dos jugadors que, per a la pràctica de l'esport, començaven a tenir més anys que Matusalem: l'un, Roger Milla que jugava precisament amb Camerun amb trenta-vuit anys i l'altre, Peter Shilton, porter titular de la selecció anglesa que aleshores en tenia quaranta. Recordo que al meu germà i mi ens sorprenia d'allò més veure com a homes d'aquesta edat encara els quedava corda per estona sabent que, en general, la vida professional dels futbolistes sol tenir data de caducitat abans de fer els quaranta. Shilton va arribar a allargar la seva carrera fins l'any 1997; és a dir, que no va penjar els guants (com es diu en argot futbolístic) fins als quaranta-vuit anys (jugant però al Leyton Orient de la quarta divisió anglesa, diguem-ho tot).

Ahir llegia a l'Sport que Romario ha decidit tornar a jugar a futbol amb quaranta-tres anys en un equip de la segona divisió brasilera, l'Amèrica de São José do Rio Preto. El baixinho, a qui en una ocasió Jorge Valdano va batejar com "un jugador de dibuixos animats", va optar per tornar-se a abillar de curt amb l'obectiu d'homenatjar el seu pare difunt que hauria volgut veure jugar el seu fill a les files d'aquest club modest. Evidentment, Romario ja no és aquell jugador que ens meravellava tot trencant-li la cintura a l'exdefensa del Reial Madrid Rafael Alkorta amb la famosa "cua de vaca", aquell jugador que acariciava la pilota i amb suavitat traçava una paràbola per damunt dels porters i feia gol, aquell jugador que corria el mínim possible (la llei del mínim esforç) però que posava el peuet en el moment oportú i sobretot, aquell jugador que, amb tota la barra del món, gosava dir-li a Johan Cruyff que si ell no feia el tronera pels puestos l'endemà no rendia prou (el millor del cas és que efectivament, era així!). Després d'haver aconseguit marcar el gol número mil ara ja fa potser un parell d'anys, Romario és com una mena de Déu (de menys categoria però) maradonià al Brasil. Aquesta setmana, després de "redebutar" amb l'Amèrica, va ser enfilat a les espatlles dels seus companys i "afusellat" pels fotògrafs mentre la torcida festejava la victòria del seu equip i el seu ascens a la primera divisió de la lliga brasilera. Es veu que Romario no ha descartat de continuar jugant l'any que ve al màxim nivell amb l'Amèrica. Em temo però que caldrà que li greixin bé les juntures així com resar perquè algun defensa destraler no me li enviï la cama a Can Pistraus, això si no volem que el nostre "dibuix animat" acabi com el maldestre coiot del Correcamins (bip, bip!).

http://www.youtube.com/watch?v=O6xWNrSNpwg

UN COP DE PUNY DAMUNT LA TAULA

2009-11-27T14:21:00.000-08:00

Davant de les costants agressions a les llibertats del nostre poble, davant dels insults directes d'aquell que en certa època va anar coix per causa d'un tret en una cama i davant dels retllalls injustificats a un Estatut per part d'uns magistrats de qui me n'estlviaré els adjectius que els escaurien; davant de tot això, la reaparició de Pere el Gran perquè hi posi ordre és d'allò més oportuna. Llàstima que darrerament no estigui gaire bo de salut.

http://paper.avui.cat/article/cultura/178685/pere/gran/sortira/la/tomba.html

ÉS QUAN T'ESCOLTO QUE HI VEIG CLAR...

2009-11-22T10:06:00.000-08:00

...i quan llegeixo l'esplèndida entrevista que et feia ahir Bibiana Ballbè a la contraportada de l'Avui (http://paper.avui.cat/article/ultima/178200/josep/punti.html) perquè les meves de diòptries, Josep, es mantenen estàtiques (com l'home pauribià). I no sóc encara prou curt de vista però sí prou boig (menys que tu probablement) per demanar a crits la teva reaparició amb la teva banda que ara, els teus "suposats" hereus volen revifar amb unes versions que, com sempre mai no s'aproximaran a l'esssència d'allò imitat. I això no vol dir que no tinguem bons músics al nostre país però falta aquell punt d'originalitat en les lletres (amb permís de Sant Quimi!) que escrivies tu i els de la teva troupe.

Umpah-Pah és immortal!

http://www.youtube.com/watch?v=pH_weJ6l7-c

http://www.youtube.com/watch?v=diZHp4w9LAI

ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES o QUE SANT PERE S'ESPERI ASSEGUT

2009-11-21T11:06:00.001-08:00

Però s'assembla més a la mare (la Birkin). Del pare (Gainsbourg/Gainsbarre) em sembla que només n'ha heretat les orelles. De la mare la llengua, la tradició del genuí pop anglès, la classe i sobretot, la bellesa física. I heus ací el primer senzill del seu nou disc fet amb la col·laboració d'un altre mestre de mestres, aquell del tall de cabells diabòlic (http://www.youtube.com/watch?v=PbnRepWm6M0).

http://www.youtube.com/watch?v=KP-nVpOLW88

PERDONI, I AQUÍ QUÈ HI FARAN?

2009-11-21T07:15:00.000-08:00

Aquest migdia amb una companya professora, hem vist com uns obrers esventraven a cop de piconadora un tram del carrer Mallorca (ai las, la nostra Barcelona permanentment en obres!). Doncs bé, just al darrere dels operaris hi hem pogut veure un ampli estol de jubilats (bàsiament homes) que que els agombolaven. Ja va sent un costum veure avis contemplant les obres (ara ja no juguen a petanca -o hi juguen menys-) i saber del cert que estan al corrent d'allò que es fa aquí, allà i més enllà. He respectat sempre molt els jubilats (el meu pare n'és i he vist plegar veles -laboralment parlant, entenem-nos- companys i companyes de feina) que, sabedors que tenen encara uns quants anys per endavant, es ben calcen les sabates de caminar i se'n van a voltar món. D'altres prefereixen no moure's gaire i fer vida d'ermità, instruir-se i conrear la seva immensa saviesa de la qual nosaltres els joves no acabem de fer-ne mai prou cas. El més curiós però és la rapidesa amb la qual se'ls activa el ressort tafaner a segons quins dels nostres jubilats tan bon punt passen a ser-ne. El meu pare forma part d'aquest col·lectiu, coneix totes les obres del barri (quina plaça estan perforant per fer-hi el túnel de la nova línia 9 del metro, a quin carrer canvien les voreres perquè la gent gran fa massa temps que hi caminava malament, quina botiga han desmantellat per posar-hi un Cash Converters, etcètra, etcètera, etcètera -et aux armes-) i la meva mare ja fa temps (fa més de cinc anys que fa el bon vivant) que va rebatejar-lo com l'"arquitecte" de casa.

En aquest estat de coses, l'Ajuntament de Barcelona acaba d'estrenar un anunci extraordinari en el qual, amb respecte i de manera simpàtica i entranyable, es dóna veu als nostres savis barcelonins http://www.youtube.com/watch?v=5MfksoCmBiM; uns savis que han vist canviar constantment la nostra ciutat sense prou temps per assimilar-ne les modificacions i sobretot, sense prou temps per pair la desaparició del seus espais de joventut.

GAINSBOURG, GAINSBARRE ET CAETERA

2009-11-17T14:29:00.000-08:00

Journaliste: quel est votre héros de roman favori?

Gainsbourg: Charlie Brown

Journaliste: quel est votre musicien favori?

Gainsbourg: Mon cul

Journliste : quel est votre oiseau préféré?

Gainsbourg: L'hélicoptère.

Journaliste: quelle est votre couleur préféré?

Gainsbourg: La caca d'oie

Hi ha qui el veia com un pervertit, com un masclista recalcitrant i com un embriac oportunista que sabia estar en el lloc oportú, en el moment oportú i sempre envoltat de la dona més atractiva del moment. D'altres el veien com un pobre home, com un provocador sense classe, malgirbat i pudent i qui el veia com un dégueulasse sense suc ni bruc, sense la classe dels vieux chansoniers. I finalment, hi ha qui el veia com el gran provocador capaç de cremar un bitllet de 500 francs en directe a la televisió ("Això que faig és il·legal però jo ho faig") i quedar-se tan ample, d'acarnissar-se amb els "moteros" a Harley Davidson of a bitch, de fer trontollar les conviccions nacionalistes franceses amb la versió transgressora de La Marsellesa amb Aux armes et caetera i finalment, capaç d' aconseguir que un tema seu fos prohibit en països com ara Itàlia o Espanya pel fet que s'hi sentien gemecs orgasmàtics (Je t'aime... moi non plus).

Doncs del geni pòtol, brut, alcohòlic, transgressor i fastigós se n'estrena una pel·lícula biogràfica a finals del mes de gener de 2010 i ja en podem veure les primeres imatges. El més sorprenent de la pel·lícula, que recrea la vida de Serge Gainsbourg des de la seva infantesa al París ocupat pels nazis fins a l'assoliment de l'èxit i lapopularitat dels 60, 70 i 80 i el seu posterior declivi, és l'extraodinària semblança física de l'actor protagonista (Eric Elmosnino-a la fotografia-) amb el gran geni. Potser és una mica més prim, però ja us dic ara que si quan vaig ser a la Rue de Verneuil (chez-Can Gainsbourg) m'hi hagués trobat el senyor Elmosnino passejant-s'hi amb un cigarret Gitanes als llavis, ja us asseguro que m'hauria agafat un cobriment de cor. Mireu vosaltres mateixos el trailer de Gainsbourg (vie heroïque) i sabreu de què us parlo.

http://www.youtube.com/watch?v=lgSPG15JJA8

Adjunto també tres videos d'allò més provocadors ( hi incloc el seu gran i més polèmic tema).

http://www.youtube.com/watch?v=sHiMDB19Dyc

http://www.youtube.com/watch?v=gcH85MVzH_o

http://www.youtube.com/watch?v=Q4BMmwcE9Mk

VERSIONS

2009-11-14T10:14:00.000-08:00

Després de fer maratonianes sessions de correccions i de caminades amunt i avall per mantenir la meva peculiar silueta de nyicris, m'amorro de nou als videoclips del You Tube. Ara em ve de gust amarar-me de versions (d'allò que el món anglòfonament globalitzat de la música pop-rock en diu covers) i hi trobo dues peces curioses: la primera dels Keane versionant Pulp (amb una sabata i una espardenya, tot sigui dit) i la segona dels grans Franz Ferdinand en un duet electritzant amb Elly Jackson (dels La Roux) i versionant Blondie.

http://www.youtube.com/watch?v=L6xUydA6Y20

http://www.youtube.com/watch?v=pnOB-VHe5Ug

LA VIDA OCIOSA

2009-11-11T14:26:00.000-08:00

Aquest migdia, abans d'anar a treballar, mirava l'entrevista del "TVist" que li feia Elisabet Carnicé a Jordi Ríos (l'imitador de John Cruyff, Sergio Ramos o Ferran Monegal al Crackòvia i al Polònia). Trobo que aquest senyor és un còmic tan immens com els grans Oriol Cruz, Pep Plaza o Carlos Latre. No obstant, no puc evitar que, en contemplar-lo sense mquillatge el meu cervell n'associï la cara amb la d'un individu donat a la vida reposada i mandrosa. M'explicaré. Sovint relacionem la gent del món de la faràndula amb el món de la vagància i ens omplim la boca dient que caram, aquell paio sí que viu bé; només treballa dos dies a la setmana i de ben segur que es lleva a quarts d'una (fixeu-vos que pressuposem una cosa de la qual no podem estar-ne segurs a menys que coneguem el personatge en qüestió!). No sé si el senyor Jordi Ríos es lleva a quarts d'una quan no fa de l'altre jo del seleccionador català i si és mandrós o no (avui al "TVist" deia només que li agrada molt llegir al vàter). En tot cas (i sense fer cas de les meves primeres impressions) tant és, no us sembla? Mentre faci bé la seva feina rai! Jo personalment sóc del club dels "antimandrosos"; entenc que hi hagi gent a qui li agradi això de ben ajeure's al sofà i deixar que les hores passin amb dolça galvana sense fer absolutament res, però jo no em sé estar quiet; m'he de bellugar d'un lloc a un altre, he d'anar fent coses i sobretot he de tenir el cap ocupat per sentir-me útil. No em sé estar massa estona sense fer res, què voleu que us digui.

En fi, que visca l'ofici del no fer res, de la vida ociosa però senyors, avall el parasitisme! No em feu com aquest senyor que canta a aquest parasitisme i, permeteu-me dir ,a aquesta gran dosi de barra del protagonista de la lletra que diu que li sap greu però que només té dos peus i que no li demanis gaires impossibles (impossibles per ell esclar!). El músic és en Thomas Fersen, un cantautor francès que aquí pràcticament no es coneix. Aviso que tant la música com la lletra de les seves peces són molt fluixetes però, aquesta cançó en especial (vulgar fins a l'extenuació) només podia ser d'aquesta manera si es té en compte allò que diu la lletra (que també anexo).

PD: per qui no entengui el francès, feu-vos-la traduir i no us hi emprenyeu massa! (ja aviso que la lletra és dolenta, però repeteixo, no podia ser de cap altra manera).

http://www.youtube.com/watch?v=lI3NDnEG99w

http://www.lyricsmania.com/lyrics/thomas_fersen_lyrics_11644/la_cigale_des_grands_jours_lyrics_36559/deux_pieds_lyrics_396491.html

AU, ESTIGUI BONET EH!

2009-11-07T04:25:00.000-08:00

Un company que va estudiar amb mi a la universitat penja al facebook aquest comentari extraordinari: Una sitació estranya és quan dues persones que van caminant en direccions oposades, es veuen de lluny i pensen en què es poden dir quan es creuin. Tens 15-20 segons per pensar si t'hi pares a xerrar, si li dius "hola" o bé "adéu" (perquè de fet, qui marxa i qui ve?) i tot plegat acaba amb una salutació aixecant el cap i dient: "Ei...". Sàvies paraules! A qui no li ha passat mai! Podríem perfilar quins tipus de salutacions fem depenent de si amb aquell que saludem hi tenim gaire tracte o no. Per tant, podríem establir la següent tipologia:

1. Diem "ei..." a aquell que coneixem del barri de fa anys i panys i amb el qual mai no hem iniciat un apropament a fi de conèixer-nos. També pot tractar-se d'un excompany de l'escola o un conegut de la feina amb qui no tenim tractes sigui per la raó que sigui.

2. Diem "Ei...bon dia", "bona tarda" o "bona nit" al veí amb qui xerrem de tant en tant però amb qui tampoc no gosem sincerar-nos i a qui en saludar, sempre fem una mirada de biaix mentre pensem que un dia li direm que ja n'estem fins al capdamunt que ens tiri l'aigua al damunt quan rega les plantes o que el seu gos o el seu nen (o el seu gos i el seu nen) baladregen com si els estiguessin escorxant.

3. Diem "Ei...hola, com estàs?" a aquell excompany d'escola, excompany de feina, exalumne, etc. amb qui tenim certa confiança i a qui li preguntem, després de dir-li estúpidament que què fa aquí, com li va la vida, si estudia o si treballa i què fa (són les preguntes típiques de compliment a les respostes de les quals no parem mai l'atenció que l'altre voldria).

I món a part són els amics a qui pareu i fumeu la tabarra amb l'exteriorització de totes les vostres neures i terrorrs interiors.

Això de saludar o no és tot un món. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona propera però fins cert punt (per exemple, amb els alumnes. Entre ells i jo sempre hi ha molta confança i "molt bon rotllo" però un cop s'acaba la classe tothom cap a casa i ja en guaitarem un altre dia). Al bloc de pisos on visc hi tinc uns veïns, diguem-ne que especials, amb els quals no m'agrada pujar a l'ascensor (si els veig de lluny que van cap a l'edifici, alenteixo el pas i m'espero a la cntonada. Si per contra sóc jo qui va al davant i els noto al meu darrere, no m'ho penso dos cops i, esperitat, enfilo escales amunt). Al meu bloc de pisos hi tinc a tall d'exemple:

1. Un tipus alt i fort com un armari que no saluda mai o bé que l'únic que fa és com en Chygrinsky del Crackòvia, és a dir Grrrrrraaaauuuu!!! (això sí, amb una veu molt més greu) ah... i fuma a l'escensor el paio!

2.Un matrimoni la dona del qual no s'afaita el bigoti i gasta un "pandero" colossal i l'home del qual du unes ulleres que almenys tenen quaranta anys d'antiguitat i que li ressalten una cara de programador informàtic extraodinària. Per cert, el fill que tenen és rebeco rebeco; es fa uns farts de plorar impressionants. Em sembla que des que va néixer no ha parat de plorar i això que ara ja deu tenir tres o quatre anys (quins pulmons nano!).

3. Un matrimoni amb cara de garrí que a l'ascensor només parlen del temps, del Barça i diuen que que campeón (sí, sí, em diuen campeón! a mi que d'aquí un parell d'anys ja seré com Mister Proper!), vámono a comeh! I això cada dia igual, utilitzant les mateixes paraules!

4. Una dona entranyable que també indefectiblement quan som dins l'ascensor encara ara, als 31, anys em preguta que què, com va la universitat noi?

En fi, que ens estem tornant uns antisocials i uns feréstecs recalcitrants!

FINS A L'ESCUDELLA!

2009-11-06T15:19:00.000-08:00

Dies enrere ho comentàvem amb els companys de la feina: tots diem que dels programes de "teleescombraria" no volem saber-ne res però també tots sabem qui són la Belén Esteban, la Pantoja i en Paquirrín (principalment perquè alguna altra cadena de televisió o bé algun amic o familiar acaba tard o d'hora parlant-nos-en). L'últim freak-paràsit de la graella televisiva el descobreixo gràcies a l'Oriol Cruz, el genial imitador de l'Iniesteeeeee! del Crackòvia i a un company de la universitat que me n'enllaça un vídeo al Facebok. Es tracta d'un grillat passadíssim de voltes que es veu que presentava un concurs d'aquests que et fan endevinar noms d'allò més inverseblants i amb els quals van marejant la perdiu perquè al final no l'encertis de cap de les maneres humanament possibles. Doncs bé, m'expliquen que aquest pájaru va ser a la ratomàquia del Gran Hermano (que diu en Monegal) i que quan parla en castellà deixa anar un accent català que fa tombar d'esquena.

He de reconèixer que aquest pobre home em fa certa gràcia (dins del patetisme que desprèn tot ell, entenem-nos!). Tot i que... jo li recomanaria que posés la boca al seu lloc original i que sisplau, fes el favor de cordar-se la camisa, que no som a Miami beach!

http://www.youtube.com/watch?v=PfFtZYj-XVg

SOM I SEREM GENT HOLANDESA

2009-11-03T03:54:00.000-08:00

Ahir vam saber que Johan Cruyff serà el nou seleccionador de l'equip català de futbol. A fi de fer-lo un català més, proposo que:

-Com a bon filòsof que és, li fem llegir l'obra completa de Ramon Llull.

-Li fem saber que en català fem distinció de gènere (això per quan li vingui de gust llençar-se a la piscina amb això de l'idioma perquè ell, que ve de nord enllà, no ha de tenir problemes a l'hora de capir els intríngulis del nostre idioma!) i que per tant no ha de dir (adapto les seves genialitats al català): "Els jugadors tenen EL pilota" sinó "Els jugadors tenen LA pilota".

-Que no pot treure's frases fetes inexistents de la màniga com ara que Un palomo no hace verano (que en català correcte hauria de traduir-se com ara "Un colom no fa estiu") i que en tot cas, per aquesta expressió trobem l'equivalent en allò del "una flor no fa estiu".

-Que les paraules que duen una "c" al mig han de pronuciar-se amb so de ca [k] o bé amb so d'essa sorda [s] i que per tant, no prodrà dir: "dezisió" (amb el so de zeta castellana) sinó "decisió" amb so d'essa sord.

-Que, tenint en compte que fa anys que viu a Catalunya, hauria de poder dir d'una tirada l'embarbussament dels Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat tot tenint en compte la qüestió de no enviar a paseig el gènere dels noms.

-Que cal que s'aprengui "Els Segadors" i que, un cop a l'estadi, el brami ben fort fins a esgargamellar-se i fins que li surtin els ulls del cap.

-Que cal que fumi la gavardina al foc i s'abilli amb el vestit típic d'hereu català amb barretina i espardenya de set vetes incloses.

-Que assisteixi sovint al Concert de Sant Esteve al Palau de la Música (ara que el principal inquilí fa oposicions per entrar a la garjola) i canti "El Cant de la Senyera".

-Que pugi sovint a Montserrat a fer petons a la Moreneta.

-Que incorpori a la seva dieta els calçots, el pa amb tomàquet, les seques amb botifarra i la crema catalana.

I que...

-Fumi un cop de puny a la taula per reivindicar l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes perquè aquest teatre nadalenc de cada any ja fa massa temps que dura.

UN ALTRE ANIVERSARI ESTEL·LAR

2009-11-02T04:05:00.000-08:00

Aquest any també en fa quaranta d'aquesta odissea espacial. Quin plaer anar repassant els discos d'aquest home sempre avançat al seu temps; teniu permanentment la sensació que no para d'innovar i que cada disc és diferent i més avantguardista que l'anterior (tot i que ara fa sis anys que no piula).

http://www.youtube.com/watch?v=D67kmFzSh_o

NO PARLEU AMB EL CONDUCTOR o WINSTON SMITH LIVE IN LA RAMBLA

2009-11-01T11:13:00.000-08:00

Fa un parell de dies passava amb una companya de feina per la zona del final de la Rambla just per davant del Centre d'art Santa Mònica. Tots dos havíem d'agafar el metro a Drassanes per anar a fer classe a dos llocs diferents. Devien faltar uns cinc minuts per les sis i ens va sorprendre veure al bell mig del carrer una massa de gent embogida abillada amb samarretes de colors i que que gesticulava i es movia d'una manera del tot mancada de raó. "Potser deuen estar filmant un anunci" vam comentar (hi havia càmeres). No és la primera vegda que ens trobem amb aquesta mena de concentracions en aquesta zona de la ciutat (la meva companya i jo fem la mateixa ruta dos dies a la setmana). A les ja de per sí innates efervescències i tragins de la Rambla (estàtues humanes, turites suecs, individus que s'hi passegen com Déu nostru sinyó els va portar al món, camells i prostitutes) ja hi hem vist aterrar-hi policies, músics, actors i directors de cine, càmeres, fotògrafs i periodistes. Allò però era diferent: què collons feien aquells energúmens cridant al mig del carrer com si els estiguessin escorxant mentre brandaven els braços cel amunt? Doncs es tractava d'una performance cultural, un espectacle més de la nostra Barcelona in que ens estan pintant darrerament (tot això, si voleu que us sigui sincer, d'in no en té res. Ho dic perquè quan viatges una mica a l'estranger te n'adones realment de què és de veritat estar in sense fer el ridícul). Això de la performance ho vaig saber però més tard (la meva companya i jo vam ser a temps de submergir-nos tot esparverats a les profunditats del metro al moment precís que l'èxtasi col·lectiu començava a xarbotar), concretament quan a l'Ànima, del Canal 33, la Bibiana Ballbè, en Toni Puntí i en Jofre Font ens explicaven què representava tot aquell sidral. Doncs bé, es veu que dijous, més de 500 joves es van trobar al final de la Rambla per muntar una performance amb la qual s'inaugurava el festival de cultura i creativitat digital Artfutura que precisament s'acaba avui diumenge. Divendres, La Vanguardia deia que Más de 500 jóvenes participaron en un acto dirigido a través de internet con el objetivo de divertirse; qui redactava l'article però, va deixar-se un gerundi al final de la frase: molestando. La notícia del diari també ens deia que aquesta canalla, la majoria dels quals no superaven els trenta anys i que havien estat convocats a aquest emplaçament a través del Facebook, havien d'obeir a unes ordres que els donava un Gran Germà a través dels auriculars dels mp3 que duien al damunt. El dia anterior en Jofre Font, que va anar a cobrir l'acte per l'Ànima, també ens descrivia la bogeria col·lectiva amb tota profusió de detalls. Es veu que el paricipants a l'acte, submisos a toc de pito als decrets del Gran Germà, s'havien de posar a saltar, ballar, llençar globus, abraçar-se o a simular cops de puny i plantofades d'aquelles que el soroll de les quals el feu amb les mans. Fins aquí tot bé: si volen fer el pallús que ho facin entre ells si això els diverteix (ara poser més d'un em considerarà un amargat. Em sembla just). Ara, que als altres ens deixin fer la nostra (és allò del "No molesteu el conductor"). Jofre Font va dir al programa del canal 33 que en certs moments, el Gran Germà (que per cert em va semblar entendre que es tractava del periodista musical Bruno Sokolowicz) ordenava que els paricipants a l'acte havien en cert moment de xocar les mans amb els turistes que passaven o abraçar els gossos que eren passejats amb tota tranquil·litat pels seus amos. Aquesta darrera imatge ens va ser servida per les càmeres de tv3; vaig poder veure com tres o quatre energúmens s'abraonaven al damunt d'un pobre ca que, atemorit a causa de la violència amb què se li presentaven aitals individus i tot veient-se encerclat per tot arreu, maldava sense nord per desfer-se de la corda que li lligava el coll i poder marxar esperitat (em sembla que jo si hagués estat en la seva situació li hauria ben mossegat la cama al que li hagués vist més cara de gilipolles i amb les ulleres de pasta més grosses). Doncs bé, la festa senyors fashions està molt bé sempre i quan no molestin els altres i més si tenim en compte que pel carrer hi passsa gent que probablement en aquells moments va a treballar o que senzillament està treballlant (no em vull ni imaginar què hauria passat si de cop i volta a un d'aquells xicots o xicotes, sota els decrets del Gran Germà, se li acut de parar un taxi i començar a fotre-li calbots al taxista mentre un altre li comença a prémer la botzina de manera incontrolada. O si a un altre se li acut agafar-li l'escombra a un treballdor de "Barcelona Neta" i s'hi posa a ballar com si estigués a la gran sala de la mansió de Don Fabrizio Salina a Il gattopardo). Jo sóc el primer de desmelenar-me quan surto de parranda (els amics més íntims saben com puc arribar-me a transformar) però les meves "sortides de mare" sempre afecten als meus companys isi en són ells les víctimes directes, he procurat com a norma no faltar-los mai al respecte que prou fan per aguantar-me les sonadures i no enviar-me a passeig.

La cronista de La Vanguardia acabava el seu article dient que l'èxit de la convocatòria de l'acte de promoció de l'Artfutura havia estat un autèntic èxit (com també ho havien estat altres performances organitzades amb anterioritat arreu del món) de participació i que molta gent destacava que tot allò havia estat molt divertit. Algú fins i tot deia que (cito textualment): Creo que es una gran idea movilizar a la gente para reivindicar el fin de esta sociedad estancada. Esclar, una societat estancada, avorrida i amargada com ara jo que no entenem la "diversió de la Barcelona moderna". Potser convindria posar-se tots plegats al lloc del conductor no creieu?

AMB UN FLABIOL SONANT

2009-10-25T05:29:00.000-07:00

Fa temps li vaig sentir aquesta expressió a Josep-Lluís Carod-Rovira i a hores d'ara encara tinc dubtes de fins a quin punt és gaire normativa en català. Si ens atenem purament al significat de l'expressió "anar-li al darrere amb un flabiol sonant", independentment de si en utilitzar-la fem un calc d'alguna altra llengua, hem d'entendre que ens referim al fet de seguir algú o alguna situació a cegues, és a dir, sense pensar. Així és com m'he pres últimament la música (fixeu-vos que aquest mes no paro de parlar-ne ja sigui per un all o per una ceba) al darrere de la qual hi he anat tocant tant el flabiol que en certes ocasions les peces que escoltava m'han submergit fins a cotes impensables en un mar de pensaments assimilables a les pròpies experiències vitals (a tall d'exemple, puc dir que estic començant a emmalaltir amb la peça d'aquest grup escocès http://www.youtube.com/watch?v=O3CkfvYMCWM de pop que Jaume Subirana em va fer descobrir a través de la lectura del seu blog); però d'això en parlaré més endavant, això serà després (que diu en Molina postís). Aquest embruix que exerceix sobre mi la música em porta a vegades a enganxar-me a peces mítiques com ara aquesta: http://www.youtube.com/watch?v=eYwKGDe7AnQ de sonsònia encomanadissa però amb lletra carrinclona i fins i tot ofensiva (i amb raó) per molts col·lectius (Some people call me the space cowboy/some call me the gangster of love). En d'altres ocasions aquestes consideracions arriben a convertir-se en una arma de doble tall que fa que no sigui mai al lloc adequat. Per exemple, ahir a la nit, per comptes d'anar a veure un alumne italià amb qui tinc molt bona relació i que punxava en un bar de Ciutat Vella o bé, en comptes d'anar a sentir el gran Nick Cave a l'Aliança del Poblenou com llegia fragments de la seva nova novel·la La mort de Bunny Munro o com entonava peces com el seu darrer gran tema: http://www.youtube.com/watch?v=7kV5XkBQsKU, donques jo era en un concert acústic al bar Elèctric de Gràcia que em va deixar més aviat fred (els meus apreciats companys músics que llegiu això perdoneu que opini d'aquesta manera; no em refereixo a la tècnica musical que gastaven els músics d'ahir -òbviament el fet de no ser jo músic no em permet parlar-ne de manera crítica- sinó a la impressió que em van fer i, què voleu que us digui, ho tinc massa sentit allò que feien aquells tres xicots!). Sort que ahir la companyia, com sempre era més que excel·lent.

En fi, que com de costum (i ara tinc al cap Nick Cave) els grans esdeveniments musicals m'enganxen amb els pixats al ventre i quan em disposo comprar entrades per anar a veure un tòtem ja no en queden. Conclusió, que encara em falten molts cursos de solfa per encertar la melodia adequada del flabiol.

PD: Acaba de sortir. Aquesta (entre d'altres) sí que és una obra mestra per la qual val la pena perdre el món de vista. Caldrà estar alerta per quan el cantautor francès Benjamin Biolay vingui a mostrar-nos altre cop a Barcelona la seva sofisticació musical. De moment, aquí tenim la peça més emblemàtica del seu nou disc, La superbe.

http://www.youtube.com/watch?v=xtmVTfGJUzA&feature=fvst

LA MILLOR

2009-10-19T15:08:00.000-07:00

Once I wanted to be the greatest,

no wind or waterfall could stall me.

And then came the rush of the flood,

stars at night turned deep to dust.

The greatest; Cat Power

Un amic de tota la vida, de bon paladar per la bona música i de tècnica depurada al baix, em comentava que un angelet de veu melodiosa i seductora va passar per un estudi de gravació d'el Masnou on solen anar a enregistrar-hi els discos els grups d'ara de música en català. Em diu que l'angelet de veu melodiosa va asseure's al piano i es va posar a tocar i a cantar amb certa desesma. En acabar, va aixecar-se amb tan mala sort que va ensopegar de manera absurda i va lesionar-se en un dit de la mà. Ai las! l'angelet d'ales pansides, la tristesa, el dit a can pistraus... perdoneu, però jo crec que tot i lesionada, aquell dia, Cat Power va continuar sent The greatest perquè la bellesa que desprenen aquesta mena d'éssers celestials ni els vents, ni les cascades (com diu ella mateixa) ni els pianos salvatges la poden abatre.

http://www.youtube.com/watch?v=EyDeBuqWFqI&feature=related

I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT (PRÒRROGA I PENALS)

2009-10-17T08:01:00.001-07:00

Dies enrera, Terry Gilliam deia que amb motiu de l'homenatge que se'ls preparava als Monty Python per commemorar el quarantè aniversari, només esperava que ell i els seus companys de batalles no s'adormissin ni els caigués la bava en públic (a causa de l'elevada adat que gasten. No n'hi ha per tant senyors!). Doncs bé, dijous va ser el "gran homenatge". Els enfants terribles de la BBC van ser reunits a Nova York i van sotmetre's a un seguit de preguntes per part dels assistents a l'acte. A continuació es presentava un documental sobre ells i la seva trajectòria: Monty Python: Almost the truth (The Lawyer's cut).

De l'acte cal destacar-ne tres coses amb especial atenció:

1. La genial sortida de John Cleese en l'instant en què va dir que el moment més ridícul de la seva vida va ser quan en certa ocasió, va anar-los a veure la reina i van caure-li els pantalons (ai Joan, si sabessis a quants ens agradaria haver pogut ensenyar el cul a un monarca!).

2.El just record a Graham Chapman (mort l'any 1989) del qual van plantar-ne una figura de cartró a l'escenari (no deia res però almenys hi era en fotografia).

3. I la injusta no-aparició a dalt de la palestra de les dues actrius de la banda: Carol Cleveland i Connie Booth. Senyors de l'organització, aquí van fallar!

Adjunto un vídeo de la festa. Segurament a John Cleese, Terry Jones, Terry Gilliam, Michael Palin, Eric Idle, Carol Cleveland i Connie Booth a aquestes alçades de la pel·lícula (mai millor dit) això dels homenatges els deu semblar cosa de per riure, però pels que en serem fans in secula seculorum ens serveix primer, per recordar-los un cop més; segon, per agrair-los com ens van fer arribar a fer pensar i a ser crítics amb tot i tercer, per contradir a Terry Gilliam; perquè de baves i de badalls per part dels pythons ni jo, ni segurament els afortunats assistents a l'homenatge no n'hem vist cap.

THANK YOU GUYS!

http://www.youtube.com/watch?v=QDBu6Ydd7Lc&feature=related#watch-main-area

UN TUPÈ, UNA VEU, UNA PERSONALITAT I DIVERSOS ESTILS...

2009-10-14T14:21:00.000-07:00

...concentrats en aquesta sola dona d'estètica trendy en ocasions i llampant i extravagant en d'altres (quan li agafa la vena techno). Laroux és eminentment un grup de techno-pop en la línia de Pet shop boys però darrerament s'han apuntat a fer versions unplugged dels temes del seu primer disc homònim tot aprofitant la dolçor de la veu d'Elly Jackson. Vaig descobrir-los en un programa del canal 33 i vaig enganxar-me al seu primer senzill de nom In for the kill (sobredosi de techno elegant per parar un tren). Fart de tant "txumpa-txumpa" vaig trobar tot remenant pel YouTube aquestes dues versions de l'altra gran peça de la banda, Bulletproof. La primera es deslliga un pèl del so més techo i potencia la veu de Jackson mentre que a la segona ens presenten un duet que es recreen amb uns patrons rítmics d'allò més funky a les guitarres.

Enjoy it, again!

http://www.youtube.com/watch?v=p2LhWnMNI0E

http://www.youtube.com/watch?v=JATbcnnr8Us

CAL LLEGIR STIEG LARSSON? o EL CONTE DEL FANTASMA

2009-10-10T11:53:00.000-07:00

Doncs home, què vols que et digui! Jo l'he llegit i tampoc no et perds res de l'altre món. Passa bé, no dic que no, però no és alta literatura que diguem oi? Hi ha cert intríngulis, això sí. En fulano, l'altre dia em diu que no, que jo no el penso llegir cago'n Déu! que sembla que s'acabi el món amb en Larsson de la punyeta! i jo que li dic que sí fulano, que sí, però això ha passat sempre; que tots, qui més qui menys, hem anat traginant al metro el best seller de torn en un moment o altre i que... què coi! que n'hi ha de bons d'aquests volumots! I en fulano, tretzener, que m'engalta que au passa avall, no em crec que em diguis això tu que has llegit les delícies més fines de la literatura universal; bé vaja, et feia més gurmet, xicot! I jo que li rebato que sempre em fas el mateix i que en García Márquez també és un supervendes! I ell que sí, que sí, que no m'expliquis sopars de duro i que bé, que jo no et dic que aquest paio no sigui bo però ara no em ve de gust llegir-lo.

I així, ben bé mitja hora, no t'enganyo. I jo que no sé mai què he de fer perquè entre l'un que només llegeix els clàssics i l'altre que només llegeix les novetats... I ara, aquí al sarró, hi duc la nova d'en Soler, aquesta del Companys que l'altre dia la veïna em deia que quina ximpleria fer anar en Companys al 2015 amb una màquina del temps i jo que bé dona, però és que és una novel·la i en això consisteixen aquest tipus de textos, en saber distingir que el que s'hi explica és ficció pura i dura: I ella que no, nen, que no; que tu per moltes tables que tinguis en això de la fiuouogia, al fin i al cabo no hi éres quan ens van pelar en Companys i això de barrejar un home que ha existit en un context irreal no es fa; hombre ya! I jo que penso que perquè em surt amb aquestes ara aquesta cotorra (allò de l'una guerra havies d'haver passat, tu!) que perquè em barreja naps amb cols però també que deixem-ho córrer pobra dona i que com és possible que la gent continuï ofenent-se d'aquesta manera cada cop que fem sàtira política en aquest país.

Doncs sí sí , és un no parar. L'altre dia també, aquell company de la feina que va i m'engalta que és massa sensible amb aquest tipus de novel·les i que no puc llegir certes escenes perquè és que m'angoixa això de les violacions i la violència gratuïta. I jo que li dic que refotre! primer llegeix-los els llibres i després ja m'ho diràs! Iell, que no, que no que m'ho prendria massa a la valenta!

Ah, i no t'ho perdis; ahir, tot remenant entre articles i ressenyes a Internet sobre la famosa trilogia, vaig a petar al blog d'un tio sonat que té la barra de fotre-s'hi en portada, egòlatra com ell sol, una foto amb un llum al front. Quin il·luminat, mai millor dit! Doncs aquest paio, el blog del qual ha titolat "Ara buc" o "Ara vull" o què sé jo, va i m'escriu no sé què del Larsson, que no sé qui li ha dit que els best sellers són un cagarro i que una dona li ha comentat que li semblava que fer fer a en Macià (o era a en Commpanys?) un viatge en el temps amb algú de Polònia, no era respectuós. Ai, no em facis cas que parlo de memòria.

Per cert, per on vas tu d'Els homes que no estimaven les dones. És que ara no sé si l'acabaré.

I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT (i 2)

2009-10-05T14:22:00.000-07:00

I més coses, i tant! Moltes més coses van ser els Pythons. Ens sorprenia veure, tot fent ús de l'humor de l'absurd, un John Cleese transvestit de venedora de gelats amb un ocellot a la safata (AAAALBATROSSSS!!!) mentre, in media res, un home amb armadura se li acostava i li ventava un cop de pollastre de plàstic al cap. Ens sorprenien els Python quan a Els cavallers de la taula quadrada ens escapçaven sense avisar el final de la pel·lícula, quan s'atrevien a acabar The life of Brian (La vida de Brian) amb la imatge d'una muntanya amb una estesa de gent crucificada que cantava allò de Allways look on the bright side of life http://www.youtube.com/watch?v=1loyjm4SOa0 (com devien emprenyar-se els capellans!) o quan, en la mateixa pel·lícula escenificaven una lapidació que protagonitzamen els Python transvestits de dones i transvestits d'home per segon cop (tres transformacions en una!) http://www.youtube.com/watch?v=ZNeq2Utm0nU. I sobretot, continuava sorprenent-nos la seva crítica social, la seva mala llet i la provocació a The meaning of life (El sentit de la vida) i que ja entreveiem a la sintonia mateixa de la careta de la pel·lícula amb les brutals animacions de Terry Gilliam i el talent musical d'Eric Idle http://www.youtube.com/watch?v=7DA2MKuI6fs. I ens deixava clavats a la cadira la crítica a l'absurditat de les religions pel que fa a la concepció dels fills http://www.youtube.com/watch?v=ifgHHhw_6g8&feature=PlayList&p=6C8F17B87C70A6A4&playnext=1&playnext_from=PL&index=66

Fa uns deu o dotze anys que Quim Monzó parlava en un programa de literatura del Canal 33 d'aquell sketch del partit de futbol dels filòsofs que, tot atenet-se l seu ofici, no sabien si fer gol o no http://www.youtube.com/watch?v=QslXTuhQUCY . A partir d'aquí ja vaig haver begut oli i vaig fer-me tan malalt dels Python que conjuntment amb Pere Calders van bastir les bases de les meves carallotades habituals. I és que aquesta gent em van ensenyar que es podia fer broma amb els "tòtems" i amb els polítics i intel·lectuals d'un país, que allò agradava a la gent i tocava els nassos als peixos grossos. Llàstima que al nostre de país això no s'acabi d'entendre.

I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT

2009-10-05T04:12:00.000-07:00

Cinc d'octubre de 1969. La BBC entrava a casa dels ciutadans anglesos amb unes imatges d'un home que, tot esparrracat i barbut, sortia de mar endins per, un cop la platja, adreçar-se a la càmera i dir amb veu cavernosa: It's... A continuació, la veu en off de John Cleese deia amb una sòbria modulació britànica i damunt d'uns dibuixos animats d'unes roses que creixien ufanoses allò de: Monty Python Flying Circus http://www.youtube.com/watch?v=T7jTC_V8sZQ. I d'això ja fa quaranta anys! Quaranta anys ens té la criatura! Quaranta anys de la irrupció d'aquests sis genis de l'humor de l'absurd (John Cleese, Graham Chpman, Eric Idle, Michael Palin, Terry Jones i Terry Gilliam), quaranta anys de la irrupció d'uns còmics que havien de posar potes enlaire el món de la comèdia no només a la sempre conservadora Anglaterra sinó també a tot Europa, quaranta anys de la irrupció de l'humor més transgressor i insolent, quaranta anys doncs de la irrupció dels pares de centenars i centenars de còmics actuals (La Trinca-dels primeres hereus al nostre país. Alguns dels seus gags del seu No passa res era calcat-, El Tricicle, Andreu Buenfuente, Toni Soler i Polònia o Tip y Coll, Faemino y Cansado, Pablo Carbonell, Gran Wyoming, etc. a l'Estat espanyol).

Dels Pythons ens sorprenia el seu humor atrevit, intel·lectualitzat (recordem que la meitat dels components del grup havia estudiat a Oxford i l'altra meitat a Cambridge) carregat de referents literaris i històrics i tot servint-se de l'acudit ràpid i directe amb un guió carregat de jocs de praules. Dels Pythons també ens sorprenia la seva modernitat, una modernitat que era el reflex d'un Londres en ple hippisme, un Londres que reclamava les noves llibertats, la lectura, els drets de la dona, la fi dels conflictes bèl·lics, l'atac a la classe política (feia un any del maig francès), etc. I ens sorprenia (als que ho vam veure més tard per raó de no haver nascut encara-) la qualitat de les imatges que, a finals dels 60 ja eren en color i amb una nitidesa sorprenents (Televisió espanyola, encara a les cavernes franquistes emietia en blanc i negre).

I dels Pythons, em diu la gent de la seva generació que la sèrie no va arribar fins molt més tard; de fet, fins que a Anglaterra ja se sabien pràcticament de memòria el primer llargmetratge Monty Python and the Holly Grail (Els cavalers de la taula quadrada i els seus seguidors bojos. 1975). Sort que "el gran porc" que deia Pere Quart, finalment va morir i Monty Python Flying Circus es va poder veure al nostre país (més val tard que mai!).

De tots els esquetxos de la sèrie n'he triat dos: el del lladre venedor d'enciclopèdies i el dels crits i tons de veu a la comissaria. No són els més coneguts però cal tenir-los presents. Adjunto també una pàgina meravellosa, els guions de la sèrie SENCERS!

Enjoy it!

http://www.youtube.com/watch?v=-lSLzYKVd2s

http://www.youtube.com/watch?v=ZOqfPG1ohKw

http://www.ibras.dk/montypython/justthewords.htm

WOODY ALLEN I L'ANT

2009-10-02T15:34:00.000-07:00

Avui que Woody Allen estrena nova pel·lícula als nostres cinemes, trobo una perla de quan l'home de les mil una neurosis feia monòlegs a la televisió. Au, entomeu-la!

http://www.youtube.com/watch?v=3d76580JB2A

VOLEU FER EL FAVOR D'AGAFAR EL TELÈFON!

2009-09-30T15:22:00.000-07:00

Recordo que fa uns anys (quan encara estudiava) amb un grup de companys malalts de lletra, parlàvem al bar de la universitat de com n'era de maleducada la gent al teatre. Recordo que davant meu hi tenia dos autèntics gurmets de la bona cuina escènica. El primer no entenia com era possible que la gent parlés en veu alta i sense cap mena de vergonya en plena representació ("Ei, que el veus? És en Benet de Ventdelplà! Sí tia, aquell que està tan bo!" o bé "Hòstia puta! en Manel Barceló fent de capellà, nen!". En definitiva, un autèntic mercat de Calaf) i l'altre ens explicava que en una obra va veure com l'actor Toni Sevilla (en Paco d'El cor de la ciutat), tip de la xerrameca dels parroquians, va decidir girar-se per dir-los que fessin el favor de callar (com deia l'exmolthonorable). No m'ho podia creure. Tan avall havia caigut el públic assistent als nostres teatres que els actors haguessin fins i tot d'aturar les representacions per cridar l'atenció al personal? Doncs es veu que sí.

Fa anys que aquest tema es converteix cada vegada que vaig al teatre en objecte de conversa amb els companys quan després de l'obra anem a sopar o a fer un tanto i... què voleu que us digui, ja començo a estar cansat de queixar-me sempre del mateix. Als anys vuitanta i noranta, sabies que aquesta mena de comportaments només els teníem els adolescents (i m'hi incloc) que, cap de pardals com érem (sobretot els nois), només ens feia gràcia guipar de dalt a baix la formosor de gent com ara la Laura Conejero mentre baixava pati de butaques avall a El mercader de Venècia. Però ara no, tan maleducats són els adolescents com els adults i la gent gran.

Jo pensava que això a Europa ("on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!" que ens deia Espriu a Assaig de càntic en el temple) i als Estats Units no pasava pas, que on vas a parar! i que allà la gent és civilitzada. Doncs avui llegia una notícia El País que em feia empassar aitals pensaments. Resulta que Hugh Jackman (sí home, aquell de les urpes llargues d'X-men que és tan guapo!) també va decidir aturar la seva interpretació en una obra a Broadway per cridar l'atenció a un home del públic a qui no deixava de sonar-li el mòbil. Visiblement nerviós, l'actor australià li va dir: "Vols fer el favor d'agafar-lo" i encara:"Agafa el telèfon. És igual, ja ens esperem. Agafa el telèfon i llestos!", Jackman estava visiblement nerviós i amb raó. D'altra banda, es veu que a l'home del mòbil no se li va ocórrer que el més raonable era penjar i esclar, l'aparell va continuar sonant fins que qui trucava es va cansar d'esperar. Llavors, Jackman va prosseguir amb la seva feina.

Desconec si a Brodway aquell dia l'operari de so va descuidar-se de prémer el botó que diu allò de "L'espectacle és a punt de començar. Els agraïm que desconectin els seus telèfons mòbils i tots els aparells electrònics. Gràcies" com també desconec si realment el teatre disposava d'operari de so o de botó. En fi, deixem-ho córrer.

Jo ja fa temps que he assumit que no puc fer res contra la mala educació de la gent i que estirant-me els pocs cabells que em queden no solucionaré res. En el meu cas, quan estic fent una classe, sempre dic als meus alumnes que no cal que apaguin els mòbils però que sisplau els tinguin en silenci. Però alerta, també els dic que si aquest aparell infernal es posa a vibrar tot d'un plegat, que surtin de l'aula i que parlin lliurement, jo no hi posaré cap pega (avui en dia tothom es pot trobar al damunt amb una urgència laboral o familiar). Això sí, repeteixo, el mòbil a classe el vull mut (encara que hi tinguin de musiqueta l'himne del Barça). Tot i així, a les meves aules hi continuen sonant mòbils. És per això que entenc la reacció de Hugh Jackman (una sonsònia a un to massa alt de decibels a alguns alumnes i a mi personalment ens pot arribar a desconcentrar molt). No sé si a mesura que em faci gran se m'anirà fent més punxegut el caràcter; en tot cas, seguiré la pista de Hugh Jackman per saber si a casa seva sota el llit hi conserva les urpes afilades que abans us deia.

SETANTA-CINC ANYS DE SEDUCCIÓ

2009-09-28T14:20:00.000-07:00

Una altra gran dona que en fa setanta-cinc i que no hauria de morir-se mai.

http://www.youtube.com/watch?v=5rBiTL0ej2o

http://www.youtube.com/watch?v=ehqvuP_osfE&feature=related

VIRTUOSISME BUCAL

2009-09-27T11:57:00.000-07:00

Una altra meravella que trobo al YouTube. Aquests xicots, els Shlomo and the Vocal orchestra, fan autèntiques meravelles només amb la boca i un micròfon (és això que en diuen la tècnica del beatboxing consistent en imitar sons principalment de percussió. http://es.wikipedia.org/wiki/Beatboxing). He de confessar que tot just ara començo a descobrir-ho tot això, tot i que també he de dir que en certa ocasió vaig poder sentir un músic de beatboxing acompanyar al gran saxofonista Llibert Fortuny en una jam session al Jamboree. Estic mervellat del que relament pot fer en Shlomo (que ha col·laborat amb gent com ara en Damon Albarn dels Blur o amb la extraordinària Björk) i la seva colla i és per això que he decidit enllaçar-ne dues peces que fan caure d'esquena (la segona en col·laboració amb Jarvis Cocker-ex Pulp).

http://www.youtube.com/watch?v=FRSOWfA7ZeE

http://www.youtube.com/watch?v=PXmDErrSmXo

L'HOME, EL JOVE I L'ASE

2009-09-26T04:29:00.000-07:00

De petit la meva àvia, sàvia en l'art de contar rondalles, m'explicava la història de l'home, el jove i l'ase. Era aquella història en la qual us contaven que heus ací que un home i un jove van tot fent via trinco-trinco per un caminoi amb un ase ben subjectat amb unes regnes. En un moment determinat, home i jove topen amb dos passants que els guaiten de dalt a baix per després bramar ben fort per ésser sentits que manoi quina llàstima aquest ase tan formós que no l'aprofitin ni home ni jove per muntar-hi al damunt. L'home i el jove, rucs però no sords, decideixen tot d'un plegat de fer cas a aquells passants i au! sense pensar-hi gaire l'home que s'enfila a l'esquena de l'animal. Ai las però quan la parella es creuen amb una altra parella tan o més baldrers que els primers. Ja hi torem a ser però ara aquests que diuen que manoi aquest home gras com és ellomarà el ruc! i que si remanoi aquest jove, quin galifardeu fer anar aquest home vell i xacrós aquí dalt que Déu mos en guard que la bèstia empassegués i anés a picar de cul a terra! Doncs apa! Deuen tenir raó que pensa l'home, i en un obrir i tancar d'ulls m'enfila el jove al capdamunt de la marejada esquena del ruc (que ja n'és massa). Però com que en aquesta vida hi ha opinions per tot i tothom decideix una cos o altra segons el vent que bufa, l'home i el jove que tornen a creuar-se amb una altra parella de passants. I, lògicament, que ja la tornem a tenir armada. Aquests tercers opten pel manoi, manoi i remanoi que aquest home quin bona peça de fer anar el jove a dalt de la bèstia i que bé vaja, ell també podria ser una mica més comprensiu amb l'home, on s'és vist fer-lo cansar d'aquesta manera quan l'altre amb les cames joves i fotes com té és capaç de trescar muntanyes!

En resum, que l'home i el jove, bonassos fins al moll de l'os, s'anaven escoltant les males llengües i no eren capaços de decidir per ells mateixos. La meva àvia m'explicava aquesta història amb el rerefons implícit que deia que en aquesta vida cal escoltar als altres, però que al capdavall has de fer cas al que et diu el cor i ser un mateix.

Dimecres me'n va passar una que pot tenir un fil de conexió amb tot això. Veureu. Conec de bones fonts, que tot i que poca gent em fa comentaris al bloc, sí que sé que és força seguit (més del que m'esperava quan el vaig començar a fer funcionar). Doncs bé, dimecres que obro el correu i caram! Hi tenia un correu electrònic ni més ni menys que de Catalunya Ràdio! Una noia de l'equip del programa de Sílvia Cóppulo El secret, tot buscant informació sobre el servei del Bicing per muntar un debat, havia anat a petar amb un text meu del bloc de fa un parell de mesos. Aquells que amb santa paciència em seguiu les carallotades, recordareu que en l'escrit en qüestió (L'àngel de l'orella dreta) http://araburg.blogspot.com/2009/07/langel-de-lorella-dreta.html, hi posava en dubte el bon funcionament d'un servei com el Bicing als carrers de la nostra ciutat. Doncs, es veu que els va agrdar el text i havien pensat en mi per fer una intervenció a l'estudi i en la qual havia d'expressar la meva visió poc partidària del dit bicing. En el debat en qüestió hi hauria una altra persona que com jo manifestaria opinions desfavorables i dues persones més que manifestarien opinions favorables. Doncs bé, un cop llegit el correu vaig tenir un creuament de cables de tal intensitat que hauria torrnat a fer saltar Txernòbil, Harrisburg i Ascó de postres. I vaig començar a escalfar-me el cap a mode de braser roent en primer lloc amb què caram, m'ha llegit Catalunya Ràdio i això comencen a ésser paraules majors! i després, un cop més serè però amb el cervell carburant-me a velocitats soprenents vaig començar a dir-me que sí, sí, això està molt bé i que si vas a la ràdio, et prepares bé el tema amb una argumentació sòlida i fas una veu tota seductora i avellutada com la dels mismissims Leonard Cohen i Paolo Conte, potser se't queden i tot! (ai, somiatruites!) i ja em veia a la tele i als diaris i sent personatge de Polònia. Però immediatament vaig baixar dels núvols i jo, en el fons, tot i haver encetat aquest bloc de manera insensata (ho dic perquè ja em comença a passar que no només em llegeixen els amics), sóc una persona més aviat vergonyosa a l'hora de parlar en públic i més si sé que el públic que m'escolta són més de trenta (fent classe és diferent. Els companys que sou professors ja ho sabeu que sempre treballem en petit comità). Ara el meu torturat cervell se'm tornava a disparar amb allò que caram, si vaig a la ràdio sí, sí, hi, hi i ha ha però ja ets conscient que et sentiran aquells que vols que et sentin però també aquells que no vols sabar-ne mai més res; i més: ja saps que quan tornis a casa etv trucaran tots els parents d'aquí, d'allà i de més enllà i et diran allò tan buit de significat de Carles, ja t'hem sentit a la ràdio i que ens ha agradat! i que bé que t'expresses! Manoi, manoi! Qui ho havia de dir quan no alçaves un pam de terra i t'havies d'enfilar dalt d'un tamboret per obrir l'aixeta de la pica (aquells que tingueu parents llepes en excés sé que m'entendreu). A l'acte però, aquesta por també m'anava passant i em deia que bé vaja, t'hauria de ser igual això, al capdvall no els veuràs els teus enemics (en tinc molt pocs per cert eh!) quan t'estiguis esgargamellant en antena i d'això dels parents ja saps com són, perdona'ls que no saben el que fan com va dir Jesucristu. Però just immediatament vaig trobar el desllorigador que em va fer decidir. Carles, em vaig dir, no pots anar a la ràdio; t'hi posaràs nerviós, et coneixes bé i saps que quan et presentin la Sílvia Cóppulo et començaran a tremolar les cames (no perquè sigui ella sinó perquè pensaràs que si estàs a punt de parlar per antena, que et sentiran els amics i els enemics, que si tomba que si gira que si naps que si cols) i hauràs de demanar un labavo per anar a descarregar i un parell de valerianes a continuació. Saps també que un cop a l'estudi et presentaran aquells senyors i/o senyores que els agrada el Bicing i que de ben segur que et faran un repàs que et deixaran tieso perquè s'ho hauràn preparat més bé que tu i que et diran però tu has utilitzat mai el Bicing analfabet? I jo que hauré de dir que no senyora que jo sóc un mindundi que només pretenia fer riure amb el meu escrit i que sigui compassiu/compssiva que ja prou pena tinc amb ser més lleig que el germà lleig dels germans Calatrava. Ah, i tot aixiò per no dir que abans d'entrar en antena m'hauria embolicat amb un dels milers de cables, cordills i cordillets que tenen aquesta gent a la ràdio i que ves a saber si m'hauria posat bé els auriculars i la Sílvia Cóppulo m'hauria hagut de dir que faci el favor d'amorrar-se al micro que els oients no el senten. Total, que vaig fer cas al cor com deia la meva àvia i vaig enviar un correu electrònic a Catalunya Ràdio tot rebutjant de manera elegant el seu oferiment.

Divendres però a l'hora en què em demanaven que havia de ser a l'emissora, vaig voler escoltar el debat (és allò que diuen del vols i dols) tot esperant barrut de mi que llegissin en antena un fragment del meu text. Evidentment no ho van fer, jo havia rebutjat el seu oferiment. Tot sentint la conversa, vaig tenir la sensació que tampoc no hauria passat res si hagués anat a la cita (els contertulians no semblaven ser la Pilar Rahola) i llavors em va saber greu. Ja és ben bé que vaig fer com l'home i el jove i que vaig fer poc cas al cor i sobretot a la meva santa àvia!

SOTA LA PANXA DEL BOU

2009-09-23T06:35:00.000-07:00

Realment s'agraeix que cada any per aquestes dates pugueu passejar-vos per les paradetes de la Fira del llibre d'ocasió antic i modern instal·lades al Passeig de Gràcia. A hores d'ara, a part del Mercat de Sant Antoni, la llibreria de l'Ateneu Barcelonès, la llibreria Taifa de Gràcia o les llibreries de vell del carrer Aribau; encara podeu aferrar-vos a la Fira com a últim reducte en cerca d'aquelles joies literàries que no es troben ni sota les pedres. De la mateixa manera que en Patufet s'amagava sota la panxa del bou, obres tan extraodinàries (mai més reeditades) com ara un volum de Teatre de Bertolt Brecht o Diari del lladre de Jean Genet s'amguen sota la panxa de tela i plàstic de les barraquetes de llibres; evidentment, m'hi llenço de cap (Brecht i Genet ja son sota els meus domenys que diria Salvat-Papasseit). Així que... a afluixar la mosca, que ho trobareu tot molt bé de preu.

PER MOLTS ANYS, MESTRE!

2009-09-22T03:31:00.000-07:00

Finalment no vaig poder anar a veure't i cantar-te happy birthday. Altre cop m'hauré de conformar amb les imatges.

LLARGA VIDA A LEONARD COHEN!

http://www.youtube.com/watch?v=ouzVlGeOjzs

http://www.youtube.com/watch?v=ugh8Xe6hX7U

DE BON MATÍ

2009-09-17T11:43:00.000-07:00

Feia dies que no penjava cap videoclip i avui m'he decidit. I és que el guitarrista de Blur, Graham Coxon, acaba de publicar un disc que és una meravella i que du per nom The spinning top. El treball d'aquest xicot, això sí, desprèn una ferum de hippisme zen que fa tombar d'esquena però almenys ara, repeteixo, sí que ha fet una bona feina (altres discos seus en solitari penso que van fer una mica de llufa).

Enllaço el single titulat In the morning. L'ambientació s'escau a la perfecció amb el títol de la peça. Veureu un Graham Coxon assegut en un llit mig desfet, sense afaitar, malgirbat a més no poder i amb una cara de lluç bullit fenomenal. Ara, fixeu-vos que els dits sí que els té ben desperts! Manoi (que diu la meva avia), sembla que en tingui vint en comptes de deu aquest mosso!

http://www.youtube.com/watch?v=D7UNwyDvyaU

INTERFERÈNCIESGHFRXXXFRGG....

2009-09-15T04:33:00.000-07:00

Fa dies que em truquen d'un número que comença per 14. Ja em van ben tocar el voraviu just abans de marxar de vacances, al mes de juliol, i ara hi han tornat en plena rentrée. Sempre solc fer el mateix en aquests casos: no contestar i ja se'n cansaran. Alguns companys, que ja reconeixen el número, m'han dit que si despenges et bombardegen amb ofertes de telèfons i canvis de companyia. Algú m'ha dit que sigui expeditiu i que tot variant el crit pujolià digui: "Voleu fer el favor de deixar de trucar!". Home, potser no cal posar-se violents, essencialment perquè qui hi ha a l'altra banda del fil telefònic és un subordinat que segurament deu treballar moltes hores, amb una remuneració econòmica diguem-ne que més aviat mísera i que també, molt probablement, deu ser estranger (de ben segur que sudamericà).

En Sebastià Alzamora al seu article de l'Avui d'avui, tot servint-se de les notícies que ens arriben de França sobre els suïcidis de diversos treballadors de France Télécom, es permet fer una mica de conya (diu que amb respecte) amb tota aquest qüestió. Ara, alerta que tot això pot ser un pèl perillós segons com: "Poca broma i nova demostració que els francesos ens porten avantatge en gairebé tot: aquí, són més aviat els usuaris els qui acostumen a mostrar tendències suïcides després de tractar amb Telefónica, sobretot si se'ls acudeix trucar al servei d'incidències"- Alzamora dixit.

Amb això dels telèfons i les trucades "no oportunes" més val fer el que proposva Francesc Trabal a Els professionals del telèfon al seu recull d'articles De cara la paret (llibre del qual per cert, se n'acaba d'estrenar a l'Espai Brossa un muntatge teatral extraodinari sota la direcció d'Artur Trias -en Franciscu d'El cor de la ciutat-). Si més no, sempre podreu dir que la culpa és de Telefónica; i si no jutgeu-ho vosaltres mateixos.

AVÍS IMPORTANT PER AQUELLS QUE NO CONEGUEU L'AUTOR I LA SEVA OBRA: cal tenir en compte que el text trabalià que adjunto aquí sota va ser escrit als anys vint i que, pel que es dedueix fàcilment de l'escrit, en aquella època el telèfon devia subjugar l'individu a les seves voluntats tant o més com ara ho fa el ditxós Internet.

ELS PROFESSIONALS DEL TELÈFON

Així com ara hi ha gent que "l'anar al telèfon" els emociona, n'hi ha, per altra banda, que han arribat a fer-ne una creació i que n'han esdevingut professionals. Si els observéssiu, quedaríeu més d'una vegada meravellats: cal seguir-los pas a pas des del començament: el timbre del seu telèfon sona, el professional, res, va fent; si escriu, acaba la carta; si menja cargols, fa l'últim xarrupet; si es banya, no plany temps a eixugar-se. Quan li sembla que està bé, sense donar-se cap cop a la porta ni en cap cadira, a poc a poc, amb passa normal acut a l'avís sonor, desentortolliga el cordó de l'auricular, que estava tot doblegat i, finalment despés de donar un cop d'ull al rellotge o de menjar mitja presa de xocolata i engolir al darrera un vas d'aigua, s'acosta a l'aparell i diu: Digui. I de vegades: Qui hi ha? Aleshores veureu que parla com si tingués l'interlocutor allà mateix. Si no sabéssiu que parla per telèfon, diríeu que té una visita amb la qual sosté un diàleg íntim. No repeteix gaires vegades el mot: sí, ni el mot: no. No està estones sense parlar i també trenca frases deixant-les mig acabades o insinuant-les. Riu, somriu, encén una pipa o un cigar, amb la vènia de l'altre, i potser es descobriria únicament, si tan expert fos qui l'observés des d'una cambra immediata, per la repetició, tres vegades, del mot: exacte! El comiat és meravellós: si només sentiu el comiat sabreu de seguida si es tracta d'algú íntim o d'algun conegut: amb l'auicular a la mà sabreu exactament si l'acompanya a la porta o si no es mou de la cadira. Finalment deixa l'aparell, sense trucar el timbre, i penja l'auricular talment com si posés el baldó al cancell.

De vegades organitza conferències telefòniques insospitades: demés de convocar reunions, arriba a celebrar-les telefònicament, al mateix temps parlant deu o dotze persones, des de deu o dotze aparells. I coneix un truc per aquests casos que equival a fer l'ullet (que no us el puc dir per no descobrir-lo massa).

El professional del telèfon ha arribat a humanitzar en certa manera aquest atuell. A les seves mans fa prodigis. I el més extraodinari és que mi falla: mai ha de queixar-se a la Central, mai cap reclamació ha estat firmada per les seves mans, mai ha d'esperar-se, per parlar, més de trenta minuts, encara que passi per la Rambla la cavalcada del carnaval o la processó de Corpus. Va a l'aparell, dóna un quart de volt a la maneta, i des seguida sent una veu molt flonja que espera complaure'l: això sí, té cura que mai a través dels fils li pudi l'alè.

Jo he tingut cura de sostenir amistat amb algun professional del telèfon, perquè en els nostes temps saber utilitzar aquest medi de comunicació no té preu. I n'he aprofitat més d'una lliçó: la qual cosa cuitaria a fer molta gent si en sabés els avantages. I si no, us en diré l'última que he rebut i que ella sola és prou clara per demostrar-ho.

Un conegut meu, amb el qual compartírem dotze hores de viatge fa cosa de quatre anys, que té representacions de colorants, s'havia ficat al cap, fa uns quants mesos, que havia de fer-li una nota al diari que li servís de propaganda i es veu que no gosava parlar-me'n cara a cara, i acudia al procediment del telèfon: cada sis o set dies, riiing!, ja em teniu mitja hora -no exagero!- de cap al telèfon aguantant una conversa estúpida per acabar escoltant la insinuació de la nota. Això sí, em preguntava per la salut, si ja no em feia mal el braç (es referia a un cop que m'hi vaig donar fa dos anys baixant del tren, un dia que ell també hi venia) i una pila de coses més per l''estil que arribaven a empudegar-me. Aquesta conversa telefònica setmanal havia arribat a torturar-me. Fins que se m'acudí demanar a un amic meu, més que professional, llicenciat en telèfons, en demanda d'auxili! Digueu-me un remei per treure-me'l de sobre!, li deia. I, efectivament, ha estat oli en un llum: fa un mes que no el sento. El remei ha estat radical i extraodinàriament senzill:

Sentia el timbre: despenjava l'auricular i el primer que feia era bufar. Bufar tant com podia la trompeta. Al cap d'una mica de bufar, m'aturava i sentia com anava dient: "ai ai! Central! i ara! què és això?". Aleshores jo li feia: Digri! Digri! És vostè? Ai ai, el sento tot malament! Aleshores, una altra bufada: bf! I altra vegada: Digri! Ja estava armada. Sortia la Central: parlin! parlin! L'altre exclamava: Senyoreta! No sé què passa! I jo: bufada! I de seguida afegia, com si també m'exclamés: Escoltri! Escoltri!, Central! A la qual cosa responia el dels colorants: El sento tartamut. I ara!

No hi havia manera: jo bufant i dient-li escoltri i digri, i ell dient que em sentia tartamut i la Central no sabent què fer-hi. Al cap d'uns quants dies tornava: i jo vinga bufar i giravoltar la maneta (la qüestió era fer-li sorolls) i repetint com foll: digri i escoltri.

Fa un mes que no hi ha tornat.

TRANQUIL, "MONTI", TRANQUIL

2009-09-12T04:59:00.000-07:00

Avui el carrer m'ha dut males notícies.

He obert una carta i, damunt de la signatura d'un amic meu he llegit:

"Tinc el sentiment de comunicar-te que el Tomàs acaba de treure el fetge per la boca..."

La tècnica de la impopularitat; Francesc Trabal

Ja hi tornem a ser! Aquest país és poc amant de la fauna. A la mínima que els pàjarus de Polònia piulen...au, cop d'escopeta i... ocell que vola, a la cassola!

Aquest cop va ser Núria Soler, conductora del Telenotícies de TV3, qui va haver-se d'excusar en nom de la cadena perquè aquesta darrera havia emès dimarts amb massa poc temps de diferència la presentació de la Gala 10 de Tv3, a càrrec del Montilla polonès, després de l'autèntic discurs institucional del President de la Generalitat.

A casa, que ho anàvem veient tot sopant, el meu pare va profetitzar que la interpretació de Sergi Mas ara sí que no agradaria massa als alts càrrecs de la Generalitat. Santa raó! De manera totalment inexplicable, crec jo (fins ara, tinc entès que José Montilla no s'havia queixat de la imitació que li fan al "Polònia"), ahir apareixia Núria Soler excusant-se doncs pel poc espai de temps amb què es van emetre els dos "missatges presidencials".

Ara que, allò que em sorprèn més és el tractament que avui en fan els diaris (especialment l'Avui i El País). Mentre que El País diu que des de la Presidència es va fer arribar a Mònica Terribas un sentiment de disgust (per això segurament Núria Soler demanava disculpes), el diari Avui diu que la cadena els va dir que les excuses de les quals parlem, no responien a cap observació provinent de la Generalitat. Bé. Doncs si realment fos així no creieu que no caldria ni tant sols fer-ne esment, fer esment que a Montilla i compnanyia no els va ofendre la paròdia en cap moment?.

En fi, sembla que el nostre Molt Honorable també té la pell fina i que no acaba d'entendre que això de la sàtira i del personatge del bufó, a part de ser més vell que l'anar a peu, no només serveix per posar en alerta l'estament polític sobre què cal millorar sinó que l'humor d'aquest tipus és un excel·lent exercici d'higiene mental en tots els sentits.

I mentrestant, TV3 s'ha afanyat a retirar de la web el vídeo del discurs dels fals Montilla. Au, fora, censurat! Com en èpoques d'infaust record. Ara per ara, només ens podem conformar amb aquest altre discurs de la Diada de l'any passat i que enllaço aquí sota.

Ai si en Trabal, en Calders i l'Oliver aixequessin el cap! (potser també els el tallarien).

http://www.youtube.com/watch?v=UD4m6_zgbjM&feature=related

L'AVI

2009-09-11T04:20:00.000-07:00

Com que aquest any fa 150 anys del naixement de l'Avi, enllaço dos petits homenatges en un dia tan assenyalat com el d'avui. Espero que els que sou molt entusiates de Macià no us prengueu massa malament el segon document.

Bona diada a tothom!

http://www.youtube.com/watch?v=v6iEy4D50KA&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=qmw-yw88Zms

GUAPO, RIC I INTEL·LECTUAL o NO TREPITGEU EN PATUFET

2009-09-10T13:25:00.000-07:00

Torno bona amiga, torno al teu costat;

com torna el cogombre havent sopat.

Déu barreja plagues amb algun llamí

a mi em va fer tòtil amb un cos de figurí.

Jo ja m'entenc; Quimi Portet

Des de la pau de la plana osonenca ja el tornem a tenir aquí. Una mica melancòlic però tan intel·lectual com sempre i, sobretot, en plena forma com podeu comprovar vosaltres mateixos. El nostre líder espiritual no es podia presentar en millor data (la vigília de l'onze de setembre!). Aquest primer caramelet on en Quimi ens demostra clarament que és el David Hasselhoff català és una de les provisions que duem en una mà. A l'altra, un ciri (pel nostre país on no hi passa mai res) i que anirem carretejant muntanya amunt durant el Viatge a Montserrat on ens hi esperen el dia 21.

Il·lumineu la catalana terra i guieu-nos cap al cel, mestre! http://www.quimiportet.com/

http://www.youtube.com/watch?v=rq9oEr9chzU

LA PETITE AMÉRICAINE

2009-09-08T04:16:00.000-07:00

Avui fa trenta anys de la mort d'una de les meves muses preferides del cinema en llengua francesa. Jean Seberg va ser una de les actrius que més em va impressionar quan començava a veure cinema francès i he de reconèixer que em va ben seduir en el seu brillant paper a À bout de souffle (al nostre país amb un títol tan mal traduït com Al final de l'escapada).

Llarga vida a Jean Seberg!

http://www.youtube.com/watch?v=w2hDR_e1o1M

http://www.youtube.com/watch?v=ssyyBP0LB7I

ELS DENTISTES JA NO SÓN COM ABANS

2009-09-07T11:24:00.000-07:00

Aquest cap de setmana mentre m'atipava com un lladre, vaig notar un espetec de queixal trencat. Efectivament, tan forta va ser la mossegada que vaig fúmer a un tros d'entrecot que em vaig ben carregar un tros de paret d'una peça amb endodòncia. Reacció immediata: "i ara què foto? és diumenge i tot deu ser tancat!". Com que afortunadament el queixal esberlat i enderrocat no em feia mal (és el que té una endodòncia, que quan te la fan abans t'han ben fulminat el nervi), vaig decidir deixar passar el que quedava de dia tot esperant que al forat que tenia a la peça de la qual parlo no se m'hi posessin gaire fils de pollastre.

Avui mateix he demanat una visita al dentista per les cinc de la tarda i, sorprenentment, a les cinc i trenta-quatre minuts ja era al carrer.

Per mala fortuna meva, des de petit he hagut de peregrinar de dentista en dentista. La majoria m'han anat traient i posant peces tot donant a la meva boca un aspecte ben semblant al trencadís gaudinià.Per una altra banda, com que ja sé com les gasten els dentistes (bé, hauria de dir com les gastaven) amb això de la puntualitat a les sales d'espera, a les cinc ja era a la sala d'estar a punt de començar a llegir el cant dissetè de l'Infern de la Divina comèdia tot creient que quan em cridarien per entrar a la sala de tortures Dante ja faria estona que es passejaria pel Paradís. Doncs no senyor! No he pogut llegir ni un vers que ja em cridaven. M'ha atès una doctora sudamericana que, en un moment m'ha mirat el queixal malalt i m'ha dit que cierto, usted tiene la pared de la pieza levemente dañada. Vamos a reconstruir la muela entera y ya estaremos. Sorprenent! M'he quedat amb un pam de boca obert que farà història entre totes les boques obertes que deu haver vist aquesta doctora. Sí, sí, esto lo acabamos en un momento que em repetia després de veure la meva cara d'incredulitat. Esclar, tot això afortunadament s'ha anat modernitzant i adaptant a la vida moderna del frenetisme i del no-tinc-ni-dos-minuts-per-perdre. D'entrada, a recepció ja et diuen a quina hora i a quin dia et va bé que t'arreglin la boca i que no pateixis que ells s'adapten als teus horaris laborals. Un cop a dins i ja estirat, tot és molt ràpid: si tens la mala fortuna de tenir un queixal corcat d'aquells tan malparits que no et deixen ni dormir, amb tres sessions ja estàs servit; mentre que si tens una lesió tan insignificant com la meva ja veieu que t'ho solucionen en un obrir i tancar d'ulls. Sí, senyors! Em pensava que tot això no ho arribaria a veure mai. Als anys vuitanta, la meva família i jo mateix (hipocondríacs per naturalesa) ens havíem fet uns farts de voltar amunt i avall de metge en metge i sempre ens trobàvem indefectiblement que, per començar, a la sala d'espera tot era molt tètric (hi havia paper a les parets i mobles antics) i les revistes (Hola, Lecturas, etc.) cada any eren les mateixes (havies llegit tres-centes vegades que la Pantoja acabava de tenir un nen; en Paquirrín). Quan finalment entraves a la consulta del metge després d'haver llegit sencers la Divina Comèdia, El decameró i Guerra i pau; el senyor doctor et feia despullar, t'examinava per tot arreu, et preguntava si fumaves i et deia que t'havia de fer un seguiment més detallat i que hi havies de continuar anant per secula seculorum (mentrestant, ell anava fent l'egipci-que diu la meva mare- o si voleu, anava notant el dring del calé fresc). D'altra banda, el dentista, et deia que noi aquest queixal és un cabró i ens portarà molta feina eh! i sempre acabava arrencant-te'l amb una d'aquelles tenalles que veies a les pel·lícules; i tu, li miraves la bata tota ensangonada i tenies ganes de dir-li que caram, mestre, potser hauria resultat més eficient que m'haguéssiu clavat un mastegot a la mandíbula per comptes de fer-me patir d'aquesta manera! En fi, que el senyor dentista aleshores era un sàdic amb totes les de la llei.

Em trec el barret doncs davant del progrés de la medicina i sobretot davant de la tranquil·litat que tens ara que saps que quan t'estiren a la llitera no et faran gaire mal. De totes maneres no puc evitar tenir encara en el record aquesta imatge tan precària del "metge" de fa vint o trenta anys i puc dir que, vist com funciona tot això ara, em resulta tan o més arqueològica aquesta imatge que el Mundial del Naranjito; les estirades de bossa; el cafè, copa i puro o que els avis ja no diguin salvoconducto (pronuncieu "u" per totes les "o"). Ara que, si bé és cert que els avenços mèdics fan el seu curs, també s'ha de dir que s'haurien de revisar aquestes maquinetes per per perforar els queixals (que fan zzzzzhyyyyyyyuuyyyyy i que trepanarien sense problemes el marbre de Carrara més dur). Ho dic perquè cada vegada que vaig a ca'l dentista no puc evitar de sortir ben remullat. O això o que la propera vegada em passin una esponja, una mica de sabó i una tovallola!

AVUI AIXÒ NO TOCA

2009-09-03T04:32:00.000-07:00

Ahir vaig anar a veure la tan promocionada aquests dies Mapa dels sons de Tokio http://www.youtube.com/watch?v=ADH48SHSggU i me'n vaig endur una impressió global molt positiva. El tema essencial de la pel·lícula és, com molt bé diu en Sergi López, la necessitat que tenim d'estar enamorats i sobretot, de poder sentir-nos estimats. Al film d'Isabel Coixet se'ns mostren uns personatges aparentment freds, que tenen poca o nul·la relació amb aquells que els envolten en una ciutat de Tokio de conte de fades però també en una ciutat de Tokio amb carreteres embussades de cotxes i en la qual els seus habitants caminen atrafegats sense mirar a ningú i amb els auriculars de l'iPod permanentment a les orelles. La protagonista, una noia decidida a no mostrar els seus sentiments, du una doble vida: treballa en un mercat de peix i de tant en tant rep encàrrecs com a assassina a sou. Un executiu amb pocs escrúpols decideix encarregar-li l'assassinat d'un home (Sergi López) que va provocar el suïcidi de la filla del primer. La venedora de peix però s'enamorarà d'aquest català que du un negoci de vins a la capital del Japó. Els personatges interpretats per Rinko Kikuchi i per Sergi López són el sol i la lluna i aparenten el que no són en realitat. Coixet ens pinta la noia com una jove fastiguejada amb la feina, que viu en una ciutat despersonalitzada i que no té cap necessitat de tenir cap contacte amb els altres. En canvi, el personatge de Sergi López sembla tot el contrari: un individu que, abatut aníimicament pel suïcidi de la seva parella, necessita tornar a estimar a algú altre (en el fons només buscarà sexe tot i sabent que el personatge de Rinko està enamorada. Ell ja li diu d'entrada: Cada cop que et faig l'amor penso en ella -en la xicota morta-). Per tant, els personatges no són el que aparenten.

Però ahir, argument i trama a part, un parell d'escenes de duració molt breu van cridar-me l'atenció de mnera especial. Tant la primera com la segona estan, penso, estratègicament col·locades al principi i al final de la pel·lícula. A la primera hi veiem un descampat ple de gent que sembla participar d'un rodatge o d'una mena de concurs consistent en fer-se un petó durant un minut aproximadament. En mig de l'escena, altaveu en mà, hi ha un individu que sembla organitzar tot l'espectacle. Amb veu estentòria diu, més o menys: "Avui és el dia del petó. Aparelleu-vos ara, i feu-vos un petó!". A l'instant doncs, homes i dones s'amorren al primer o primera que se'ls planta al davant i au, a la feina! Quan ha passat un minut, l'organitzador de l'altaveu crida: "Prou! Ja podeu parar, gràcies" i aquells i aquelles que fa un minut es mostraven tan melosos es desfan dels llavis de l'altre i amb cara de quatre tornen a caminar de mala gana cap a la feina o cap a menjar-se un plat de sushi com si no hagués passat res. El curiós del cas és que la fi de la "petonejamenta" coincideix amb el moment en què el personatge de Rinko, també amb les orelles ocupades amb els botons de l'iPod, passa pel descampat també amb cara de quatre.

La segona escena és exctament igual però amb una petita variant: ara els participants a la diguem-ne performance, no s'han de petonejar sinó escridassar-se amb el màxim de violència possible. "Avui és el dia de la ira. Exterioritzeu la vostra ira, ja!" que diu el torracastanyes de l'altaveu. I esclar, mesells com xaiets, els assistents a l'acte comencen a dir-se el nom del porc amb uns ulls que els surten del cap. Una altra vegada, el moment de finalització de la performance coincideix de ple amb l'aparició de Rinko amb cara de quatre.

Tant en una escena com en l'altra, Rinko està totalment aïllada d'allò que passa al seu voltant (el xumpa-xumpa de l'iPod li impedeix sentir què s'hi cou) a ella sembla que no se li permeti apreciar la felicitat del principi (expressada a través dels petons) ni l'"emprenyamenta" del final (expressada amb els crits). Quina necessitat en té una noia que sembla tan insensible i que no ha de menester la companyia dels altres? Per això li priven la visió de les performances quan es decideix a passar pel descampat. Curiosament, l'escena del petó i per tant de màxima felicitat, coincideix amb el moment en què Rinko no ha conegut encara aquell home del qual s'enamorarà; Rinko doncs encara no ha tastat la felicitat i s'ha de conformar amb continuar portant la seva vida feixuga com a venedora de peix. I també curiosament, l'escena dels crits i per tant, de màxima infelicitat dels assistents al descampat coincideix amb la situació de màxima felicitat de Rinko que ha tastat els més bells plaers del sexe amb el personatge de Sergi López. Però alerta, res no és el que sembla, tot és façana, tot és teatre (tant pel ciutadà ras de Tokyo com pel personatge de Rinko). Això de fer-se petons o d'escridassar-se només és una performance, només és comèdia, prova d'això és que el torracastanyes de l'altaveu decideix posar fi a la funció quan li sembla tot permetent que els seus actors tornin a fer cara d'emprenyats com de costum. La metàfora em sembla evident: en una societat totalment despersonalitzada només ens és permès de mostrar els nostres sentiments en moments puntuals i perquè toca, perquè hi ha uns dies en què hem d'estar o bé contents o bé emprenyats i tot perquè ho diuen les autoritats. L'ésser humà doncs només és amable o agressiu diguem-ne, els dies de festa, els dies en què per convenció social, cal ser-ne; i durant la resta de l'any, quina necessitat hi ha d'obrir-se als altres? Potser t'ho exigeix la feina que siguis simpàtic? Quina necessitat hi ha que la gent em conegui? Cert, no convé fer-se notar gaire però penso altre cop que continuem anant d'un extrem a l'altre (és l'esport nacional!) i mentrestant fem un altre pas per esdevenir robots.

TOT TORNA

2009-09-01T08:45:00.000-07:00

Aquests dies a "Nord enllà" ho he comprovat. Hi ha botigues de discos a Amsterdam en les quals pràcticament només s'hi venen vinils (a Barcelona a la FNAC ja en podeu començar a tornar a trobar). Ergo, no es poden llençar mai les coses, i menys els tocates! Sort en tenim dels dj's que ens els fan rabiosament actuals! A més a més.... que el so que en surt és extraordinari! I si no, comproveu-ho vosaltres mateixos en aquesta llepolia dels Rolling Stones!

http://www.youtube.com/watch?v=HZi_o4-TTvs&feature=PlayList&p=0939B3D3A1A7717C&playnext=1&playnext_from=PL&index=5

NO EN DIGUEU "OASI", DIGUE-NE "MIRATGE"

2009-08-29T04:27:00.000-07:00

Ahir a altes hores de la matinada sentia al 3/24 que el grup de brit-pop Oasis han decidit separar-se definitivament. Ja hi tornem a ser, ja tenim servida l'enèsima rebequeria dels sempre arrogants i icorregibles germans Gallagher que, abans d'inflar-se els morros de valent diuen que més val que cadascú vagi per la seva banda i tots contents (al final haurà de venir la mare que els va parir a descompartir aquests enfants terribles!). Si voleu que us digui la veritat, no sé si acabar-m'ho de creure tot això; és a dir, si ara sí que és de veres que aquest parell han decidit dissoldre el grup de manera definitiva. Ja l'any 1994 i amb un sol disc al mercat (Definitely maybe), aquest duet esperpèntic protagonitzava el primer espectacle amb la negativa de Noel Gallagher (en teoria el germà gran responsable) de continuar acompanyant el grup durant la seva primera gira pels Estats Units. També l'any 2000, el mateix senyor desapareixia del mapa per una temporada per discrepàncies amb el seu germà Liam.

Aquesta vegada el que s'ha dit és que Noel va decidir cancel·lar el concert que tenien programat a París moments abans que la banda sortís a l'escenari (el canal 3/24 informava ahir que els germanets ara no només s'havien escridassat de valent sinó que s'havien arribat a atonyinar). Però això no s'acaba aquí. La banda no només van cancel·lar el concert d'ahir a terres franceses sinó que van anunciar que els que tenien programats per Alemanya i per Itàlia tampoc no es faran. Repeteixo que no sé si creure'm aquest teatre.

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans dóna dues definicions per l'entrada del mot "oasi": Indret de terra fèrtil dins d'un desert on creix la vegetació gràcies a l'existència d'aigües subterrànies, de pous o de surgències, per una banda i Lloc, període, situació que és com una excepció en mig del desordre, dels neguits, etc., i que permet un repòs psíquic o físic. És a dir, és la antidefinició de tot el que realment han representat els germans Gallagher històricament si parlem de la seva especial relació o de la relació amb la premsa i els fans. Per tant, d'"excepció en mig del desordre i dels neguits tot permetent un repòs psíquic o físic" en el cas dels Gallaher, res de res. I si parlem de talent musical, la definició tampoc no s'hi ajustaria. Oasis van ser un dels grups favorits de la meva adolescència, una adolescència marcada per uns horitzons musicals diguem-ne "limitats" (encara no coneixia l'immens David Bowie!). Un dia se'm va ocórrer dir-li a un músic que als Gallagher se'ls comparava amb The Beatles. La resposta d'ell va ser clara i contundent: "Què collons se'ls ha de comparar! Però si aquell paio- es referia a Noel Gallagher- no sap tocar més de dos acords seguits!". Tenia més raó que un sant (després ho vaig comprovar quan vaig ampliar els horitzons musicals que us deia). Jo estava aleshores meravellat amb el seu gran hit, Wonderwall i no hi veia més enllà del nas. Afortunadament, com deia, vaig poder-ho solucionar a temps (més val tard que mai oi?).

Oasis va jugar sempre amb la pressió al damunt. M'imagino que pretendre ser l'hereu de Paul Mc.Cartney i John Lennon no deu ser fàcil. La pega és que aquesta canalla van mirar d'acostar-s'hi mínimament (amb xuleria pròpia del hooliganisme més exacerbat) sense pensar que tant Mc.Cartney com Lennon eren dos genis, dos virtuosos de la música (a diferència dels germanets de Manchester).

Desconec fins quan durarà doncs aquesta nova rebequeria; ara que, si realment aquest parell han decidit seriosament de dissoldre's, crec que no els trobarem a faltar gaire. Mentrestant, us deixo amb la única peça que crec que Noel va composar amb una mica de cara i ulls.

http://www.youtube.com/watch?v=iul4SBlHIf8&feature=related

AQUEST ANY CINC! (I ESPERA'T...) o QUE BAIXI SANT PERE I HO VEGI!

2009-08-28T14:23:00.000-07:00

Quina millor manera de celebrar els cent articles del blog amb el supercampió. Al final però han hagut de fer baixar Sant Pere! (a veure si ens hi haurem de ben encomanar aquest any amb tant anar de copes!). De moment però ja en portem cinc aquest any, com van fer els grans mestres dels temps antics. Oi Joan Manuel?

http://www.youtube.com/watch?v=Ho1f30x35VE

I pel senyor Jorge Valdano (recordeu què deia d'allò dels futbolistes de la pedrera?).... VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!

MY FATHER IS RICH AND MY TAILOR IS POOR

2009-08-28T07:27:00.000-07:00

A les primeres pàgines de Lena de Jordi Coca, el narrador-protagonista diu d'un dels personatges que: La Bet, que tenia més de seixanta anys, duia pantalons i s'havia nuat els cabells blancs. Va somriure, em va saludar i en un anglès perfecte va suggerir que segurament estàvem cansats del viatge.... Aquesta frase no té massa res d'especial però m'interessa fer notar que la novel·la té lloc al bell mig d'uns paratges freds i idíl·lics de Suècia, un país on d'entrada s'hi parla el suec i no pas l'anglès. Però Coca ens diu que la Bet tenia un anglès perfecte. Aquesta afirmació és en certa manera sobrera ja que no és gens estrany que un suec o sueca qualsevol tingui un bon nivell d'anglès (ja sabem tots com funciona l'ensenyament als països nòrdics si el comparem amb el nostre petit cul de món). Dic tot això perquè aquest mes d'agost ho he comprovat mentre feia el passarell a Nord enllà. M'explicaré: tant a les ciutats de parla neerlandesa de Bèlgica (Gand, Bruges o Anvers) com a tot Holanda, el domini que els ciutadans tenen de la llengua anglesa us pot fer posar la pell de gallina. El dia abans de marxar de viatge se'm va disparar la neura lingüística: "No Carles no, amb el poc francès que saps i la misèria d'anglès que remenes, oh i tant que et faràs entendre si hi vas disfressat de guiri!" que em repetia cada nit quan no podia dormir. Al mateix temps però, també em repetia que "Caram, però si em trobo una dona gran, de vuitanta anys, ultraneerlandesa que no vol parlar l'anglès ni que la matin què eh? O... és igual, posem que com que és massa gran probablement de la llengua de Dickens no en sabrà ni un borrall!". Doncs no senyor! a Nord enllà fins i tot les iaies xarugues, desentegades i missaires tenen com diu en Coca "un anglès perfecte" ("au, entoma-la espavilat!"). Això ens passa perquè partim indefectiblement del pèssim coneixement de l'idioma que tenen els d'aquí la Pell de Brau (permeteu-me la llicència espriuana. En aquest context no pot ser més apropiada) i els que hi som al costat (nosaltres els catalans). A Nord enllà sempre passava el mateix: a les cues dels museus els espanyols baladrers no feien el més mímim esforç per articular un mot en anglès o als restaurants exigien, també en castellà i cridant com si els estiguessin escorxant, una carta que s'entengués (nois! però és que tan malament esteu que o podeu entendre just a sota dels noms dels menjars escrits en neerlandès coses com ara: Mixed salad o Steak with chips? No cal trencar-s'hi massa les banyes em sembla a mi! Evidentment, tot es redueix a allò que diuen de ande yo caliente ríase la gente. És la cultura ja no del "mínim esforç" sinó del no-esforç i del "ens és igual perquè som així de xulos" a què estem tan acostumats. Precisament per això ens sorprèn que a Bèlgica, a Holanda o a Suècia fer anar l'anglès com fan anar les seves llengües maternes els sembli la cosa més natural del món.

Un altre exemple clar de tot això el vaig trobar ahir mentre mirava el sorteig de la Lliga de Campions de futbol. L'acte (penso que pompós en excés) va tenir lloc a Mònaco. Tots els futbolistes (premiats i convidats) que van anar passant per l'escenari responien en anglès a les preguntes dels presentadors. Responien en anglès futbolistes de nacionalitats diverses que no tenen d'entrada aquesta llengua com a idioma matern. Van parlar en anglès Edwin Van der Sar (porter holandès del Manchester United) o Vítor Bahía (exporter del Barça o el Porto i de nacionalitat portuguesa).

Més tard, uns periodistes de TV3 van fer unes preguntes al flamant nou fitxatge del Barça, el senyor Txigrinski, de nacionalitat ucraïnesa. Voleu saber en quina llengua va respondre les preguntes dels periodistes? Em sembla que no cal que respongui oi?. Doncs bé, els dos únics futbolistes que no van parlar en anglès la tarda d'ahir van ser Xavi i Messi (m'imagino que no se'ls hauria exigit que parlessin com Shakespeare!). Poster que ens ho fem mirar no creieu?

No sé doncs si mai el nostre país arribarà a tenir una consciència seriosa amb això dels idiomes i el seu ensenyament o si mai nosaltres mateixos arribarem a canviar i ens farem operar d'un cop el maleït os de la mandra que tenim al capdavall de l'esquena. A Nord enllà, el meu company de viatge i jo almenys vam fer l'esforç de fer-nos entendre en un anglès més propi de setè d'EGB que de dues persones responsables de trenta anys. Això en certa manera ens va estalviar que, a ulls dels nòrdics civilitzats no passéssim tant per un parell d'espanyols (catalans) de les cavernes .

En tornar del viatge però, em vaig prometre que tot just aterrar a El Prat me n'aniria de pet a comprar una bona gramàtica d'anglès per mirar d'arreglar els meus buits amb l'idioma. Ja ha passat més d'una setmana de la meva torrnada i puc dir que a hores d'ara el més calent és a l'aigüera. És allò que us deia de la mandra.

Mentrestant, ens haurem de continuar conformant amb la nostra mediocritat que tan bé van satiritzar els grans Toreros muertos.

http://www.youtube.com/watch?v=2iZ25fPMuSE

ANIVERSARI

2009-08-25T09:57:00.000-07:00

Avui fa seixanta-cinc anys que les tropes alemanyes van rendir-se davant de les del general Leclerc. París i la humanitat en ple s'alliberava de l'horror nazi.

http://www.youtube.com/watch?v=w6XMZEbdqEE