AMB UN FLABIOL SONANT

Fa temps li vaig sentir aquesta expressió a Josep-Lluís Carod-Rovira i a hores d'ara encara tinc dubtes de fins a quin punt és gaire normativa en català. Si ens atenem purament al significat de l'expressió "anar-li al darrere amb un flabiol sonant", independentment de si en utilitzar-la fem un calc d'alguna altra llengua, hem d'entendre que ens referim al fet de seguir algú o alguna situació a cegues, és a dir, sense pensar. Així és com m'he pres últimament la música (fixeu-vos que aquest mes no paro de parlar-ne ja sigui per un all o per una ceba) al darrere de la qual hi he anat tocant tant el flabiol que en certes ocasions les peces que escoltava m'han submergit fins a cotes impensables en un mar de pensaments assimilables a les pròpies experiències vitals (a tall d'exemple, puc dir que estic començant a emmalaltir amb la peça d'aquest grup escocès http://www.youtube.com/watch?v=O3CkfvYMCWM de pop que Jaume Subirana em va fer descobrir a través de la lectura del seu blog); però d'això en parlaré més endavant, això serà després (que diu en Molina postís). Aquest embruix que exerceix sobre mi la música em porta a vegades a enganxar-me a peces mítiques com ara aquesta: http://www.youtube.com/watch?v=eYwKGDe7AnQ de sonsònia encomanadissa però amb lletra carrinclona i fins i tot ofensiva (i amb raó) per molts col·lectius (Some people call me the space cowboy/some call me the gangster of love). En d'altres ocasions aquestes consideracions arriben a convertir-se en una arma de doble tall que fa que no sigui mai al lloc adequat. Per exemple, ahir a la nit, per comptes d'anar a veure un alumne italià amb qui tinc molt bona relació i que punxava en un bar de Ciutat Vella o bé, en comptes d'anar a sentir el gran Nick Cave a l'Aliança del Poblenou com llegia fragments de la seva nova novel·la La mort de Bunny Munro o com entonava peces com el seu darrer gran tema: http://www.youtube.com/watch?v=7kV5XkBQsKU, donques jo era en un concert acústic al bar Elèctric de Gràcia que em va deixar més aviat fred (els meus apreciats companys músics que llegiu això perdoneu que opini d'aquesta manera; no em refereixo a la tècnica musical que gastaven els músics d'ahir -òbviament el fet de no ser jo músic no em permet parlar-ne de manera crítica- sinó a la impressió que em van fer i, què voleu que us digui, ho tinc massa sentit allò que feien aquells tres xicots!). Sort que ahir la companyia, com sempre era més que excel·lent.

En fi, que com de costum (i ara tinc al cap Nick Cave) els grans esdeveniments musicals m'enganxen amb els pixats al ventre i quan em disposo comprar entrades per anar a veure un tòtem ja no en queden. Conclusió, que encara em falten molts cursos de solfa per encertar la melodia adequada del flabiol.

PD: Acaba de sortir. Aquesta (entre d'altres) sí que és una obra mestra per la qual val la pena perdre el món de vista. Caldrà estar alerta per quan el cantautor francès Benjamin Biolay vingui a mostrar-nos altre cop a Barcelona la seva sofisticació musical. De moment, aquí tenim la peça més emblemàtica del seu nou disc, La superbe.

http://www.youtube.com/watch?v=xtmVTfGJUzA&feature=fvst

LA MILLOR

Once I wanted to be the greatest,

no wind or waterfall could stall me.

And then came the rush of the flood,

stars at night turned deep to dust.

The greatest; Cat Power

Un amic de tota la vida, de bon paladar per la bona música i de tècnica depurada al baix, em comentava que un angelet de veu melodiosa i seductora va passar per un estudi de gravació d'el Masnou on solen anar a enregistrar-hi els discos els grups d'ara de música en català. Em diu que l'angelet de veu melodiosa va asseure's al piano i es va posar a tocar i a cantar amb certa desesma. En acabar, va aixecar-se amb tan mala sort que va ensopegar de manera absurda i va lesionar-se en un dit de la mà. Ai las! l'angelet d'ales pansides, la tristesa, el dit a can pistraus... perdoneu, però jo crec que tot i lesionada, aquell dia, Cat Power va continuar sent The greatest perquè la bellesa que desprenen aquesta mena d'éssers celestials ni els vents, ni les cascades (com diu ella mateixa) ni els pianos salvatges la poden abatre.

http://www.youtube.com/watch?v=EyDeBuqWFqI&feature=related

I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT (PRÒRROGA I PENALS)

Dies enrera, Terry Gilliam deia que amb motiu de l'homenatge que se'ls preparava als Monty Python per commemorar el quarantè aniversari, només esperava que ell i els seus companys de batalles no s'adormissin ni els caigués la bava en públic (a causa de l'elevada adat que gasten. No n'hi ha per tant senyors!). Doncs bé, dijous va ser el "gran homenatge". Els enfants terribles de la BBC van ser reunits a Nova York i van sotmetre's a un seguit de preguntes per part dels assistents a l'acte. A continuació es presentava un documental sobre ells i la seva trajectòria: Monty Python: Almost the truth (The Lawyer's cut).

De l'acte cal destacar-ne tres coses amb especial atenció:

1. La genial sortida de John Cleese en l'instant en què va dir que el moment més ridícul de la seva vida va ser quan en certa ocasió, va anar-los a veure la reina i van caure-li els pantalons (ai Joan, si sabessis a quants ens agradaria haver pogut ensenyar el cul a un monarca!).

2.El just record a Graham Chapman (mort l'any 1989) del qual van plantar-ne una figura de cartró a l'escenari (no deia res però almenys hi era en fotografia).

3. I la injusta no-aparició a dalt de la palestra de les dues actrius de la banda: Carol Cleveland i Connie Booth. Senyors de l'organització, aquí van fallar!

Adjunto un vídeo de la festa. Segurament a John Cleese, Terry Jones, Terry Gilliam, Michael Palin, Eric Idle, Carol Cleveland i Connie Booth a aquestes alçades de la pel·lícula (mai millor dit) això dels homenatges els deu semblar cosa de per riure, però pels que en serem fans in secula seculorum ens serveix primer, per recordar-los un cop més; segon, per agrair-los com ens van fer arribar a fer pensar i a ser crítics amb tot i tercer, per contradir a Terry Gilliam; perquè de baves i de badalls per part dels pythons ni jo, ni segurament els afortunats assistents a l'homenatge no n'hem vist cap.

THANK YOU GUYS!

http://www.youtube.com/watch?v=QDBu6Ydd7Lc&feature=related#watch-main-area

UN TUPÈ, UNA VEU, UNA PERSONALITAT I DIVERSOS ESTILS...

...concentrats en aquesta sola dona d'estètica trendy en ocasions i llampant i extravagant en d'altres (quan li agafa la vena techno). Laroux és eminentment un grup de techno-pop en la línia de Pet shop boys però darrerament s'han apuntat a fer versions unplugged dels temes del seu primer disc homònim tot aprofitant la dolçor de la veu d'Elly Jackson. Vaig descobrir-los en un programa del canal 33 i vaig enganxar-me al seu primer senzill de nom In for the kill (sobredosi de techno elegant per parar un tren). Fart de tant "txumpa-txumpa" vaig trobar tot remenant pel YouTube aquestes dues versions de l'altra gran peça de la banda, Bulletproof. La primera es deslliga un pèl del so més techo i potencia la veu de Jackson mentre que a la segona ens presenten un duet que es recreen amb uns patrons rítmics d'allò més funky a les guitarres.

Enjoy it, again!

http://www.youtube.com/watch?v=p2LhWnMNI0E

http://www.youtube.com/watch?v=JATbcnnr8Us

CAL LLEGIR STIEG LARSSON? o EL CONTE DEL FANTASMA

Doncs home, què vols que et digui! Jo l'he llegit i tampoc no et perds res de l'altre món. Passa bé, no dic que no, però no és alta literatura que diguem oi? Hi ha cert intríngulis, això sí. En fulano, l'altre dia em diu que no, que jo no el penso llegir cago'n Déu! que sembla que s'acabi el món amb en Larsson de la punyeta! i jo que li dic que sí fulano, que sí, però això ha passat sempre; que tots, qui més qui menys, hem anat traginant al metro el best seller de torn en un moment o altre i que... què coi! que n'hi ha de bons d'aquests volumots! I en fulano, tretzener, que m'engalta que au passa avall, no em crec que em diguis això tu que has llegit les delícies més fines de la literatura universal; bé vaja, et feia més gurmet, xicot! I jo que li rebato que sempre em fas el mateix i que en García Márquez també és un supervendes! I ell que sí, que sí, que no m'expliquis sopars de duro i que bé, que jo no et dic que aquest paio no sigui bo però ara no em ve de gust llegir-lo.

I així, ben bé mitja hora, no t'enganyo. I jo que no sé mai què he de fer perquè entre l'un que només llegeix els clàssics i l'altre que només llegeix les novetats... I ara, aquí al sarró, hi duc la nova d'en Soler, aquesta del Companys que l'altre dia la veïna em deia que quina ximpleria fer anar en Companys al 2015 amb una màquina del temps i jo que bé dona, però és que és una novel·la i en això consisteixen aquest tipus de textos, en saber distingir que el que s'hi explica és ficció pura i dura: I ella que no, nen, que no; que tu per moltes tables que tinguis en això de la fiuouogia, al fin i al cabo no hi éres quan ens van pelar en Companys i això de barrejar un home que ha existit en un context irreal no es fa; hombre ya! I jo que penso que perquè em surt amb aquestes ara aquesta cotorra (allò de l'una guerra havies d'haver passat, tu!) que perquè em barreja naps amb cols però també que deixem-ho córrer pobra dona i que com és possible que la gent continuï ofenent-se d'aquesta manera cada cop que fem sàtira política en aquest país.

Doncs sí sí , és un no parar. L'altre dia també, aquell company de la feina que va i m'engalta que és massa sensible amb aquest tipus de novel·les i que no puc llegir certes escenes perquè és que m'angoixa això de les violacions i la violència gratuïta. I jo que li dic que refotre! primer llegeix-los els llibres i després ja m'ho diràs! Iell, que no, que no que m'ho prendria massa a la valenta!

Ah, i no t'ho perdis; ahir, tot remenant entre articles i ressenyes a Internet sobre la famosa trilogia, vaig a petar al blog d'un tio sonat que té la barra de fotre-s'hi en portada, egòlatra com ell sol, una foto amb un llum al front. Quin il·luminat, mai millor dit! Doncs aquest paio, el blog del qual ha titolat "Ara buc" o "Ara vull" o què sé jo, va i m'escriu no sé què del Larsson, que no sé qui li ha dit que els best sellers són un cagarro i que una dona li ha comentat que li semblava que fer fer a en Macià (o era a en Commpanys?) un viatge en el temps amb algú de Polònia, no era respectuós. Ai, no em facis cas que parlo de memòria.

Per cert, per on vas tu d'Els homes que no estimaven les dones. És que ara no sé si l'acabaré.

I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT (i 2)

I més coses, i tant! Moltes més coses van ser els Pythons. Ens sorprenia veure, tot fent ús de l'humor de l'absurd, un John Cleese transvestit de venedora de gelats amb un ocellot a la safata (AAAALBATROSSSS!!!) mentre, in media res, un home amb armadura se li acostava i li ventava un cop de pollastre de plàstic al cap. Ens sorprenien els Python quan a Els cavallers de la taula quadrada ens escapçaven sense avisar el final de la pel·lícula, quan s'atrevien a acabar The life of Brian (La vida de Brian) amb la imatge d'una muntanya amb una estesa de gent crucificada que cantava allò de Allways look on the bright side of life http://www.youtube.com/watch?v=1loyjm4SOa0 (com devien emprenyar-se els capellans!) o quan, en la mateixa pel·lícula escenificaven una lapidació que protagonitzamen els Python transvestits de dones i transvestits d'home per segon cop (tres transformacions en una!) http://www.youtube.com/watch?v=ZNeq2Utm0nU. I sobretot, continuava sorprenent-nos la seva crítica social, la seva mala llet i la provocació a The meaning of life (El sentit de la vida) i que ja entreveiem a la sintonia mateixa de la careta de la pel·lícula amb les brutals animacions de Terry Gilliam i el talent musical d'Eric Idle http://www.youtube.com/watch?v=7DA2MKuI6fs. I ens deixava clavats a la cadira la crítica a l'absurditat de les religions pel que fa a la concepció dels fills http://www.youtube.com/watch?v=ifgHHhw_6g8&feature=PlayList&p=6C8F17B87C70A6A4&playnext=1&playnext_from=PL&index=66

Fa uns deu o dotze anys que Quim Monzó parlava en un programa de literatura del Canal 33 d'aquell sketch del partit de futbol dels filòsofs que, tot atenet-se l seu ofici, no sabien si fer gol o no http://www.youtube.com/watch?v=QslXTuhQUCY . A partir d'aquí ja vaig haver begut oli i vaig fer-me tan malalt dels Python que conjuntment amb Pere Calders van bastir les bases de les meves carallotades habituals. I és que aquesta gent em van ensenyar que es podia fer broma amb els "tòtems" i amb els polítics i intel·lectuals d'un país, que allò agradava a la gent i tocava els nassos als peixos grossos. Llàstima que al nostre de país això no s'acabi d'entendre.

I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT

Cinc d'octubre de 1969. La BBC entrava a casa dels ciutadans anglesos amb unes imatges d'un home que, tot esparrracat i barbut, sortia de mar endins per, un cop la platja, adreçar-se a la càmera i dir amb veu cavernosa: It's... A continuació, la veu en off de John Cleese deia amb una sòbria modulació britànica i damunt d'uns dibuixos animats d'unes roses que creixien ufanoses allò de: Monty Python Flying Circus http://www.youtube.com/watch?v=T7jTC_V8sZQ. I d'això ja fa quaranta anys! Quaranta anys ens té la criatura! Quaranta anys de la irrupció d'aquests sis genis de l'humor de l'absurd (John Cleese, Graham Chpman, Eric Idle, Michael Palin, Terry Jones i Terry Gilliam), quaranta anys de la irrupció d'uns còmics que havien de posar potes enlaire el món de la comèdia no només a la sempre conservadora Anglaterra sinó també a tot Europa, quaranta anys de la irrupció de l'humor més transgressor i insolent, quaranta anys doncs de la irrupció dels pares de centenars i centenars de còmics actuals (La Trinca-dels primeres hereus al nostre país. Alguns dels seus gags del seu No passa res era calcat-, El Tricicle, Andreu Buenfuente, Toni Soler i Polònia o Tip y Coll, Faemino y Cansado, Pablo Carbonell, Gran Wyoming, etc. a l'Estat espanyol).

Dels Pythons ens sorprenia el seu humor atrevit, intel·lectualitzat (recordem que la meitat dels components del grup havia estudiat a Oxford i l'altra meitat a Cambridge) carregat de referents literaris i històrics i tot servint-se de l'acudit ràpid i directe amb un guió carregat de jocs de praules. Dels Pythons també ens sorprenia la seva modernitat, una modernitat que era el reflex d'un Londres en ple hippisme, un Londres que reclamava les noves llibertats, la lectura, els drets de la dona, la fi dels conflictes bèl·lics, l'atac a la classe política (feia un any del maig francès), etc. I ens sorprenia (als que ho vam veure més tard per raó de no haver nascut encara-) la qualitat de les imatges que, a finals dels 60 ja eren en color i amb una nitidesa sorprenents (Televisió espanyola, encara a les cavernes franquistes emietia en blanc i negre).

I dels Pythons, em diu la gent de la seva generació que la sèrie no va arribar fins molt més tard; de fet, fins que a Anglaterra ja se sabien pràcticament de memòria el primer llargmetratge Monty Python and the Holly Grail (Els cavalers de la taula quadrada i els seus seguidors bojos. 1975). Sort que "el gran porc" que deia Pere Quart, finalment va morir i Monty Python Flying Circus es va poder veure al nostre país (més val tard que mai!).

De tots els esquetxos de la sèrie n'he triat dos: el del lladre venedor d'enciclopèdies i el dels crits i tons de veu a la comissaria. No són els més coneguts però cal tenir-los presents. Adjunto també una pàgina meravellosa, els guions de la sèrie SENCERS!

Enjoy it!

http://www.youtube.com/watch?v=-lSLzYKVd2s

http://www.youtube.com/watch?v=ZOqfPG1ohKw

http://www.ibras.dk/montypython/justthewords.htm

WOODY ALLEN I L'ANT

Avui que Woody Allen estrena nova pel·lícula als nostres cinemes, trobo una perla de quan l'home de les mil una neurosis feia monòlegs a la televisió. Au, entomeu-la!

http://www.youtube.com/watch?v=3d76580JB2A