SOLFES I SONSÒNIES

Mireu que m'agrada el futbol, admetem-ho, va. I mireu que m'agrada la música (de diverses menes i tendències; aquells que teniu la paciència d'anar-me llegint els escrits ja ho sabeu) però renoi, aquest mundial i la música que sentiu als estadis fa perdre la paciència al més sant! I és que no hi ha ni un sol aficionat que entri al camp sense una "vuvuzela" a la mà. Aquesta mena de trompes de fabricació xinesa s'assemblen força a una altra mena de trompes que als anys vuitanta podíeu trobar al camp del Barça embocades per un musicastre que, expressament, es deidicava a ben eixordar-vos quan no es recordava de la mare de l'àrbitre. Doncs bé, en aquella època el fet de tenir un aital energumen bufant-vos el clatell i tot tocant-vos allò que sí que sonava (cony, com sonava!) era diguem que suportable. Al mundial, la convivència auditiva ha passat a la història amb la sonònia que emeten més de cinquanta mil vuvuzeles solfejant a l'unísson sense descans. Ja m'imagino que cada aficionat no bufa permanentment aquest instrument (li caldrien uns pulmons de cavall!) però si n'hi ha un que comença a defallir no cal que pateixi que pot estar segur que trobarà un relleu amatent disposat a acabar-li la serenata. I és que és tan fort l'esbramec que produeixen aquestes trompes que pateixo que un dia o altre arribin a esbotzar la barrera del so (si mireu un partit a la televisió veureu que aquesta sonsònia ultrapassa el filtre que hi deu haver entre el so que se sent al camp i el que ens arriba a través del televisor; de manera que, si no teniu cap mena de disminució auditiva i teniu el volum de l'aparell a una mida estàndard, ja us asseguro que us ben mataran el cuc de l'orella!). Evidentment no estic dient que no hi hagi d'haver música, animació i fins i tot crits i soroll en un partit de futbol però renoi, entre poc i massa! Tinc entès que en alguns dels estadis sud-africans ja han prohibit l'entrada de les vuvuzeles (bé, tampoc cal requisar-les totes). Recordo que l'any 92 vaig assistir a un partit d'handbol al pavelló de Granollers, jugaven Espanya i Egipte (m'hi havien convidat; ja em direu, Espanya-Egipte; no podia animar gaire fort als egipcis, la majoria del públic animava "la roja"). Doncs bé, en un sector del recinte uns senyors egipcis animaven al seu equip amb aplaudiments perfectament ritmats i amb xiulets d'àrbitre; posaven tanta dedicació en l'art de xiular que els responsables del pavelló van haver de demanar pels altaveus als aficionats egipcis que aturessin la seva activitatperquè els jugadors podien confondre aquell so amb el de l'autèntic xiulet de l'àrbitre. Desconec si a Sud-àfrica també es farà un advertiment a través dels altaveus (convindria, certament) ara que, l'excusa de la possible confusió amb el xiulet de l'àrbitre aquí és del tot absurda a menys que un dia, un col·legiat qualsevol opti per treure's de sota la faixa una vuvuzela després de veure que un jugador que ha expulsat es nega a sortir del camp i me li bufi a aquest a cau d'orella l'himne del país al qual pertany.

COMPROMISOS

Dilluns, el discurs de Jaume Cabré en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes em va omplir d'alegria.

Divendres, la mort de José Saramago em va omplir de pena. Els escriptors compromesos amb la literatura són, per extensió, persones compreses amb la vida"

"Veritat i compromís"; Eva Piquer. Publicat al diari "Avui" el dia 21 de juny de 2010

Aquestes són les paraules que encapçalen l'article d'avui d'Eva Piquer a la contraportada de l'"Avui". És ben veritat. La literatura i aquells que ens en servim (o bé creant-la o bé difonent-la) tenim un compromís amb la vida i mirem a través de les paraules d'injectar-ne als cervells necessitats o als cervells que ja en tenen però que en volen més. "Escriure llibres no és com arreglar aixetes. Els llibres són paraules i idees amb un poder transformador" diu Piquer al seu article tot tenint en compte les paraules del mestre Jaume Cabré al discurs que va pronunciar després d'haver-li estat concedit dilluns passat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (http://www.youtube.com/watch?v=n8K6LkNTNAI). I sí, els llibres transformen; només cal haver gosat un cop haver-ne obert un i haver-se predisposat a gaudir-ne per quedar indefectiblement atrapat dins del seu poder transportador. Això no vol dir que tots els llibres aconsegueixin aquest efecte òbviament i és per això que convé saber triar (tot i que no sempre és fàcil, us calen essencilment bons amics que hi lluquin!).

Sovint ens queixem que la nostra societat és poc lectora o que sí que n'és però que essencialent es dedica a cruspir-se volumots com lloses de fàcil digestió. Però és que el problema no és pas del lector ras (aquests termes es confonen massa sovint) sinó dels autors, dels editors, dels professors, que, massa sovint no venem prou bé el producte. Se'ns restringeix la llibertat de poder oferir al públic "poc lector" textos amb qualitat literària; sembla que per por que aquest públic "poc lector" no entengui els textos proposats i que els trobi feixucs, intrincats i avorrits. Gran error, immens error, colossal error! Cal proposar textos en què el lector s'hi hagi d'esforçar mínimament perquè d'entrada ens és impossible de saber com reaccionarà (pot ser que allò que li feu llegir l'apassioni!)! Per molta gent, la dificultat a nivell lèxic, semàntic, temàtic que pot amagar un text és a vegades un estímul i un repte. Cal doncs provar, proposar i vendre; el compromís de l'autor és el primer que cal tenir en ment perquè és ell el principal encarregat de distreure el lector (les paraules són seves) i aquest escriptor és l'encarregat de passar aquest compromís al crític o al professor que h de mirar de convèncer també amb la paraula (escrita o dita).

I amb aquest compromís hi va estretament lligat el respecte: el de l'autor és primordial; ha de bastir un text del qual sap que serà llegit per algú, un algú que dedica uns minuts, unes hores, uns dies a intentar desxifrar-ne el contingut. Per tant, l'autor no pot fer perdre el temps al lector. Com molt bé ha dit Jaume Cabré en els seus assajos sobre el procés de l'escriptura, l'autor en posar-se a escriure només ha de redactar allò més imprescindible per a la trama de la novel·la posem per cas; no pot escriure ni un mot de més que no faci una funció necessària per a la bona comprensió del text. I en segon lloc, se li ha d'exigir respecte al crític envers el lector (un respecte semblant al que ha de posar en pràctica l'autor) perquè també aquest gastarà part del seu temps i part del temps d'aquell que el llegeix en intentar convèncer aquest segon que, el llibre que recomana (o no) pot trastocar-li els esquemes. I per últim cal apuntar el respecte per part del professor que, amb l'oralitat dels mots té al davant un auditori que l'escolta, que voluntàriament assisteix a les seves classes i que per la raó que sigui vol que ser informat i vol aprendre; altrament podria ser a la platja a l'estiu o fent una xocolata amb xurros a l'hivern sense la nosa de tenir un llibre a les mans del qual probablement pensa que pesa massa i que conté massa lletra; un error de procediment, que, com deia, no és pas seu.

COUP DE FOUDRE

Fa temps que la veus a la cafeteria on vas a esmorzar el diumenge. Sola, sempre sola; com tu. Va a la barra. Té un accent especial. Francesa. O almenys francòfona (tens l'orella prou entrenada per saber-ho. S'asseu i espera que la serveixin. Sol anar cofada amb una gorra militar de color verdós, una gorra que li tapa els cabells castanys tallats a la garçon. En asseure's se la treu i allibera els cabells que, en incidir-hi la llum sembla que siguin més clars del que et pensaves d'entrada. Treu un diari escrit en francès, un llibre (una edició de butxaca), un llibre d'exercicis i un llapis. Li porten un cafè amb llet (sol demanar sempre el mateix). Desplega el diari i llegeix amb molta concentració els primers articles. De cop, en detecta un que li crida molt l'atenció i, com que el diari és més aviat de format ample, decideix fer-ne un parell de plecs amb una traça sorprenent que fa que a l'acte tingui a la mà en un petit requadre només aquell text que li interessa: el text esporgat de noses (esqueles, promocions de llibres i devedés o fotografies de futbolistes que, mig nus, anuncien colònies). De cop, la intensitat amb què llegia l'article s'esvaeix i ataca el llibre d'exercicis, llapis en mà. Quina mena d'exercicis deu fer? si és francesa, o belga, o canadenca i la veus sovint al bar, deu ser perquè té previst ser a Barcelona una temporada i molt probablement deu voler reforçar l'idioma (penses que probablement vol saber una mica de català. Has de rectificar a l'acte: què coi català! que no ho saps que aquests francesos sempre -o gairebé sempre aprenen el castellà primer! Quantes baralles no hi has hagut de tenir!- i un cop més has de desenganyar-te i pensar que això del català continua sent per ells un patois. Penses que li'n podries ensenyar tu de català, però és que no la coneixes de res! i quedaria tan malament que ara, sense solta ni volta t'hi acostessis i li diguessis que excusez-moi, je ne te connais pas mais j'aimerais te raconter qu'il existe une autre langue en Barcelone et qu'on l'appele "catalan". I ara! quina vergonya! Doncs bé, continues pendent del llibre d'exercicis. Veus que, al marge d'una de les pàgines hi diu corrigées, és a dir, correccions (mira-la, penses, no se'n pot estar de guipar les soluccions la punyetera!) i, a l'acte allargues una mica més el coll tot procurant que no s'assebenti que l'espies i... sorpresa! estudia xinès!!! (molt propi d'un francès fashion com ella; o d'una bobo -bourgeoise bohème- que diuen per allà dalt). Això fa que encara en quedis més encisat. Després et concentres en el seu cos, no ho pots evitar; és massa bonica. Té una pell blanca, jove, ben tibada i amb un toc rosat que li difumina les galtes. De tant en tant aixeca el cap i els ulls, blaus, enmig del serrell t'evoquen en ella una mescla d'indefensió i de rebel·lia al mateix temps. Et concentres ara en el coll encorbat en la justa mesura, sembla afaiçonat a cop de cisell (és d'una bellesa hel·lènica!); i què dir-ne del cos? Perfectament equilibrat, d'una esveltesa també escultòrica; una silueta perfecta en la qual tot hi té l'escaient proporció.

Finalment penses que s'adonarà que la mires massa i que si això passa et clavarà un estirabot que farà que t'entri tremolor de cames i que et quedis sense respiració. Decideixes pagar i marxar.

El següent diumenge no apareix a la cafeteria i quan tu en surts, capcot, la veus venir en bicicleta. T'atures un moment i simules una trucada de mòbil. Ella aparca la bicicleta uns metres més enllà d'on ets però, tot i ser-ne una mica lluny, veus com a la mà dreta hi du un cigarret de picadura (o un porro?). En fa una darrera xuclada i el llença al sot d'un arbre. A continuació es treu la gorra i la introdueix en un cistell d'espart que du mig fermat al darrere de la bicicleta. Entra a la cafeteria, cistell en braç. Però tu ja has n'has sortit i, evidentment, no hi tornaràs a entrar.

Diumenge següent arribes molt d'hora, quan encara el local no és obert. Ja fa estona que despunta el sol, un sol de juny que comença a escalfar-vos suaument la pell. Ella també ha arribat massa d'hora i s'està asseguda en un banc de la plaça torrant-se amb els ulls tancats (sense treure's la gorra, esclar). Decideixes passar de llarg i fer una volta abans que obrin la cafeteria. A mig matí hi tornes. Ella ja ocupa una taula però no està sola (avui no), l'acompanya una dona d'uns cinquanta anys (la seva mare?). T'asseus discretament a la taula del costat. El cambrer els serveix i els pregunta si fumen: la dona sembla no entendre'l i la noia respon que no, que no fumen. Pares l'orella i et dediques a escorniflar-ne la conversa (és a dir a tafanejar allò que diuen); t'hi has d'esforçar un xic perquè parlen amb un volum de decibels mínim (són franceses, seguríssim, ara sí!) però encara pots capir (amb el poc francès que saps) que parlen de com n'és de dolent el tabac (mentre ho diuen et mires la mà i el cendrer alternativament i confirmes que el que tens als dits és el segon cigarret que fas). Quan marxes del local la noia s'ajup per agafar algun objecte de dins la bossa. Ha acotat tant el cap i el cos que no pots passar pel passadís que du cap a la sortida; li diries en francès que excusez-moi perquè et deixi passar; però abans que ho facis ella et diu en castellà que ay perdona, lo siento i torna cos i cap a la posició inicial. Un cop al carrer, penses que li has de dir alguna cosa, que la noia de la gorra fa mesos que és per tu un coup de foudre i que ho has explicat als companys de feina i que es fan un tip de riure. Li diries també que ets professor de català i que si li interessa li pots facilitar infomació sobre cursos, li diries que saps una micona de francès i que necessites parlar-lo, que de gramàtica te'n surts però que no pots fer vida, evidentment, en aquest idioma i que si li interessaria fer un intercanvi. Li diries també que t'apassiona la literatura i que t'encanta la nouvelle vague i Brassens i Brel i Léo Ferré. Però per tot això cal que un dia o un altre et llencis a la piscina i et decideixis a dirigir-li la paraula. I totes les estratègies et semblen forçades perquè hi hauria d'haver un motiu clar per iniciar un acostament, penses. Hi ha qui et diu que sense que se n'adoni li paguis el cafè (oh que carrincló!), hi ha qui diu que li diguis directament tot això del català, del francès i altres. Però tu continues confiant en una tercera solució: la casualitat. Penses que un dia pots anar a la cafeteria amb un llibre de Sartre o de Proust, o de Queneau sota el braç i que, com aquell que no vol la cosa, el pots deixar a la taula del cantó que estigui més a prop dels seus ulls. I confies en què ella et digui que est-ce que tu lises Proust ? Oh, je l'aime beaucoup ! Je l'ai lu en entière !

Però per tot això, cal que un dia o altre gosis fer el primer pas.

Mentrestant només pots recrear-te escoltant aquesta peça de Brassens dedicada a les dones que no coneixem i que estimem.

http://www.youtube.com/watch?v=l4Q7urIVYAE