dijous, 31 de desembre del 2009

L'HOME DELS NASSOS


Ja és ben bé que quan jo era petit em ben ensibornava la meva mare. Quan a més a més la tradició catalana era l'excusa ideal per engalipar-me, no deixava passar l'ocasió, esclar. Tal dia com avui jo, altre cop content i enganyat, sortia al carrer a buscar l'Home dels nassos que amb tanta pompa se m'havia anunciat el dia anterior. Me l'imaginava abillat amb robes especials, què sé jo, amb peces medievals de vellut o de domàs i amb un gran barret cofat. Però no, la meva mare em deia que no, que aquest senyor va vestit com tu i com jo, que és com els patges reials que pujen a l'autobús amb americana i corbata i que tu no els distingeixes precisament per això, perquè van camuflats home! D'aquesta manera, quan s'acostava la vigília de reis, els meus ulls escrutadors anaven amunt i avall entre els seients dels autobusos buscant senyors amb barba blanca platònica, senyors de cabell marronós i senyors negres amb els cabells com Michael Jackson quan cantava amb els seus germans. Desencantat doncs de la imatge maedievlística de l'Home dels nassos que jo m'havia creat al magí, ara, condicionat, me l'imaginava amb trajo i corbata però gastant una barba deixada i esfilagarsada perquè en la descripció que em feia la mare també hi havia certs tocs de pintoresquisme i de cert aire bohemi; així, aquest personatge misteriós esdevenia algú que vestia robes elegants però velles i que només sortia al carrer aquell dia tan especial a passejar la seva condició de feréstec a fi d'espantar les criatures. Conclusió, que sempre acabava per no trobar-lo perquè a més a més, cada cop que li deia a la mare que l'havia vist, em repetia una vegada i una altra que no que aquell que li deia era el veí conco de sota de casa, que no t'hi has fixat prou i que em sembla que t'acaba de passar pel costat i tu, com sempre fill meu, estaves caçant mosques.


Com que històricament no hi ha hagut manera de trobar-lo, de gran he anat investigant d'on sorgeix aquest personatge. Tot revisant el Costumari català de Joan Amades ens hi trobem el següent: Hom creu que avui passa l'ésser fantàstic més monstruós que hagi pogut crear la fantasia més fecunda. Ens referim a l'Home dels nassos, personatge que posseeix tants nassos com dies té l'any. Com que avui és el darrer, el personatge al·ludit té, com tothom, un sol nas i, per tant, l'home dels nassos pot ésser tothom. Això no obstant, hom en parla a la mainada de manera que pugui entendre que el monstre té tres-cents seixanta-cinc massos. Abans aquest subjecte arribava per via marítima i hom el podia veure per la vora de mar. Més tard hom el va localitzar al Pla de Palau, on fa cap al punt de migdia i, situat a dalt d'un cadafal, a fi que tothom el pugui veure, es moca la gran nassada, feina en la qual embruta una dotzena de llençols. És corrent de preguntar als infants petits que van amb llurs pares de visita o que van a comprar a alguna botiga, si ja han vist l'Home dels nassos i, en contestar negativament, hom els diu que tot just acaba de passar i que l'haurien pogut ben veure si hi haguessin anat una estoneta abans.


Com a homenatge a l'Home dels Nassos, enllaço un gran tema de La Trinca poc conegut. El muntage del vídeo és una mica fluixet però aquí el que fa gràcia és la lletra.


dilluns, 28 de desembre del 2009

ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES o QUE SANT PERE S'ESPERI ASSEGUT (i2)


No sé si recordeu que fa una mica més d'un mes enllaçava el nou senzill de Charlotte Gainsbourg http://araburg.blogspot.com/2009/11/els-testos-sassemblen-les-olles-o-que.html, filla de Serge Gainsbourg i de Jane Birkin. Doncs bé, un mes després, el nou disc de la cantant londinenca (que du per nom IRM) encara no ha arribat a les botigues de discos (llegeixo que sortirà a finals de gener. Com sempre, a Barcelona m'imagino que es farà pregar). De moment ens hem de conformar amb veure la interpretació en directe del tema principal del disc, Heaven can wait. El tema és senzillet però té un "no sé què" d'especial. En fi, el que és bo es fa esperar!




SI EL REI VOL CORONA


Fa uns dies, una companya del Facebook catalana d'origen però resident a Xile parlava sobre la presència del discurs nadalenc del rei Joan Carles a les televisions autonòmiques. Ella, des de la llunyania estant, evidentment no el va veure i, encara que ho hagués pogut fer, de ben segur que quan se l'hagués trobat als nassos hauria canviat de canal immediatament. Llegeixo a l'Avui l'article de Sebastià Alzamora que també parla d'aquesta comèdia que, sincerament, ja comença a cansar http://paper.avui.cat/opinio/detail.php?id=181000. I comença a cansar per dos motius; en primer lloc, i tot prenent les paraules de l'Alzamora, perquè em sembla d'una absurditat galopant dedicar un espai de temps televisiu a aquest senyor que, amb el seu discurs anual no diu mai res (és cert que si no el vols veure pots no fer-ho, evidentment -com em proposa un altre company del Facebook que respon que al Canal 33 el rei no va fer acte de presència; béééé, s'accepta "pop" com a animal de companyia!) i coi, tant per tant coincideixo amb l'Alzamora amb què caldria si més no desmelenar-la una mica a sa magestat tot posant-li d'acompanyants Belén Esteban i Jorge Javier Vázquez (jo hi afegiria l'Àngel Llàcer que li mati amb bramus estentoris el cuc de l'orella o bé en Jordi LP amb el fi que en Juanca sàpiga que de frikis a casa nostra també en tenim). I el segon motiu pel qual comença a cansar tota aquesta comèdia, és una conclusió d'aquest estat de coses que planteja l'Alzamora: la carota del rei i allò que diu deixa entreveure que la situació política i social a l'Estat espanyol i a Catalunya és del tot normal i que la democràcia, que no para d'anomenar, és perfecta. Tots sabem que això no és ben bé així. Ara bé, a mi el que em dol és la posició de TV3 que s'omple la boca amb allò que el referèndum del 13-D va ser un èxit sense precedents, que si Madrid ens posa el carmelet a la boca i després ens el treu, que si això que si allò, que si naps que si cols i després...pam! s'emet el discurs del rei amb gran pompa i en hora de màxima audiència. Consideracions polítiques a part (mai no he entès com pot ser que TV3 emeti el discurs d'un rei d'un país que no em considero meu. Què hi pinta aquest senyor aquí?), la contradicció de plantejments i objectius de la cadena fa temps que es ben present. Desconec si l'Estat espanyol imposa l'emissió del discurs a les televisions autonòmiques (quins nassos oi?). Si fos així, no veig que TV3 s'hi resisteixi gaire sincerament.


Ah! i tot això, per molt que avui sigui vint-i-vuit de desembre, no és una broma (per dissort).


Enllaço un gran tema de Georges Brassens que més d'un hauria de fer servir com a arma de combat. Al costat del videoclip podeu desplegar-vos-hi la lletra.


dissabte, 26 de desembre del 2009

LA MAGNITUD DE MONZÓ


-Un Bloody Mary- vaig demanar.

La cambrera em va mirar amb cara cansada.

-¿Cómo?- el seu accent era suau i porteny.

-Un Bloody Mary.

-¿Qué?

-Un Bloody Mary.

-No entiendo el catalán. Dígamelo en castellano, por favor.


El dia del senyor; Quim Monzó





Com que el dia 24 tenia festa, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició "Monzó" al Centre d'Arts Santa Mònica, al capdavall de la rambla. Impressió general: exposició curta i prescindible. D'entrada, us trobeu amb unes cortines als nassos i un text escrit a la paret que us fa saber qui és Quim Monzó i per quin motiu és un dels narradors en català més importants del nostre país. Ja d'adolescent jo era un monzonià fins al moll de l'os: he retallat mil articles dels seus al diari, reportatges, entrevistes, i altres; retalls que encara ara col·lecciono amb devoció. També en tinc tots els llibres, els he llegit de dalt a baix i els he fet llegir als alumnes. Per tant, la visita a l'exposició era obligada. Abans deia que la trobava curta i prescindible perquè, senzillament, el que s'hi exposa i s'hi explica jo ja ho coneixia. Sí que és cert que podeu trobar-hi documents interessants: fotografies d'un jove Monzó passejant-se amb una tofa de cabells arrissats i ulleres rodones pels carrers de Nova York, objectes personals de l'autor (una motxilla que duia a l'esquena quan va ser al Vietnam als anys setanta), muntatges audiovisuals amb les seves brillants intervencions al Persones humanes de Miquel Calçada i sobretot, l'exposició de dues joies literàries de quan en Monzó no era en Monzó (L'udol del griso al caire de les clavegueres i Self-service; aquest darrer, escrit conjuntament amb Biel Mesquida. Tots dos llibres són avui en dia introbables. Per uns moments em va passar pel magí d'esbotzar el vidre que empresona aquests dos tresors i endur-me'ls cames ajudeu-me. Però vaig decidir portar-me bé). De la resta... doncs poca cosa. El muntatge en general no està mal fet, fins i tot hi ha un espai en el qual es recrea un bar de copes com els que sovintejava Monzó als setanta i als vuitanta, amb una barra amb tot d'apolles de wisky, conyac o anís afilerades en ordre perfecte. Hi ha tamborets alts d'estètica vuitantera i taules i cadires de ferro i, al mig, s'hi confonen els objectes i tota mena de pertiences del nostre home o relacionades amb ell. Ara bé, no sé si val la pena organitzar una exposició centrada en un sol autor per molt important que aquest sigui (que n'és, evientment. Vaig llegir La magnitud de la tragèdia quan tenia setze anys!); penso que es corre el risc de dir coses que molta gent ja sap o de fer curt amb allò que s'exposa perquè els materials dels quals es disposa són limitats; jo almenys vaig tenir aquesta sensació. Ara que, ben mirat, potser és millor que se li faci una exposició ara i no pas qun sigui mort (com molt sovint sol passar) i ja no se'n pugui assabentar.


Finalment, convé destacar dues coses: la primera, la confusió que va experimentar una dona que visitava l'exposició que, en entrar a l'espai que recreava el local de copes, va confondre una performance que simulava la porta d'un lavabo (amb la cara d'en Monzó al capdavant) amb un lavabo real. En fer girar el pom es va activar un audio en el qual se sentia la veu del nostre autor. Tota confusa, la dona es va mirar una de les noies que vigilaven la sala i que molt amablement li va dir que allò era un muntatge i que si volia anar al lavabo que a la mateixa planta n'hi havia un. Recordo que la dona no parava de repetir que es que claro, he abierto i no sé, pues me ha saltado esta alarma! I per últim, fer notar que en sortir vaig sentir gran xerinola a l'entrada de l'edifici: com que era vigília de Nadal, el poeta i director del Centre d'Arts Santa Mònica Vicenç Altaió, repartia cava entre treballadors i vigilants i ho feia, això sí, sense que el barret que llueix permanentment se li mogués del cap ni un mil·límetre.
Enllaço la brillant i no menys famosa intervenció de Monzó al Persones humanes parlant de la monarquia espanyola.

divendres, 25 de desembre del 2009

LA CAIGUDA DE ROMA


A Itàlia darrerament els herois (que allí en diuen "pertorbats") es colen per tot arreu i accedeixen als grans mandataris amb una facilitat sorprenent. I al bon jan de Benet XVI ara me'l fan caure sense haver-se assegurat abans de si duia ben fermada al cap la docta paperina. Ahir cau el Papa, caurà demà la sempre intolerant i antiquada cúria vaticana en ple?


dijous, 24 de desembre del 2009

QUE NO S'ESCAPOLEIXIN DE L'ESCOMESA!


"El davanter s'ha escapolit de l'escomesa". Recordo que la primera vegada que vaig sentir en boca de Joaquim Maria Puyal aquesta frase vaig pensar: "Cony, quin català que gasta per dedicar-se als esports". Avesats com estàvem a sentir dir als locutors de televisió i ràdio allò de "el jugador ha xutat amb la seva cama esquerra" (com, amb la seva cama esquerra? Però que habitualment xuta amb la cama esquerra d'un altre jugador?) coi, doncs ens va semblar prodigiós el registre del mestre. Recordo que una vegada Andreu Buenafuente, que va començar retransmetent pertits d'hoquei patins, deia que els periodistes novells que no tenien un domni massa bo de la llengua i dels registres periodístics els destinaven indefectiblement a les seccions d'esports (curiós). Amb això no vull dir evidentment que tots els periodistes d'esports siguin iguals però sí que si els sentiu parlar en tertúlies diverses teniu la impressió de certa divagació i desestructuració en el discurs i sobretot hi detecteu la forta càrrega de trascendència que posen en tot allò que expliquen.

Llegeixo a l'Avui que Joaquim Maria Puyal ha estat nomenat membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans. Doncs ja era hora! Els meus alumnes que aprenen l'idioma sempre em demanen què cal escoltar a la ràdio i a la televisió, quin és el model del "bon periodista" lingüísticament parlant. Jo evidentment sempre els cito en Miquel Calçada i en Joaquim Maria Puyal. I és que en Puyal, que va retransmentre el primer partit de futbol en català el 5 de setembre de 1976, és el primer locutor de ràdio que un dia va gosar recitar uns versos de Foix en per antena. Tot això té molt de mèrit i és que la bona narració d'un partit de futbol també ha de ser un art i en Puyal hi excel·leix: tot allò que explica durant la locució és important. En Puyal no només recita i posa en funcionament un registre de català excel·lent; en Puyal contrasta dades en antena, s'interessa pel que diu el soci, completa la seva locució amb els comentaris dels oients i pronuncia el nom dels futbolistes amb el matís fonètic que exigeix l'idioma del país d'on provenen. Brutal! I sobretot, en Puyal hi posa ganes i passió, i radia els partits sense crits de bogeria i histèria com fan altres cadenes perquè senyors, el futbol és un esport amb qual hem de gaudir i no pas contreure-hi un infart de miocardi.

dissabte, 19 de desembre del 2009

dijous, 17 de desembre del 2009

EXPRESSIONS!


La meva mare explica sovint que quan jo era petit, per mirar de dur-me al parvulari sense sentir com jo remugava i feia el ronsa, a l'hora de sortir de casa em deia que au Carles, no pateixis que només anirem a l'escola a saludar i prou. Jo, content i enganyat i bo i empassant-me que la mare no em faria la mala jugada de fer-me quedar en aquell lloc estrany, arribava a la porta del centre, feia una reverència a la professora i feia saber al personal que jo ja havia fet la feina i que ja podíem girar cua cap a casa. Lògicament, la mare em deia que no, que Carles, t'has de quedar, em sap greu! I jo, amb cara de quatre i la llagrimeta a punt de regalimar-me galta avall pensava com n'era de traïdora aquella senyora que m'havia parit.

De la mateixa manera que jo vaig ser un incomprès en aquella època, ara ha estat igualment incomprès el bon home que va voler fer una visita a Silvio Berlusconi que, recordem, s'està recuperant de l'agressió de Massimo Tartaglia (un senyor que, repeteixo, no té cap vinculació amb l'esquerra italiana). La nova ànima de càntir també ha estat titllada de "pertorbat mental" pel sol fet que se li van trobar al cotxe tres estics d'hoquei i dos ganivets de cuina. Les autoritats italianes diuen que aital senyor va entrar a l'hospital como Pedro por su casa i tot i que no anava armat, sembla que duia males intencions. Ai las! Però qui no us diu que l'intrús no treballava d'encarregat de material d'un equip d'hoquei de Roma (ho dic per això dels estics). O i si era un esmolet que duia els ganivets al cotxe perquè tenia la moto amb la mola afiladora al taller? I en qualsevol cas, que no val prou la paraula d'un home que, en ser interceptat per la policia va dir que ell s'havia colat a l'hospital amb l'únic objectiu d'anar a saludar Berlusconi? D'acord, potser duia algun estilet amagat a l'infern de l'americana i de ben segur que si hagués arribat a l'habitació del Primer Ministre potser hi hauria hagut una discussió de llamps i trons i vés a saber si el nostfe home hauria acabat dispensant alguna punxadeta al polític. Però bé vaja, si aital improbable situació hagués arribat a bon port, no creieu que alguna infermera o infermer, algun metge o metgessa no hauria trobat en un racó o altre un ungüent per apaivagar el dolor provocat per fiblades vàries ?

dimarts, 15 de desembre del 2009

L'AUTÈNTICA UTILITAT DELS BIBELOTS


Al genial programa Herois quotidians, Empar Moliner i la seva troupe van emetre un gag que manifestava la nova desesperació de les llars catalanes. Amb l'arribada dels televisors de pantalla plana, veien com ja no podien deixar-hi al damunt aquells objectes de decoració inservibles que amics i familiars els portaven de record dels viatges que havien fet. La parella protagonista del gag acabava engiponant una repisa de fusta que instal·laven damunt del televisor. Problema solucionat i felicitat recuperada.

D'aquests fòtils en diem "bibelots", un nom tan bonic com oblidat del nostre vocabulari habitual. A França en diuen exactament igual i tinc entès que hi ha qui té per tals objectes una veneració absoluta. Qui no té familiars, amics o coneguts que no siguin uns apassionats fervents dels bibelots? Quantes vegades no us han portat de Montserrat una Moreneta tota negra i daurada, un plat-cendrer de Roma o de París o unes castanyoles d'Andalusia? Jo tinc força amics que quan van de viatge són carn de canó de les botigues de sovenirs però, tot i que és ben cert que la seva frisança per comprar tota mena d'objectes impensables és granítica a més no poder, també és veritat que tot allò que m'han portat de fora m'ha estat de gran utilitat (un punt de llibre imantat del museu d'El Prado, una postal de l'Atomium de Brussel·les, un disc introbable d'un músic introbable, etc.). Aquí esclar, ja no estariem parlant doncs de bibelots. Però... ai las! i a aquells que els han encolomat aquests objectes en algun moment de la seva vida què, eh? Doncs si conserven el televisor de l'any 1973 rai però si s'han modernitzat, doncs... potser han hagut de traslladar les figuretes a la cisterna del vàter!

Aquests últims dies però ha aparegut com un bolet (aprofitant la temporada propícia) un altre heroi quotidià: Massimo Tartaglia a qui els polític italians titllen de "pertorbat". I ca! Tartaglia està en plenes facultats mentals i no ens n'adonem de la proesa que ha dut a terme! Amb la seva agressió a Berlusconi, ha arribat a salvar-nos d'una esperable matança col·lectiva a familiars i amics. Massimo Tartaglia ha revaloritzat com aquell que no vol la cosa la utilitat del bibelot. L'Avui deia avui que el suposat pertorbat (que, senyor Berlusconi, no era cap parlamentari de l'esquerra) va fúmer-li el mastegot a Il cavaliere amb una estatueta d'alabaste però que també se li va trobar una punxa de plexiglàs, un encenedor de cuina, un petjapapers de quars, un Crist de guix de trenta centímetres i un esprai urticant. Butal! Tartaglia es va assegurar bé el tret! Deuria pensar que: "calla, si no li faig una cara nova amb l'estatueta, que almenys no faci curt en quant a armament alternatiu" i apali, en una pujada d'adrenalina anarquista deuria decidir arreplegar tots els bibelots de la seva santa mare fanàtica de Benet XVI a fi de fer-ne potencials armes llancívoles.

Ara que corren aquests aires de poca entesa amb Madrizzzz, us convido a fer com el nostre nou heroi. Catalans! Anem tots a la caçera, bibelots en mà, de magistrats que esquarteren estatuts i de polítics casposos i fatxes!

diumenge, 13 de desembre del 2009

JA SOM AQUÍ!


Una de les coses més positives del referèndum és que sembla que el món comença a conèixe'ns. Potser sí que d'aquí uns anys els de fora, quan aterrin al nostre país, ja sabran que aquí no només existeixen el Barça, la platja i les cerveses a preus regalats.






dilluns, 7 de desembre del 2009

NO TOQUEU LES "CATANYOLES"!


Fa uns dies que no paro d'esgargamellar-me corregint els meus alumnes amb allò de: "no digueu "tenir que" sinó "haver de", amb allò altre de: "no podeu dir que deixa'm una fulla per fer el borrador sinó que deixa'm un full per fer l'esborrany" i finalment, convencent-los amb què modifiquin el tan típic i tòpic afegiment de la"i" al passat del subjuntiu ("si jo estiguessi"). Ara bé, a ells també els tinc fins al capdamunt amb això de què cal dir o què no cal dir en català, què és correcte i què no, què en diu sobre això o sobre allò altre l'Institut d'Estudis Catalans o perquè ara són correctes els verbs "tindre" i "vindre i quan anàvem a escola no. En fi, que fins a la "barretina catalana" en matèria ideomàtica hi estem tots (cadascú -professors i alumnes- però per raons diferents esclar). Quan faig classe, sempre dic que jo ensenyo allò que és normatiu i que no demano ni pretenc que els alumnes escriguin com Josep Pla, però si que exigeixo uns mínims de correcció lingüística; bé vaja, que procurin utilitzar un registre de català el mínim de castellanitzat possible. Ja sabem que tots estem en més o menys mesura empeltats de lèxic i de construccions castellanes que cal llimar (quants catalanoparlants no diuen allò de "Que està en Joan?" per comptes de dir "Que hi és en Joan" o bé allò altre de "Com no va venir ahir, no vam poder anar al teatre" per comptes de "Com que no va venir ahir, no vam anar al teatre"). També solc dir que qualsevol idioma es regeix per una normativa que pot semblar més o menys encotillada i més o menys "passada de moda" però que cal saber (encara que sigui per aprovar un examen) per molt que no s'usi (o s'usi malament de manera sistemàtica). Assumit això, concloc que jo a classe els demanaré que almenys entenguin posem per cas una substitució pronominal del tipus "Treu-la'n" o bé que l'encertin amb allò de la invariabilitat de gènere del pronom "li" sempre que substitueixi un Complement Indirecte ("Truco al Pere"- LI truco, "Truco a la Maria"- LI truco). De la mateixa menera els dic també que evidentment, un cop fora de l'aula, no s'obsessionin amb allò d'ai, ara no sé si aquest verb l'estic flexionant bé o coi, ara no sé si aquesta paraula és correcta en català. Total: que parlin com els sembli i com se sentin més còmodes (que jo també dic cigarro, taboaco i disfrutar).

D'altres alumnes, en especial els dels cursos elementals, em pregunten quins programes de televisió i de ràdio poden mirar i sentir a fi d'aprendre un bon català. Jo sempre els recomano que prestin atenció als grans Joaquim Maria Puyal i Miquel Calçada (tot i que en el fons acabo recomanant-los qualsevol informatiu en català menys els programes que fa el divertit (eufemisme) Ferran Monegal que, castellanismes a part, és capaç de fer servir els mots "criatura" i "incrustar" en contextos lingüísticament tan incontrolats per ell com equívocs en el resultat de la comprensió de la globalitat de la frase on ha inclòs aquests mots. Quants de vosaltres no recordeu com en més d'una ocasió, per dirigir-se al públic que té la paciència d'anar-lo a veure al plató diu: "Avui ens acompanyen criatures de Barcelona, d'El Prat, de l'Hospitalet....". Criatures!!! -amb bolquers i xumet?-. O, tot brandant el bolígraf s'emociona dient allò altre de "Han incrustat en Buanafuente a la Sexta!". L'han incrustat? Cony, deu estar incòmode sense poder moure's no creieu?. En fi, deixem-ho córrer).


Se suposa que els mitjans de comunicació que emeten en català han d'utilitzar un bon registre lingüístic però per desgràcia, ja comencen a ser habituals els filtres del castellà que amb comptagotes i sense pausa van apareixent com bolets als programes de TV3. D'aquesta manera, podreu sentir dir en més d'una ocasió allò de "Els polítics han pres una decisió al respecte" (per comptes de "els polítics han pres una decisió respecte a això") en boca de periodistes de prestigi.

Una companya de feina em passa aquest vídeo que enllaço més avall sobre l'espanyolització del nostre idioma. En fi, cal estar alerta però també és important que ens ho mirem amb filosofia i bon humor com sembla que fan els que han muntat el vídeo.



diumenge, 6 de desembre del 2009

VICTOR JARA


Amb el crit de ¡Justícia, verdad, no a la impunidad! per bandera, més de dotze mil persones van dedicar un sentit homenatge a Victor Jara (assassinat fa trenta-sis anys per la dictadura de Pinochet) pels carrers de Santiago de Chile. El cadàver de Jara havia estat exhumat a fi de ser sotmès inversigacions mèdiques per conèixer amb exactitud com va ser assassinat. Fins a dia d'avui no s'havia pogut traslladar el fèretre al cementiri i per fi, ahir els ciutadans xilens van poder portar-l'hi.


Però deixem parlar els mestres per continuar cridant contra les dictadures i els assassins.


Llarga vida a Victor Jara!


dimecres, 2 de desembre del 2009

EL CEL POT ESPERAR-SE (O NO)


Segurament ja deveu haver vist el nou anunci de Nespresso del sempre atractiu i perfecte George Clooney en què, abans de quedar ben esclafat per un piano de cua, es troba al bell mig d'un paradís tot blanc i a les portes del qual, fent de jutge-guardià, hi ha un no menys impecable i blanc John Malkovich que proposa a Clooney un tracte: et torno al món dels vius si em passes els seus "potets" de Nespresso. I dit i fet, el piano s'esbocina de dalt a baix en plena vorera. http://www.youtube.com/watch?v=pzemrtCnm3g Doncs bé, al YouTube circula una altra versió de l'anunci que desconec si s'ha emès per televisió (almenys jo no ho he vist). En aquesta variant el nostre home, encisat pels plaers celístics, pensa que què caram, que els bombiin als del món terrenal que aquí hi tenen de tot "veràs", que si pau, que si tranquil·litat, que si no hi ha productors, que si no hi ha agents, que si hi ha "angeletes" espaterrants, i on sobretot s'hi pot ben assaborir el cafè. Ara que... quan se'ls acabi bé que hauran de tornar a baixar oi? Conclusió, que el paradís no pot esperar-se. Pel meu gust però hi faltarien alguns llibres cabdals com ara la Divina comèdia (la tercera part en especial esclar) i les confessions de Sant Agustí.


dimarts, 1 de desembre del 2009

ÉS LA LLUITA DARRERA, AGRUPEM-NOS GERMANS

Aleeerta (que diu en Monegal)! No us alarmeu abans d'hora a pesar de la aparent violència dels títols i les imatges. Au doncs, entrem en matèria. Fa tres dissabtes que els del Canal 33 han encetat un cicle de pel·lícules de Jean-Luc Godard tot aprofitant que entre aquest 2009 i el 2010 fa quaranta anys del naixement de la Nouvelle vague http://es.wikipedia.org/wiki/Nouvelle_vague. També l'any que ve (concretament a finals de 2010) Godard farà vuitanta anys i continua, i continua, i continua... (com aquell conillet famós). I que per molts anys continuï continuant (perdoneu la repetició) fent cinema amb aquesta genialitat i lucidesa. El cas és que fa tres setmanes en Gorina i companyia ens van oferir EN VERSIÓ ORIGINAL I EN CATALÀ!!!!!!! (sí, sí ja ho llegiu bé, ja; però no em fa res tornar-ho escriure; doncs apali: EN VERSIÓ ORIGINAL I EN CATALÀÀÀÀÀÀÀÀ`!-allargo la "a" perquè així fa l'efecte que podeu sentir-me i tot) Bande à part, amb aquella famosa escena de la ballaruca http://www.youtube.com/watch?v=nQWx6TXWw1Y. Van continuar amb Tout va bien i van rematar el clímax godardià amb la deliciosa Week-end de la qual sempre m'ha captivat l'escena que enllaço més avall. Són presents a cada minut i a cada segon de la pel·lícula la crítica al capitalisme, als comunistes de postal, als "pijos" que estiuegen à la campagne, als rics salvatges que no tenen cap respecte ni per la mare que els va parir i que no dubten fins i tot a devorar-se entre ells. Enmig d'exagerats i pretesos litres i litres de sang-salsa de tomàquet doncs, hi ha aquesta gran escena que us deia. Fixeu-vos aquells que no hàgiu vist la pel·lícula com explica i resol Godard el conflicte de classes (extraordinari!).




Au, i a les armes, etcètera, etcètera, etcètera,... (al cub).






NOTA: alerta amb el lèxic dels subtítols (en castellà de l'Amèrica del Sud). Així doncs, el substantiu plata troba l'equivalent en "diners" pel català i el verb coger (propi del registre vulgar) ho fa en els verbs "cardar" o bé "follar" si ens atenem als equivalents més fidels pel nostre idioma.





http://www.youtube.com/watch?v=bEkCtKJBG7o