-Un Bloody Mary- vaig demanar.
La cambrera em va mirar amb cara cansada.
-¿Cómo?- el seu accent era suau i porteny.
-Un Bloody Mary.
-¿Qué?
-Un Bloody Mary.
-No entiendo el catalán. Dígamelo en castellano, por favor.
El dia del senyor; Quim Monzó
Com que el dia 24 tenia festa, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició "Monzó" al Centre d'Arts Santa Mònica, al capdavall de la rambla. Impressió general: exposició curta i prescindible. D'entrada, us trobeu amb unes cortines als nassos i un text escrit a la paret que us fa saber qui és Quim Monzó i per quin motiu és un dels narradors en català més importants del nostre país. Ja d'adolescent jo era un monzonià fins al moll de l'os: he retallat mil articles dels seus al diari, reportatges, entrevistes, i altres; retalls que encara ara col·lecciono amb devoció. També en tinc tots els llibres, els he llegit de dalt a baix i els he fet llegir als alumnes. Per tant, la visita a l'exposició era obligada. Abans deia que la trobava curta i prescindible perquè, senzillament, el que s'hi exposa i s'hi explica jo ja ho coneixia. Sí que és cert que podeu trobar-hi documents interessants: fotografies d'un jove Monzó passejant-se amb una tofa de cabells arrissats i ulleres rodones pels carrers de Nova York, objectes personals de l'autor (una motxilla que duia a l'esquena quan va ser al Vietnam als anys setanta), muntatges audiovisuals amb les seves brillants intervencions al Persones humanes de Miquel Calçada i sobretot, l'exposició de dues joies literàries de quan en Monzó no era en Monzó (L'udol del griso al caire de les clavegueres i Self-service; aquest darrer, escrit conjuntament amb Biel Mesquida. Tots dos llibres són avui en dia introbables. Per uns moments em va passar pel magí d'esbotzar el vidre que empresona aquests dos tresors i endur-me'ls cames ajudeu-me. Però vaig decidir portar-me bé). De la resta... doncs poca cosa. El muntatge en general no està mal fet, fins i tot hi ha un espai en el qual es recrea un bar de copes com els que sovintejava Monzó als setanta i als vuitanta, amb una barra amb tot d'apolles de wisky, conyac o anís afilerades en ordre perfecte. Hi ha tamborets alts d'estètica vuitantera i taules i cadires de ferro i, al mig, s'hi confonen els objectes i tota mena de pertiences del nostre home o relacionades amb ell. Ara bé, no sé si val la pena organitzar una exposició centrada en un sol autor per molt important que aquest sigui (que n'és, evientment. Vaig llegir La magnitud de la tragèdia quan tenia setze anys!); penso que es corre el risc de dir coses que molta gent ja sap o de fer curt amb allò que s'exposa perquè els materials dels quals es disposa són limitats; jo almenys vaig tenir aquesta sensació. Ara que, ben mirat, potser és millor que se li faci una exposició ara i no pas qun sigui mort (com molt sovint sol passar) i ja no se'n pugui assabentar.
Finalment, convé destacar dues coses: la primera, la confusió que va experimentar una dona que visitava l'exposició que, en entrar a l'espai que recreava el local de copes, va confondre una performance que simulava la porta d'un lavabo (amb la cara d'en Monzó al capdavant) amb un lavabo real. En fer girar el pom es va activar un audio en el qual se sentia la veu del nostre autor. Tota confusa, la dona es va mirar una de les noies que vigilaven la sala i que molt amablement li va dir que allò era un muntatge i que si volia anar al lavabo que a la mateixa planta n'hi havia un. Recordo que la dona no parava de repetir que es que claro, he abierto i no sé, pues me ha saltado esta alarma! I per últim, fer notar que en sortir vaig sentir gran xerinola a l'entrada de l'edifici: com que era vigília de Nadal, el poeta i director del Centre d'Arts Santa Mònica Vicenç Altaió, repartia cava entre treballadors i vigilants i ho feia, això sí, sense que el barret que llueix permanentment se li mogués del cap ni un mil·límetre.
Enllaço la brillant i no menys famosa intervenció de Monzó al Persones humanes parlant de la monarquia espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada