dijous, 31 de desembre del 2009

L'HOME DELS NASSOS


Ja és ben bé que quan jo era petit em ben ensibornava la meva mare. Quan a més a més la tradició catalana era l'excusa ideal per engalipar-me, no deixava passar l'ocasió, esclar. Tal dia com avui jo, altre cop content i enganyat, sortia al carrer a buscar l'Home dels nassos que amb tanta pompa se m'havia anunciat el dia anterior. Me l'imaginava abillat amb robes especials, què sé jo, amb peces medievals de vellut o de domàs i amb un gran barret cofat. Però no, la meva mare em deia que no, que aquest senyor va vestit com tu i com jo, que és com els patges reials que pujen a l'autobús amb americana i corbata i que tu no els distingeixes precisament per això, perquè van camuflats home! D'aquesta manera, quan s'acostava la vigília de reis, els meus ulls escrutadors anaven amunt i avall entre els seients dels autobusos buscant senyors amb barba blanca platònica, senyors de cabell marronós i senyors negres amb els cabells com Michael Jackson quan cantava amb els seus germans. Desencantat doncs de la imatge maedievlística de l'Home dels nassos que jo m'havia creat al magí, ara, condicionat, me l'imaginava amb trajo i corbata però gastant una barba deixada i esfilagarsada perquè en la descripció que em feia la mare també hi havia certs tocs de pintoresquisme i de cert aire bohemi; així, aquest personatge misteriós esdevenia algú que vestia robes elegants però velles i que només sortia al carrer aquell dia tan especial a passejar la seva condició de feréstec a fi d'espantar les criatures. Conclusió, que sempre acabava per no trobar-lo perquè a més a més, cada cop que li deia a la mare que l'havia vist, em repetia una vegada i una altra que no que aquell que li deia era el veí conco de sota de casa, que no t'hi has fixat prou i que em sembla que t'acaba de passar pel costat i tu, com sempre fill meu, estaves caçant mosques.


Com que històricament no hi ha hagut manera de trobar-lo, de gran he anat investigant d'on sorgeix aquest personatge. Tot revisant el Costumari català de Joan Amades ens hi trobem el següent: Hom creu que avui passa l'ésser fantàstic més monstruós que hagi pogut crear la fantasia més fecunda. Ens referim a l'Home dels nassos, personatge que posseeix tants nassos com dies té l'any. Com que avui és el darrer, el personatge al·ludit té, com tothom, un sol nas i, per tant, l'home dels nassos pot ésser tothom. Això no obstant, hom en parla a la mainada de manera que pugui entendre que el monstre té tres-cents seixanta-cinc massos. Abans aquest subjecte arribava per via marítima i hom el podia veure per la vora de mar. Més tard hom el va localitzar al Pla de Palau, on fa cap al punt de migdia i, situat a dalt d'un cadafal, a fi que tothom el pugui veure, es moca la gran nassada, feina en la qual embruta una dotzena de llençols. És corrent de preguntar als infants petits que van amb llurs pares de visita o que van a comprar a alguna botiga, si ja han vist l'Home dels nassos i, en contestar negativament, hom els diu que tot just acaba de passar i que l'haurien pogut ben veure si hi haguessin anat una estoneta abans.


Com a homenatge a l'Home dels Nassos, enllaço un gran tema de La Trinca poc conegut. El muntage del vídeo és una mica fluixet però aquí el que fa gràcia és la lletra.


dilluns, 28 de desembre del 2009

ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES o QUE SANT PERE S'ESPERI ASSEGUT (i2)


No sé si recordeu que fa una mica més d'un mes enllaçava el nou senzill de Charlotte Gainsbourg http://araburg.blogspot.com/2009/11/els-testos-sassemblen-les-olles-o-que.html, filla de Serge Gainsbourg i de Jane Birkin. Doncs bé, un mes després, el nou disc de la cantant londinenca (que du per nom IRM) encara no ha arribat a les botigues de discos (llegeixo que sortirà a finals de gener. Com sempre, a Barcelona m'imagino que es farà pregar). De moment ens hem de conformar amb veure la interpretació en directe del tema principal del disc, Heaven can wait. El tema és senzillet però té un "no sé què" d'especial. En fi, el que és bo es fa esperar!




SI EL REI VOL CORONA


Fa uns dies, una companya del Facebook catalana d'origen però resident a Xile parlava sobre la presència del discurs nadalenc del rei Joan Carles a les televisions autonòmiques. Ella, des de la llunyania estant, evidentment no el va veure i, encara que ho hagués pogut fer, de ben segur que quan se l'hagués trobat als nassos hauria canviat de canal immediatament. Llegeixo a l'Avui l'article de Sebastià Alzamora que també parla d'aquesta comèdia que, sincerament, ja comença a cansar http://paper.avui.cat/opinio/detail.php?id=181000. I comença a cansar per dos motius; en primer lloc, i tot prenent les paraules de l'Alzamora, perquè em sembla d'una absurditat galopant dedicar un espai de temps televisiu a aquest senyor que, amb el seu discurs anual no diu mai res (és cert que si no el vols veure pots no fer-ho, evidentment -com em proposa un altre company del Facebook que respon que al Canal 33 el rei no va fer acte de presència; béééé, s'accepta "pop" com a animal de companyia!) i coi, tant per tant coincideixo amb l'Alzamora amb què caldria si més no desmelenar-la una mica a sa magestat tot posant-li d'acompanyants Belén Esteban i Jorge Javier Vázquez (jo hi afegiria l'Àngel Llàcer que li mati amb bramus estentoris el cuc de l'orella o bé en Jordi LP amb el fi que en Juanca sàpiga que de frikis a casa nostra també en tenim). I el segon motiu pel qual comença a cansar tota aquesta comèdia, és una conclusió d'aquest estat de coses que planteja l'Alzamora: la carota del rei i allò que diu deixa entreveure que la situació política i social a l'Estat espanyol i a Catalunya és del tot normal i que la democràcia, que no para d'anomenar, és perfecta. Tots sabem que això no és ben bé així. Ara bé, a mi el que em dol és la posició de TV3 que s'omple la boca amb allò que el referèndum del 13-D va ser un èxit sense precedents, que si Madrid ens posa el carmelet a la boca i després ens el treu, que si això que si allò, que si naps que si cols i després...pam! s'emet el discurs del rei amb gran pompa i en hora de màxima audiència. Consideracions polítiques a part (mai no he entès com pot ser que TV3 emeti el discurs d'un rei d'un país que no em considero meu. Què hi pinta aquest senyor aquí?), la contradicció de plantejments i objectius de la cadena fa temps que es ben present. Desconec si l'Estat espanyol imposa l'emissió del discurs a les televisions autonòmiques (quins nassos oi?). Si fos així, no veig que TV3 s'hi resisteixi gaire sincerament.


Ah! i tot això, per molt que avui sigui vint-i-vuit de desembre, no és una broma (per dissort).


Enllaço un gran tema de Georges Brassens que més d'un hauria de fer servir com a arma de combat. Al costat del videoclip podeu desplegar-vos-hi la lletra.


dissabte, 26 de desembre del 2009

LA MAGNITUD DE MONZÓ


-Un Bloody Mary- vaig demanar.

La cambrera em va mirar amb cara cansada.

-¿Cómo?- el seu accent era suau i porteny.

-Un Bloody Mary.

-¿Qué?

-Un Bloody Mary.

-No entiendo el catalán. Dígamelo en castellano, por favor.


El dia del senyor; Quim Monzó





Com que el dia 24 tenia festa, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició "Monzó" al Centre d'Arts Santa Mònica, al capdavall de la rambla. Impressió general: exposició curta i prescindible. D'entrada, us trobeu amb unes cortines als nassos i un text escrit a la paret que us fa saber qui és Quim Monzó i per quin motiu és un dels narradors en català més importants del nostre país. Ja d'adolescent jo era un monzonià fins al moll de l'os: he retallat mil articles dels seus al diari, reportatges, entrevistes, i altres; retalls que encara ara col·lecciono amb devoció. També en tinc tots els llibres, els he llegit de dalt a baix i els he fet llegir als alumnes. Per tant, la visita a l'exposició era obligada. Abans deia que la trobava curta i prescindible perquè, senzillament, el que s'hi exposa i s'hi explica jo ja ho coneixia. Sí que és cert que podeu trobar-hi documents interessants: fotografies d'un jove Monzó passejant-se amb una tofa de cabells arrissats i ulleres rodones pels carrers de Nova York, objectes personals de l'autor (una motxilla que duia a l'esquena quan va ser al Vietnam als anys setanta), muntatges audiovisuals amb les seves brillants intervencions al Persones humanes de Miquel Calçada i sobretot, l'exposició de dues joies literàries de quan en Monzó no era en Monzó (L'udol del griso al caire de les clavegueres i Self-service; aquest darrer, escrit conjuntament amb Biel Mesquida. Tots dos llibres són avui en dia introbables. Per uns moments em va passar pel magí d'esbotzar el vidre que empresona aquests dos tresors i endur-me'ls cames ajudeu-me. Però vaig decidir portar-me bé). De la resta... doncs poca cosa. El muntatge en general no està mal fet, fins i tot hi ha un espai en el qual es recrea un bar de copes com els que sovintejava Monzó als setanta i als vuitanta, amb una barra amb tot d'apolles de wisky, conyac o anís afilerades en ordre perfecte. Hi ha tamborets alts d'estètica vuitantera i taules i cadires de ferro i, al mig, s'hi confonen els objectes i tota mena de pertiences del nostre home o relacionades amb ell. Ara bé, no sé si val la pena organitzar una exposició centrada en un sol autor per molt important que aquest sigui (que n'és, evientment. Vaig llegir La magnitud de la tragèdia quan tenia setze anys!); penso que es corre el risc de dir coses que molta gent ja sap o de fer curt amb allò que s'exposa perquè els materials dels quals es disposa són limitats; jo almenys vaig tenir aquesta sensació. Ara que, ben mirat, potser és millor que se li faci una exposició ara i no pas qun sigui mort (com molt sovint sol passar) i ja no se'n pugui assabentar.


Finalment, convé destacar dues coses: la primera, la confusió que va experimentar una dona que visitava l'exposició que, en entrar a l'espai que recreava el local de copes, va confondre una performance que simulava la porta d'un lavabo (amb la cara d'en Monzó al capdavant) amb un lavabo real. En fer girar el pom es va activar un audio en el qual se sentia la veu del nostre autor. Tota confusa, la dona es va mirar una de les noies que vigilaven la sala i que molt amablement li va dir que allò era un muntatge i que si volia anar al lavabo que a la mateixa planta n'hi havia un. Recordo que la dona no parava de repetir que es que claro, he abierto i no sé, pues me ha saltado esta alarma! I per últim, fer notar que en sortir vaig sentir gran xerinola a l'entrada de l'edifici: com que era vigília de Nadal, el poeta i director del Centre d'Arts Santa Mònica Vicenç Altaió, repartia cava entre treballadors i vigilants i ho feia, això sí, sense que el barret que llueix permanentment se li mogués del cap ni un mil·límetre.
Enllaço la brillant i no menys famosa intervenció de Monzó al Persones humanes parlant de la monarquia espanyola.

divendres, 25 de desembre del 2009

LA CAIGUDA DE ROMA


A Itàlia darrerament els herois (que allí en diuen "pertorbats") es colen per tot arreu i accedeixen als grans mandataris amb una facilitat sorprenent. I al bon jan de Benet XVI ara me'l fan caure sense haver-se assegurat abans de si duia ben fermada al cap la docta paperina. Ahir cau el Papa, caurà demà la sempre intolerant i antiquada cúria vaticana en ple?


dijous, 24 de desembre del 2009

QUE NO S'ESCAPOLEIXIN DE L'ESCOMESA!


"El davanter s'ha escapolit de l'escomesa". Recordo que la primera vegada que vaig sentir en boca de Joaquim Maria Puyal aquesta frase vaig pensar: "Cony, quin català que gasta per dedicar-se als esports". Avesats com estàvem a sentir dir als locutors de televisió i ràdio allò de "el jugador ha xutat amb la seva cama esquerra" (com, amb la seva cama esquerra? Però que habitualment xuta amb la cama esquerra d'un altre jugador?) coi, doncs ens va semblar prodigiós el registre del mestre. Recordo que una vegada Andreu Buenafuente, que va començar retransmetent pertits d'hoquei patins, deia que els periodistes novells que no tenien un domni massa bo de la llengua i dels registres periodístics els destinaven indefectiblement a les seccions d'esports (curiós). Amb això no vull dir evidentment que tots els periodistes d'esports siguin iguals però sí que si els sentiu parlar en tertúlies diverses teniu la impressió de certa divagació i desestructuració en el discurs i sobretot hi detecteu la forta càrrega de trascendència que posen en tot allò que expliquen.

Llegeixo a l'Avui que Joaquim Maria Puyal ha estat nomenat membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans. Doncs ja era hora! Els meus alumnes que aprenen l'idioma sempre em demanen què cal escoltar a la ràdio i a la televisió, quin és el model del "bon periodista" lingüísticament parlant. Jo evidentment sempre els cito en Miquel Calçada i en Joaquim Maria Puyal. I és que en Puyal, que va retransmentre el primer partit de futbol en català el 5 de setembre de 1976, és el primer locutor de ràdio que un dia va gosar recitar uns versos de Foix en per antena. Tot això té molt de mèrit i és que la bona narració d'un partit de futbol també ha de ser un art i en Puyal hi excel·leix: tot allò que explica durant la locució és important. En Puyal no només recita i posa en funcionament un registre de català excel·lent; en Puyal contrasta dades en antena, s'interessa pel que diu el soci, completa la seva locució amb els comentaris dels oients i pronuncia el nom dels futbolistes amb el matís fonètic que exigeix l'idioma del país d'on provenen. Brutal! I sobretot, en Puyal hi posa ganes i passió, i radia els partits sense crits de bogeria i histèria com fan altres cadenes perquè senyors, el futbol és un esport amb qual hem de gaudir i no pas contreure-hi un infart de miocardi.

dissabte, 19 de desembre del 2009

dijous, 17 de desembre del 2009

EXPRESSIONS!


La meva mare explica sovint que quan jo era petit, per mirar de dur-me al parvulari sense sentir com jo remugava i feia el ronsa, a l'hora de sortir de casa em deia que au Carles, no pateixis que només anirem a l'escola a saludar i prou. Jo, content i enganyat i bo i empassant-me que la mare no em faria la mala jugada de fer-me quedar en aquell lloc estrany, arribava a la porta del centre, feia una reverència a la professora i feia saber al personal que jo ja havia fet la feina i que ja podíem girar cua cap a casa. Lògicament, la mare em deia que no, que Carles, t'has de quedar, em sap greu! I jo, amb cara de quatre i la llagrimeta a punt de regalimar-me galta avall pensava com n'era de traïdora aquella senyora que m'havia parit.

De la mateixa manera que jo vaig ser un incomprès en aquella època, ara ha estat igualment incomprès el bon home que va voler fer una visita a Silvio Berlusconi que, recordem, s'està recuperant de l'agressió de Massimo Tartaglia (un senyor que, repeteixo, no té cap vinculació amb l'esquerra italiana). La nova ànima de càntir també ha estat titllada de "pertorbat mental" pel sol fet que se li van trobar al cotxe tres estics d'hoquei i dos ganivets de cuina. Les autoritats italianes diuen que aital senyor va entrar a l'hospital como Pedro por su casa i tot i que no anava armat, sembla que duia males intencions. Ai las! Però qui no us diu que l'intrús no treballava d'encarregat de material d'un equip d'hoquei de Roma (ho dic per això dels estics). O i si era un esmolet que duia els ganivets al cotxe perquè tenia la moto amb la mola afiladora al taller? I en qualsevol cas, que no val prou la paraula d'un home que, en ser interceptat per la policia va dir que ell s'havia colat a l'hospital amb l'únic objectiu d'anar a saludar Berlusconi? D'acord, potser duia algun estilet amagat a l'infern de l'americana i de ben segur que si hagués arribat a l'habitació del Primer Ministre potser hi hauria hagut una discussió de llamps i trons i vés a saber si el nostfe home hauria acabat dispensant alguna punxadeta al polític. Però bé vaja, si aital improbable situació hagués arribat a bon port, no creieu que alguna infermera o infermer, algun metge o metgessa no hauria trobat en un racó o altre un ungüent per apaivagar el dolor provocat per fiblades vàries ?

dimarts, 15 de desembre del 2009

L'AUTÈNTICA UTILITAT DELS BIBELOTS


Al genial programa Herois quotidians, Empar Moliner i la seva troupe van emetre un gag que manifestava la nova desesperació de les llars catalanes. Amb l'arribada dels televisors de pantalla plana, veien com ja no podien deixar-hi al damunt aquells objectes de decoració inservibles que amics i familiars els portaven de record dels viatges que havien fet. La parella protagonista del gag acabava engiponant una repisa de fusta que instal·laven damunt del televisor. Problema solucionat i felicitat recuperada.

D'aquests fòtils en diem "bibelots", un nom tan bonic com oblidat del nostre vocabulari habitual. A França en diuen exactament igual i tinc entès que hi ha qui té per tals objectes una veneració absoluta. Qui no té familiars, amics o coneguts que no siguin uns apassionats fervents dels bibelots? Quantes vegades no us han portat de Montserrat una Moreneta tota negra i daurada, un plat-cendrer de Roma o de París o unes castanyoles d'Andalusia? Jo tinc força amics que quan van de viatge són carn de canó de les botigues de sovenirs però, tot i que és ben cert que la seva frisança per comprar tota mena d'objectes impensables és granítica a més no poder, també és veritat que tot allò que m'han portat de fora m'ha estat de gran utilitat (un punt de llibre imantat del museu d'El Prado, una postal de l'Atomium de Brussel·les, un disc introbable d'un músic introbable, etc.). Aquí esclar, ja no estariem parlant doncs de bibelots. Però... ai las! i a aquells que els han encolomat aquests objectes en algun moment de la seva vida què, eh? Doncs si conserven el televisor de l'any 1973 rai però si s'han modernitzat, doncs... potser han hagut de traslladar les figuretes a la cisterna del vàter!

Aquests últims dies però ha aparegut com un bolet (aprofitant la temporada propícia) un altre heroi quotidià: Massimo Tartaglia a qui els polític italians titllen de "pertorbat". I ca! Tartaglia està en plenes facultats mentals i no ens n'adonem de la proesa que ha dut a terme! Amb la seva agressió a Berlusconi, ha arribat a salvar-nos d'una esperable matança col·lectiva a familiars i amics. Massimo Tartaglia ha revaloritzat com aquell que no vol la cosa la utilitat del bibelot. L'Avui deia avui que el suposat pertorbat (que, senyor Berlusconi, no era cap parlamentari de l'esquerra) va fúmer-li el mastegot a Il cavaliere amb una estatueta d'alabaste però que també se li va trobar una punxa de plexiglàs, un encenedor de cuina, un petjapapers de quars, un Crist de guix de trenta centímetres i un esprai urticant. Butal! Tartaglia es va assegurar bé el tret! Deuria pensar que: "calla, si no li faig una cara nova amb l'estatueta, que almenys no faci curt en quant a armament alternatiu" i apali, en una pujada d'adrenalina anarquista deuria decidir arreplegar tots els bibelots de la seva santa mare fanàtica de Benet XVI a fi de fer-ne potencials armes llancívoles.

Ara que corren aquests aires de poca entesa amb Madrizzzz, us convido a fer com el nostre nou heroi. Catalans! Anem tots a la caçera, bibelots en mà, de magistrats que esquarteren estatuts i de polítics casposos i fatxes!

diumenge, 13 de desembre del 2009

JA SOM AQUÍ!


Una de les coses més positives del referèndum és que sembla que el món comença a conèixe'ns. Potser sí que d'aquí uns anys els de fora, quan aterrin al nostre país, ja sabran que aquí no només existeixen el Barça, la platja i les cerveses a preus regalats.






dilluns, 7 de desembre del 2009

NO TOQUEU LES "CATANYOLES"!


Fa uns dies que no paro d'esgargamellar-me corregint els meus alumnes amb allò de: "no digueu "tenir que" sinó "haver de", amb allò altre de: "no podeu dir que deixa'm una fulla per fer el borrador sinó que deixa'm un full per fer l'esborrany" i finalment, convencent-los amb què modifiquin el tan típic i tòpic afegiment de la"i" al passat del subjuntiu ("si jo estiguessi"). Ara bé, a ells també els tinc fins al capdamunt amb això de què cal dir o què no cal dir en català, què és correcte i què no, què en diu sobre això o sobre allò altre l'Institut d'Estudis Catalans o perquè ara són correctes els verbs "tindre" i "vindre i quan anàvem a escola no. En fi, que fins a la "barretina catalana" en matèria ideomàtica hi estem tots (cadascú -professors i alumnes- però per raons diferents esclar). Quan faig classe, sempre dic que jo ensenyo allò que és normatiu i que no demano ni pretenc que els alumnes escriguin com Josep Pla, però si que exigeixo uns mínims de correcció lingüística; bé vaja, que procurin utilitzar un registre de català el mínim de castellanitzat possible. Ja sabem que tots estem en més o menys mesura empeltats de lèxic i de construccions castellanes que cal llimar (quants catalanoparlants no diuen allò de "Que està en Joan?" per comptes de dir "Que hi és en Joan" o bé allò altre de "Com no va venir ahir, no vam poder anar al teatre" per comptes de "Com que no va venir ahir, no vam anar al teatre"). També solc dir que qualsevol idioma es regeix per una normativa que pot semblar més o menys encotillada i més o menys "passada de moda" però que cal saber (encara que sigui per aprovar un examen) per molt que no s'usi (o s'usi malament de manera sistemàtica). Assumit això, concloc que jo a classe els demanaré que almenys entenguin posem per cas una substitució pronominal del tipus "Treu-la'n" o bé que l'encertin amb allò de la invariabilitat de gènere del pronom "li" sempre que substitueixi un Complement Indirecte ("Truco al Pere"- LI truco, "Truco a la Maria"- LI truco). De la mateixa menera els dic també que evidentment, un cop fora de l'aula, no s'obsessionin amb allò d'ai, ara no sé si aquest verb l'estic flexionant bé o coi, ara no sé si aquesta paraula és correcta en català. Total: que parlin com els sembli i com se sentin més còmodes (que jo també dic cigarro, taboaco i disfrutar).

D'altres alumnes, en especial els dels cursos elementals, em pregunten quins programes de televisió i de ràdio poden mirar i sentir a fi d'aprendre un bon català. Jo sempre els recomano que prestin atenció als grans Joaquim Maria Puyal i Miquel Calçada (tot i que en el fons acabo recomanant-los qualsevol informatiu en català menys els programes que fa el divertit (eufemisme) Ferran Monegal que, castellanismes a part, és capaç de fer servir els mots "criatura" i "incrustar" en contextos lingüísticament tan incontrolats per ell com equívocs en el resultat de la comprensió de la globalitat de la frase on ha inclòs aquests mots. Quants de vosaltres no recordeu com en més d'una ocasió, per dirigir-se al públic que té la paciència d'anar-lo a veure al plató diu: "Avui ens acompanyen criatures de Barcelona, d'El Prat, de l'Hospitalet....". Criatures!!! -amb bolquers i xumet?-. O, tot brandant el bolígraf s'emociona dient allò altre de "Han incrustat en Buanafuente a la Sexta!". L'han incrustat? Cony, deu estar incòmode sense poder moure's no creieu?. En fi, deixem-ho córrer).


Se suposa que els mitjans de comunicació que emeten en català han d'utilitzar un bon registre lingüístic però per desgràcia, ja comencen a ser habituals els filtres del castellà que amb comptagotes i sense pausa van apareixent com bolets als programes de TV3. D'aquesta manera, podreu sentir dir en més d'una ocasió allò de "Els polítics han pres una decisió al respecte" (per comptes de "els polítics han pres una decisió respecte a això") en boca de periodistes de prestigi.

Una companya de feina em passa aquest vídeo que enllaço més avall sobre l'espanyolització del nostre idioma. En fi, cal estar alerta però també és important que ens ho mirem amb filosofia i bon humor com sembla que fan els que han muntat el vídeo.



diumenge, 6 de desembre del 2009

VICTOR JARA


Amb el crit de ¡Justícia, verdad, no a la impunidad! per bandera, més de dotze mil persones van dedicar un sentit homenatge a Victor Jara (assassinat fa trenta-sis anys per la dictadura de Pinochet) pels carrers de Santiago de Chile. El cadàver de Jara havia estat exhumat a fi de ser sotmès inversigacions mèdiques per conèixer amb exactitud com va ser assassinat. Fins a dia d'avui no s'havia pogut traslladar el fèretre al cementiri i per fi, ahir els ciutadans xilens van poder portar-l'hi.


Però deixem parlar els mestres per continuar cridant contra les dictadures i els assassins.


Llarga vida a Victor Jara!


dimecres, 2 de desembre del 2009

EL CEL POT ESPERAR-SE (O NO)


Segurament ja deveu haver vist el nou anunci de Nespresso del sempre atractiu i perfecte George Clooney en què, abans de quedar ben esclafat per un piano de cua, es troba al bell mig d'un paradís tot blanc i a les portes del qual, fent de jutge-guardià, hi ha un no menys impecable i blanc John Malkovich que proposa a Clooney un tracte: et torno al món dels vius si em passes els seus "potets" de Nespresso. I dit i fet, el piano s'esbocina de dalt a baix en plena vorera. http://www.youtube.com/watch?v=pzemrtCnm3g Doncs bé, al YouTube circula una altra versió de l'anunci que desconec si s'ha emès per televisió (almenys jo no ho he vist). En aquesta variant el nostre home, encisat pels plaers celístics, pensa que què caram, que els bombiin als del món terrenal que aquí hi tenen de tot "veràs", que si pau, que si tranquil·litat, que si no hi ha productors, que si no hi ha agents, que si hi ha "angeletes" espaterrants, i on sobretot s'hi pot ben assaborir el cafè. Ara que... quan se'ls acabi bé que hauran de tornar a baixar oi? Conclusió, que el paradís no pot esperar-se. Pel meu gust però hi faltarien alguns llibres cabdals com ara la Divina comèdia (la tercera part en especial esclar) i les confessions de Sant Agustí.


dimarts, 1 de desembre del 2009

ÉS LA LLUITA DARRERA, AGRUPEM-NOS GERMANS

Aleeerta (que diu en Monegal)! No us alarmeu abans d'hora a pesar de la aparent violència dels títols i les imatges. Au doncs, entrem en matèria. Fa tres dissabtes que els del Canal 33 han encetat un cicle de pel·lícules de Jean-Luc Godard tot aprofitant que entre aquest 2009 i el 2010 fa quaranta anys del naixement de la Nouvelle vague http://es.wikipedia.org/wiki/Nouvelle_vague. També l'any que ve (concretament a finals de 2010) Godard farà vuitanta anys i continua, i continua, i continua... (com aquell conillet famós). I que per molts anys continuï continuant (perdoneu la repetició) fent cinema amb aquesta genialitat i lucidesa. El cas és que fa tres setmanes en Gorina i companyia ens van oferir EN VERSIÓ ORIGINAL I EN CATALÀ!!!!!!! (sí, sí ja ho llegiu bé, ja; però no em fa res tornar-ho escriure; doncs apali: EN VERSIÓ ORIGINAL I EN CATALÀÀÀÀÀÀÀÀ`!-allargo la "a" perquè així fa l'efecte que podeu sentir-me i tot) Bande à part, amb aquella famosa escena de la ballaruca http://www.youtube.com/watch?v=nQWx6TXWw1Y. Van continuar amb Tout va bien i van rematar el clímax godardià amb la deliciosa Week-end de la qual sempre m'ha captivat l'escena que enllaço més avall. Són presents a cada minut i a cada segon de la pel·lícula la crítica al capitalisme, als comunistes de postal, als "pijos" que estiuegen à la campagne, als rics salvatges que no tenen cap respecte ni per la mare que els va parir i que no dubten fins i tot a devorar-se entre ells. Enmig d'exagerats i pretesos litres i litres de sang-salsa de tomàquet doncs, hi ha aquesta gran escena que us deia. Fixeu-vos aquells que no hàgiu vist la pel·lícula com explica i resol Godard el conflicte de classes (extraordinari!).




Au, i a les armes, etcètera, etcètera, etcètera,... (al cub).






NOTA: alerta amb el lèxic dels subtítols (en castellà de l'Amèrica del Sud). Així doncs, el substantiu plata troba l'equivalent en "diners" pel català i el verb coger (propi del registre vulgar) ho fa en els verbs "cardar" o bé "follar" si ens atenem als equivalents més fidels pel nostre idioma.





http://www.youtube.com/watch?v=bEkCtKJBG7o

dilluns, 30 de novembre del 2009

UN JOC D'OUS



Perquè en aquestes èpoques d'abusos per part de magistrats i de peixos grossos corruptes que no paren d'ensibornar-nos amb males arts, cal tenir-ne un parell, cal tenir un parell de dallonses que no sonen quan ens els toquen. Per combatre les injustícies em remeto a les armes dels poetes: les paraules.






OUS DOS




Cuinant a dins la cuina d'una tasca


reneg dels poderosos i somnii


que véns i em treus d'aquesta soll pudenta,


on fins i tot la pell put com fritel·la.


Mentre fregesc els ous la ment em vola


i m'imagín ben lluny de pells i closques


covant-te els ous, així, sense fregir-los,


no pensant, ous...; no salpebrant-los, ous...


A dins la cuina, qui sóc jo? Dos ous


que enyoren amb desigs bessons els ous


de qui em teixeix de clara vermellor?


A dins la cuina, qui sóc jo? L'obrer?


La multitud? L'amor? Un esglaó


en la columna monstruosa i fètida


dels ous i del desig fregit amb oli?


Qui sóc? I aquí a fora qui m'escolta?


Els sindicats no es miren aquests ous.


Tothom qui menja això se'n va a la mort.


N'estic ja fins als ous, de tot això.






Els joves i les vídues; Carles Rebassa






dissabte, 28 de novembre del 2009

MÚSICS, ARXIDUCS I RECEPTES DE CUINA


D'aquí a una setmana justa actua a Badalona el grup escocès Franz Ferdinand. Tot remenant de nou a You Tube trobo una curta però divertida entrevista que li va fer Craig Ferguson, presentador d'un late show a la cadena nordamericana CBS, a Alex Kapranos, líder de la banda i autor del llibre de receptes de cuina Sound bites. Són especialment divertides les picades d'ullet que es fan Ferguson i Kapranos quan parlen de la seva terra nadiua comuna i d'igual manera és curiosa l'anècdota sobre la identificació que a França van fer del nom de la banda amb el nom del seu líder. I de fons, la raó de l'elecció del nom del grup (perquè van triar el nom de l'arxiduc d'Àustria i hereu del tron de l'Imperi Austrohongarès?). El desllorigador, a la tirallonga que adjunto.


EL JUGADOR DE DIBUIXOS ANIMATS

Un dels primers partits de futbol que recordo haver vist a la televisió va ser un Argentina-Camerun que inaugurava la Copa del món de 1990 a Itàlia. Fins aleshores no havia prestat mai gaire atenció a l'"opi del poble" perquè a casa tampoc no es respirava una passió futbolística desaforada (el meu avi era soci del Barça però anava al camp només de tant en tant i com que no tenia gaire personal al voltant que tingués la caritat d'acompanyar-l'hi, va decidir vendre's el carnet). Doncs bé, en aquella Copa del món hi va jugar un Maradona que ja començava a fer catúfols (tot i que només tenia trenta anys!) i dos jugadors que, per a la pràctica de l'esport, començaven a tenir més anys que Matusalem: l'un, Roger Milla que jugava precisament amb Camerun amb trenta-vuit anys i l'altre, Peter Shilton, porter titular de la selecció anglesa que aleshores en tenia quaranta. Recordo que al meu germà i mi ens sorprenia d'allò més veure com a homes d'aquesta edat encara els quedava corda per estona sabent que, en general, la vida professional dels futbolistes sol tenir data de caducitat abans de fer els quaranta. Shilton va arribar a allargar la seva carrera fins l'any 1997; és a dir, que no va penjar els guants (com es diu en argot futbolístic) fins als quaranta-vuit anys (jugant però al Leyton Orient de la quarta divisió anglesa, diguem-ho tot).

Ahir llegia a l'Sport que Romario ha decidit tornar a jugar a futbol amb quaranta-tres anys en un equip de la segona divisió brasilera, l'Amèrica de São José do Rio Preto. El baixinho, a qui en una ocasió Jorge Valdano va batejar com "un jugador de dibuixos animats", va optar per tornar-se a abillar de curt amb l'obectiu d'homenatjar el seu pare difunt que hauria volgut veure jugar el seu fill a les files d'aquest club modest. Evidentment, Romario ja no és aquell jugador que ens meravellava tot trencant-li la cintura a l'exdefensa del Reial Madrid Rafael Alkorta amb la famosa "cua de vaca", aquell jugador que acariciava la pilota i amb suavitat traçava una paràbola per damunt dels porters i feia gol, aquell jugador que corria el mínim possible (la llei del mínim esforç) però que posava el peuet en el moment oportú i sobretot, aquell jugador que, amb tota la barra del món, gosava dir-li a Johan Cruyff que si ell no feia el tronera pels puestos l'endemà no rendia prou (el millor del cas és que efectivament, era així!). Després d'haver aconseguit marcar el gol número mil ara ja fa potser un parell d'anys, Romario és com una mena de Déu (de menys categoria però) maradonià al Brasil. Aquesta setmana, després de "redebutar" amb l'Amèrica, va ser enfilat a les espatlles dels seus companys i "afusellat" pels fotògrafs mentre la torcida festejava la victòria del seu equip i el seu ascens a la primera divisió de la lliga brasilera. Es veu que Romario no ha descartat de continuar jugant l'any que ve al màxim nivell amb l'Amèrica. Em temo però que caldrà que li greixin bé les juntures així com resar perquè algun defensa destraler no me li enviï la cama a Can Pistraus, això si no volem que el nostre "dibuix animat" acabi com el maldestre coiot del Correcamins (bip, bip!).


divendres, 27 de novembre del 2009

UN COP DE PUNY DAMUNT LA TAULA


Davant de les costants agressions a les llibertats del nostre poble, davant dels insults directes d'aquell que en certa època va anar coix per causa d'un tret en una cama i davant dels retllalls injustificats a un Estatut per part d'uns magistrats de qui me n'estlviaré els adjectius que els escaurien; davant de tot això, la reaparició de Pere el Gran perquè hi posi ordre és d'allò més oportuna. Llàstima que darrerament no estigui gaire bo de salut.


diumenge, 22 de novembre del 2009

ÉS QUAN T'ESCOLTO QUE HI VEIG CLAR...

...i quan llegeixo l'esplèndida entrevista que et feia ahir Bibiana Ballbè a la contraportada de l'Avui (http://paper.avui.cat/article/ultima/178200/josep/punti.html) perquè les meves de diòptries, Josep, es mantenen estàtiques (com l'home pauribià). I no sóc encara prou curt de vista però sí prou boig (menys que tu probablement) per demanar a crits la teva reaparició amb la teva banda que ara, els teus "suposats" hereus volen revifar amb unes versions que, com sempre mai no s'aproximaran a l'esssència d'allò imitat. I això no vol dir que no tinguem bons músics al nostre país però falta aquell punt d'originalitat en les lletres (amb permís de Sant Quimi!) que escrivies tu i els de la teva troupe.


Umpah-Pah és immortal!




dissabte, 21 de novembre del 2009

ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES o QUE SANT PERE S'ESPERI ASSEGUT


Però s'assembla més a la mare (la Birkin). Del pare (Gainsbourg/Gainsbarre) em sembla que només n'ha heretat les orelles. De la mare la llengua, la tradició del genuí pop anglès, la classe i sobretot, la bellesa física. I heus ací el primer senzill del seu nou disc fet amb la col·laboració d'un altre mestre de mestres, aquell del tall de cabells diabòlic (http://www.youtube.com/watch?v=PbnRepWm6M0).

PERDONI, I AQUÍ QUÈ HI FARAN?


Aquest migdia amb una companya professora, hem vist com uns obrers esventraven a cop de piconadora un tram del carrer Mallorca (ai las, la nostra Barcelona permanentment en obres!). Doncs bé, just al darrere dels operaris hi hem pogut veure un ampli estol de jubilats (bàsiament homes) que que els agombolaven. Ja va sent un costum veure avis contemplant les obres (ara ja no juguen a petanca -o hi juguen menys-) i saber del cert que estan al corrent d'allò que es fa aquí, allà i més enllà. He respectat sempre molt els jubilats (el meu pare n'és i he vist plegar veles -laboralment parlant, entenem-nos- companys i companyes de feina) que, sabedors que tenen encara uns quants anys per endavant, es ben calcen les sabates de caminar i se'n van a voltar món. D'altres prefereixen no moure's gaire i fer vida d'ermità, instruir-se i conrear la seva immensa saviesa de la qual nosaltres els joves no acabem de fer-ne mai prou cas. El més curiós però és la rapidesa amb la qual se'ls activa el ressort tafaner a segons quins dels nostres jubilats tan bon punt passen a ser-ne. El meu pare forma part d'aquest col·lectiu, coneix totes les obres del barri (quina plaça estan perforant per fer-hi el túnel de la nova línia 9 del metro, a quin carrer canvien les voreres perquè la gent gran fa massa temps que hi caminava malament, quina botiga han desmantellat per posar-hi un Cash Converters, etcètra, etcètera, etcètera -et aux armes-) i la meva mare ja fa temps (fa més de cinc anys que fa el bon vivant) que va rebatejar-lo com l'"arquitecte" de casa.
En aquest estat de coses, l'Ajuntament de Barcelona acaba d'estrenar un anunci extraordinari en el qual, amb respecte i de manera simpàtica i entranyable, es dóna veu als nostres savis barcelonins http://www.youtube.com/watch?v=5MfksoCmBiM; uns savis que han vist canviar constantment la nostra ciutat sense prou temps per assimilar-ne les modificacions i sobretot, sense prou temps per pair la desaparició del seus espais de joventut.

dimarts, 17 de novembre del 2009

GAINSBOURG, GAINSBARRE ET CAETERA


Journaliste: quel est votre héros de roman favori?

Gainsbourg: Charlie Brown


Journaliste: quel est votre musicien favori?

Gainsbourg: Mon cul


Journliste : quel est votre oiseau préféré?

Gainsbourg: L'hélicoptère.


Journaliste: quelle est votre couleur préféré?

Gainsbourg: La caca d'oie




Hi ha qui el veia com un pervertit, com un masclista recalcitrant i com un embriac oportunista que sabia estar en el lloc oportú, en el moment oportú i sempre envoltat de la dona més atractiva del moment. D'altres el veien com un pobre home, com un provocador sense classe, malgirbat i pudent i qui el veia com un dégueulasse sense suc ni bruc, sense la classe dels vieux chansoniers. I finalment, hi ha qui el veia com el gran provocador capaç de cremar un bitllet de 500 francs en directe a la televisió ("Això que faig és il·legal però jo ho faig") i quedar-se tan ample, d'acarnissar-se amb els "moteros" a Harley Davidson of a bitch, de fer trontollar les conviccions nacionalistes franceses amb la versió transgressora de La Marsellesa amb Aux armes et caetera i finalment, capaç d' aconseguir que un tema seu fos prohibit en països com ara Itàlia o Espanya pel fet que s'hi sentien gemecs orgasmàtics (Je t'aime... moi non plus).

Doncs del geni pòtol, brut, alcohòlic, transgressor i fastigós se n'estrena una pel·lícula biogràfica a finals del mes de gener de 2010 i ja en podem veure les primeres imatges. El més sorprenent de la pel·lícula, que recrea la vida de Serge Gainsbourg des de la seva infantesa al París ocupat pels nazis fins a l'assoliment de l'èxit i lapopularitat dels 60, 70 i 80 i el seu posterior declivi, és l'extraodinària semblança física de l'actor protagonista (Eric Elmosnino-a la fotografia-) amb el gran geni. Potser és una mica més prim, però ja us dic ara que si quan vaig ser a la Rue de Verneuil (chez-Can Gainsbourg) m'hi hagués trobat el senyor Elmosnino passejant-s'hi amb un cigarret Gitanes als llavis, ja us asseguro que m'hauria agafat un cobriment de cor. Mireu vosaltres mateixos el trailer de Gainsbourg (vie heroïque) i sabreu de què us parlo.





Adjunto també tres videos d'allò més provocadors ( hi incloc el seu gran i més polèmic tema).









dissabte, 14 de novembre del 2009

VERSIONS


Després de fer maratonianes sessions de correccions i de caminades amunt i avall per mantenir la meva peculiar silueta de nyicris, m'amorro de nou als videoclips del You Tube. Ara em ve de gust amarar-me de versions (d'allò que el món anglòfonament globalitzat de la música pop-rock en diu covers) i hi trobo dues peces curioses: la primera dels Keane versionant Pulp (amb una sabata i una espardenya, tot sigui dit) i la segona dels grans Franz Ferdinand en un duet electritzant amb Elly Jackson (dels La Roux) i versionant Blondie.






dimecres, 11 de novembre del 2009

LA VIDA OCIOSA


Aquest migdia, abans d'anar a treballar, mirava l'entrevista del "TVist" que li feia Elisabet Carnicé a Jordi Ríos (l'imitador de John Cruyff, Sergio Ramos o Ferran Monegal al Crackòvia i al Polònia). Trobo que aquest senyor és un còmic tan immens com els grans Oriol Cruz, Pep Plaza o Carlos Latre. No obstant, no puc evitar que, en contemplar-lo sense mquillatge el meu cervell n'associï la cara amb la d'un individu donat a la vida reposada i mandrosa. M'explicaré. Sovint relacionem la gent del món de la faràndula amb el món de la vagància i ens omplim la boca dient que caram, aquell paio sí que viu bé; només treballa dos dies a la setmana i de ben segur que es lleva a quarts d'una (fixeu-vos que pressuposem una cosa de la qual no podem estar-ne segurs a menys que coneguem el personatge en qüestió!). No sé si el senyor Jordi Ríos es lleva a quarts d'una quan no fa de l'altre jo del seleccionador català i si és mandrós o no (avui al "TVist" deia només que li agrada molt llegir al vàter). En tot cas (i sense fer cas de les meves primeres impressions) tant és, no us sembla? Mentre faci bé la seva feina rai! Jo personalment sóc del club dels "antimandrosos"; entenc que hi hagi gent a qui li agradi això de ben ajeure's al sofà i deixar que les hores passin amb dolça galvana sense fer absolutament res, però jo no em sé estar quiet; m'he de bellugar d'un lloc a un altre, he d'anar fent coses i sobretot he de tenir el cap ocupat per sentir-me útil. No em sé estar massa estona sense fer res, què voleu que us digui.

En fi, que visca l'ofici del no fer res, de la vida ociosa però senyors, avall el parasitisme! No em feu com aquest senyor que canta a aquest parasitisme i, permeteu-me dir ,a aquesta gran dosi de barra del protagonista de la lletra que diu que li sap greu però que només té dos peus i que no li demanis gaires impossibles (impossibles per ell esclar!). El músic és en Thomas Fersen, un cantautor francès que aquí pràcticament no es coneix. Aviso que tant la música com la lletra de les seves peces són molt fluixetes però, aquesta cançó en especial (vulgar fins a l'extenuació) només podia ser d'aquesta manera si es té en compte allò que diu la lletra (que també anexo).


PD: per qui no entengui el francès, feu-vos-la traduir i no us hi emprenyeu massa! (ja aviso que la lletra és dolenta, però repeteixo, no podia ser de cap altra manera).




dissabte, 7 de novembre del 2009

AU, ESTIGUI BONET EH!


Un company que va estudiar amb mi a la universitat penja al facebook aquest comentari extraordinari: Una sitació estranya és quan dues persones que van caminant en direccions oposades, es veuen de lluny i pensen en què es poden dir quan es creuin. Tens 15-20 segons per pensar si t'hi pares a xerrar, si li dius "hola" o bé "adéu" (perquè de fet, qui marxa i qui ve?) i tot plegat acaba amb una salutació aixecant el cap i dient: "Ei...". Sàvies paraules! A qui no li ha passat mai! Podríem perfilar quins tipus de salutacions fem depenent de si amb aquell que saludem hi tenim gaire tracte o no. Per tant, podríem establir la següent tipologia:


1. Diem "ei..." a aquell que coneixem del barri de fa anys i panys i amb el qual mai no hem iniciat un apropament a fi de conèixer-nos. També pot tractar-se d'un excompany de l'escola o un conegut de la feina amb qui no tenim tractes sigui per la raó que sigui.


2. Diem "Ei...bon dia", "bona tarda" o "bona nit" al veí amb qui xerrem de tant en tant però amb qui tampoc no gosem sincerar-nos i a qui en saludar, sempre fem una mirada de biaix mentre pensem que un dia li direm que ja n'estem fins al capdamunt que ens tiri l'aigua al damunt quan rega les plantes o que el seu gos o el seu nen (o el seu gos i el seu nen) baladregen com si els estiguessin escorxant.


3. Diem "Ei...hola, com estàs?" a aquell excompany d'escola, excompany de feina, exalumne, etc. amb qui tenim certa confiança i a qui li preguntem, després de dir-li estúpidament que què fa aquí, com li va la vida, si estudia o si treballa i què fa (són les preguntes típiques de compliment a les respostes de les quals no parem mai l'atenció que l'altre voldria).


I món a part són els amics a qui pareu i fumeu la tabarra amb l'exteriorització de totes les vostres neures i terrorrs interiors.


Això de saludar o no és tot un món. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona propera però fins cert punt (per exemple, amb els alumnes. Entre ells i jo sempre hi ha molta confança i "molt bon rotllo" però un cop s'acaba la classe tothom cap a casa i ja en guaitarem un altre dia). Al bloc de pisos on visc hi tinc uns veïns, diguem-ne que especials, amb els quals no m'agrada pujar a l'ascensor (si els veig de lluny que van cap a l'edifici, alenteixo el pas i m'espero a la cntonada. Si per contra sóc jo qui va al davant i els noto al meu darrere, no m'ho penso dos cops i, esperitat, enfilo escales amunt). Al meu bloc de pisos hi tinc a tall d'exemple:


1. Un tipus alt i fort com un armari que no saluda mai o bé que l'únic que fa és com en Chygrinsky del Crackòvia, és a dir Grrrrrraaaauuuu!!! (això sí, amb una veu molt més greu) ah... i fuma a l'escensor el paio!


2.Un matrimoni la dona del qual no s'afaita el bigoti i gasta un "pandero" colossal i l'home del qual du unes ulleres que almenys tenen quaranta anys d'antiguitat i que li ressalten una cara de programador informàtic extraodinària. Per cert, el fill que tenen és rebeco rebeco; es fa uns farts de plorar impressionants. Em sembla que des que va néixer no ha parat de plorar i això que ara ja deu tenir tres o quatre anys (quins pulmons nano!).


3. Un matrimoni amb cara de garrí que a l'ascensor només parlen del temps, del Barça i diuen que que campeón (sí, sí, em diuen campeón! a mi que d'aquí un parell d'anys ja seré com Mister Proper!), vámono a comeh! I això cada dia igual, utilitzant les mateixes paraules!


4. Una dona entranyable que també indefectiblement quan som dins l'ascensor encara ara, als 31, anys em preguta que què, com va la universitat noi?


En fi, que ens estem tornant uns antisocials i uns feréstecs recalcitrants!


divendres, 6 de novembre del 2009

FINS A L'ESCUDELLA!


Dies enrere ho comentàvem amb els companys de la feina: tots diem que dels programes de "teleescombraria" no volem saber-ne res però també tots sabem qui són la Belén Esteban, la Pantoja i en Paquirrín (principalment perquè alguna altra cadena de televisió o bé algun amic o familiar acaba tard o d'hora parlant-nos-en). L'últim freak-paràsit de la graella televisiva el descobreixo gràcies a l'Oriol Cruz, el genial imitador de l'Iniesteeeeee! del Crackòvia i a un company de la universitat que me n'enllaça un vídeo al Facebok. Es tracta d'un grillat passadíssim de voltes que es veu que presentava un concurs d'aquests que et fan endevinar noms d'allò més inverseblants i amb els quals van marejant la perdiu perquè al final no l'encertis de cap de les maneres humanament possibles. Doncs bé, m'expliquen que aquest pájaru va ser a la ratomàquia del Gran Hermano (que diu en Monegal) i que quan parla en castellà deixa anar un accent català que fa tombar d'esquena.


He de reconèixer que aquest pobre home em fa certa gràcia (dins del patetisme que desprèn tot ell, entenem-nos!). Tot i que... jo li recomanaria que posés la boca al seu lloc original i que sisplau, fes el favor de cordar-se la camisa, que no som a Miami beach!


dimarts, 3 de novembre del 2009

SOM I SEREM GENT HOLANDESA


Ahir vam saber que Johan Cruyff serà el nou seleccionador de l'equip català de futbol. A fi de fer-lo un català més, proposo que:


-Com a bon filòsof que és, li fem llegir l'obra completa de Ramon Llull.


-Li fem saber que en català fem distinció de gènere (això per quan li vingui de gust llençar-se a la piscina amb això de l'idioma perquè ell, que ve de nord enllà, no ha de tenir problemes a l'hora de capir els intríngulis del nostre idioma!) i que per tant no ha de dir (adapto les seves genialitats al català): "Els jugadors tenen EL pilota" sinó "Els jugadors tenen LA pilota".


-Que no pot treure's frases fetes inexistents de la màniga com ara que Un palomo no hace verano (que en català correcte hauria de traduir-se com ara "Un colom no fa estiu") i que en tot cas, per aquesta expressió trobem l'equivalent en allò del "una flor no fa estiu".


-Que les paraules que duen una "c" al mig han de pronuciar-se amb so de ca [k] o bé amb so d'essa sorda [s] i que per tant, no prodrà dir: "dezisió" (amb el so de zeta castellana) sinó "decisió" amb so d'essa sord.


-Que, tenint en compte que fa anys que viu a Catalunya, hauria de poder dir d'una tirada l'embarbussament dels Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat tot tenint en compte la qüestió de no enviar a paseig el gènere dels noms.


-Que cal que s'aprengui "Els Segadors" i que, un cop a l'estadi, el brami ben fort fins a esgargamellar-se i fins que li surtin els ulls del cap.


-Que cal que fumi la gavardina al foc i s'abilli amb el vestit típic d'hereu català amb barretina i espardenya de set vetes incloses.


-Que assisteixi sovint al Concert de Sant Esteve al Palau de la Música (ara que el principal inquilí fa oposicions per entrar a la garjola) i canti "El Cant de la Senyera".


-Que pugi sovint a Montserrat a fer petons a la Moreneta.


-Que incorpori a la seva dieta els calçots, el pa amb tomàquet, les seques amb botifarra i la crema catalana.


I que...


-Fumi un cop de puny a la taula per reivindicar l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes perquè aquest teatre nadalenc de cada any ja fa massa temps que dura.

dilluns, 2 de novembre del 2009

UN ALTRE ANIVERSARI ESTEL·LAR


Aquest any també en fa quaranta d'aquesta odissea espacial. Quin plaer anar repassant els discos d'aquest home sempre avançat al seu temps; teniu permanentment la sensació que no para d'innovar i que cada disc és diferent i més avantguardista que l'anterior (tot i que ara fa sis anys que no piula).





diumenge, 1 de novembre del 2009

NO PARLEU AMB EL CONDUCTOR o WINSTON SMITH LIVE IN LA RAMBLA


Fa un parell de dies passava amb una companya de feina per la zona del final de la Rambla just per davant del Centre d'art Santa Mònica. Tots dos havíem d'agafar el metro a Drassanes per anar a fer classe a dos llocs diferents. Devien faltar uns cinc minuts per les sis i ens va sorprendre veure al bell mig del carrer una massa de gent embogida abillada amb samarretes de colors i que que gesticulava i es movia d'una manera del tot mancada de raó. "Potser deuen estar filmant un anunci" vam comentar (hi havia càmeres). No és la primera vegda que ens trobem amb aquesta mena de concentracions en aquesta zona de la ciutat (la meva companya i jo fem la mateixa ruta dos dies a la setmana). A les ja de per sí innates efervescències i tragins de la Rambla (estàtues humanes, turites suecs, individus que s'hi passegen com Déu nostru sinyó els va portar al món, camells i prostitutes) ja hi hem vist aterrar-hi policies, músics, actors i directors de cine, càmeres, fotògrafs i periodistes. Allò però era diferent: què collons feien aquells energúmens cridant al mig del carrer com si els estiguessin escorxant mentre brandaven els braços cel amunt? Doncs es tractava d'una performance cultural, un espectacle més de la nostra Barcelona in que ens estan pintant darrerament (tot això, si voleu que us sigui sincer, d'in no en té res. Ho dic perquè quan viatges una mica a l'estranger te n'adones realment de què és de veritat estar in sense fer el ridícul). Això de la performance ho vaig saber però més tard (la meva companya i jo vam ser a temps de submergir-nos tot esparverats a les profunditats del metro al moment precís que l'èxtasi col·lectiu començava a xarbotar), concretament quan a l'Ànima, del Canal 33, la Bibiana Ballbè, en Toni Puntí i en Jofre Font ens explicaven què representava tot aquell sidral. Doncs bé, es veu que dijous, més de 500 joves es van trobar al final de la Rambla per muntar una performance amb la qual s'inaugurava el festival de cultura i creativitat digital Artfutura que precisament s'acaba avui diumenge. Divendres, La Vanguardia deia que Más de 500 jóvenes participaron en un acto dirigido a través de internet con el objetivo de divertirse; qui redactava l'article però, va deixar-se un gerundi al final de la frase: molestando. La notícia del diari també ens deia que aquesta canalla, la majoria dels quals no superaven els trenta anys i que havien estat convocats a aquest emplaçament a través del Facebook, havien d'obeir a unes ordres que els donava un Gran Germà a través dels auriculars dels mp3 que duien al damunt. El dia anterior en Jofre Font, que va anar a cobrir l'acte per l'Ànima, també ens descrivia la bogeria col·lectiva amb tota profusió de detalls. Es veu que el paricipants a l'acte, submisos a toc de pito als decrets del Gran Germà, s'havien de posar a saltar, ballar, llençar globus, abraçar-se o a simular cops de puny i plantofades d'aquelles que el soroll de les quals el feu amb les mans. Fins aquí tot bé: si volen fer el pallús que ho facin entre ells si això els diverteix (ara poser més d'un em considerarà un amargat. Em sembla just). Ara, que als altres ens deixin fer la nostra (és allò del "No molesteu el conductor"). Jofre Font va dir al programa del canal 33 que en certs moments, el Gran Germà (que per cert em va semblar entendre que es tractava del periodista musical Bruno Sokolowicz) ordenava que els paricipants a l'acte havien en cert moment de xocar les mans amb els turistes que passaven o abraçar els gossos que eren passejats amb tota tranquil·litat pels seus amos. Aquesta darrera imatge ens va ser servida per les càmeres de tv3; vaig poder veure com tres o quatre energúmens s'abraonaven al damunt d'un pobre ca que, atemorit a causa de la violència amb què se li presentaven aitals individus i tot veient-se encerclat per tot arreu, maldava sense nord per desfer-se de la corda que li lligava el coll i poder marxar esperitat (em sembla que jo si hagués estat en la seva situació li hauria ben mossegat la cama al que li hagués vist més cara de gilipolles i amb les ulleres de pasta més grosses). Doncs bé, la festa senyors fashions està molt bé sempre i quan no molestin els altres i més si tenim en compte que pel carrer hi passsa gent que probablement en aquells moments va a treballar o que senzillament està treballlant (no em vull ni imaginar què hauria passat si de cop i volta a un d'aquells xicots o xicotes, sota els decrets del Gran Germà, se li acut de parar un taxi i començar a fotre-li calbots al taxista mentre un altre li comença a prémer la botzina de manera incontrolada. O si a un altre se li acut agafar-li l'escombra a un treballdor de "Barcelona Neta" i s'hi posa a ballar com si estigués a la gran sala de la mansió de Don Fabrizio Salina a Il gattopardo). Jo sóc el primer de desmelenar-me quan surto de parranda (els amics més íntims saben com puc arribar-me a transformar) però les meves "sortides de mare" sempre afecten als meus companys isi en són ells les víctimes directes, he procurat com a norma no faltar-los mai al respecte que prou fan per aguantar-me les sonadures i no enviar-me a passeig.

La cronista de La Vanguardia acabava el seu article dient que l'èxit de la convocatòria de l'acte de promoció de l'Artfutura havia estat un autèntic èxit (com també ho havien estat altres performances organitzades amb anterioritat arreu del món) de participació i que molta gent destacava que tot allò havia estat molt divertit. Algú fins i tot deia que (cito textualment): Creo que es una gran idea movilizar a la gente para reivindicar el fin de esta sociedad estancada. Esclar, una societat estancada, avorrida i amargada com ara jo que no entenem la "diversió de la Barcelona moderna". Potser convindria posar-se tots plegats al lloc del conductor no creieu?

diumenge, 25 d’octubre del 2009

AMB UN FLABIOL SONANT


Fa temps li vaig sentir aquesta expressió a Josep-Lluís Carod-Rovira i a hores d'ara encara tinc dubtes de fins a quin punt és gaire normativa en català. Si ens atenem purament al significat de l'expressió "anar-li al darrere amb un flabiol sonant", independentment de si en utilitzar-la fem un calc d'alguna altra llengua, hem d'entendre que ens referim al fet de seguir algú o alguna situació a cegues, és a dir, sense pensar. Així és com m'he pres últimament la música (fixeu-vos que aquest mes no paro de parlar-ne ja sigui per un all o per una ceba) al darrere de la qual hi he anat tocant tant el flabiol que en certes ocasions les peces que escoltava m'han submergit fins a cotes impensables en un mar de pensaments assimilables a les pròpies experiències vitals (a tall d'exemple, puc dir que estic començant a emmalaltir amb la peça d'aquest grup escocès http://www.youtube.com/watch?v=O3CkfvYMCWM de pop que Jaume Subirana em va fer descobrir a través de la lectura del seu blog); però d'això en parlaré més endavant, això serà després (que diu en Molina postís). Aquest embruix que exerceix sobre mi la música em porta a vegades a enganxar-me a peces mítiques com ara aquesta: http://www.youtube.com/watch?v=eYwKGDe7AnQ de sonsònia encomanadissa però amb lletra carrinclona i fins i tot ofensiva (i amb raó) per molts col·lectius (Some people call me the space cowboy/some call me the gangster of love). En d'altres ocasions aquestes consideracions arriben a convertir-se en una arma de doble tall que fa que no sigui mai al lloc adequat. Per exemple, ahir a la nit, per comptes d'anar a veure un alumne italià amb qui tinc molt bona relació i que punxava en un bar de Ciutat Vella o bé, en comptes d'anar a sentir el gran Nick Cave a l'Aliança del Poblenou com llegia fragments de la seva nova novel·la La mort de Bunny Munro o com entonava peces com el seu darrer gran tema: http://www.youtube.com/watch?v=7kV5XkBQsKU, donques jo era en un concert acústic al bar Elèctric de Gràcia que em va deixar més aviat fred (els meus apreciats companys músics que llegiu això perdoneu que opini d'aquesta manera; no em refereixo a la tècnica musical que gastaven els músics d'ahir -òbviament el fet de no ser jo músic no em permet parlar-ne de manera crítica- sinó a la impressió que em van fer i, què voleu que us digui, ho tinc massa sentit allò que feien aquells tres xicots!). Sort que ahir la companyia, com sempre era més que excel·lent.

En fi, que com de costum (i ara tinc al cap Nick Cave) els grans esdeveniments musicals m'enganxen amb els pixats al ventre i quan em disposo comprar entrades per anar a veure un tòtem ja no en queden. Conclusió, que encara em falten molts cursos de solfa per encertar la melodia adequada del flabiol.
PD: Acaba de sortir. Aquesta (entre d'altres) sí que és una obra mestra per la qual val la pena perdre el món de vista. Caldrà estar alerta per quan el cantautor francès Benjamin Biolay vingui a mostrar-nos altre cop a Barcelona la seva sofisticació musical. De moment, aquí tenim la peça més emblemàtica del seu nou disc, La superbe.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

LA MILLOR

Once I wanted to be the greatest,

no wind or waterfall could stall me.

And then came the rush of the flood,

stars at night turned deep to dust.


The greatest; Cat Power




Un amic de tota la vida, de bon paladar per la bona música i de tècnica depurada al baix, em comentava que un angelet de veu melodiosa i seductora va passar per un estudi de gravació d'el Masnou on solen anar a enregistrar-hi els discos els grups d'ara de música en català. Em diu que l'angelet de veu melodiosa va asseure's al piano i es va posar a tocar i a cantar amb certa desesma. En acabar, va aixecar-se amb tan mala sort que va ensopegar de manera absurda i va lesionar-se en un dit de la mà. Ai las! l'angelet d'ales pansides, la tristesa, el dit a can pistraus... perdoneu, però jo crec que tot i lesionada, aquell dia, Cat Power va continuar sent The greatest perquè la bellesa que desprenen aquesta mena d'éssers celestials ni els vents, ni les cascades (com diu ella mateixa) ni els pianos salvatges la poden abatre.



dissabte, 17 d’octubre del 2009

I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT (PRÒRROGA I PENALS)


Dies enrera, Terry Gilliam deia que amb motiu de l'homenatge que se'ls preparava als Monty Python per commemorar el quarantè aniversari, només esperava que ell i els seus companys de batalles no s'adormissin ni els caigués la bava en públic (a causa de l'elevada adat que gasten. No n'hi ha per tant senyors!). Doncs bé, dijous va ser el "gran homenatge". Els enfants terribles de la BBC van ser reunits a Nova York i van sotmetre's a un seguit de preguntes per part dels assistents a l'acte. A continuació es presentava un documental sobre ells i la seva trajectòria: Monty Python: Almost the truth (The Lawyer's cut).


De l'acte cal destacar-ne tres coses amb especial atenció:


1. La genial sortida de John Cleese en l'instant en què va dir que el moment més ridícul de la seva vida va ser quan en certa ocasió, va anar-los a veure la reina i van caure-li els pantalons (ai Joan, si sabessis a quants ens agradaria haver pogut ensenyar el cul a un monarca!).


2.El just record a Graham Chapman (mort l'any 1989) del qual van plantar-ne una figura de cartró a l'escenari (no deia res però almenys hi era en fotografia).


3. I la injusta no-aparició a dalt de la palestra de les dues actrius de la banda: Carol Cleveland i Connie Booth. Senyors de l'organització, aquí van fallar!


Adjunto un vídeo de la festa. Segurament a John Cleese, Terry Jones, Terry Gilliam, Michael Palin, Eric Idle, Carol Cleveland i Connie Booth a aquestes alçades de la pel·lícula (mai millor dit) això dels homenatges els deu semblar cosa de per riure, però pels que en serem fans in secula seculorum ens serveix primer, per recordar-los un cop més; segon, per agrair-los com ens van fer arribar a fer pensar i a ser crítics amb tot i tercer, per contradir a Terry Gilliam; perquè de baves i de badalls per part dels pythons ni jo, ni segurament els afortunats assistents a l'homenatge no n'hem vist cap.


THANK YOU GUYS!




dimecres, 14 d’octubre del 2009

UN TUPÈ, UNA VEU, UNA PERSONALITAT I DIVERSOS ESTILS...


...concentrats en aquesta sola dona d'estètica trendy en ocasions i llampant i extravagant en d'altres (quan li agafa la vena techno). Laroux és eminentment un grup de techno-pop en la línia de Pet shop boys però darrerament s'han apuntat a fer versions unplugged dels temes del seu primer disc homònim tot aprofitant la dolçor de la veu d'Elly Jackson. Vaig descobrir-los en un programa del canal 33 i vaig enganxar-me al seu primer senzill de nom In for the kill (sobredosi de techno elegant per parar un tren). Fart de tant "txumpa-txumpa" vaig trobar tot remenant pel YouTube aquestes dues versions de l'altra gran peça de la banda, Bulletproof. La primera es deslliga un pèl del so més techo i potencia la veu de Jackson mentre que a la segona ens presenten un duet que es recreen amb uns patrons rítmics d'allò més funky a les guitarres.


Enjoy it, again!





dissabte, 10 d’octubre del 2009

CAL LLEGIR STIEG LARSSON? o EL CONTE DEL FANTASMA


Doncs home, què vols que et digui! Jo l'he llegit i tampoc no et perds res de l'altre món. Passa bé, no dic que no, però no és alta literatura que diguem oi? Hi ha cert intríngulis, això sí. En fulano, l'altre dia em diu que no, que jo no el penso llegir cago'n Déu! que sembla que s'acabi el món amb en Larsson de la punyeta! i jo que li dic que sí fulano, que sí, però això ha passat sempre; que tots, qui més qui menys, hem anat traginant al metro el best seller de torn en un moment o altre i que... què coi! que n'hi ha de bons d'aquests volumots! I en fulano, tretzener, que m'engalta que au passa avall, no em crec que em diguis això tu que has llegit les delícies més fines de la literatura universal; bé vaja, et feia més gurmet, xicot! I jo que li rebato que sempre em fas el mateix i que en García Márquez també és un supervendes! I ell que sí, que sí, que no m'expliquis sopars de duro i que bé, que jo no et dic que aquest paio no sigui bo però ara no em ve de gust llegir-lo.
I així, ben bé mitja hora, no t'enganyo. I jo que no sé mai què he de fer perquè entre l'un que només llegeix els clàssics i l'altre que només llegeix les novetats... I ara, aquí al sarró, hi duc la nova d'en Soler, aquesta del Companys que l'altre dia la veïna em deia que quina ximpleria fer anar en Companys al 2015 amb una màquina del temps i jo que bé dona, però és que és una novel·la i en això consisteixen aquest tipus de textos, en saber distingir que el que s'hi explica és ficció pura i dura: I ella que no, nen, que no; que tu per moltes tables que tinguis en això de la fiuouogia, al fin i al cabo no hi éres quan ens van pelar en Companys i això de barrejar un home que ha existit en un context irreal no es fa; hombre ya! I jo que penso que perquè em surt amb aquestes ara aquesta cotorra (allò de l'una guerra havies d'haver passat, tu!) que perquè em barreja naps amb cols però també que deixem-ho córrer pobra dona i que com és possible que la gent continuï ofenent-se d'aquesta manera cada cop que fem sàtira política en aquest país.

Doncs sí sí , és un no parar. L'altre dia també, aquell company de la feina que va i m'engalta que és massa sensible amb aquest tipus de novel·les i que no puc llegir certes escenes perquè és que m'angoixa això de les violacions i la violència gratuïta. I jo que li dic que refotre! primer llegeix-los els llibres i després ja m'ho diràs! Iell, que no, que no que m'ho prendria massa a la valenta!

Ah, i no t'ho perdis; ahir, tot remenant entre articles i ressenyes a Internet sobre la famosa trilogia, vaig a petar al blog d'un tio sonat que té la barra de fotre-s'hi en portada, egòlatra com ell sol, una foto amb un llum al front. Quin il·luminat, mai millor dit! Doncs aquest paio, el blog del qual ha titolat "Ara buc" o "Ara vull" o què sé jo, va i m'escriu no sé què del Larsson, que no sé qui li ha dit que els best sellers són un cagarro i que una dona li ha comentat que li semblava que fer fer a en Macià (o era a en Commpanys?) un viatge en el temps amb algú de Polònia, no era respectuós. Ai, no em facis cas que parlo de memòria.


Per cert, per on vas tu d'Els homes que no estimaven les dones. És que ara no sé si l'acabaré.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT (i 2)


I més coses, i tant! Moltes més coses van ser els Pythons. Ens sorprenia veure, tot fent ús de l'humor de l'absurd, un John Cleese transvestit de venedora de gelats amb un ocellot a la safata (AAAALBATROSSSS!!!) mentre, in media res, un home amb armadura se li acostava i li ventava un cop de pollastre de plàstic al cap. Ens sorprenien els Python quan a Els cavallers de la taula quadrada ens escapçaven sense avisar el final de la pel·lícula, quan s'atrevien a acabar The life of Brian (La vida de Brian) amb la imatge d'una muntanya amb una estesa de gent crucificada que cantava allò de Allways look on the bright side of life http://www.youtube.com/watch?v=1loyjm4SOa0 (com devien emprenyar-se els capellans!) o quan, en la mateixa pel·lícula escenificaven una lapidació que protagonitzamen els Python transvestits de dones i transvestits d'home per segon cop (tres transformacions en una!) http://www.youtube.com/watch?v=ZNeq2Utm0nU. I sobretot, continuava sorprenent-nos la seva crítica social, la seva mala llet i la provocació a The meaning of life (El sentit de la vida) i que ja entreveiem a la sintonia mateixa de la careta de la pel·lícula amb les brutals animacions de Terry Gilliam i el talent musical d'Eric Idle http://www.youtube.com/watch?v=7DA2MKuI6fs. I ens deixava clavats a la cadira la crítica a l'absurditat de les religions pel que fa a la concepció dels fills http://www.youtube.com/watch?v=ifgHHhw_6g8&feature=PlayList&p=6C8F17B87C70A6A4&playnext=1&playnext_from=PL&index=66



Fa uns deu o dotze anys que Quim Monzó parlava en un programa de literatura del Canal 33 d'aquell sketch del partit de futbol dels filòsofs que, tot atenet-se l seu ofici, no sabien si fer gol o no http://www.youtube.com/watch?v=QslXTuhQUCY . A partir d'aquí ja vaig haver begut oli i vaig fer-me tan malalt dels Python que conjuntment amb Pere Calders van bastir les bases de les meves carallotades habituals. I és que aquesta gent em van ensenyar que es podia fer broma amb els "tòtems" i amb els polítics i intel·lectuals d'un país, que allò agradava a la gent i tocava els nassos als peixos grossos. Llàstima que al nostre de país això no s'acabi d'entendre.


I FA 40 ANYS, UNA COSA COMPLETAMENT DIFERENT


Cinc d'octubre de 1969. La BBC entrava a casa dels ciutadans anglesos amb unes imatges d'un home que, tot esparrracat i barbut, sortia de mar endins per, un cop la platja, adreçar-se a la càmera i dir amb veu cavernosa: It's... A continuació, la veu en off de John Cleese deia amb una sòbria modulació britànica i damunt d'uns dibuixos animats d'unes roses que creixien ufanoses allò de: Monty Python Flying Circus http://www.youtube.com/watch?v=T7jTC_V8sZQ. I d'això ja fa quaranta anys! Quaranta anys ens té la criatura! Quaranta anys de la irrupció d'aquests sis genis de l'humor de l'absurd (John Cleese, Graham Chpman, Eric Idle, Michael Palin, Terry Jones i Terry Gilliam), quaranta anys de la irrupció d'uns còmics que havien de posar potes enlaire el món de la comèdia no només a la sempre conservadora Anglaterra sinó també a tot Europa, quaranta anys de la irrupció de l'humor més transgressor i insolent, quaranta anys doncs de la irrupció dels pares de centenars i centenars de còmics actuals (La Trinca-dels primeres hereus al nostre país. Alguns dels seus gags del seu No passa res era calcat-, El Tricicle, Andreu Buenfuente, Toni Soler i Polònia o Tip y Coll, Faemino y Cansado, Pablo Carbonell, Gran Wyoming, etc. a l'Estat espanyol).

Dels Pythons ens sorprenia el seu humor atrevit, intel·lectualitzat (recordem que la meitat dels components del grup havia estudiat a Oxford i l'altra meitat a Cambridge) carregat de referents literaris i històrics i tot servint-se de l'acudit ràpid i directe amb un guió carregat de jocs de praules. Dels Pythons també ens sorprenia la seva modernitat, una modernitat que era el reflex d'un Londres en ple hippisme, un Londres que reclamava les noves llibertats, la lectura, els drets de la dona, la fi dels conflictes bèl·lics, l'atac a la classe política (feia un any del maig francès), etc. I ens sorprenia (als que ho vam veure més tard per raó de no haver nascut encara-) la qualitat de les imatges que, a finals dels 60 ja eren en color i amb una nitidesa sorprenents (Televisió espanyola, encara a les cavernes franquistes emietia en blanc i negre).


I dels Pythons, em diu la gent de la seva generació que la sèrie no va arribar fins molt més tard; de fet, fins que a Anglaterra ja se sabien pràcticament de memòria el primer llargmetratge Monty Python and the Holly Grail (Els cavalers de la taula quadrada i els seus seguidors bojos. 1975). Sort que "el gran porc" que deia Pere Quart, finalment va morir i Monty Python Flying Circus es va poder veure al nostre país (més val tard que mai!).

De tots els esquetxos de la sèrie n'he triat dos: el del lladre venedor d'enciclopèdies i el dels crits i tons de veu a la comissaria. No són els més coneguts però cal tenir-los presents. Adjunto també una pàgina meravellosa, els guions de la sèrie SENCERS!


Enjoy it!








divendres, 2 d’octubre del 2009

WOODY ALLEN I L'ANT


Avui que Woody Allen estrena nova pel·lícula als nostres cinemes, trobo una perla de quan l'home de les mil una neurosis feia monòlegs a la televisió. Au, entomeu-la!


dimecres, 30 de setembre del 2009

VOLEU FER EL FAVOR D'AGAFAR EL TELÈFON!


Recordo que fa uns anys (quan encara estudiava) amb un grup de companys malalts de lletra, parlàvem al bar de la universitat de com n'era de maleducada la gent al teatre. Recordo que davant meu hi tenia dos autèntics gurmets de la bona cuina escènica. El primer no entenia com era possible que la gent parlés en veu alta i sense cap mena de vergonya en plena representació ("Ei, que el veus? És en Benet de Ventdelplà! Sí tia, aquell que està tan bo!" o bé "Hòstia puta! en Manel Barceló fent de capellà, nen!". En definitiva, un autèntic mercat de Calaf) i l'altre ens explicava que en una obra va veure com l'actor Toni Sevilla (en Paco d'El cor de la ciutat), tip de la xerrameca dels parroquians, va decidir girar-se per dir-los que fessin el favor de callar (com deia l'exmolthonorable). No m'ho podia creure. Tan avall havia caigut el públic assistent als nostres teatres que els actors haguessin fins i tot d'aturar les representacions per cridar l'atenció al personal? Doncs es veu que sí.
Fa anys que aquest tema es converteix cada vegada que vaig al teatre en objecte de conversa amb els companys quan després de l'obra anem a sopar o a fer un tanto i... què voleu que us digui, ja començo a estar cansat de queixar-me sempre del mateix. Als anys vuitanta i noranta, sabies que aquesta mena de comportaments només els teníem els adolescents (i m'hi incloc) que, cap de pardals com érem (sobretot els nois), només ens feia gràcia guipar de dalt a baix la formosor de gent com ara la Laura Conejero mentre baixava pati de butaques avall a El mercader de Venècia. Però ara no, tan maleducats són els adolescents com els adults i la gent gran.

Jo pensava que això a Europa ("on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!" que ens deia Espriu a Assaig de càntic en el temple) i als Estats Units no pasava pas, que on vas a parar! i que allà la gent és civilitzada. Doncs avui llegia una notícia El País que em feia empassar aitals pensaments. Resulta que Hugh Jackman (sí home, aquell de les urpes llargues d'X-men que és tan guapo!) també va decidir aturar la seva interpretació en una obra a Broadway per cridar l'atenció a un home del públic a qui no deixava de sonar-li el mòbil. Visiblement nerviós, l'actor australià li va dir: "Vols fer el favor d'agafar-lo" i encara:"Agafa el telèfon. És igual, ja ens esperem. Agafa el telèfon i llestos!", Jackman estava visiblement nerviós i amb raó. D'altra banda, es veu que a l'home del mòbil no se li va ocórrer que el més raonable era penjar i esclar, l'aparell va continuar sonant fins que qui trucava es va cansar d'esperar. Llavors, Jackman va prosseguir amb la seva feina.

Desconec si a Brodway aquell dia l'operari de so va descuidar-se de prémer el botó que diu allò de "L'espectacle és a punt de començar. Els agraïm que desconectin els seus telèfons mòbils i tots els aparells electrònics. Gràcies" com també desconec si realment el teatre disposava d'operari de so o de botó. En fi, deixem-ho córrer.


Jo ja fa temps que he assumit que no puc fer res contra la mala educació de la gent i que estirant-me els pocs cabells que em queden no solucionaré res. En el meu cas, quan estic fent una classe, sempre dic als meus alumnes que no cal que apaguin els mòbils però que sisplau els tinguin en silenci. Però alerta, també els dic que si aquest aparell infernal es posa a vibrar tot d'un plegat, que surtin de l'aula i que parlin lliurement, jo no hi posaré cap pega (avui en dia tothom es pot trobar al damunt amb una urgència laboral o familiar). Això sí, repeteixo, el mòbil a classe el vull mut (encara que hi tinguin de musiqueta l'himne del Barça). Tot i així, a les meves aules hi continuen sonant mòbils. És per això que entenc la reacció de Hugh Jackman (una sonsònia a un to massa alt de decibels a alguns alumnes i a mi personalment ens pot arribar a desconcentrar molt). No sé si a mesura que em faci gran se m'anirà fent més punxegut el caràcter; en tot cas, seguiré la pista de Hugh Jackman per saber si a casa seva sota el llit hi conserva les urpes afilades que abans us deia.