I per si no heu quedat prou satisfets, aquí teniu la versió en directe de La déclaration. Agafeu aire que la peça dura quinze minuts! (però caram, quins quinze minuts d'èxtasi!).
dissabte, 27 de febrer del 2010
dimecres, 24 de febrer del 2010
UNA DECLARACIÓ DE BELLESA
Faig una nova descoberta de música en francès. Aquesta gent es fan dir Debout sur le zinc i barregen diversos estils musicals http://fr.wikipedia.org/wiki/Debout_sur_le_Zinc. Quedo seduït per aquesta peça que enllaço més avall. Als comentaris de la gent hi ha qui entén la lletra com una cançó d'amor i hi ha qui diu que és un himne a la música. Certament, crec que no s'equivoquen. És una meravella musical que fa posar la pell de gallina.
diumenge, 21 de febrer del 2010
LES COSES CLARES I LA XOCOLATA DESFETA
Cada primer dijous de mes un home es dirigeix al carrer Petritxol de Barcelona amb el fi d'assaborir-hi una tassa de xocolata, el mític nèctar excels d'aquella zona de la part antiga de la ciutat. No obstant, tot just passar per davant del número disset del mateix carrer Petritxol (una botiga de paraigües), una noia jove i bruna atura al nostre home i li enfonsa un ganivet a la panxa després d'haver cridat que "Jo també sóc de Cassà de la Selva". Dos dies després, l'home es desperta a l'hospital; al costat hi té un policia que li pregunta si la noia que l'ha apunyalat reia mentre l'atacava. Punt i final. Fi de la història. Amb aquest argument mínim l'escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís basteix 123 narracions diferents que ens conten la història del pobre home del ventre perforat. Ja l'any 1947 Raymond Queneau, escriptor francès nascut a Le Havre, havia contat a Exercices de style de 99 maneres diferents les desventures d'un home que, a l'interior d'un autobús, es discuteix mb un altre viatjant. Si bé és cert que Joan-Lluís Lluís no fa res nou amb el seu Xocolata desfeta. Exercicis d'espill, no es pot negar que el seu nou llibre és un treball lingüístic i literari monumental. Vaig començar a llegir Queneau tard i en textos no tan coneguts com els d'Exercices de style. Quan vaig assabentar-me de l'aparició del nou llibre de Lluís, vaig decidir desempolsar els llibres del mestre Queneau, els vaig rellegir i vaig volar cap a la llibreria Jaimes del passeig de Gràcia amb l'objectiu de comprar (i devorar) Exercices de style (encara no el tenia. Pecat imperdonable!). Ara començaria a fer la feina com calia, començaria a bastir la casa pels fonaments. Amb la lectura de Queneau i de Lluís he arribat a emocionar-me i a sentir una autèntica estimació per les paraules. He gaudit com un nen amb les meravelles que ens permet la nostra llengua, amb la possibilitat de barrejar les lletres d'un mot per crear-ne de nous (amb sentit o sense), amb la possibilitat de moure les paraules a l'interior de la frase per crear significats nous i he gaudit també amb les connexions llengua-literatura i llengua-pintura que estableix Lluís en imaginar com haurien narrat la història de l'home apunyalat Ausiàs March, Salvador Espriu, J.V.Foix, Josep Pla o Enric Casasses i com l'haurien pintada Jan Vermeer, Joan Miró, Jackson Pollock o Miquel Barceló.
Recupero la crítica que Julià Guillamon va fer a Xocolata desfeta al suplement del dimecres de La Vanguardia el dia 3 de febrer. Discrepo bastant de la seva opinió però em sorprèn especialment el final de la crítica: Hoy, como en 1947, el lenguaje público está corrompido y una de las misiones de los escritores es rescatarlo a través de la inteligencia lúcida. Pero Xocolata desfeta está demasiado alejado de la vida real. Lluís está atrapado en su propio artificio y tiende a la retórica. En lugar de ofrecer breves catas de texto divertidas y esclarecedoras, se extiende innecesariamente. Vaja, en què quedem? el llenguatge públic està corromput, hi estem d'acord; per tant, les peces de Xocolata desfeta potser poden ajudar-nos a descorrompre'l no us sembla? Què vol dir que aquestes peces però estan massa allunyades de la vida real? Conclusió, que Joan-Lluís Lluís, preveient que el públic lector pot espantar-se amb aquests textos tan estrambòtics doncs potser hauria estat millor que no n'hagués escrit tants i que els que hagués fet haguessin pogut fins i tot arribar-se a confondre amb un article de qualsevol diari gratuït de tan vulgars com haurien pogut arribar a ser. Sorprenent!
No tinc la sensació que els textos de Lluís siguin pretensiososos i tan "allunyats de la vida real" com diu Guillamon. Si que és cert que el llenguatge que s'utilitza en algunes de les proses no es correspon amb el del carrer però en qualsevol cas, el registre utilitzat no és mai un registre en desús absolut; que en general, el pòsit de lèxic en gran part de la població sigui més aviat minso no vol dir que no hi hagi absolutament ningú que faci servir un vocabulari ric i variat en el seu dia a dia. A més a més, el que no es pot fer és per una banda dir que els escriptors han de procurar revifar les mancances lingüístiques de la població i al mateix temps deixar entreveure que si aquests escriptors ofereixen cert material lingüístic amb un mínim de solera molts dels lectors es perdran i tancaran el llibre. Dic tot això perquè he començat a proposar la lectura de textos de Lluís als meus alumnes de català i la resposta per part d'ells ha estat més que satisfactòria.
Xocolata desfeta. Exercicis d'espill no és només un treball de llengua immens sinó també un exercici d'estimació a la llengua brutal (i més en concret d'estimació granítica a la llengua catalana de la qual Lluís n'és un autèntic defensor). És un exercici d'estimació a la llengua fet des de la senzillesa i sobretot, des de la honestedat, clarament indissimulable en l'autor. Cal proposar llengua i literatura i cal saber vendre-les, ho dic per experiència: em trobo cada any amb gent que estudia català bàsicament per raons laborals (les seves feines els exigeixen tenir el nivell C de català) però tot i això, la meva obligació és (sempre respectant les necessitats laborals de cadascú) que aquells a qui venc l'amor per l'idioma arribin almenys a pensar que caram, doncs això no és tan terrible com ho pinten! i per fer això cal dedicació, generositat i sobretot, la honestedat abans apuntada. Tant de bo molts dels nostres escriptors demostressin aquestes virtuts de la mateixa manera com ho fa Joan-Lluís Lluís!
Enllaço una de les joies de Xocolata desfeta, escrita a base de monosíl·labs.
MONOSÍL·LAB
Un cop al mes vull llet amb suc bru al cor de l'urbs. Faig cap lla, mes no puc car ve un crit (ix prop del cau dels pals amb tel per dir no al moll). Un ser molt bell-du pèl llarg i fosc, un pic d'or al nas...- té un bram:"Ca...!", i no sé què més. Amb un ast a la mà em fot un cop al pap, i sóc mort.
Dos jorns més tard, nat de nou, sec en un llit de la Creu amb roig a dins. Prop meu, un brau cap, caut, diu ple de zel: "Eix ser té l'ull viu, quan fa mal?"
dimecres, 17 de febrer del 2010
MANS ENLAIRE!
Ara feia dies que no deia res. Hi ha qui m'ha preguntat que si se m'han acabat les carallotades amb què torturo al personal. Doncs no, perquè de beneiteries sempre me'n venen al magí (els que em coneixeu prou que ho sabeu). En fi, les excuses són que si la feina, que si ara he estat malalt, que si no sabia què dir, que si naps que si cols, bla, bla, bla. En resum, que ja he tornat i ho faig adjuntant-vos un conte que vaig escriure fa temps i que crec que em va quedar prou aconseguit (d'altres relats que he tingut la gosadia d'embastar grinyolaven per tot arreu i alguns no es podien ni llegir). Així és que si teniu la santa paciència de continuar amb la lectura, això que hi ha més avall potser us farà gràcia o potser us farà que confirmeu la teoria que realment estic per tancar.
L'ATRACAMENT
Jo no era persona de fer caritats; no ho havia estat mai. De petit la mare em duia a passejar i cada cop que se li acostava un pidolaire ràpidament me n'apartava com si l'home fos un empestat. Adoctrinat a còpia d'anys doncs, vaig anar coneixent les tècniques per escapolir-me d'aquells que demanaven, però aquestes tècniques van quedar en un no res el dia que vaig fer trenta anys. Sortia jo de treballar i tenia el cap ocupat amb mil i un problemes la majoria insignificants però dels quals jo, neuròtic de mena, en feia una muntanya de proporcions descomunals. En ser gairebé a casa vaig veure un home sospitós que semblava esperar-me a la cantonada del carrer. L'individu duia un abric llarg que li arribava fins als turmells (feia tota la impressió de ser un exhibicionista d'aquells que quan passes s'obren la gavardina per ensenyar-te el membre). Capficat com jo anava, no vaig adonar-me que en un obrir i tancar d'ulls ja el tenia al damunt mentre em barrava el pas. Tot i la meva escassa predisposició per distingir quina cara feia l'home en qüestió, vaig veure clarament que entre el seu cos i el meu s'hi amagava una navalla de dimensions considerables la fulla de la qual em quedava orientada als ronyons. Vaig suposar que aquell senyor volia atacar-me, fet que vaig poder constatar en el moment en què va obrir la boca:
- Doneu-me tot allò que dugueu al damunt!
- Dispenseu, com dieu?
- Que feu el favor de donar-me tot allò que dugueu al damunt!-se'l veia nerviós pobre home.
- Escolteu, vinc molt cansat de la feina; què em demaneu ara vós?
- Cony! Que em doneu tots els diners que dugueu a la cartera!
- Sí home, sí; ja us havia entès de bones a primeres però és que ja us he dit que vinc molt cansat de la feina. Mireu, tinc moltes ganes d'arribar a casa; avui faig trenta anys sabeu? M'espera la família i em sembla que em deuen haver preparat una sorpresa d'aquelles que fan caure d'esquena. Penseu que si arribo a deshora patiran sense motiu.
-Molt bé, tot això em sembla fantàstic però és que jo he de menester els diners que dueu a la carera compreneu? Ah i felicitats, per cert.
- Moltes gràcies. Sou molt amable.
- I bé doncs?
- Ah sí, dispenseu, els diners!
- Això mateix.
- En fi, posem-nos-hi doncs.
- Això, això. Anem per feina.
- Bé, en primer lloc us demanaria que abaixéssiu aquest ganivet esmolat per Satanàs. No fos cas que prenguéssim mal ara!
- Sí senyor.
- Molt bé. Bon minyó. A veure, tornem-hi. Què desitgeu?
- Caram, però que no ha quedat prou clar?
-Teniu raó, els diners. Perdoneu, és que he tingut un dia molt dur.
- Natural.
- Bé, mireu; jo ara no us puc atendre com voldríeu però no patiu que tot té solució. Fem una cosa, jo demà tinc tot el dia lliure i si us sembla, després de berenar podria estar per vós. No voldria que penséssiu que sóc un home de poca paraula. Així què, quedem entesos?
- Home, ara m'agafeu sense saber què respondre! Deixeu-me rumiar... que no tingués cap assalt pendent.
- Feu, feu.
- No, em sembla que no. Heu estat de sort. Sí, sí, ja podem quedar entesos per demà. Si em sortís alguna cosa de darrera hora sempre podria ajornar-la oi?
- Fantàstic! Què us sembla doncs si ens trobem demà a les sis de la tarda aquí mateix? Penseu que aquest carrer és poc transitat, a aquesta hora ja serà fosc i ningú no ens molestarà.
- Esclar. Per cert, abans que me n'oblidi... agafeu diners abans de sortir de casa, si no el nostre encontre fóra en va!
- No patiu, així ho faré.
L'endemà vaig llevar-me més eufòric que mai; l'ocasió s'ho valia! Vaig esmorzar i dinar com un aristòcrata i a continuació vaig desplaçar-me a uns coneguts magatzems de la ciutat fi d'adquirir peces de vestir de tall francès i un barret d'allò més escaient per la cita. Quan encara faltava mitja hora per la trobada , jo ja era a lloc i fumava un cigarrer rere l'altre; semblava talment que esperés el naixement d'un fill. Quan passaven deu minuts de les sis l'home d'ahir al vespre va presentar-se al lloc acordat:
-Dispenseu el retard però ja sabeu com funcionen els transports en aquesta ciutat!
- No patiu, la qüestió és que heu arribat. Bé doncs, avui sí que puc estar per vós. Quants diners necessiteu bon home?
- Home, jo ahir us demanava que esquitxéssiu tot el que portàveu a la cartera però un cop a casa vaig pensar que exigir-vos quantitats desmesurades seria una falta de delicadesa per part meva.
- I ara, em faríeu enfadar! Demaneu, carai, demaneu! Que vaig fort d'armilla jo!
- N'esteu segur?
- Podeu ben pujar-hi de peus!
- Bé doncs. Què us semblaria tres-cents euros?
- Misèria i companyia; ves què em semlaria! Pujeu caram! Ja us he dit que era home de caler llarg jo!
- Bé. Doooooncs... quatre-cents euros?
- On aneu a parar home de Déu! Que no veieu que amb això no arribareu ni a la cantonada?
- Quatre-cents cinquanta?
- Amunt!
- Cinc-cents?
- Amunt, amunt!
- Doncs sis-cents?
- Què us sembla sis-cents cinquanta?
- Em sembla exessiu! Sis-cents trenta, ni vós ni jo.
- Fet! Aquí els teniu.
- Moltes gràcies, sou molt gentil.
- Em permeteu que us faci una pregunta?
- Faltaria més!
- Perquè us dediqueu a això dels atracaments?
- És una història llarga però us la sintetitzaré.
- Perfavor.
- Veureu, jo era dentista. La vocació em venia de petit; ho vaig tenir sempre molt clar. Després de passar per l'escola i per l'institut vaig decidir estudiar odontologia. Vaig superar la carrera amb pocs anys i amb prou bones notes. Com que els meus pares eren gent de diners, em van muntar una clínica molt a prop d'on vivíem. Els primers anys tot anava sobre rodes fins que un dia vaig llevar-me amb uns recargolaments estentoris a l'estómac. Ja deveu saber que els mals de panxa són terribles i no només perjudiquen el cos sinó que també paralitzen les facultats del cervell. Doncs bé, babau de mi vaig decidir d'anar a treballar i els meus mals de ventre no van deixar-me concentrar en la meva feina. Aquell mateix dia doncs, incapaç de processar els pensaments com calia, vaig esguerrar la dentadura de dos pacients: a una senyora jubilada li vaig extreure un queixal que no tocava i quan vaig voler tornar a posar-lo a lloc, ho vaig fer amb l'arrel mirant enlaire. La bona dona no va donar-se'n fins que a casa va intentar de menjar-se una coca de llardons. L'altre pacient va ser un jove estudiant al qual en aplicar-li en un queixal reconstruït una capa de ciment odontològic, vaig trencar-li a dins un tros de metall pertanyent a un dels meus estris de treball. Òbviament, el tros de metall va quedar immediatament petrificat a la boca del jove de resultes de l'efecte del ciment. Ell però, tant panxo, no va adonar-se tampoc del meu esguerro fins que quan va anar a fer-li un petó a la seva xicota li va mig seccionar la geniva.
L'endemà, quan vaig voler anar a treballar, vaig trobar-me la clínica completament calcinada i a la cantonada m'esperaven els meus dos pacients amb una colla de familiars i amics. No cal que us digui que van atonyinar-me de valent. Vaig anar directament a l'hospital i, quan vaig sortir-ne (em maancava una orella i tenia un ull que mirava al Japó) vaig trobar-me sense casa i sense feina. Des d'aleshores que em dedico a això que veieu, a robar. Ja sé que és trist, però és això o el suïcidi! Penseu que la gent se m'espanta quan els demano diners i jo tampoc no vull provocar aquest sentiment en els ciutadans! En fi, vós heu estat prou gentil de fer-me una caritat.
- On aneu a parar! És molt dur tot això que m'heu contat. I és per això que acabo de diecidir que us donaré l'americana que duc; és nova i penseu que me l'han feta arribar directament de París!
- I ara! No la puc acceptar!
- No sigueu ruc i preneu-la!
- Home, si us heu d'enfadar...
La història amb aquell home va ser extraodinària però el meu sentiment de generositat no es va acabar aquí. Al llarg de cinc o sis anys vaig continuar tenint trobades al carreró amb l'exdentista. Vaig donar-li joies, discos, llibres, televisors, microones, forns, rentadores, estufes, ventiladors, barrets mexicans, mans de fusta per gratar-se l'esquena i gàbies de canari. L'home va recuperar les ganes de viure.
Ara que fa uns anys que sóc casat i amb fills, l'he contractat com a decorador oficial de la meva llar. Els seus treballs omplen el rebedor, el passadís i el menjador de casa i ho fan amb aquest estil tan particular seu en una barreja de pintures amb incrustacions d'estris d'odontologia. No sé, però la seva feina és una mescla d'un Tàpies i un Barceló.
diumenge, 7 de febrer del 2010
DOLÇOS SOMNIS o LA NIT DE LA MARMOTA
L'any 1984, Josep Maria Espinàs va entrevistar Pere Calders al programa Identitats. En un moment de la conversa, Espinàs treu el tema dels somnis. Calders li diu que ell somia, lògicament, i que ho fa en color i fins i tot en relleu. El gran novel·lista i contista manifesta així una idea que molts tenim: fins quin punt poden arribar a ser de reals els somnis. Jo hi afegeixo que no només poden ser reals sinó a més a més estranys, complexos i repetitius. Veureu, fa dies que se'm repeteix el mateix somni. Si bé és cert que la freqüència de repetició és espaiada, l'angoixa que em provoca allò que somio i ,sobretot, com són d'iguals les escenes que projecta el meu cervell entre un somni i l'altre, fa que la distància temporal em sembli molt més estreta i misteriosament estranya.
Somio que encara estic estudiant a la universitat i que, tot i que ja estic acabant la carrera, sé que em queden un parell o tres d'assignatures optatives per fer, dues o tres asignatures indefugibles que han de donar-me el paperet del títol que m'ha d'ajudar a trobar feina. Ara bé, quan arribo a casa, veig l'esmentat títol amb el nom del senyor del motivo de honda satisfacción al capdamunt. Veig el títol posat en un marc i penjat a la paret que la meva mare tossuda, tossuda i corconeta, corconeta va voler penjar tant si com no malgrat les meves negatives repetides (què hi farem, està orgullosa de mi la mama!). Doncs això, que arribo a casa i penso que cony, si ja l'he acabada la carrera, i cony i recony, si ara dinaré i me n'aniré a treballar que avui he de fer classe! I doncs, en què quedem, estudio o treballo? estudio i traballo? o ni estudio ni treballo? Jo sé del cert que, sóc a l'últim any de carrera, que a segon vaig deixar-me un parell d'assignatures optatives que pensava fer precisament ara, quan sóc més fora que dins de la universitat. però questa història s'ha anat allargant i ja estic cansat, sincerament. Pràcticament tots els meus companys de promoció han acabat i jo encara he voltar pels passadissos plens de mossos i mosses que passen els seus primers anys a la facultat anant a ben ajeure's a la gespa o al bar a fumar un porro rere un altre (com hem fet tots). El neguit d'haver encara d'aprovar dues assignatures per tancar una etapa de la meva vida m'angoixa sobremanera perquè tinc la sensació de no haver fet bé la feina quan tocava. Ara que sóc més gran i que en principi, tinc més cap, he d'abaixar el cap i pagar els "pecats" de joventut. L'angoixa però queda en un no res quan arribo a casa i veig el títol ben fermat a la paret de l'estudi. Abans d'arribar a casa però, i en la cadena de fets que van apareixent dins del somni s'ha produït un fenomen curiós: mentre em veig passejant per la universitat, el meu cap em diu que i ara! si tu sí que l'has acabada la carrera, que no te'n recordes que cada tarda fas classe de català al Consorci? i aquí sí que acabo de quedar ben descolocat. El somnis, com deixava entreveure Calders, poden ser d'allò més reals: podem projectar imatges en blanc i negre o en color, podem veure-hi persones i objectes en relleu, percebre-hi olors i fins i tot poder arribar a notar la presencia d'aquests objectes i persones a través d'un tacte no real! Però altre cop, vull anar més enllà. Em situo en el punt en què em veig a la universitat dient-me que ep xicot, això no és real, això és un somni, de la carrera ja no se'n canta ni gall ni gallina i tu ja t'estàs guanyant les garrofes ara! En aquest punt doncs, el meu cervell s'està desdoblant, en el meu cervell s'estàn encadenant les escenes de dues situacions alhora! Un fet que estant desperts ens és impossible de fer! En el moment en què jo em dic que hi ha alguna cosa que no funciona com cal, en aquest punt se solapen les dues successions d'escenes (les diverses escenes de la trama que diríem si els meus somnis fossin una novel·la). En el punt en què em dic que jo ja fa temps que treballo tenim la trama de l'estudiant que surt de classe, que se'n va al bar a fer una mica de "tertúlia literària", que torna a classe i que es fa la reflexió que caram, si no m'hi poso seriosament, tot aquesta història s'allargarà fins al dia del judici final; i, per sota, apareix la trama del xicot que treballa i que ja té altres preocupacions. Enmig de tot aquest embolic hi aflora un tercer nivell de raonament, una mena de tercer cervell que mig despert s'apropa a l'estat de consciència més semblant a l'estat de consciència que regeix la nostra activitat quan estem desperts; i, si bé és cert que encara som en un estat de semiinconsciència, és aques tercer cervell qui té el poder absolut de dir que fins aquí ja n'hi ha prou, que la comèdia ja ha durat massa i que fotrà un cop de puny damunt la taula i ens despertarem en el moment en què a ell li vinui de gust. Al·lucinant no us sembla?
Com deia al principi, el més curiós del cas és que aquest somni de complexitat colossal (que diria en Pla) se'm repeteixi tant i de manera tan igual. És com si veiés una pel·lícula una vegada rere l'altra i al final ja en recordés cada escena i cada detall. Una companya de feina em comentava que segurament això em passa perquè en un moment o altre de la meva vida no he acabat de resoldre certs problemes o situacions, o, que sí que ho he fet però que no he quedat prou satisfet del resultat obtingut. Crec que la interpretació és molt encertada tot i que jo hi afegiria també un altre matís; la insatisfacció, el dubte, l'angoixa, etc. que ens transmeten els somnis no són res més que una mostra del grau d'inseguretat que té l'home actual.
dijous, 4 de febrer del 2010
JOAN CAPRI
Avui fa deu anys que va morir un dels grans "monstres" de l'escena catalana. Avui fa deu anys justos que va morir el pare dels trincos, dels buenafuentes, dels flavians, dels bertos, dels "crackòvics" (o "crackovians"?) i polonesos varis. Avui va morir un senyor que, amb aquell català del poble farcit de castellanismes entranyables, deia que no volia sortir a escena perquè no es trobava bé. Avui fa deu anys justos que va morir aquell senyor que trucava al barber Peret i s'hi discutia perquè havia gosat dir-li perico (és a dir, aficionat del R.C.D.Espanyol -ai, que no se m'enfadin els companys i companyes pericos, que en tinc diversos!). Avui fa deu anys que es va morir el gran còmic que fins i tot quan s'equivocava (producte de la seva manera de fer, congènitament atribolada) feia gràcia i, avui fa deu anys que va morir un senyor al qual Josep Pla va dedicar fins i tot un dels seus impagables "Homenots".
Gràcies Joan Capri!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)