divendres, 30 de juliol del 2010

LES VISITES

"Esperar una persona que hauria d'haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s'acomiadi una persona que us empipa i que no té mai pressa".

Josep Pla

Recodes que a casa, molt de tant en tant, venien "les visites"; així, ras i curt, clar i català, amb l'article especificador davant del nom, "les visites". L'àvia tenia sempre al capdamunt de l'armari de la roba d'anar a missa (és a dir, la roba de mudar) una capsa de galetes de Camprodon pels senyors que havien de venir, únicament pels convidats. El meu germà i jo, trinxeraires de mena i culsdenjaumet recalcitrants, fèiem mans i mànigues per enfilar-nos a qualsevol sortint a fi d'abastar la capsa encimbellada. Si teniem sort i no érem enxampats pels ulls amatents de l'àvia, tan bon punt obteníem el preuat botí, fèiem una destrossa i una escabetxina de papers, cartrons i trossos de galeta colossals. Però ai las! si la gran mare flairava les malifetes i ens seguia, espieta, fins al quarto de l'armari de la roba d'anar a missa i ens ben atrapava cometent el furt, ja la teníem esbramegant-nos a l'orella que canalla! no toquéssiu pas les galetes, que són per les visites! Atuïts i capbaixos sortíem del quarto i ens n'anavem a cercar altres indrets on anar a fer mal.


Recoi, les galetes de Camprodon! Sempre allà al cim de l'armari! I tu que pensaves que bé vaja, com és possible que no les facin baixar aquestes llepolies si les visites no acaben de venir mai i que amb el temps que fa que crien malves a les altures... refotre!, ja et dic jo que seran ben rellentes i no es podran ni menjar, que ja no valdran res! Però no, les menges celestials estaven reservades per boques exquisides que feia temps que havien passat pel camí de la creu de cal dentista el qual s'havia ben encarregat de no deixar-los ni una dent dempeus.

I finalment arribaven. Oh i tant com sí que arribaven, "les visites". Feien un truc que sí, que sí, que quedem entesos, que d'aquí una horeta serem aquí. I l'àvia, que bé, que bueno, que us esperem eh macos i que després de penjar el telèfon tornava a asseure's a taula perquè encara no havia acabat de dinar pobreta, que aquells capsigranys es presentaven ben aviat, que no tenies temps de pair els dinars pantagruèlics de l'àvia. I efectivament, al cap d'una hora ja senties la sonsònia ronca de l'intèrfon que et matava el cuc de l'orella. I com que l'àvia vivia al primer pis, esclar, a bord de l'ascensor, "les visites" es plantaven a la porta de casa en qüestió de segons. I ja hi érem tots: la tia Palmira (nom molt escaient per a una tia) i l'"onclu" Baldiri (que deien que feia dotze pams, ergo: gastava unes altures babèliques) i ja em veig anant-los a rebre i com en fer-me una carícia al cap m'escabellaven sense pietat. I tot eren crits i petons a l'orella (com n'eren d'eixordadors!) i oh com creix aquest minyó! com creixes eh nano! que t'estiren per les mans i pels peus aquests teus pares? mira que si continues creixent, aviat els avions hauran de portar bocina! I això que era la cançó de l'enfadós, que au vinga, i va, i un altre cop, i cada vegada que venien la tieta Palmira i l'"onclu" Baldiri que feia dotze pams que havies de sentir el mateix disc ratllat.

I l'avi, pobre avi, que gastava una mala llet granítica que cada cop que l'àvia li deia que mira, que avui vindrà la Palmira i el seu home, que responia que cony, què hi ha de venir a fotre la Palmira aquí, la fotré daltabaix del balcó cago'n l'hòstia consagrada! I l'àvia que li responia que no m'agrada que reneguis així, pobra Palmira i que s'encarregava, missaire com era, d'exorcitzar els mecagondéus que proferia l'àvi amb un submís i aflautat "alabat sia Déu", la rèplica necessària per aplacar la blasfèmia (pobra dona!). I passeu, passeu, expliqueu-nos què es diu pel poble, va! I ja els teníem al menjador, plantats davant de la capsa de galetes situades estratègicament al bell mig de la taula, mil·limètricament ubicades al centre, encaixades al detall amb els quadres de l'estampat de les tovalles. Renoi, n'estaven tant de ben posades que semblava que brillessin i tot aquelles galetes! I llavors ja es podien menjar, però compte! primer que n'agafin els convidats canalla, que vosaltres en podeu menjar cada dia de galetes (mentida! mentida podrida!)! I la Palmira, que gastava roba ampla, que allargava el braç dret tot carnut i que en pinçar la galeta més bona de l'assortit deia que àngela Maria que això no em convé, nena, que ja m'ho diu el doctor que no puc fer excessos, que he de menjar amb sense sucre i amb sense sal! Però coi, no tenia prou mans la dona per encabir-hi les galetes que triava! I quan s'acabaven les bones, nosaltres que gosàvem fer prospeccions al segon pis de la capsa en cerca de les peces bones que hi havia a sota i altre cop, ja teníem els renys de l'àvia rere l'orella amb allò que nens, primer s'han d'acabar les de dalt, hombre ia!

Finalment i quan ens donaven permís, ens aixecàvem de la taula i ens n'anàvem a arrossegar per terra per jugar amb els ninots que embotíem en una bossa gegant d'El Corte Inglés. I de terra estant que sentíem el sermó palmirià que deia que nena, saps què? que la nena de Can Costa que es veu que va amb una altra noia! i que es veu que es fan petons i magarrufes! Mare de Déu del Pilar de Saragossa! on s'és vist això! (mare meva! com podies ser tan miserable Palmira!) o que, escolteu, escolteu, doncs que ara el rector té una majordona que va tota escotada i que va passant el plumero amb un remeneio dels darreres que és una vergonya! (apa, si no quedava clar com n'era de menyspreable la Palmira aquí en teniu una altra bona mostra).

I les hores passaven , es feien llaaaaaaaaaaaaargues que semblava que no s'haguessin d'acabar mai i tu que pensaves que bueno que un moment o altre deuen haver d'anar-se'n aquesta gent, oi? i aleshores, l'avi, que no havia pogut resistir la ferotge dialèctica de la Palmira i que s'havia passat la tarda entrant i sortint de les habitacions a fi de matar el temps, apareixia a quarts de quinze i, impassible, deia que au mare, anem a dormir que aquests senyors volen marxar.

divendres, 2 de juliol del 2010

EL METEORIT

Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-se el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons
I beg your pardon; Salvador Espriu


Amable Repòs va sentir a les notícies que faltaven set dies justos perquè un meteorit de dimensions colossals col·lidís de ple contra la terra. L'aürt s'havia de produir exactament un dimarts en havent dinat i l'impacte, deien, tindria el focus principal precisament a Barcelona. Amable Repòs va tocar l'ase i va fer-se la reflexió que ara hauria d'anul·lar de grat o per força la visita a ca l'oculista el qual li havia de proporcionar un nou model d'ulleres que tenien la impagable propietat d'assecar-se en qüestió de segons en els dies plujosos. Amable Repòs va pensar que ja era ben bé ser persona amb propòsits deshonestos aquell a qui precisament ara se li acudia de llençar una pedra des de l'espai exterior; estava vist clarament que tal senyor o senyora no comptava per res amb l'opinió dels habitants de la terra. Va decidir conformar-s'hi i va emetre un sospir de resignació. Va allargar el braç vers la tauleta baixa del menjador, va agafar el paquet de tabac, va treure'n un cigarret, se'l va dur a la boca però es va veure obligat a tornar-lo al paquet perquè no trobava l'encenedor enlloc i li feia mandra tot d'un plegat aixecar-se i començar a regirar calaixos.



Amable Repòs va pensar que aquella situació per força li canviaria d'una manera o altra la vida. Resolut, va aixecar-se i va sortir del pis. Mentre esperava que l'ascensor s'aturés al replà va veure que la veïna del costat treia el nas per la porta. La senyora Prudència Argentina, que gastava un cabell eminentment gris, li deia tota esverada i sense deixar veure res més que la seva prudent nàpia que home de Déu però on va, que no ho ha sentit a les notícies que ens n'anem a prendre vent en qüestió de dies, ànima de càntir? Amable Repòs, sense gosar pronunciar una paraula més alta que una altra, li responia que sí senyora, ja ho he vist, només surto a buscar un encenedor (va mentir) que la dona de fer feines m'ha esbarriat vés a saber on. A continució, i sense fer fressa, el nas de la senyora prudència va desaparèixer de l'escletxa de la porta per entaforar-se de nou al pis.



Al carrer la gent semblava atribolada; tothom anava amunt i avall, amb presses, amb empentes. Els cotxes provaven de circular enmig d'una serenata desgavellada de botzines de variats tons. Els autobusos, amb tot, no dubtaven ni un segon a enfilar-se a les voravies i astuts, s'estalviaven així els taps circulatoris que havien format la resta de vehicles. Les criatures bramaven i les mares, decidies, els propinaven sorollosos mastegots a falta de botons per poder-los desactivar per uns instants. Els homes i les dones que es dirigien a les oficines havien perdut el discerniment i amb la roba desmarxada corrien com l'atleta més veloç del món. Corrien, però s'havien de resignar a veure com homes i dones grans els avançaven sorprenentment en la cursa cap enlloc després de desfer-se de crosses i bastons que justificaven la seva aparent invalidesa. Amable Repòs va furgar el paquet de tabac de l'infern de l'americana i en va treure un cigarret per dur-se'l a la boca, però a l'acte va recordar que en sortir de casa no s'havia entretingut a remenar calaixos per trobar l'encenedor i, esclar, va haver de tornar a introduir el cigarret dins del paquet.



Amable Repòs va entrar a l'oficina d'una agència de viatges on els treballadors miraven de controlar els tràfecs que generaven trenta o quaranta persones que cridaven i exigien alhora que se'ls facilités un viatge a l'atra punta de món com si això els hagués de deslliurar de la mort immediata. Amable Repòs va aconseguir obrir-se pas fins a arribar a la taula d'un dels treballadors de l'agència que no tenia prou orelles per atendre tots els auriculars que li reclamaven l'atenció. Es va girar de cara al públic tot enfilant-se damunt la taula i, amb la diplomàcia que el seu nom i cognom li proporcionaven, va raonar que senyors, que no ho veieu que que no serveix de res anar-se'n com més lluny millor. Quan es produeixi el xoc, la deflagració també arribarà allà on sigueu! Jo de vosaltres, honestament, no em mouria de casa i en tot cas em compraria un bon paraigua per esmorteir el cop, penseu que ara se'n fan de molt resistents. I amb un cara d'estupefacció extraordinària que va durar uns trenta segons, els clients de l'agència van girar cua decidits i van sortir per on havien entrat. Amable Repòs, satisfet de la seva obra, va baixar de la taula, va treure's un mocador de la butxaca i va netejar curosament la brutícia que havien deixat les sabates damunt de l'escriptori de l'home de l'agència. A continuació s'hi va encarar i li va demanar que veurà, acabo de sentir la tràgica notícia de l'impacte del famós meteorit contra el nostre planeta i esclar, com que ens queden escassos dies de vida, he pensat que ara és hora de fer a cuita-corrents tot allò que no he pogut fer en els últims deu anys. M'agradaria emprendre un viatge arreu del món, viatjar pels indrets més recòndids i no escatimar de veure cap dels paratges més macos i inexplorats del planeta. En un moment, l'home de l'agència li va facilitar una volta al món en una setmana a un preu mòdic que ni Phileas Fogg hauria somiat. Amable Repòs va sortir satisfet de l'agència i per celebrar l'èxit va remenar els budells de l'americana en cerca del paquet de tabac. En va treure un cigarret, se'l va dur a la boca però en qüestió de segons va recordar que, renoi, de l'encenedor aquell dia no se'n cantava ni gall ni gallina i per comptes de demanar foc al primer passavolant (mai millor dit), va tornar a entaforar el cigarret a l'interior del paquet.



En una setmana justa va recórrer la pràctica totalitat dels cinc continents, va menjar i beure tot allò mengívol i bevívol, va llegir els clàssics de la literatura universal que li faltaven de llegir, va assistir a tota mena de concerts i espectacles arreu del planeta, va conèixer gent de tota mena, classe i condició i va tenir contacte carnal amb tota mena d'homes i de dones.



De tornada a Barcelona, el dia mateix del tràgic desenllaç, va fer un darrer àpat ara però frugal (no es tractava com pot comprendre el lector d'anar-se'n a l'altre barri amb la panxa plena!) i va dirigir-se just al mig d'una Plaça de Catalunya completament deserta. La calor era asfixiant i d'allí estant se sentia a l'horitzó ataronjat un bruel eixordador que inutilitzava totalment l'aparell auditiu. Al cap de mitja hora Amable Repòs jeia a terra envoltat de cadàvers de colom però encara va ser a temps d'allargar el braç a l'americana que tenia al costat i treure el paquet de tabac. Just en el moment en què es duia el cigarret a la boca, la deflagració provocada pel meteorit va donar-li foc molt gentilment.