Al senyor Michael Jackson li deuen estar permanentment xiulant les orelles de l'altre barri estant. Deu ser tan molesta l'estridència que deu notar que potser fins i tot es planteja de resuscitar per anar a ca l'otorrino o directament a un metge que li extirpi l'aparell auditiu sencer. I és que tot això ja comença a passar de taca d'oli: que si ara el metge que el tractava diu tal cosa, que si les pastilles que el senyor Jackson prenia, que si pesava només cinquanta quilos, que si la mare ara obtindrà la custòdia dels fills, que caram pobre home semblava un monstre de tan retocat com anava, que si cony com és que es va blanquejar la pell i que ves a saber si això no era una mena de autoodi a la seva raça, que si naps que si cols. Hòstia, ja prou senyors periodistes, JA PROU!!! I mireu que a mi m'agradava força la feina de Michael Jackson i també saber, no ho negaré, coses de la seva vida tan turmentada.
Vaig conèixer la notícia la mateixa matinada de la mort. De fet, vaig enganxar el moment en què al canal 3/24 anunciaven que el cantant havia patit un atac de cor i que havia estat traslladat d'immediat a un centre hospitalari. Vaig apagar el televisor i vaig disposar-me a acabar la lectura de 1984 de George Orwell. A mesura que anava angoixant-me amb les horroroses penalitats de Winston Smith, en un racó del pensament m'hi ballava la idea de la possibilitat que en aquell precís moment Michel Jackson potser també estava passant per un turment insofrible i que probablement ja era mort. Amb l'ànim totalment decaigut, vaig acabar el llibre (un alumne italià que l'havia llegit ja m'havia alertat que em deprimiria a mesura que anés passant pàgines. Tenies raó Francesco!) i vaig tornar a posar el canal 3/24. Eren tot just les dues de la matinada i en aquell precís instant sonava la musiqueta de la careta de l'informatiu. No sé per què, però en aquell moment vaig tenir la certesa que Michael Jackson havia mort. Efectivament, va ser la primera notícia que van donar. Després vaig pensar que passaria el que ha acabat passant, és a dir, que se sobredimensionaria tot tant que arribaria fins i tot a cansar-nos.
Antoni Bassas, corresponsal de TV3 als Estats Units (que ha anat seguint totes les reaccions de la societat nordamericana davant la mort del cantant) comentava que la revista Time dedicava a Jackson un número especial amb una ambició periodística semblant a la que van utilitzar per al també número especial que van dedicar a l'esfondrament de les Torres Bessones l'any 2001. La qüestió és, torno a repetir, que tot això ja dura massa (ja ho deien ahir al programa Ànima del canal 33 els periodistes Bibiana Ballbé i Toni Puntí) però, en fi, què hi farem. Com sempre, gastem més tinta i més saliva en la xafareries que en voler analitzar què va representar l'obra de Michael Jackson per la història de la música pop. Només recordo haver vist un sol reportatge d'una televisió nordamericana que va emetre el Canal 33 el dia despés de la mort del cantant i que sí que se centrava en l'obra de l'artista. Conclusió, que només puc tornar a maleir per enèsima vegada el fet d'haver nascut en un indret culturalment per civilitzar i limitar-me a enllaçar dues joies del gran cantant i ballarí.
