dimarts, 30 de juny del 2009

FINS A L'ESCUDELLA


Al senyor Michael Jackson li deuen estar permanentment xiulant les orelles de l'altre barri estant. Deu ser tan molesta l'estridència que deu notar que potser fins i tot es planteja de resuscitar per anar a ca l'otorrino o directament a un metge que li extirpi l'aparell auditiu sencer. I és que tot això ja comença a passar de taca d'oli: que si ara el metge que el tractava diu tal cosa, que si les pastilles que el senyor Jackson prenia, que si pesava només cinquanta quilos, que si la mare ara obtindrà la custòdia dels fills, que caram pobre home semblava un monstre de tan retocat com anava, que si cony com és que es va blanquejar la pell i que ves a saber si això no era una mena de autoodi a la seva raça, que si naps que si cols. Hòstia, ja prou senyors periodistes, JA PROU!!! I mireu que a mi m'agradava força la feina de Michael Jackson i també saber, no ho negaré, coses de la seva vida tan turmentada.


Vaig conèixer la notícia la mateixa matinada de la mort. De fet, vaig enganxar el moment en què al canal 3/24 anunciaven que el cantant havia patit un atac de cor i que havia estat traslladat d'immediat a un centre hospitalari. Vaig apagar el televisor i vaig disposar-me a acabar la lectura de 1984 de George Orwell. A mesura que anava angoixant-me amb les horroroses penalitats de Winston Smith, en un racó del pensament m'hi ballava la idea de la possibilitat que en aquell precís moment Michel Jackson potser també estava passant per un turment insofrible i que probablement ja era mort. Amb l'ànim totalment decaigut, vaig acabar el llibre (un alumne italià que l'havia llegit ja m'havia alertat que em deprimiria a mesura que anés passant pàgines. Tenies raó Francesco!) i vaig tornar a posar el canal 3/24. Eren tot just les dues de la matinada i en aquell precís instant sonava la musiqueta de la careta de l'informatiu. No sé per què, però en aquell moment vaig tenir la certesa que Michael Jackson havia mort. Efectivament, va ser la primera notícia que van donar. Després vaig pensar que passaria el que ha acabat passant, és a dir, que se sobredimensionaria tot tant que arribaria fins i tot a cansar-nos.

Antoni Bassas, corresponsal de TV3 als Estats Units (que ha anat seguint totes les reaccions de la societat nordamericana davant la mort del cantant) comentava que la revista Time dedicava a Jackson un número especial amb una ambició periodística semblant a la que van utilitzar per al també número especial que van dedicar a l'esfondrament de les Torres Bessones l'any 2001. La qüestió és, torno a repetir, que tot això ja dura massa (ja ho deien ahir al programa Ànima del canal 33 els periodistes Bibiana Ballbé i Toni Puntí) però, en fi, què hi farem. Com sempre, gastem més tinta i més saliva en la xafareries que en voler analitzar què va representar l'obra de Michael Jackson per la història de la música pop. Només recordo haver vist un sol reportatge d'una televisió nordamericana que va emetre el Canal 33 el dia despés de la mort del cantant i que sí que se centrava en l'obra de l'artista. Conclusió, que només puc tornar a maleir per enèsima vegada el fet d'haver nascut en un indret culturalment per civilitzar i limitar-me a enllaçar dues joies del gran cantant i ballarí.







dissabte, 27 de juny del 2009

OPORTUNITAT FALLADA


Ahir, els floreros... perdó, els Prínceps d'Astúries visitaven Girona per assistir a l'acte de constitució de la Fundació Príncep de Girona. Allò que convé remarcar amb més èmfasi però (i que encara no s'ha comentat prou) és que els Prínceps van quedar-se tancats vit-i-cinc minuts a l'ascensor del Palau de Congressos. En una de les edicions d'ahir del Telenotícies de TV3 l'alcaldessa de Girona Anna Pagans, comentava que l'enclaustrament havia estat d'allò més anecdòtic i divertit i que els que eren dins de l'ascensor (els Prínceps; José Montilla; el president de la Fundació Gala-Salvador Dalí, Ramon Boixadós; un escorta de la Casa Reial i la mateixa Anna Pagans) no van posar-se en cap moment tan nerviosos com els que eren a fora i que per una escletxa els anaven donant ampolletes d'aigua. Pagans va comentar també que davant d'una situació tan particular, Montilla va comentar faceciosament que ell ja s'havia quedat tancat en una ocasió a l'ascensor de la redacció de La Vanguardia tot escortat d'un estol de ministres.
No puc arribar-me a imaginar què rediantre devia passar dins l'ascensor en qüestió i si a partir de l'anècdota d'en Monty, el Príncep Felip va engrescar-se a narrar als assistents es seves aventures militars. En qualsevol cas, el que sí que sé és que van perdre una oportunitat d'or per fer-se amics de debò. Quants i quantes no heu somiat mai de quedar-vos tancats i tancades a l'ascensor (ep! excepte aquells que tingueu claustrofòbia o que no tingueu ascensor a casa!) amb aquell veí o veïna de l'àtic que fa tant de goig? Aquestes ocasions, en les quals pots conèixer gent i qui sap si iniciar més que una senzilla amistat, no es donen massa sovint (per no dir mai). Ahir els carallots que van quedar enllaunats a l'ascensor no van aprofitar una ocasió única. Fixeu-vos-hi bé: sis persones es queden tancades en un espai en el qual d'aire n'entra més aviat poc; al principi les anècdotes i els acudits de l'Eugenio poden fer certa gràcia però quan la tempertura puja i la gent sua com a garrins el més sensat és començar-se a despullar sense cap mena de vergonya i per molt honorable que se sigui. Primer pots començar desfent-te el nus de la corbata, després et pots treure el rellotge, descordar-te els botons de la camisa i el botó dels pantalons i per acabar, treure't les sabates. De la resta ja te'n vas desempallegant pràcticament sense pensar; això sí, tot el procés de desabillament l'has d'anar seguint mentre vas repetint fins la sacietat que noi en aquest espai l'aire comença a ser irrespirable. Un cop conills ja no cal que parleu més, ja podeu passar directament a l'acció dir. Ara bé, quan us rescatin haureu de procurar vestir-vos tan ràpidament com us sigui possible i, sobretot, us caldrà apagar d'immediat els cigarrets perquè ja se sap que als espais tancats no hi deixen fumar. Maleïdes lleis!

dimecres, 24 de juny del 2009

MURILLO (i 2)



L'única manera que he trobat per equilibrar memòria i oblit és convertir la seva presència en una segona pell. Em passa sovint, amb ell. "On és?", penso, sense adonar-me que el porto posat.
És com amb les ulleres de llegir. Les busques, imprescindibles, i de sobte t'adones que les portes penjant. Això és, exactament. Un record tan present que si t'hi fixes bé, s'assembla molt a un oblit.


Imma Monsó; Un home de paraula



T'he tornat a veure, precisament avui que anava a veure Vacaciones de ferragosto http://www.youtube.com/watch?v=Ln3JEcUeClQ. Un cop cabada la pel·lícula, em ballava pel cap la idea de com podem arribar a ser-ne de fenicis amb vosaltres, la gent gran. No crec que vagis a veure la pel·lícula Murillo; et faria mal veure l'escena final dels tres-cents euros.

Avui semblaves una mica més alegre; caminaves àgil i amb una empenta sorprenent, com si tornessis a tenir vint anys. La mà esquerra la duies a la butxaca com sempre però a l'altra hi duies una carpeta de cartró.

M'ha semblat veure't menys trist, Murillo. Has aconseguit desfer-te del dolor i la buidor que et va provocar la pèrdua de la teva dona? Has decidit encarar la vida tot aprofitant cada minut i cada segon com fan les senyores de Vacaciones de ferragosto? No podré posar-me mai al teu lloc Murillo. Procura que els anys no et siguin una càrrega i que aquells que t'estimen siguin sempre al teu costat. Els joves hem de fer cas de la vostra saviesa, de la saviesa autèntica.

dimarts, 23 de juny del 2009

NI SANT JOAN NO ES DESLLIURA DE LA CRISI!


Després de dinar faig un cafè i un cigarret de picadura a la cafeteria Mama de la Plaça Maragall (una de les cafeteries més acollidores del barri, diguem-ho clar). El temps és esplèndid i tot i que llu un sol ben potent, no fa gens ni mica de calor. Em relaxo doncs amb el cafè i el cigarret i em submergeixo en la lectura de Mil nou-cents vuitanta-quatre de George Orwell. Per un moment però retorno d'Ocèania quan sento que la propietària del local, uruguaiana de naixement però argentina d'adopció (que diria el mestre Rubines), diu a un client amb el seu seseo tan característic que cuando llegué aquí me extrañó muchísimo esta fiesta que ustedes celebran con petardos. Allí en Argentina existe algo parecido pero jamás tiramos petardos. El client li respon que aquí sí, sí, tiramos petardos para celebrar la llegada del verano pero... se ha fijado que este año a estas horas no se oye tanto ruido como años atrás? Hace cinco o diez años el barrio era explosivo! Em sorprèn que l'home faci servir l'adjectiu explosivo; se m'acut que si en un moment o altre em passa pel magí dir-li a algú que visc en un "barri explosiu" pugui pensar-se que la meva zona és un polvorí gegant i que per tant no vulgui venir-me a veure mai per por de prendre mal. Bé, tornem a allò que ens interessa. Havíem deixat penjats el client i la propietària de la cafeteria. Doncs bé, ella que li respon que claro, claro; antes la gente que tenía dos o tres hijos, cuando llegaban estas fechas compraban petardos y los chicos se divertían y saltaban por encima de las fogatas pero sabés... ahora con la crisis; viste! Están tan caros! Dedueixo que evidentment, parlen dels petards. Com que jo ja fa molts anys que no faig el carallot amb les piules i les bombetes a la mà, no sé a quan va el quilo de petard. El que sí que és cert, perquè ho he comprovat in situ, és que aquest any, a quarts de set (que és quan escric l'article) no se sent volar ni una mosca! El barri és un oasi de pau. No se sent cap piula, cap coet. Res de res. Recordo que altres anys el terrabastall a aquestes hores era estentori i, si eres al carrer, t'havies d'afanyar a esquivar la canalla que et tiraven les piules als peus. Veig però que a la Plaça Maragall de gent n'hi ha molta; sobretot adolescents que ja estan de vacances i que aprofitaran aquesta nit per fer, qui sap, el pas decisiu d'acostar-se a la noia o al noi a qui ja fa temps que tenen clissat o clissada.
En fi, la crisi que tot ho empudega! Ja tenia raó ja la dona de la cafeteria! Aquesta nit doncs, si no se'ns apareix un Iniesta a darrera hora, més d'un gos voldrà que aquesta crisi no s'acabi mai.


diumenge, 21 de juny del 2009

RENOVAR-SE O MORIR


Aquest cap de setmana ha estat el cap de setmana de la incertesa metereològica (ara plovia ara parava de ploure, ara feia un sol que esclatava i després me'l tapaven els núvols, ara feia una calor que amansia la fera més fera-valgui la redundància- i després bufava un ventijol fresquet i balsàmic però que si havíeu de suportar-lo gaire estona us podia fer agafar un bon refredat). Ha estat també el cap de setmana dels guiris vinguts dels llocs més diversos d'Europa que per uns dies s'han ajuntat amb els estudiants-erasmus que envaeixen anualment la Plaça Reial i omplen a vessar el bar Glacial o el Jamboree. I han vingut per passejar-se pels voltants de la Sagrada Família i La Pedrera, per mamar cervesa barateta, per prendre substàncies al·lucinògenes i lliurar àrdues batalles en catres de desconeguts i, de pas, moure l'esquelet al Festival de música electrònica Sonar. Jo hi havia d'anar però la feinada dels exàmens i de les correccions d'aquest final de curs han fet que anés aparcant el dia en què havia de fer el més senzill: comprar les entrades. Ja fa cosa d'un any que vaig començar a interessar-me per la música electrònica; de fet, crec que m'hi va anar portant el món del pop amb gent tan mítica com els Pet Shop Boys (de qui per cert us recomano el tema Did you see me coming, del seu nou disc Yes; http://www.youtube.com/watch?v=fQct3C0HDtI) o com el gran Moby (parent llunyaníssim de Herman Melville-autor de Moby Dick i Bartelby l'escrivent. http://www.youtube.com/watch?v=JH63fTLEEm8). Però també he tibat el fil de gent com ara el grup francès Mobiil (http://www.youtube.com/watch?v=Z6b5ME1ERH8). Acostumat a tenir més o menys clissats els músics més coneguts del ram, aquest any coneixia ben poca gent dels que hi havia programats; de fet, només havia sentit alguna cosa del grup anglès Laroux (http://www.youtube.com/watch?v=JZ1Mi77nogQ).

El que m'ha sorprès (relativament) però és llegir als diaris que ahir al bell mig del festival, com un pop en un garatge, hi havia en Pau Riba i hi feia un concert!. Com? què? en Pau Riba al Sonar? D'entrada pot estranyar-nos força però si anem seguint-li la trajectòria musical no ens sorprendrà tant, ja ho veureu. El primer disc del nét del sant baró Carles Riba (que nostre senyor el guardi en la glòria de Súnion!), Dioptria (1970) va suposar un trencament total amb la música que es feia al país en aquella època de protesta i de "Nova cançó". La psicodèlia havia arribat a Catalunya al més pur estil Pink Floyd. Després, amb Jo, la donya i el gripau (1971) i que Riba va enregistrar a Formentera, va connectar amb l'essència del so hippy que amania unes cançons d'arrel tradicional. A continuació venien dos discos molt semblants: Electròccid àccid alquimístic xoc (1975) i Licors (1977), de tall (ara amb plenitud) marcadament psicodèlic i amb un Pau Riba que era físicament un clon de Frank Zappa. L'any 1981, el nen es tallava les xolles i gravava amb Toti Soler un disc d'amors i desenganys amb essències regge i amb un títol amb anagrama inclòs, Amarga crisi (la Marga i la Cris es veu que havien estat dos amors del nostre protagonista). Aquesta etapa, la dels vuitanta, va ser l'etapa més literària de Riba i la connexió amb d'altres músics (va col·laborar amb Maria del Mar Bonet) la va culminar amb el llibre-disc Transnarcís (1986). I ja en ple boom del rock català, en Pau va decidir ajuntar-se amb Pep Sala per coproduir plegats Disc dur (1993), un treball amb un component rocker marcadíssim. En un intent (semblava) de fer les paus amb la seva família que tant havia "maltractat" a Dioptria, l'any següent en Pau editava De Riba a Riba en què musicava poemes dels seus avis. Després vindria Astarot universdherba (1988) (un disc, que per cert, es venia dins d'una llauna!) que consistia en l'enregistrament en una edició del Canet Rock en què Riba hi recitava un llarguíssim poema de ressons al·lucinogenopsicodèlics. I ja per acabar, en els dos últims discos (Nadadles-2001- i Virus laics-2008-) el nostre "artista" tornava a la reinterpretacció de temes tradicionals i a la creació de temes propis amb un marcat to de provoació i amb la incorporació de nous sons, de nous experiments musicals i tot servint-se, sobretot a Virus laics, de la seva vessant més propera al joc de paraules (recordem que ja havia fet experiments verbívors al seu llibre Al·lolàlia). En definitiva, Pau Riba ha estat sempre un músic polifacètic i à la page amb les tendències que es portaven en cada moment. No es estrany doncs que hagi estat convidat al Sonar. Ara per ara, Riba és un artista que s'ha atrevit a servir-se puntualment dels nous progressos en música electrònica i no li ha quedat malament i que ha treballat amb grups dels més diversos estils per innovar en cada pas que feia. Llàstima que "el nostre públic" li faci sempre tan poc cas.


Enllaço la impagable i original interpretació del tema Licors que va fer al Canet Rock l'any 1974. Els que no hàgiu sentit mai la cançó no penseu que el tema i ell mateix són d'allò més estrambòtics (que també!) i escolteu bé la lletra que és prou divertida.