UN S'HI VA MORIR, ESPERANT

Un home jove té una cita amb una dona jove. Fa temps que no es veuen. Ella ha estat voltant mig món els últims cinc anys des que van acabar la carrera plegats. Òbviament, la distància i el temps han fet que ara ell tingui un desfici especial per tornar-la a veure. No pot evitar en sortir de casa de fer-se la pregunta de coi, pot ser que n'estigui enamorat? Es repeteix que de ben segur que deu estar d'allò més guapa i més fashion, que de tant voltar per aquests mons de Déu deu haver conegut les cultures més variades i més in. L'home jove mai no ha sabut separar l'enamorament del sexe i sempre es confon. Se n'hi aniria al llit amb aquesta seva amiga? doncs... molt probablement sí. Però tornem a la primera pregunta: n'està enamorat? Per un moment es visualitza amb ella a la seva admirada París, vora el Sena i tot sentint (com si es tractés d'una pel·lícula) de fons aquella cançó d'un grup francès que ha conegut darrerament i que el transporta cada cop que la sent (http://www.youtube.com/watch?v=yuBPWKjuVo4). Ai, no ho sé si n'estic enamorat, cony! es diu a ell mateix; ja t'ho aniràs trobant si es dóna el cas, no et sembla? Bé, la qüestió és que el temps se li fa lent, d'una languidesa tropical que sembla no s'hagués d'acabar mai més. Enfila carrer amunt per anar a buscar el metro però abans decideix passar per un caixer, ha de menester pistrincs; si després de fer el cafè volen anar a mirar llibres o discos sap perfectament que gastarà de totes totes! i si acte seguit van a sopar...caldrà afluixar la mosca un altre cop. Quan arriba a l'oficina del banc del barri fa un intent d'obrir la porta però comprova que un home gran s'hi ha tancat a dins amb el pestell posat. Ja fa anys que el nostre home jove sap que la gent (sobretot la gent gran) és molt poruga i pren aquest tipus de precaucions; ell ho veu potser un pèl exagerat (i més quan l'home de dins s'ha girat, l'ha vist esperant-se i ha comprovat que no fa cara de facinerós) però ho respecta. Sort que ha sortit de casa amb suficient temps de marge! Ara, no pot deixar de mirar a l'interior i fixar-se que hi ha dos caixers lliures i un dels quals ara ell podria estar utilitzant, però esclar, no pot passar. I que s'hi està estona l'home gran, recoi! Però què deu fotre? Ara treu uns bitllets, els posa dins d'un sobre i els ingressa, després treu la llibreta, n'agafa una altra de la butxaca i la introdueix a la ranura, fa uns quants moviments al teclat i la torna a treure, s'està una estona comprovant-ne el saldo (s'ho mira del dret i del revés, ara ajupit ara redreçat, ara amb ulleres ara sense com si el que llegís estigués escrit en xinès; i tot amb una coreografia de moviments manifestament gansos i gallòfols). També és veritat que el nostre home podria anar a una altra oficina (no serà perquè no n'hi hagi al barri!) però no, ell, burro de set soles, ha decidit palplantar-se allà. Finalment, el senyor del caixer surt, amb uns aires de tantsemenfotisme que li vessen per les orelles i que li semblen al nostre home jove especialment insultants. Amb ràbia i maleint-li els ossos a l'home de la galvana, remuga entre dents que apa siau bon home, gràcies i estigui bonet eh!

Una dona jove es lleva d'hora, molt d'hora, a una hora tan intempestiva que dir-la o escriure-la fa de mal sentir i de mal llegir. I és que ha d'anar a treballar i ja se sap... la feina és la feina! Doncs això, es lleva en una hora innombrable, incomptable i innominable per anar a buscar el pa i els diaris. Com cada dia demanarà una barra de quart que deixarà sobre el marbre de la cuina per quan torni al migdia a casa a dinar. En arribar a la fleca veu que al davant hi ha una dona gran a qui la fornera (amb cara de son) atén. La nostra dona jove intueix que la dona gran ja deu fer estona que toca el voraviu a la fornera. Quan li ha servit el pa de pagès que demanava, fa una petita pausa i demana una altra cosa:

- A veureeeeeeee.... i ara maca, que em posaries un parell d'ensaïmades d'aquestes d'aquí?

- Aquestes?

- Sí...vull dir, no! no, no... aquesta no, ai uix! que em fa l'efecte que està una mica pansida oi?

- Com diu?

- Si nena, que no fa gaire bona cara!

- Escolti, que són acabades de fer!

- Au, dona, ja m'entens. Però no, calla, si t'has de posar aixís no. Mira, sas què? posa'mmmmm..... a vereeeeeeeee...... deu croissanets d'aquests farcits de xocolata.

- De quins, de xocolata blanca o de xocolata negra?

- Ai, no ho sé! Doncs... dels bons!

- Quins són els bons?

- Fillets! Els de tota la vida!

- De xocolata negra.

- Sí, sí... però escolti... porten gluten aquest croissants?

- Sí, esclar.

- Doncs res, res, que el meu home no en pot prendre que és celíac, pobre. Però escolti, que no en fan d'aquests sense gluten? Miri que ara estan obrint restaurants i forns per tot arreu que venen prouctes sense gluten eh! S'haurien de posar al dia vostès, no li sembla, maca?

- Senyora, faci el favor i decideixis si vol alguna cosa més que darrere seu hi ha una noia que s'espera.

- Que s'esperi! Ella rai que és jove, no li fan mal les cames i pot estar-se dreta!

I la intervenció de la dona s'allarga i s'allarga i s'allarga..... ben bé uns cinc minuts més. És cert, la dona jove podria anar a una altra fleca, però no, ella, burra de set soles, ha decidit palplantar-se allà. Finalment, la dona gran marxa només amb un pa de pagès sota el braç mentre diu que apa, adiós! A la dona jove no li queda més remei que remugar emtre dents que apa siau bona dona, gràcies i estigui boneta eh!

Un home l'edat del qual ara no em plau de donar perquè, en realitat, això de les edats doncs... que tant és. Deia que... un home d'edat del qual ara no em plau....etcètera, és a la cua del supermercat. Ha deixat els productes al damunt de la cinta transportadora que la caixera fa funcionar amb un pedal. L'home veu de cua d'ull com un altre home l'edat del qual, coi! ja hi tornem a ser amb l'edat? doncs l'edat que més us plagui, per vosaltres va el pollastre! doncs que veu de cua d'ull que l'home del darrere li posa els seus productes tan enganxats als seus que la caixera ha de fer un esforç titànic per apartar-los amb la barra separadora (l'home d'edat x no ha entès mai perquè hi ha gent que t'envaeix l'espai a la cinta transportadora de la caixa del supermercat. Ai, tant és!). Doncs bé, quan l'home d'edat x sent el preu d'allò que ha comprat en boca de la noia de la caixa, ha d'entretenir-se una mica en contar les monedes petites que vol treure's de sobre perquè aquella xavalla ja està ben esbotzant-li la cartera. Ho lamenta amb tota l'ànima i, educat, procura apartar-se de la cua que segurament deu estar formant. Capcot, remena i remena i treu una monedeta rere una altra. De cop, i després d'un rebuf equí, l'home del darrere que li posava els productes al nas decidex piular:

- Au home, vinga va! Que un s'hi va morir esperant!

Però quines penques!

L'home d'edat x paga, posa els productes dins les bosses i en sortir al carrer s'adona que entre dents remuga que apa siau bon home, gràcies i estigui bonet eh!