dimarts, 15 de desembre del 2009

L'AUTÈNTICA UTILITAT DELS BIBELOTS


Al genial programa Herois quotidians, Empar Moliner i la seva troupe van emetre un gag que manifestava la nova desesperació de les llars catalanes. Amb l'arribada dels televisors de pantalla plana, veien com ja no podien deixar-hi al damunt aquells objectes de decoració inservibles que amics i familiars els portaven de record dels viatges que havien fet. La parella protagonista del gag acabava engiponant una repisa de fusta que instal·laven damunt del televisor. Problema solucionat i felicitat recuperada.

D'aquests fòtils en diem "bibelots", un nom tan bonic com oblidat del nostre vocabulari habitual. A França en diuen exactament igual i tinc entès que hi ha qui té per tals objectes una veneració absoluta. Qui no té familiars, amics o coneguts que no siguin uns apassionats fervents dels bibelots? Quantes vegades no us han portat de Montserrat una Moreneta tota negra i daurada, un plat-cendrer de Roma o de París o unes castanyoles d'Andalusia? Jo tinc força amics que quan van de viatge són carn de canó de les botigues de sovenirs però, tot i que és ben cert que la seva frisança per comprar tota mena d'objectes impensables és granítica a més no poder, també és veritat que tot allò que m'han portat de fora m'ha estat de gran utilitat (un punt de llibre imantat del museu d'El Prado, una postal de l'Atomium de Brussel·les, un disc introbable d'un músic introbable, etc.). Aquí esclar, ja no estariem parlant doncs de bibelots. Però... ai las! i a aquells que els han encolomat aquests objectes en algun moment de la seva vida què, eh? Doncs si conserven el televisor de l'any 1973 rai però si s'han modernitzat, doncs... potser han hagut de traslladar les figuretes a la cisterna del vàter!

Aquests últims dies però ha aparegut com un bolet (aprofitant la temporada propícia) un altre heroi quotidià: Massimo Tartaglia a qui els polític italians titllen de "pertorbat". I ca! Tartaglia està en plenes facultats mentals i no ens n'adonem de la proesa que ha dut a terme! Amb la seva agressió a Berlusconi, ha arribat a salvar-nos d'una esperable matança col·lectiva a familiars i amics. Massimo Tartaglia ha revaloritzat com aquell que no vol la cosa la utilitat del bibelot. L'Avui deia avui que el suposat pertorbat (que, senyor Berlusconi, no era cap parlamentari de l'esquerra) va fúmer-li el mastegot a Il cavaliere amb una estatueta d'alabaste però que també se li va trobar una punxa de plexiglàs, un encenedor de cuina, un petjapapers de quars, un Crist de guix de trenta centímetres i un esprai urticant. Butal! Tartaglia es va assegurar bé el tret! Deuria pensar que: "calla, si no li faig una cara nova amb l'estatueta, que almenys no faci curt en quant a armament alternatiu" i apali, en una pujada d'adrenalina anarquista deuria decidir arreplegar tots els bibelots de la seva santa mare fanàtica de Benet XVI a fi de fer-ne potencials armes llancívoles.

Ara que corren aquests aires de poca entesa amb Madrizzzz, us convido a fer com el nostre nou heroi. Catalans! Anem tots a la caçera, bibelots en mà, de magistrats que esquarteren estatuts i de polítics casposos i fatxes!

diumenge, 13 de desembre del 2009

JA SOM AQUÍ!


Una de les coses més positives del referèndum és que sembla que el món comença a conèixe'ns. Potser sí que d'aquí uns anys els de fora, quan aterrin al nostre país, ja sabran que aquí no només existeixen el Barça, la platja i les cerveses a preus regalats.






dilluns, 7 de desembre del 2009

NO TOQUEU LES "CATANYOLES"!


Fa uns dies que no paro d'esgargamellar-me corregint els meus alumnes amb allò de: "no digueu "tenir que" sinó "haver de", amb allò altre de: "no podeu dir que deixa'm una fulla per fer el borrador sinó que deixa'm un full per fer l'esborrany" i finalment, convencent-los amb què modifiquin el tan típic i tòpic afegiment de la"i" al passat del subjuntiu ("si jo estiguessi"). Ara bé, a ells també els tinc fins al capdamunt amb això de què cal dir o què no cal dir en català, què és correcte i què no, què en diu sobre això o sobre allò altre l'Institut d'Estudis Catalans o perquè ara són correctes els verbs "tindre" i "vindre i quan anàvem a escola no. En fi, que fins a la "barretina catalana" en matèria ideomàtica hi estem tots (cadascú -professors i alumnes- però per raons diferents esclar). Quan faig classe, sempre dic que jo ensenyo allò que és normatiu i que no demano ni pretenc que els alumnes escriguin com Josep Pla, però si que exigeixo uns mínims de correcció lingüística; bé vaja, que procurin utilitzar un registre de català el mínim de castellanitzat possible. Ja sabem que tots estem en més o menys mesura empeltats de lèxic i de construccions castellanes que cal llimar (quants catalanoparlants no diuen allò de "Que està en Joan?" per comptes de dir "Que hi és en Joan" o bé allò altre de "Com no va venir ahir, no vam poder anar al teatre" per comptes de "Com que no va venir ahir, no vam anar al teatre"). També solc dir que qualsevol idioma es regeix per una normativa que pot semblar més o menys encotillada i més o menys "passada de moda" però que cal saber (encara que sigui per aprovar un examen) per molt que no s'usi (o s'usi malament de manera sistemàtica). Assumit això, concloc que jo a classe els demanaré que almenys entenguin posem per cas una substitució pronominal del tipus "Treu-la'n" o bé que l'encertin amb allò de la invariabilitat de gènere del pronom "li" sempre que substitueixi un Complement Indirecte ("Truco al Pere"- LI truco, "Truco a la Maria"- LI truco). De la mateixa menera els dic també que evidentment, un cop fora de l'aula, no s'obsessionin amb allò d'ai, ara no sé si aquest verb l'estic flexionant bé o coi, ara no sé si aquesta paraula és correcta en català. Total: que parlin com els sembli i com se sentin més còmodes (que jo també dic cigarro, taboaco i disfrutar).

D'altres alumnes, en especial els dels cursos elementals, em pregunten quins programes de televisió i de ràdio poden mirar i sentir a fi d'aprendre un bon català. Jo sempre els recomano que prestin atenció als grans Joaquim Maria Puyal i Miquel Calçada (tot i que en el fons acabo recomanant-los qualsevol informatiu en català menys els programes que fa el divertit (eufemisme) Ferran Monegal que, castellanismes a part, és capaç de fer servir els mots "criatura" i "incrustar" en contextos lingüísticament tan incontrolats per ell com equívocs en el resultat de la comprensió de la globalitat de la frase on ha inclòs aquests mots. Quants de vosaltres no recordeu com en més d'una ocasió, per dirigir-se al públic que té la paciència d'anar-lo a veure al plató diu: "Avui ens acompanyen criatures de Barcelona, d'El Prat, de l'Hospitalet....". Criatures!!! -amb bolquers i xumet?-. O, tot brandant el bolígraf s'emociona dient allò altre de "Han incrustat en Buanafuente a la Sexta!". L'han incrustat? Cony, deu estar incòmode sense poder moure's no creieu?. En fi, deixem-ho córrer).


Se suposa que els mitjans de comunicació que emeten en català han d'utilitzar un bon registre lingüístic però per desgràcia, ja comencen a ser habituals els filtres del castellà que amb comptagotes i sense pausa van apareixent com bolets als programes de TV3. D'aquesta manera, podreu sentir dir en més d'una ocasió allò de "Els polítics han pres una decisió al respecte" (per comptes de "els polítics han pres una decisió respecte a això") en boca de periodistes de prestigi.

Una companya de feina em passa aquest vídeo que enllaço més avall sobre l'espanyolització del nostre idioma. En fi, cal estar alerta però també és important que ens ho mirem amb filosofia i bon humor com sembla que fan els que han muntat el vídeo.



diumenge, 6 de desembre del 2009

VICTOR JARA


Amb el crit de ¡Justícia, verdad, no a la impunidad! per bandera, més de dotze mil persones van dedicar un sentit homenatge a Victor Jara (assassinat fa trenta-sis anys per la dictadura de Pinochet) pels carrers de Santiago de Chile. El cadàver de Jara havia estat exhumat a fi de ser sotmès inversigacions mèdiques per conèixer amb exactitud com va ser assassinat. Fins a dia d'avui no s'havia pogut traslladar el fèretre al cementiri i per fi, ahir els ciutadans xilens van poder portar-l'hi.


Però deixem parlar els mestres per continuar cridant contra les dictadures i els assassins.


Llarga vida a Victor Jara!


dimecres, 2 de desembre del 2009

EL CEL POT ESPERAR-SE (O NO)


Segurament ja deveu haver vist el nou anunci de Nespresso del sempre atractiu i perfecte George Clooney en què, abans de quedar ben esclafat per un piano de cua, es troba al bell mig d'un paradís tot blanc i a les portes del qual, fent de jutge-guardià, hi ha un no menys impecable i blanc John Malkovich que proposa a Clooney un tracte: et torno al món dels vius si em passes els seus "potets" de Nespresso. I dit i fet, el piano s'esbocina de dalt a baix en plena vorera. http://www.youtube.com/watch?v=pzemrtCnm3g Doncs bé, al YouTube circula una altra versió de l'anunci que desconec si s'ha emès per televisió (almenys jo no ho he vist). En aquesta variant el nostre home, encisat pels plaers celístics, pensa que què caram, que els bombiin als del món terrenal que aquí hi tenen de tot "veràs", que si pau, que si tranquil·litat, que si no hi ha productors, que si no hi ha agents, que si hi ha "angeletes" espaterrants, i on sobretot s'hi pot ben assaborir el cafè. Ara que... quan se'ls acabi bé que hauran de tornar a baixar oi? Conclusió, que el paradís no pot esperar-se. Pel meu gust però hi faltarien alguns llibres cabdals com ara la Divina comèdia (la tercera part en especial esclar) i les confessions de Sant Agustí.


dimarts, 1 de desembre del 2009

ÉS LA LLUITA DARRERA, AGRUPEM-NOS GERMANS

Aleeerta (que diu en Monegal)! No us alarmeu abans d'hora a pesar de la aparent violència dels títols i les imatges. Au doncs, entrem en matèria. Fa tres dissabtes que els del Canal 33 han encetat un cicle de pel·lícules de Jean-Luc Godard tot aprofitant que entre aquest 2009 i el 2010 fa quaranta anys del naixement de la Nouvelle vague http://es.wikipedia.org/wiki/Nouvelle_vague. També l'any que ve (concretament a finals de 2010) Godard farà vuitanta anys i continua, i continua, i continua... (com aquell conillet famós). I que per molts anys continuï continuant (perdoneu la repetició) fent cinema amb aquesta genialitat i lucidesa. El cas és que fa tres setmanes en Gorina i companyia ens van oferir EN VERSIÓ ORIGINAL I EN CATALÀ!!!!!!! (sí, sí ja ho llegiu bé, ja; però no em fa res tornar-ho escriure; doncs apali: EN VERSIÓ ORIGINAL I EN CATALÀÀÀÀÀÀÀÀ`!-allargo la "a" perquè així fa l'efecte que podeu sentir-me i tot) Bande à part, amb aquella famosa escena de la ballaruca http://www.youtube.com/watch?v=nQWx6TXWw1Y. Van continuar amb Tout va bien i van rematar el clímax godardià amb la deliciosa Week-end de la qual sempre m'ha captivat l'escena que enllaço més avall. Són presents a cada minut i a cada segon de la pel·lícula la crítica al capitalisme, als comunistes de postal, als "pijos" que estiuegen à la campagne, als rics salvatges que no tenen cap respecte ni per la mare que els va parir i que no dubten fins i tot a devorar-se entre ells. Enmig d'exagerats i pretesos litres i litres de sang-salsa de tomàquet doncs, hi ha aquesta gran escena que us deia. Fixeu-vos aquells que no hàgiu vist la pel·lícula com explica i resol Godard el conflicte de classes (extraordinari!).




Au, i a les armes, etcètera, etcètera, etcètera,... (al cub).






NOTA: alerta amb el lèxic dels subtítols (en castellà de l'Amèrica del Sud). Així doncs, el substantiu plata troba l'equivalent en "diners" pel català i el verb coger (propi del registre vulgar) ho fa en els verbs "cardar" o bé "follar" si ens atenem als equivalents més fidels pel nostre idioma.





http://www.youtube.com/watch?v=bEkCtKJBG7o

dilluns, 30 de novembre del 2009

UN JOC D'OUS



Perquè en aquestes èpoques d'abusos per part de magistrats i de peixos grossos corruptes que no paren d'ensibornar-nos amb males arts, cal tenir-ne un parell, cal tenir un parell de dallonses que no sonen quan ens els toquen. Per combatre les injustícies em remeto a les armes dels poetes: les paraules.






OUS DOS




Cuinant a dins la cuina d'una tasca


reneg dels poderosos i somnii


que véns i em treus d'aquesta soll pudenta,


on fins i tot la pell put com fritel·la.


Mentre fregesc els ous la ment em vola


i m'imagín ben lluny de pells i closques


covant-te els ous, així, sense fregir-los,


no pensant, ous...; no salpebrant-los, ous...


A dins la cuina, qui sóc jo? Dos ous


que enyoren amb desigs bessons els ous


de qui em teixeix de clara vermellor?


A dins la cuina, qui sóc jo? L'obrer?


La multitud? L'amor? Un esglaó


en la columna monstruosa i fètida


dels ous i del desig fregit amb oli?


Qui sóc? I aquí a fora qui m'escolta?


Els sindicats no es miren aquests ous.


Tothom qui menja això se'n va a la mort.


N'estic ja fins als ous, de tot això.






Els joves i les vídues; Carles Rebassa