dilluns, 6 de setembre del 2010

IDENTITATS

Qui més qui menys ha jugat alguna vegada a allò d'inventar identitats i vides a aquells que no coneixem. Quantes vegades no hem vist al metro una parella que es baralla i que, posem per cas, ella li diu que ja et vaig avisar que no ho havies de fer així això, que s'ha de mirar com se li diuen les coses a en Víctor; i ja t'imagines que aquella parella (que deuen rondar els cinquanta) probablement són els pares d'un adolescent de tracte difícil que treu males notes a l'institut, que vol que els seus progenitors li comprin un moto i al qual aquests pares li repeteixen dia sí dia també que no es descuidi d'utilitzar el preservatiu quan vagi amb alguna noia. Contemples també aquell home que acompanya una dona gran, atrotinada i amb un bastó a la mà i a qui diu que ara anirem a buscar les medecines i després ja cuinaré jo; t'imagines que són mare i fill i que aquest darrer ha de tenir cura d'ella perquè ella a fi de correspondre-li co pertoca després dels anys. I què dir d'aquell parell d'homes encorbatats que diuen que sí, li vaig deixar l'informe damunt de la taula però no sé si se l'ha mirat. Ja veus un d'aquells dos executius entrant al despatx d'un company d'oficina o qui sap si al despatx del seu cap i deixant-li al damunt de l'escriptori un plec de fulls amb una proposta innovadora per l'empresa o una valoració dels resultats obtinguts a la casa en els últims mesos.

Ens inventem i atribuïm doncs identitats i dissenyem diverses maneres de viure per cada individu que se'ns planta al davant: li'n calculem l'edat; intentem afigurar-nos que treballa d'allò, d'allò altre o d'allò de més enllà; el fem casat o solter, pobre o ric, alegre i sociable o més aviat amargat i esquerp i fins i tot el fem intel·ligent o ruc. Tot això sense haver-li demanat en cap moment permís per immiscir-nos en la seva vida!


Imaginem-nos tres situcions en què posem o bé un nom o bé una personalitat, una manera de fer i uns hàbits a algú altre. Tres situacions que potser us heu trobat en més d'una ocasió i que van, diguem, de menys a més estranya.


Primera situació: imagineu una dona que depassa la trentena, prou jove, amb moltes coses apreses però també amb moltes d'altres que encara desconeix. La plenitud física i mental de què gaudeix i el fet de trobar-se en una edat que no la fa ni massa jove ni massa gran fa que pugui encara permetre's moltes coses: treballar, llegir amb desfici, anar al cinema o al teatre, veure exposicions i anar a sentir algun concert, quedar amb els amics per sopar i anar a fer un beure, tenir relacions amoroses amb homes o dones amb els quals pretén de moment no tenir-hi massa lligams, etcètera. Imagineu-vos doncs aquesta dona asseguda en un raconet d'una cafeteria del seu barri un dissabte al matí. És davant d'un croissant i d'un cafè americà (un esmorzar que sol demanar sempre i que no cal ni que repeteixi als cambrers perquè sense ella dir res ja l'hi serveixen). Té un parell de diaris al damunt de la taula, una novel·la i el paquet de cigarrets. Està d'allò més relaxada i tranquil·la: a la calma i la languidesa habituals d'un dissabte al matí s'hi ha d'afegir el recolliment i la comoditat del local on és; fa poc que el van inaugurar, es tracta d'una cafeteria regentada per una família (una mare i dos fills que també ronden la trentena) uruguaiana (fet que els acredita com a grans coneixedors de com preparar un bon cafè i sobretot una bona infusió de yerba mate). És un indret molt tranquil, amb sofàs i coixins còmodes i sobretot (i potser una de les coses més importants), sense sorolls de televisors i músiques estridents; el fill de la mestressa ja ho va dir un dia que este negocio lo abrimos pensando en que debía ser un local tranquilo, por si vos querés venir con la pareja o un amigo para poder charlar tranquilamente. La dona de la qual parlem sap tot això i encara sap una cosa més: que els cambrers no es fan pesats com en més d'algun altre lloc; sap que un cop ha demanat i ja li han dut les menges a taula, deixaran que obri el diari amb tranquil·litat i que no se li plantaran arran de nas per dir-li que cony, en Villa ha fitxat pel Barça? sí, sí, és bo però ja té uns anys i no durarà gaire em sembla; o allò de quin penques en Zapatero, vinga amunt i avall i no es preocupa per l'atur que hi ha al país, si és que... ja els faria anar ben drets en aquests cantamanyanes jo!
Els cambrers del bar són discrets fins a tal punt que no saben ni el nom de la dona; és més, en certa ocasió va ser ella que es va presentar i fins i tot va dir-los a què es dedicava.
Un matí, la dona entra a la cafeteria amb una amiga de tota la vida que no coneix el local; la primera demana el cafè americà i el croissant de costum i l'amiga opta per un cafè amb llet. A l'hora de pagar, la dona de la nostra narració dóna més diners del compte i tot seguit es gira d'esquena disposada a marxar mentre espera que l'amiga pagui la seva consumició. En cert moment gira el cap i veu com la propietària del local, mentre recull els diners de l'amiga, li pregunta a aquesta com se diu la seva acompanyant perquè li vol fer veure que li ha pagat de més. Es diu Carlota, respon l'amiga. Carlota, perdoná; vió que pagó más de la cuenta? vaja, pensa la dona, té raó; si és que tinc al cap en un altre planeta! Claro, claro; ya lo sé, estabas enfrascada en la conversación con tu amiga i con la discusión de los artículos de prensa que leés los sábados, porque vos sos periodista, no es cierto? Debés trabajar en la redacción de un periódico, no? La propietària de la cafeteria no recordava ni el nom ni la feina de la dona dels dissabtes de cafè americà, del croissant, dels diaris, de les novel·les i dels cigarrets però tot i això, li ha imaginat una vida a través de tot allò que li veu fer quan s'asseu a taula i que li ha anat observant amb el temps.



Segona situació: imagineu un home d'entre uns quaranta i cinquanta anys en un vagó de tren. Acaba de pujar a l'estació del centre de la ciutat i es disposa a viatjar còmodament (els trens d'ara ja no són com els de fa vint anys) fins a un poble on viu un seu compny d'estudis. L'ha convidat a dinar i a passar el que queda de dia amb la família. A la primera parada, l'home veu com puja una dona elegant, de la seva edat i la cara de la qual li és molt familiar. Sense dir res la segueix amb la vista i veu com s'asseu un parell de files més enllà d'on és ell. A l'acte, recobra la memòria: esclar, és la primera xicota que vaig tenir, la Maria! Si en fa d'anys, cony! I que està igual la tia eh! Es deu haver casat i deu fer anys que deu tenir canalla. No m'estranya amb lo guapota que era i simpàtica, oh i tant! Però calla, què en sabies tu útimament? Qui et va dir que s'havia aparellat amb un paio que gastava pela llarga i que es veu que viatjava molt per raons de feina? Bé, tant és; segur que t'ho va dir algun llengut que només li agrada que parlar i que ficar-se en la vida dels altres perquè no té res més a fotre! Però bé... i si m'hi acostés? podria adreçar-m'hi educadament i dir-li si se'n recorda de mi i de la nostra història d'amor de quan érem canalla; total, no hi perdo res i espero no molestar-la. Potser encara podem tornar a entaular la nostra antiga amistat perquè encara que estigui casada amb aquest home que viatjamolt, bé que podrà fer ni que sigui un cafè amb mi, oi?

L'home s'aixeca decidit i, entre sacseig i sacseig del vagó, arriba al punt on és la dona: Maria, com estàs? Et recordes de mi? I ella que respon que com diu? em sembla que es confon, senyor. A l'acte, ell s'adona de la seva equivocació: té raó, perdoni, l'he presa per una altra persona. L'home del tren aquest cop sí que coneixia el nom de la seva antiga xicota i tot i que hi ha hagut una confusió força corrent en els nostres dies, també li ha suposat una vida, una parella i una feina; en definitiva, una identitat nova creada per ell mateix.



Tercera situació: imagineu una dona (l'edat tant és) que truca per telèfon a un home (de l'edat que us vingui de gust).


Dona: hola guapo, com estàs?

Home: perdó?

Dona: apa, no et facis el tonto que sóc jo, home! Escolta... on has dinat avui?

Home: on he dinat? doncs a casa, com sempre!

Dona: apa, no m'enganyis que sé que us heu vist tu i la Joana! Que ja ho sé, que n'està molt de tu!

Home: la Joana? escolta, no sé de què parles.

Dona: sí home, que et penses que sóc ruca jo! No passa res, home, a mi ja m'ho pots dir. Mira, jo ahir vaig quedar amb ella i, tot i que em va dir que no et digués res, va confirmar les meves sospites: la Joana està boja per tu, que diu que si la fas riure tant, que amb tu li marxen les cabòries i que l'altre dia quin riure que es va fer quan vas emprovar-te a la botiga de la cantonada aquells pantalons que et justejaven. I que feu molt bona parella, què carai! I per cert... a veure si la pots col·locar a l'empresa, que és que no troba feina i estaria molt bé que treballéssiu colze a colze a la discogràfica, no et sembla? Ep, que això t'ho demano com un favor d'amiga eh! No li diguis res a ella, eh!

Home: et repeteixo que no sé de què parles i que t'equivoques de casa.

Dona: ai... no ets en Miquel?

Home: doncs no, em sap greu.

Dona: ostres, perdona.


Com veieu, aquest darrer cas és força diferent als altres posat que la vida que es construeix ja existeix però la dona l'atribueix a un altre. En qualsevol cas, la capacitat fabulativa de la protagonista és sorprenent!


En definitiva, qualsevol pot no només atribuir identitats i vides complexes o no als altres sinó que, si ho pensem fredament, fins i tot podem arribar a bastir relats de gran potència narrativa.

1 comentari: