Ahir a la tarda, tot fent una ullada per la llibreria Documenta, un company i jo parlàvem de com n'és d'estrany el fet que les editorials no es preocupin com caldria de reeditar els autors de sempre, els clàssics de la literatura universal. Per cada Calders o cada Rodoreda reeditats, posem per cas, hi ha deu o dotze novetats d'autors actuals que apareixen en editorials de prestigi i dels quals no en sabem gaire cosa més que el nom (repeteixo un altre cop que amb alguns d'aquests autors però t'endús sorpreses agradables, també s'ha de dir; a mi em va passar amb el volum de relats Pares i fills de Lluís Vilarrasa). El que vull dir és que la desproporció existent entre els llibres d'autors de sempre i els llibres d'autors actuals continua sent a les taules de les llibreries un fet constatat. Molt de tant en tant però et sorprèn la notícia de l'edició de textos oblidats de grans mestres de la literatura universal (d'aquí uns dies parlaré de I ara què, homenet? de Hans Fallada, autor alemany dels anys vint) o bé de l'aparició per sorpresa de textos inèdits dels grans autors de tota la vida. És el cas d'un nou volum de narracions fins ara encara no publicades de Julio Cortázar i que apareix la setmana que ve. El llibre de l'autor de Rayuela es titula Papeles inesperados i l'edició va a càrrec del crític literari Carles Álvarez. El diari El País d'avui ofereix un oportú avançament de quatre textos del recull en qüestió: es tracta d'una peça llarga (Manuscrito hallado junto a una mano) i de tres peces curtes que havien estat descartades en la confeccció de les Historias de cronopios y de famas de1962 (Vialidad, Almuerzos- aquest darrer relat el reescric sencer a baix per aquells que no l'hàgiu pogut llegir- i "Never stop the press"). Sempre que tinc l'ocasió de llegir textos com aquets no puc evitar mai de fer-me la mateixa pregunta: com és que aquestes joies literàries no van ser publicades quan tocava? en el cas de Cortázar, potser deu ser perquè ell mateix no va voler que aquestes peces veiessin mai la llum? No ho podem saber. Pel que es diu a El País d'avui, Aurora Bernárdez (vídua de Cortázar) va deixar llegir a Carles Álvarez aquests textos inèdits del seu marit poc abans de les festes nadalenques de l'any 2006. El plec de fulls manuscrits i meconografiats havia recuperat de l'interior d'una calaixera vella. No sé si la senyora Bernárdez coneixia l'existència d'aquests papers o si se'ls va trobar de sorpresa; el cas és que han aparegut i que l'edició en format llibre serà segurament una autèntica benedicció (i si no ja m'ho sabreu dir quan hàgiu llegit Almuerzos).
Davant de tot això caldria que els editors es replantegessin si realment no els convé més oferir productes dels escriptors de sempre (oblidats misteriosament pels anys, malgrat saber tothom que són valors segurs) i almenys frenar una mica el ritme tan vertiginós de novetats perquè, sincerament, a vegades quan em passejo per entre les taules de les llibreries tinc la sensació que la literatura acaba de néixer, o el que és el mateix, que les arrels (els fonaments) no han existit mai.
ALMUERZOS
En el restaurante de los cronopios pasan estas cosas, a saber que un fama pide con gran concentración un bife con papas fritas, y se queda deunapieza cuando el cronopio camarero le pregunta cuántas papas fritas quiere.
-¿Cómo cuántas?-vocifera el fama-. ¡Usted me trae papas fritas y se acabó, qué joder!
-Es que aquí las servimos de a siete, treinta y dos o noventa y ocho-explica el cronopio.
El fama medita un momento, y el resultado de su meditación consiste en decirle al cronopio:
-Vea, mi amigo, váyase al carajo.
Para inmensa sorpresa del fama, el cronopio obedece instantáneamente, es decir que desaparece como si se lo hubiera bebido el viento. Por supuesto el fama no llegará a saber jamás dónde queda el tal carajo, y el cronopio probabalemente tampoco, pero en todo caso el almuerzo dista de ser un éxito.
(1952-1956).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada