dimarts, 27 d’abril del 2010

SUPERB


A França es diu que és l'hereu de Serge Gainsbourg (les comparacions són odioses). Té planta i grandeur i és un charmant enfant terrible que canta als luxes i al "bonvivantisme" (perdoneu que m'hagi tret aquest substantiu de la màniga) com Gainsbourg. I com Gainsbourg té un posat arrogant i xulesc. L'un però anava sense afaitar i feia ferum d'alcohol i l'altre va repentinat i reclenxinat, l'un anava amb vestidures malgirbades i l'altre va abillat de manera mil·limètrica i calculada. Ara bé, als dos els veureu fumar en pràcticament totes les fotografies i fent de l'acte de brandar el cigarret un senyal més del seus respectius encants.


I aquest de la fotografia, l'hereu, el deixeble, l'aprenent; aquest, exparella de la filla de Marcello Mastroianni (Chiara Mastroianni) i músic virtuós, va venir a tocar a Barcelona fa un parell de setmanes i jo me'l vaig pedre per raons laborals. Alguns crítics diuen que el concert va ser memorable. Lògic. Sobren les paraules si podem paladejar llepolies en directe com la que enllaço al capdavall de l'escrit.

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans dóna com a definició a l'adjectiu "superb" el següent: D'una magnificència, d'una bellesa que imposa. I curiosament, la mateixa entrada ens remet a "superbiós" que vol dir (en paraules del senyor DIEC): Que té supèrbia o que revela supèrbia; és a dir, que té excessiva estima a si mateix i que va en contra dels altres. Vaja! Quin oxímoron tan atuïdor! La bellesa artística normalment no menysprea!

Bé, és igual; jutgeu vosatres mateixos si aquesta obra d'art en imatges és superba, superbiosa, ensuperbida o en súper vida!


diumenge, 25 d’abril del 2010

SORDESA I CEGUESA OLÍMPIQUES


Ahir al vespre, abans de l'inici del partit de lliga entre el Barça i el Xerez, es feia un minut de silenci dedicat a Juan Antonio Samaranch, mort dimecres 21 d'abril. Doncs bé, el silenci no va ser absolut al Camp Nou; un bon nombre de socis i aficionats van dedicar-li a l'expresident del Comitè Olímpic Internacional una sonora xiulada per recordar al personal el passat franquista d'aquest senyor. Aquesta mateixa setmana, el primer secretari del PSC, Enric Llorens, escrivia al seu blog que "avui seria un dia trist pel meu pare: un funeral d'Estat al Palau de la Generalitat a un nazi oportunista. Quin fàstic". Per una altra banda, avui mateix al diari Avui s'hi recollien unes altres declaracions de Llorens en què el polític recuperava les paraules del seu pare, el qual havia anat a escola amb Samaranch: "Un bon dia al pare li va cridar l'atenció una insígnia que el Juan Antonio duia a la solapa, era una creu gammada! En preguntar-li perquè la duia, el Samaranch, li va dir que allò (el mazisme) era el futur i que sempre s'havia d'estar amb els guanyadors". Com era de suposar, aquestes declaracions han provocat que els peixos grossos del Partit Popular exigeixin el cessament immediat de Llorens de qui diuen que no ha respectat la figura de l'expresident del COI. A tot això s'hi afegeix la petició que ha fet el mateix Partit Popular a favor de canviar el nom de l'estadi de Monjuïc que hauria de passar a dir-se Juan Antonio Samaranch per comptes de Lluís Companys, el nom actual. I encara més: tot llegint de retruc l'article d'avui de Joan de Sagarra a La Vamguardia, m'he adonat de com poden arribar a ser-ne d'hipòcrites certs sectors de la nostra societat. Tots coneixem ja les opinions de Joan de Sagarra sobre el catalanisme i el nacionalisme (diuguem que mai se n'ha mostrat gaire partidari) però em sorprèn com, al final de l'article, encara té esma de d'apuntar que no hem de fer cas del passat franquista de Samaranch i que cal fixar-se en la seva feina com a expresident del COI (... eso no quita que haya passado a la historia como un catalán y un barcelonés universal. Eso lo sabe el Rey, que le hizo marqués, y lo sabe Jordi Pujol, y lo sabe Narcís Serra, y lo sabe Pasqual Maragall y un montón de políticos y empresarios de este país). Molt bé, senyor Sagarra, molt bé; Juan Antonio Samaranch podia ser un gran president del COI però és que veurà, a nosaltres quan se'ns diu que a aquest home li agardava allò d'aixecar el braç a la més mínima ocasió i que es declarava admirador de Franco, doncs ens dol, què vol que li digui! I encara ens dol més quan sabem que aquest senyor no va demanar mai disculpes per haver llepat el cul d'un dels assassins més grans de la història! És per això que el Camp Nou esclatava en sonores protestes ahir al vespre. Ara bé, també ja sabem que la sordesa i la ceguesa olímpiques i intencionades per part de la cúria de dretes al nostre país era, és i serà així tota la vida. Ara bé, el que ja no es pot acceptar és que els polítics catalans hagin donat aquesta pompositat als funerals d'un home que mai no va penedir-se del mal que va ocasionar a potser massa gent en un moment de la seva vida. A aquests nostres polítics també se'ls podria atribuir aquesta sordesa i ceguesa olímpiques i voluntàries ("ei tu, quedem bé, quedem bé; que si ara sortim amb un estirabot qualsevol, vés a saber amb què ens sortiran a Madrid!" que deuen pensar sense treure's l'esquellot i la corretja que els ferma a la mà dels alts càrrecs del poder espanyol). I el que ja fa vessar el got de la paciència és que aquesta sordesa i ceguesa olímpiques i voluntàries les encomanin als esportistes carregats de diners que diuen que ells no es fiquen en política en primer lloc i en segon lloc, a gran part de la població que es declara "apolítica"; és altre cop allò de voler dominar el pupulatxo feble que no es pot defensar.

dimecres, 14 d’abril del 2010

NAUFRAGIS I TEMPESTES


Dies enrere vaig comprar-me la darrera novel·la de Flavia Company, L'illa de l'última veritat. El text narra la història del doctor Prendel que, abans de morir per causa d'una malaltia terminal que l'atenalla, decideix confessar un secret amb el qual ha conviscut durant molt de temps; es tracta d'un secret que té relació un naufragi que ell mateix va patir. Doncs bé, després d'haver-ne llegit el principi i, sense fer una prèvia reflexió, vaig posar el penúltim disc del músic francès Dominique A, L'horizon. La primera cançó du el mateix nom de l'àlbum i el més curiós del cas és que la peça també parla de naufragis i fenòmens en alta mar (juro que no ho vaig fer expressament). El tema en versió d'estudi fa posar la pell de gallina però la versió en directe fa glaçar la sang; teniu la sensació que sou ben bé al mig de l'oceà. I és que l'encadenament de loops que arriba a fer aquest home fa que sentiu sons que no hauríeu pogut mai imaginar que poguéssin sortir d'una guitarra. He tingut la immensa sort de veure aquest tema interpretat per Dominique A i la seva banda però també l'he vist sol amb la guitarra i fent les filigranes que podeu veure en el vídeo que enllaço a sota. Engrandiu la pantalla i apujeu el volum al tram final del viatge, feu-me cas.




dimecres, 7 d’abril del 2010

UN OS A L'ESQUENA


D'acord que aquesta gent escrivint no són (o eren- recordem que es van separar-) Shakespeare, d'acord que fent solfa no són (o eren) Bach i d'acord que no són (o eren) una mostra de simpatia sense aturador; però és que si haguessin posseït tots aquests requisits ja no hauríem pogut parlar d'una banda de rock amb totes les lletres. Ara bé, quan als germanets Gallagher se'ls acut tocar i cantar per separat, la cosa varia lleugerament; i si no, fixeu-vos en com sona en directe aquest tema, el títol i la lletra del qual semblen fetes a mida pel "germà manta" dels Galagher (Liam). Sense ser tampoc un prodigi de creativitat, quan el cervellet de la banda (Noel, el "germanet pencaire") rutlla i decideix que no tocarà amb l'altre paparra al costat, pels escenaris hi corren uns altres aires.

Per cert, The importance of being idle, pertany al penúltim disc de la banda el títol del qual fa que, com que aquest parell de torracastanyes de Manchester són aficionats a encadenar baralles una rere l'altra, no et puguis refiar mai de si entren o de si surten i de si marxen o de si es queden. El disc es diu Don't believe the truth. Santa paciència!




dilluns, 5 d’abril del 2010

"THE GREAT DICTATION" LIVE IN USA


Sempre amatent a les imatges de Youtube, enganxo una entrevista curiosa que la presentadora nordamericana Ellen DeGeneres va fer a Hugh Laurie (digueu-ne Doctor House-tot i que aquest senyor ja fa temps que corre fent sèries; el recoreu a L'escurçó negre?-). A la segona part de l'entrevista, l'un i l'altra es dediquen a fer un concurs de mots en anglès argòtic; Laurie (nascut a Oxford) pregunta a DeGeneres si sap què vol dir tal o tal altra paraula d'ús habitual a Anglaterra però no als Estats Units i DeGenres (nascuda a Nova Orleans) fa exactament el mateix amb Laurie tot avaluant-li el corpus lèxic d'argot estrictament nordamericà. No us perdeu les "bromes picants" implícites que hi ha en algunes de les intervencions d'aquest parell.


dijous, 1 d’abril del 2010

ESCOLTA LA RESPOSTA EN ELS OCELLS


Dies de descans; sortides; sopars i dinars familiars; trobades amb amics, coneguts i saludats i òbviament, dies també per cruspir-se un llibre rere un altre, per anar a veure una pel·lícula rere una altra i per escoltar un disc rere un altre. Faig una altra descoberta curiosa. Aquest xicot el videoclip del qual enllaço més avall és un jove músic canadenc i té coses prou curioses http://es.wikipedia.org/wiki/Tiga. En aquest vídeo ell mateix ens diu al principi que és a casa intentant compondre però no se n'acaba de sortir; així és que decideix sortir a fer un tomb a veure si la natura li ofereix idees. Efectivament, els ocells aterren als fils telefònics-pentagrama i me li fan la cançoneta amb les notes d'allò que anirà cantant a mesura que camina. Però bé, no explico res més.