Ahir al vespre, abans de l'inici del partit de lliga entre el Barça i el Xerez, es feia un minut de silenci dedicat a Juan Antonio Samaranch, mort dimecres 21 d'abril. Doncs bé, el silenci no va ser absolut al Camp Nou; un bon nombre de socis i aficionats van dedicar-li a l'expresident del Comitè Olímpic Internacional una sonora xiulada per recordar al personal el passat franquista d'aquest senyor. Aquesta mateixa setmana, el primer secretari del PSC, Enric Llorens, escrivia al seu blog que "avui seria un dia trist pel meu pare: un funeral d'Estat al Palau de la Generalitat a un nazi oportunista. Quin fàstic". Per una altra banda, avui mateix al diari Avui s'hi recollien unes altres declaracions de Llorens en què el polític recuperava les paraules del seu pare, el qual havia anat a escola amb Samaranch: "Un bon dia al pare li va cridar l'atenció una insígnia que el Juan Antonio duia a la solapa, era una creu gammada! En preguntar-li perquè la duia, el Samaranch, li va dir que allò (el mazisme) era el futur i que sempre s'havia d'estar amb els guanyadors". Com era de suposar, aquestes declaracions han provocat que els peixos grossos del Partit Popular exigeixin el cessament immediat de Llorens de qui diuen que no ha respectat la figura de l'expresident del COI. A tot això s'hi afegeix la petició que ha fet el mateix Partit Popular a favor de canviar el nom de l'estadi de Monjuïc que hauria de passar a dir-se Juan Antonio Samaranch per comptes de Lluís Companys, el nom actual. I encara més: tot llegint de retruc l'article d'avui de Joan de Sagarra a La Vamguardia, m'he adonat de com poden arribar a ser-ne d'hipòcrites certs sectors de la nostra societat. Tots coneixem ja les opinions de Joan de Sagarra sobre el catalanisme i el nacionalisme (diuguem que mai se n'ha mostrat gaire partidari) però em sorprèn com, al final de l'article, encara té esma de d'apuntar que no hem de fer cas del passat franquista de Samaranch i que cal fixar-se en la seva feina com a expresident del COI (... eso no quita que haya passado a la historia como un catalán y un barcelonés universal. Eso lo sabe el Rey, que le hizo marqués, y lo sabe Jordi Pujol, y lo sabe Narcís Serra, y lo sabe Pasqual Maragall y un montón de políticos y empresarios de este país). Molt bé, senyor Sagarra, molt bé; Juan Antonio Samaranch podia ser un gran president del COI però és que veurà, a nosaltres quan se'ns diu que a aquest home li agardava allò d'aixecar el braç a la més mínima ocasió i que es declarava admirador de Franco, doncs ens dol, què vol que li digui! I encara ens dol més quan sabem que aquest senyor no va demanar mai disculpes per haver llepat el cul d'un dels assassins més grans de la història! És per això que el Camp Nou esclatava en sonores protestes ahir al vespre. Ara bé, també ja sabem que la sordesa i la ceguesa olímpiques i intencionades per part de la cúria de dretes al nostre país era, és i serà així tota la vida. Ara bé, el que ja no es pot acceptar és que els polítics catalans hagin donat aquesta pompositat als funerals d'un home que mai no va penedir-se del mal que va ocasionar a potser massa gent en un moment de la seva vida. A aquests nostres polítics també se'ls podria atribuir aquesta sordesa i ceguesa olímpiques i voluntàries ("ei tu, quedem bé, quedem bé; que si ara sortim amb un estirabot qualsevol, vés a saber amb què ens sortiran a Madrid!" que deuen pensar sense treure's l'esquellot i la corretja que els ferma a la mà dels alts càrrecs del poder espanyol). I el que ja fa vessar el got de la paciència és que aquesta sordesa i ceguesa olímpiques i voluntàries les encomanin als esportistes carregats de diners que diuen que ells no es fiquen en política en primer lloc i en segon lloc, a gran part de la població que es declara "apolítica"; és altre cop allò de voler dominar el pupulatxo feble que no es pot defensar.
