Ahir a altes hores de la matinada sentia al 3/24 que el grup de brit-pop Oasis han decidit separar-se definitivament. Ja hi tornem a ser, ja tenim servida l'enèsima rebequeria dels sempre arrogants i icorregibles germans Gallagher que, abans d'inflar-se els morros de valent diuen que més val que cadascú vagi per la seva banda i tots contents (al final haurà de venir la mare que els va parir a descompartir aquests enfants terribles!). Si voleu que us digui la veritat, no sé si acabar-m'ho de creure tot això; és a dir, si ara sí que és de veres que aquest parell han decidit dissoldre el grup de manera definitiva. Ja l'any 1994 i amb un sol disc al mercat (Definitely maybe), aquest duet esperpèntic protagonitzava el primer espectacle amb la negativa de Noel Gallagher (en teoria el germà gran responsable) de continuar acompanyant el grup durant la seva primera gira pels Estats Units. També l'any 2000, el mateix senyor desapareixia del mapa per una temporada per discrepàncies amb el seu germà Liam.
Aquesta vegada el que s'ha dit és que Noel va decidir cancel·lar el concert que tenien programat a París moments abans que la banda sortís a l'escenari (el canal 3/24 informava ahir que els germanets ara no només s'havien escridassat de valent sinó que s'havien arribat a atonyinar). Però això no s'acaba aquí. La banda no només van cancel·lar el concert d'ahir a terres franceses sinó que van anunciar que els que tenien programats per Alemanya i per Itàlia tampoc no es faran. Repeteixo que no sé si creure'm aquest teatre.
El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans dóna dues definicions per l'entrada del mot "oasi": Indret de terra fèrtil dins d'un desert on creix la vegetació gràcies a l'existència d'aigües subterrànies, de pous o de surgències, per una banda i Lloc, període, situació que és com una excepció en mig del desordre, dels neguits, etc., i que permet un repòs psíquic o físic. És a dir, és la antidefinició de tot el que realment han representat els germans Gallagher històricament si parlem de la seva especial relació o de la relació amb la premsa i els fans. Per tant, d'"excepció en mig del desordre i dels neguits tot permetent un repòs psíquic o físic" en el cas dels Gallaher, res de res. I si parlem de talent musical, la definició tampoc no s'hi ajustaria. Oasis van ser un dels grups favorits de la meva adolescència, una adolescència marcada per uns horitzons musicals diguem-ne "limitats" (encara no coneixia l'immens David Bowie!). Un dia se'm va ocórrer dir-li a un músic que als Gallagher se'ls comparava amb The Beatles. La resposta d'ell va ser clara i contundent: "Què collons se'ls ha de comparar! Però si aquell paio- es referia a Noel Gallagher- no sap tocar més de dos acords seguits!". Tenia més raó que un sant (després ho vaig comprovar quan vaig ampliar els horitzons musicals que us deia). Jo estava aleshores meravellat amb el seu gran hit, Wonderwall i no hi veia més enllà del nas. Afortunadament, com deia, vaig poder-ho solucionar a temps (més val tard que mai oi?).
Oasis va jugar sempre amb la pressió al damunt. M'imagino que pretendre ser l'hereu de Paul Mc.Cartney i John Lennon no deu ser fàcil. La pega és que aquesta canalla van mirar d'acostar-s'hi mínimament (amb xuleria pròpia del hooliganisme més exacerbat) sense pensar que tant Mc.Cartney com Lennon eren dos genis, dos virtuosos de la música (a diferència dels germanets de Manchester).
Desconec fins quan durarà doncs aquesta nova rebequeria; ara que, si realment aquest parell han decidit seriosament de dissoldre's, crec que no els trobarem a faltar gaire. Mentrestant, us deixo amb la única peça que crec que Noel va composar amb una mica de cara i ulls.
