dissabte, 29 d’agost del 2009

NO EN DIGUEU "OASI", DIGUE-NE "MIRATGE"


Ahir a altes hores de la matinada sentia al 3/24 que el grup de brit-pop Oasis han decidit separar-se definitivament. Ja hi tornem a ser, ja tenim servida l'enèsima rebequeria dels sempre arrogants i icorregibles germans Gallagher que, abans d'inflar-se els morros de valent diuen que més val que cadascú vagi per la seva banda i tots contents (al final haurà de venir la mare que els va parir a descompartir aquests enfants terribles!). Si voleu que us digui la veritat, no sé si acabar-m'ho de creure tot això; és a dir, si ara sí que és de veres que aquest parell han decidit dissoldre el grup de manera definitiva. Ja l'any 1994 i amb un sol disc al mercat (Definitely maybe), aquest duet esperpèntic protagonitzava el primer espectacle amb la negativa de Noel Gallagher (en teoria el germà gran responsable) de continuar acompanyant el grup durant la seva primera gira pels Estats Units. També l'any 2000, el mateix senyor desapareixia del mapa per una temporada per discrepàncies amb el seu germà Liam.
Aquesta vegada el que s'ha dit és que Noel va decidir cancel·lar el concert que tenien programat a París moments abans que la banda sortís a l'escenari (el canal 3/24 informava ahir que els germanets ara no només s'havien escridassat de valent sinó que s'havien arribat a atonyinar). Però això no s'acaba aquí. La banda no només van cancel·lar el concert d'ahir a terres franceses sinó que van anunciar que els que tenien programats per Alemanya i per Itàlia tampoc no es faran. Repeteixo que no sé si creure'm aquest teatre.


El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans dóna dues definicions per l'entrada del mot "oasi": Indret de terra fèrtil dins d'un desert on creix la vegetació gràcies a l'existència d'aigües subterrànies, de pous o de surgències, per una banda i Lloc, període, situació que és com una excepció en mig del desordre, dels neguits, etc., i que permet un repòs psíquic o físic. És a dir, és la antidefinició de tot el que realment han representat els germans Gallagher històricament si parlem de la seva especial relació o de la relació amb la premsa i els fans. Per tant, d'"excepció en mig del desordre i dels neguits tot permetent un repòs psíquic o físic" en el cas dels Gallaher, res de res. I si parlem de talent musical, la definició tampoc no s'hi ajustaria. Oasis van ser un dels grups favorits de la meva adolescència, una adolescència marcada per uns horitzons musicals diguem-ne "limitats" (encara no coneixia l'immens David Bowie!). Un dia se'm va ocórrer dir-li a un músic que als Gallagher se'ls comparava amb The Beatles. La resposta d'ell va ser clara i contundent: "Què collons se'ls ha de comparar! Però si aquell paio- es referia a Noel Gallagher- no sap tocar més de dos acords seguits!". Tenia més raó que un sant (després ho vaig comprovar quan vaig ampliar els horitzons musicals que us deia). Jo estava aleshores meravellat amb el seu gran hit, Wonderwall i no hi veia més enllà del nas. Afortunadament, com deia, vaig poder-ho solucionar a temps (més val tard que mai oi?).

Oasis va jugar sempre amb la pressió al damunt. M'imagino que pretendre ser l'hereu de Paul Mc.Cartney i John Lennon no deu ser fàcil. La pega és que aquesta canalla van mirar d'acostar-s'hi mínimament (amb xuleria pròpia del hooliganisme més exacerbat) sense pensar que tant Mc.Cartney com Lennon eren dos genis, dos virtuosos de la música (a diferència dels germanets de Manchester).


Desconec fins quan durarà doncs aquesta nova rebequeria; ara que, si realment aquest parell han decidit seriosament de dissoldre's, crec que no els trobarem a faltar gaire. Mentrestant, us deixo amb la única peça que crec que Noel va composar amb una mica de cara i ulls.



divendres, 28 d’agost del 2009

AQUEST ANY CINC! (I ESPERA'T...) o QUE BAIXI SANT PERE I HO VEGI!


Quina millor manera de celebrar els cent articles del blog amb el supercampió. Al final però han hagut de fer baixar Sant Pere! (a veure si ens hi haurem de ben encomanar aquest any amb tant anar de copes!). De moment però ja en portem cinc aquest any, com van fer els grans mestres dels temps antics. Oi Joan Manuel?


I pel senyor Jorge Valdano (recordeu què deia d'allò dels futbolistes de la pedrera?).... VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!

MY FATHER IS RICH AND MY TAILOR IS POOR


A les primeres pàgines de Lena de Jordi Coca, el narrador-protagonista diu d'un dels personatges que: La Bet, que tenia més de seixanta anys, duia pantalons i s'havia nuat els cabells blancs. Va somriure, em va saludar i en un anglès perfecte va suggerir que segurament estàvem cansats del viatge.... Aquesta frase no té massa res d'especial però m'interessa fer notar que la novel·la té lloc al bell mig d'uns paratges freds i idíl·lics de Suècia, un país on d'entrada s'hi parla el suec i no pas l'anglès. Però Coca ens diu que la Bet tenia un anglès perfecte. Aquesta afirmació és en certa manera sobrera ja que no és gens estrany que un suec o sueca qualsevol tingui un bon nivell d'anglès (ja sabem tots com funciona l'ensenyament als països nòrdics si el comparem amb el nostre petit cul de món). Dic tot això perquè aquest mes d'agost ho he comprovat mentre feia el passarell a Nord enllà. M'explicaré: tant a les ciutats de parla neerlandesa de Bèlgica (Gand, Bruges o Anvers) com a tot Holanda, el domini que els ciutadans tenen de la llengua anglesa us pot fer posar la pell de gallina. El dia abans de marxar de viatge se'm va disparar la neura lingüística: "No Carles no, amb el poc francès que saps i la misèria d'anglès que remenes, oh i tant que et faràs entendre si hi vas disfressat de guiri!" que em repetia cada nit quan no podia dormir. Al mateix temps però, també em repetia que "Caram, però si em trobo una dona gran, de vuitanta anys, ultraneerlandesa que no vol parlar l'anglès ni que la matin què eh? O... és igual, posem que com que és massa gran probablement de la llengua de Dickens no en sabrà ni un borrall!". Doncs no senyor! a Nord enllà fins i tot les iaies xarugues, desentegades i missaires tenen com diu en Coca "un anglès perfecte" ("au, entoma-la espavilat!"). Això ens passa perquè partim indefectiblement del pèssim coneixement de l'idioma que tenen els d'aquí la Pell de Brau (permeteu-me la llicència espriuana. En aquest context no pot ser més apropiada) i els que hi som al costat (nosaltres els catalans). A Nord enllà sempre passava el mateix: a les cues dels museus els espanyols baladrers no feien el més mímim esforç per articular un mot en anglès o als restaurants exigien, també en castellà i cridant com si els estiguessin escorxant, una carta que s'entengués (nois! però és que tan malament esteu que o podeu entendre just a sota dels noms dels menjars escrits en neerlandès coses com ara: Mixed salad o Steak with chips? No cal trencar-s'hi massa les banyes em sembla a mi! Evidentment, tot es redueix a allò que diuen de ande yo caliente ríase la gente. És la cultura ja no del "mínim esforç" sinó del no-esforç i del "ens és igual perquè som així de xulos" a què estem tan acostumats. Precisament per això ens sorprèn que a Bèlgica, a Holanda o a Suècia fer anar l'anglès com fan anar les seves llengües maternes els sembli la cosa més natural del món.

Un altre exemple clar de tot això el vaig trobar ahir mentre mirava el sorteig de la Lliga de Campions de futbol. L'acte (penso que pompós en excés) va tenir lloc a Mònaco. Tots els futbolistes (premiats i convidats) que van anar passant per l'escenari responien en anglès a les preguntes dels presentadors. Responien en anglès futbolistes de nacionalitats diverses que no tenen d'entrada aquesta llengua com a idioma matern. Van parlar en anglès Edwin Van der Sar (porter holandès del Manchester United) o Vítor Bahía (exporter del Barça o el Porto i de nacionalitat portuguesa).
Més tard, uns periodistes de TV3 van fer unes preguntes al flamant nou fitxatge del Barça, el senyor Txigrinski, de nacionalitat ucraïnesa. Voleu saber en quina llengua va respondre les preguntes dels periodistes? Em sembla que no cal que respongui oi?. Doncs bé, els dos únics futbolistes que no van parlar en anglès la tarda d'ahir van ser Xavi i Messi (m'imagino que no se'ls hauria exigit que parlessin com Shakespeare!). Poster que ens ho fem mirar no creieu?

No sé doncs si mai el nostre país arribarà a tenir una consciència seriosa amb això dels idiomes i el seu ensenyament o si mai nosaltres mateixos arribarem a canviar i ens farem operar d'un cop el maleït os de la mandra que tenim al capdavall de l'esquena. A Nord enllà, el meu company de viatge i jo almenys vam fer l'esforç de fer-nos entendre en un anglès més propi de setè d'EGB que de dues persones responsables de trenta anys. Això en certa manera ens va estalviar que, a ulls dels nòrdics civilitzats no passéssim tant per un parell d'espanyols (catalans) de les cavernes .
En tornar del viatge però, em vaig prometre que tot just aterrar a El Prat me n'aniria de pet a comprar una bona gramàtica d'anglès per mirar d'arreglar els meus buits amb l'idioma. Ja ha passat més d'una setmana de la meva torrnada i puc dir que a hores d'ara el més calent és a l'aigüera. És allò que us deia de la mandra.


Mentrestant, ens haurem de continuar conformant amb la nostra mediocritat que tan bé van satiritzar els grans Toreros muertos.



dimarts, 25 d’agost del 2009

ANIVERSARI


Avui fa seixanta-cinc anys que les tropes alemanyes van rendir-se davant de les del general Leclerc. París i la humanitat en ple s'alliberava de l'horror nazi.




dijous, 20 d’agost del 2009

NO, JO NO EM DIC BRUNO


Em sembla que sóc l'únic ximple en aquest país que no baixa mai música d'Internet. Sí, sí, tal com ho llegiu. No he fet mai el més mínim esforç per arriar la "mula" com fa la majoria de gent de la meva edat i això que sé del cert que si us hi esforceu, l'animal tresca sense poblemes. El motiu principal? La mandra i que... que què carai! que m'agrada tenir el disc original a mi! amb la capseta (ara en fabriquen amb les puntes rodones!) i el llibret (n'hi ha de molt bonics. I si no mireu com s'ho van manegar els de Radiohead amb el seu últim treball In rainbows). Doncs bé, aquests dies en què m'he passejat amunt i avall pel Nord enllà, he aprofitat per fer vida de turista i de pas, per adquirir alguns discos de músics en llengua francesa que tinc comprovat que es comercialitzen a tot arreu menys a Catalunya i a Espanya; però d'aquest misteriós fenomen ja n'he parlat en alguna altra ocasió i més val que ho deixi córrer. Doncs bé, un dels senyors que ja fa cosa de mig any que m'ha anat cridant l'atenció és aquest personatge amb aires de crooner "guaperes" que teniu a la fotografia. Es diu Bruno Nicolini però es fa dir Bénabar. Ja fa temps me'n va parlar molt favorablement una alumna romanesa que viatjava sovint a París per raons de feina i que parlava un francès impecable. Més tard, un professor d'aquesta llengua que vaig tenir també me'l va enllustrar fora mida. Jo no n'acabava d'estar massa convençut; n'havia sentit alguna peça però sempre em semblaven cançonetes més aviat lleugeres i excessivament senzilles musicalment parlant. Més tard, parlant amb un company que havia viscut a França, em deia que em deixés estar d'orgues que aital Bénabar no era ni de bon tros un cantautor prou representatiu de la música en llengua francesa del moment. No sé com però, fa uns mesos vaig tornar a submergir-me al You Tube en cerca de videoclips d'aquest francès més aviat fanfa de quaranta anys acabats de fer. Em va canviar lleugerament la visió que en tenia. Si bé és cert que continuava pensant que musicalment no era res de l'altre món, vaig decidir estudiar amb calma les lletres (alerta! algun francès m'ha comentat que a França el comparen amb l'immens Brassens. Home...crec que això fóra passar-se) i no em van desagradar en absolut. Bénabar parla de les situacions quotidianes de la població parisenca que ronda la trentena i la quarantena i que van més aviat forts d'armilla. Amb unes lletres marcadament còmiques i en algunes ocasions fins i tot satíriques, es riu de l'excessiu cabal que fem de les coses que ens envolten: la soledat, el desamor, la rutina o els ocis preferits dels urbanites parisencs. Repeteixo que Bénabar no és Balzac escrivint i que mai no publicarà un recull de poemes a les edicions de La Pléiade (per començar s'hauria d'haver mort-són les regles del joc dels editors!-) però fixeu-vos bé la gràcia que tenen aquests dos videoclips que enllaço més avall juntament amb les lletres. Jo el comparo, salvant totes les distàncies òbviament, amb Pablo Carbonell. Bénabar esclar és menys "mossegador" que diria en Monegal i és que els ullals del francès no són tan afilats com els de l'"extorero mort". Bénabar llu cara bonica amb aquell embolcall que darrerament ens mostra, posem per cas, el cinema francès; és a dir, el llacet de la lentitud plúmbica i nyeu-nyeu en tot el que fan els nostres veïns de dalt.








dimarts, 18 d’agost del 2009

NORD ENLLÀ


Torno de passar un parell de setmanes a Nord enllà. El meu Nord enllà (Bèlgica i Holanda) és la civilització i la organització pensada al mil·límetre; és el progrés, la modernitat i la solidaritat; és la gentilesa i l'amabilitat dels vilatans que, sense esperar-vos-ho en absolut poden parar-vos i demanar-vos si us poden ajudar a trobar (us veuen plànol en mà i mirant els borinots que passen amb un pam de boca que us delata) qualsevol església amagada entre canal i canal.


El meu Nord enllà és també la combinació de la modernitat arquitectònica amb la tradició del lloc on sou, és poder veure sofisticats gratacels babelians combinats amb raconets tradicionals de visita turística obligada com ara aquell bust del nen que fa pipí a l'aire (le Manneken). El meu Nord enllà és el senderi circulatori practicat a força de magistrals cops de manillar, però també és la pau que respireu en veure els canals i les casetes de conte de fades arran de mar als pobles costaners (Volendam). És a més a més les olors embriagadores dels excel·lents productes de pastisseria o de l'oferta de lactis i derivats que podeu trobar a cada cantonada; i és... per què no dir-ho, la no menys embriagadora olor que podeu sentir si us passegeu pel Barri Vermell de la capital, l'olor d'aquesta herba que us relaxa i us fa somriure si en consumiu en excés.

dilluns, 3 d’agost del 2009

DUES PERLES DE LA BBC...


... per abans de marxar de vacances. Dues perles d'allò més refrescant que són un autèntic prodigi lingüístic en llengua anglesa. Quatre actors sobradament coneguts de tothom, quatre autèntics genis de la paraula. Dos gags insuperables dels grans herois de la BBC. Enjoy the sketches!




&