Llegeixo l'article del diumenge a
La Vanguardia del
bon vivant Joan de Sagarra. Entre mostra i mostra de la seva habitual petulància, deixa anar una proposta que a mi ja fa temps que em balla pel cap. Entre d'altres coses però, demana que les llibreries de Barcelona siguin -ell en diu-
llibreries de guàrdia; és a dir, llibreries obertes diumenges i festius i de sol a sol (com ara
el Drugstore de Barcelona als anys vuitanta). Per tant, si un cap de setmana heu decidit quedar-vos a casa a la nit (en comptes de sortir a fer el tronera) i no teniu nens ploraners a qui fer callar, que pugueu satisfer la necessitat de llegir -posem per cas- la voluminosa traducció de Jesús Moncada d'
El comte de Montecristo amb la tranquil·litat que a la cantonada hi trobareu una llibreria permanentment oberta. En Joan de Sagarra però, explica a l'article que la idea és de Sergi Pàmies encara que aquest darrer diu que les llibreries haurien de ser obertes el diumenge i fins a altes hores de la nit i no pas la nit sencera. No cal dir que hi estic totalment d'acord; és més, fa temps, em trobava a altes hores de la nit en un pis de Barcelona tot esperant una persona que no acabava d'arribar. Al pis en qüestió, els llibres brillaven per la seva absència. Jo en duia un però a la mà a punt d'encetar. Com que vaig intuir que l'espera seria llarga, vaig decidir submergir-m'hi. Em sembla recordar que vaig haver de deixar-lo quan en portava cinc pàgines llegides. El llibre era
Onades sobre una roca deserta de Terenci Moix. Aquella nit hauria necessitat com l'aire que respiro anar a buscar d'un salt una altra novel·la si al barri hi hagués hagut una llibreria de guàrdia.
En tot cas, el que m'interessa més de l'article de'n Sagarra és el que em sembla entendre com el fet de considerar la literatura com a medecina. És aquesta precisament la idea que al principi deia que em balla pel cap de fa temps. En Sagarra té catalogats els seus llibres-medicament: la inabastable obra de Simenon,
Les illes encantades de Herman Melville (òbvi per altra banda, sabent com n'és de fan d'Enrique Vila-Matas),
Dràcula de Bram Stocker,
Cefalú de Lawrence Durrell i
Paroles de Jacques Prévert (amb aquest darrer llibre hi coincideixo plenament. Aprofito també per dir que, davant de la boca del metro
Camp de l'arpa de Barcelona hi ha una cafeteria-
El cafetó- on a més a més de tenir-hi una terrassa extraordinària hi ha a l'interior un quadre amb una fotografia del poeta francès. Ara no penseu que hi tinc accions a
El cafetó! Però és que de locals com aquests se'n troben ben pocs a Barcelona! Si hi aneu ja m'ho sabreu dir). Doncs bé, en Sagarra l'encerta de ple. La literatura hauria de ser un medicament, un calmant que atenués la neurosi que duem tots a sobre dia rere dia, un objecte que en ser llegit ens fes oblidar les males estones que ens fa passar la quotidianitat. Els metges haurien de receptar llibres a les consultes, estic fart de repetir-ho. "Miri, durant quinze dies, em pendrà tres dosis de contes de Dorothy Parker, per exemple" o "Si vol posar-se bo, després de cada àpat, em llegeix una novel·leta d'Stefan Zweig" que dirien els metges. Jo vaig trobar el meu calmant quan vaig llegir
Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders i des de llavors, de Calders n'he pres en tanta abundància que gairebé me n'han de desintoxicar!
En fi, reflexionem-hi doncs. La literatura senyors, a més a més de fer-nos passar una bona estona ha de fer que la sang del cervell flueixi de manera adequada. En definitiva, ha de ser un fàrmac per a la higiene mental. Si tothom ho fes així, no caldria trucar al Doctor Corbella que aquest sí que deu tenir prou feina amb les criatures ploraneres.
