AAAAAAAAH, LA RATOMÀQUIA!

Vaig a veure l'exposició sobre Federico Fellini que hi ha instal·lada fins al juny al Caixa Fòrum. Ja m'havien dit alguns companys que me l'hauria de prendre amb calma, és a dir, tenir gran part de la tarda lliure per entretenir-m'hi. Efectivament, m'hi estic un parell d'hores ben bones. Hi ha de tot: fotografies dels rodatges, de Fellini amb Mastroiani, de Fellini amb Giulietta Masina, de Fellini amb Anna Magnani, etc. Hi ha fotografies inèdites en color del rodatge de La Dolce Vita als colossals estudis de Cinecittà i fotografies del duet Fellini-Mastroiani assajant abans de començar a filmar. Hi ha també esbossos de pel·lícules que mai no van existir, cartells de les pel·lícules que sí que ho van fer, revistes satíriques en les quals en director romà publicava tires còmiques i hi ha, sobretot pantalles en les quals s'hi reprodueixen fragments dels films. M'atrau especialment el monitor que repeteix unes imatges curioses; es tracta dels anuncis que Fellini va idear per Ginger i Fred (1986). A la paret, just al costat de l'esmentat monitor, s'hi explica que ja al final de la seva carrera, el director feia una clara diferència entre el "producte cinematogràfic" i el "producte televisiu"; per Fellini no tenien absolutament res a veure: la televisió proposava un missatge totalment allunyat del del cinema. En una època en què començaven a néixer les cadenes privades, aquestes feien passar per davant el negoci publicitari (era l'inici de l'eclosió de les crretades d'anuncis entre programes) a la qualitat dels productes estrictament televisius. Òbviament, Fellini s'hi va oposar, fet que va indignar l'"eperador" Berlusconi en el moment en què aquest darrer va veure com a Ginger i Fred s'hi inserien paròdies publicitàrires.

Efectivament, lúcid i profètic, Fellini ens alertava ja l'any 1986 de l'hecatombe que s'acostava en matèria de televisió. Les "ratomàquies" (com anomena Ferran Monegal als programes ideats per grans empreses privades i en què es potencien els programes amb continguts que ajuden a fer créixer l'adormiment cerebral de la població però que, per contrapartida, ajuden a omplir les butxaques dels peixos grossos de les anomenades empreses privades) començaven a treure el nas a l'Estat Espanyol amb l'aparició de Tele-5 (can Berlusconi) i d'Antena 3 i les Mamachicho: pompa i colors, carrincloneria, crits i sorolls diversos i, esclar, anuncis i més anuncis per arribar a perdre la noció del temps. Un cop hem assumit que ja fa anys la televisió va deixar de ser el que era en quant a continguts (que no mori mai el Canal 33!), no pot deixar de sorprendre'm (per anys que passin) el tomb que van fer aquells que els de la meva generació havíem admirat; els "nostres Fellinis" particulars: Josep Maria Mainat i Toni Cruz, entre d'altres.

http://www.youtube.com/watch?v=kc-RMLR8sGw

IAN DURY

Avui fa deu anys era a casa estudiant per un examen de llatí de la universitat (deuria fer primer o segon). Atabalat amb tanta traducció, vaig decidir posar la ràdio per distreure'm una estona. Justament en aquell instant, al programa Tarda Tardà de Catalunya Ràdio, una noia "audiblement afectada" anunciava la mort d'Ian Dury, líder de la banda Ian Dury and the blockheads. Jo aleshores, jovencell i bastant més innocent que ara en temàtica musical, no n'havia sentit a parlar mai (o no m'hi havia fixat). Vaig anar tibant el fil i com sol pasar, em va seduir.

Com de costum, no calen paraules quan tenim imatges musicals tan extradordinàries com aquesta:

http://www.youtube.com/watch?v=iY1PpnaGwMk

DEMPEUS

J'ai trouvé devant mes yeux ce matin

mille et une bonnes raisons pour me sentir bien.

J'ai jeté mes angoisses par la fenêtre

et je me frotte les mains en me disant peut-être.

Rester debout encore un peu et demain

oublier la peur de suivre

le même chemin qu'hier matin.

Rester debout et redevenir quelqu'un,

debout parce qu'on veut vivre,

debout parce que ça fait du bien.

Rester debout; Debout sur le zinc

Fa dies que escalfo el cap injustament als meus companys amb els meus "conflictes" amb certa persona de nacionalitat francesa amb qui tinc tracte dos dies per setmana i de qui m'estalviaré donar més pistes (aquells amb qui n'he parlat ja sabeu de què va. I a la resta només puc avançar-vos que el conflicte el tinc amb algú que ja fa temps que, sense jo entendre-ho, no accepta en primer lloc la meva insaciable passió per les llengües i que es nega a continuació a voler compartir amb mi la set de coneixement.). Poster d'aquí un temps podré parlar amb més llibertat d'això que comença a molestar-me en excés. Però sempre ens quedarà París, sempre ens quedarà la literatura, sempre ens quedarà la música i sempre ens quedaran els bons companys que ens coneixen i saben com som realment. I de cop, navegant pels mars virtuals, m'arriben al port un dels grans descobriments musicals que he fet darrerament en llengua francesa; altre cop els Debout sur le zinc em porten nous aires d'optimisme i ganes de continuar dempeus.

Merci à tous!

http://www.youtube.com/watch?v=tjxyXsHDk44&feature=related

http://www.lyricsmania.com/rester_debout_lyrics_debout_sur_le_zinc.html

QUE JORGE SEMPRÚN NO S'ACOMIADI DE NOSALTRES

Goso alterar al cim d'aquest meu escrit el títol d'un dels volums de memòries de Jorge Semprún, concretament del llibre en què l'autor madrileny repassa la seva etapa com a ministre de cultura sota el govern de Felipe González; parlo de Federico Sánchez se despide de ustedes (1993). És a partir de la lectura de l'article de Gregorio Morán Jorge Semprún se despide, publicat dissabte a les pàgines d'opinió de La Vanguardia, que se m'acudeix posar-me a escriure a fi de reclamar més atenció envers un dels més grans pensadors del nostre segle. Morán comenta a l'inici del seu article que Semprún va anunciar "el seu comiat a la vida" fa uns dies a Le monde amb un article titulat Mon dernier voyage à Buchenwald. Nascut l'any 1923, Semprún explicava que té pensat fer un discurs en l'acte de commemoració del 65è aniversari de l'alliberament del camp de Buchenwald on l'autor va ser pres. És el moment en què "diré per darrera vegada allò que penso que he de dir" diu Semprún. Desconec si aquesta serà la darrera ocasió en què podrà continuar explicant-nos amb la seva inabastable saviesa les atrocitats del nazisme que la humanitat va haver de patir. La seva desaparició m'inquieta tant com el cas que se li pugui fer un cop mort. Titllat d'"autor afrancesat" pel fet que en certa ocasió de la seva vida va decidir adoptar la llengua francesa com a vehicle dels seus escrits i per establir-se després defitivament a París, ha gaudit d'una falta d'atenció per part de mitjans de comunicació, polítics, intel·lectuals i editors sincerament alarmant. A l'article de La Vanguardia, Morán parla d'Autobiografía de Federico Sánchez que va guanyar el Premi Planeta l'any 1977. Tot i que diu que el volum no és un dels millors textos de Jorge Semprún (em permeto discrepar lleument), Morán s'encarrega d'apuntar que el llibre és una forta crítica als caps visibles del Partit Comunista Espanyol a la clandestinitat i més en concret a Santiago Carrillo (fet que queda clarament demostrat amb una senzilla lectura de l'esmentat llibre). Si a Autobiografía els dards enverinats anaven de dret a Carrillo, a Federico Sánchez se despide de ustedes anaven directes a Alfonso Guerra. Probablement aquest és un dels motius principals que explicarien que el nostre autor hagi rebut el menyspreu que comentava més amunt però també crec que si Semprún no és al lloc que li pertoca és per tot el que representa com a intel·lectual i com a pensador compromès amb les llibertats dels pobles. Semprún no només escriu en francès i té un domini impecable de l'alemany des de la seva adolescència (en l'entrevista que enllaço més avall s'hi comenta que va llegir per primer cop El Quijote en llengua alemanya) sinó que representa la figura del savi que va sobreviure tancat als camps a l'extermini nazi, que va lluitar des de la clandestinitat contra el feixisme i que va atacar frontalment la hipocresia i l'obediència cega que li imposava el seu propi partit (el PCE del qual va ser expulsat l'any 1964 juntament amb Fernando Claudín). Com sol passar, no hi ha res pitjor per un líder polític que tenir al seu mateix partit algú que li pot qüestionar els mètodes i que pot fins i tot arribar a ser perillós perquè, evidentment, sap de què parla.

Vaig descobrir Jorge Semprún i la seva literatura tard i de rebot; a un company de la universitat acabaven de regalar-li Veinte años y un día (2003), la fins ara darrera novel·la de l'autor madrileny. Me'n va parlar meravelles i jo, obedient, me'l vaig creure i me la vaig comprar. Vaig quedar tan fascinat de les habilitats narratives de Semprún que vaig encadenar les lectures dels seus llibres una rere l'altra. Després de Veinte años y un día, van venir Montand, la vie continue (un dels primers llibres que vaig llegir directament en francès); Aquel domingo; Viviré con su nombre, morirá com el mío; El largo viaje; Autobiografía de Federico Sánchez, Netchaiev ha vuelto; Adiós, luz de veranos...; La escritura o la vida i Federico Sánchez se despide de ustedes (i encara me'n falten una bona pila!). A mesura que anava cruspint-me els seus llibres anava fent-me creus amb la realitat que altres volums fossin impossibles de trobar a les llibreries. Quan preguntava doncs per La segunda muerte de Ramón Mercader, per La algarabía o per La montaña blanca, a tot arreu on anava em deien el mateix: ho sentim però aquests llibres estan descatalogats, hauria de provar en llibreries de vell, biblioteques, etc. Afortunadament, amb els anys els vaig anar adquirint (en edicions de segona mà o bé directament en francès esclar). A hores d'ara només s'ha reeditat el primer llibre de Semprún, El largo viaje. Fa massa anys que no entenc què esperen els editors per recuperar els textos que falten; bé, sí que ho sé, esperen que Semprún s'acomiadi del món dels vius. És lamentable.

Enllaço una de les darreres entrevistes que ha concedit a França. Atenció a la primera pregunta que li fa el periodista de sobre com ha de pronunciar el nom Jorge Semprún (amb fonètica espanyola o bé amb fonètica francesa?).

http://www.dailymotion.com/video/xccm6h_jorge-semprun_news

SANT GUARDIOLA

Aquest xicot s'ha ben guanyat el cel: sis copes una rere l'altra, reconeixements de tota mena i admiració en cada gest que fa i en cada paraula que diu. Aquesta nit a més a més ha estat reconegut com a català de l'any. Sóc el primer admirador de Josep Guardiola (com a entrenador, esclar, ha aconseguit el que molts d'altres només van poder ensumar -entre d'altres el mestre Cruyff amb la decepció de la Copa Intercontinental de 1993-) però crec que potser ens estem passant una mica de voltes; sort que Guardiola, com sempre, ha demostrat saber estar al seu lloc i només s'ha deixat veure i sentir a l'acte de lliurament del premi a través d'una pantalla (nois, demà toca treballar i de valent).

Enllaço l'extraordinari sketch dels de Crackòvia sobre l'"Església Guardiolana" perquè ja només falta que al de Santpedor me'l facin sant!

http://www.youtube.com/watch?v=0wD6HidR3s0

I DESPRÉS DE LA TEMPESTA VE LA CALMA

Esclar. Avui tot eren anècdotes, rialles i bromes. Però també hi havia aquell que maleïa els ossos als responsables de carrerteres i transports varis per no haver pogut evitar el caos d'ahir en plena nevada (hi ha qui, havent de sortir fora de Barcelona, va arribar a casa a quarts de quinze o qui fins i tot va haver de fer nit a la ciutat a casa d'un parent o amic). Hi ha qui va quedar-se aturat enmig d'un túnel de tren sense menjar ni poder anar al lavabo, qui va tornar en taxi i va desdinerar-se i qui va optar per calçar-se uns esquís o uns patins d'esquiar sobre gel. Hi ha qui va dir que que bé, ara podrem fer un ninot de neu amb una pastanaga per nas i qui va dir que us poséssiu el ninot i la pastanaga per on no fa falta ni dir. Hi ha qui va agafar boles de neu per fer-les lliscar esquena avall a algun vianant distret i qui van engegar l'esquena a can pistraus de resultes d'haver fet un pas en fals sobre la vorera relliscosa. Hi ha qui va fer fotos i qui va fer vídeos, qui va quedar-se sense comunicació telefònica i qui va atrevir-se a agafar el cotxe tot engalanant-lo de cadenes per tot arreu. Va haver-hi qui es va afartar de veure comentaris i fotos de tota mena al facebook i qui vam fer-lo servir per fer les nostres conyetes amb els jocs de paraules (i si en comptes de caure quatre volves haguessin caigut quatre vulves? que deia l'un i si en comptes de quatre volves i/o quatre vulves haguessin caigut quatre vàlvules? que reblava un altre). I de tot plegat què eh? doncs res; una nevada històrica maca i, segons com, malparida que servirà per comentar amb els que vinguin darrere on érem i què fèiem quan s'esdevenia aquest fenomen tan estrany a la vista per nosaltres els barcelonins. I ahir hi havia també qui deia que això rai, que demà farà un sol enlluernador. Efectivament, després de la tempesta sempre ve la calma.

Enllaço el gran tema de Graham Coxon In the morning en versió zen-bucòlica.

http://www.youtube.com/watch?v=6f6uVZon_Kg

I'M SINGING IN THE SNOW

Doncs sí, ja ens teniu a tots els barcelonins i barcelonines amorrats a les finestres tot dient allò de mira com neva! o allò altre d'apa, el carrer és tot enfarinat! o allò de més enllà de coi, fem-nos una foto per a la posteritat! I heus ací quan els companys de terres fredes (Lleida, Andorra, La Seu d'Urgell, Vic, Perpinyà, etc.) impassibles, ens miren i pensen que que en són de divertits aquests barcelonins que pel sol fet de veure com cauen quatre volves es pensen que de la cantonada els apareixerà el ieti i me'ls fumerà una queixalada. Com s'esveren! pensen, mentre la mirada els diu que coi, sembla que s'hagi d'aturar el món ara! Tenen raó, en fem un gra massa. Torno de la feina amb la sensació que a Barcelona ha arribat el dia de l'apocalipsi i l'únic que veig és poc trànsit als carrers i, això sí, voreres glaçades i cotxes colgats. Poc habituat (evidentment no ho nego) a aquest tipus de fenòmens metereològics (què voleu, sóc barceloní jo!), em dic que tranquil Carles, l'únic que et pot passar és que tot caminant, facis un mal pas, patinis i en fumis una costellada de campionat. Les emissores de ràdio i les edicions electròniques dels diaris diuen que els autobusos han deixat de circular i que algunes estacions de metro han hagut de tancar. Afegeixen que el temporal va per llarg, que probablement s'allargarà fins aquesta matinada i que la gent no surti de casa si no és estrictament necessari; en fi, La guerra dels mons d' H.G.Wells en versió radiada per Orson Welles però a la catalana.

Amb el cataclisma al magí, algú em diu que ni se m'acudeixi d'agafar el metro que aniré com una sardina a la llauna i que de taxis no n'hi deu haver ni un. Penso seriosament de fer el canvi de lloc instantani però em falta ajustar un pèl la tècnica. Descartat el metro, surto al carrer i em dic que sense pressa, tot i que sóc lluny de casa, aniré fent tot xino-xano i un dia o altre ja hi arribaré. Després d'haver fet quatre passes, decideixo que prefereixo més enllaunar-me abans de fer patinatge artístc; al cap i a la fi penso, al metro encara hi estaré calentó.

Un cop he sortit del metro, ja al barri, només veig blanc per tot arreu i torno a pensar que si no vull fer el numeret dvant dels altres vianants hauré d'anar amb peus de plom (i mai millor dit!). Decideixo que la tècnica més eficaç és la de fer passos militars tot aixecant els genolls fins a la barbeta per després fúmer-li un bon cop de peu a la calçada com si hi hagués vist un insecte d'allò més repugnant i volgués exterminar-lo. I renoi, cap caiguda! Això sí, faig passes segures i tan lentes i espaiades entre l'una i l'altra que sembla que se m'hagi de fer de dia. Les úniques coses que em toquen el voraviu són: una, que la gent des dels terrats i balcons es dediquen a fer baixar avall trossos de gel colossals sense mirar qui passa pel carrer i dues, que gairebé quan sóc a la porta de casa veig com una dona d'uns cinquanta anys s'esbatussa verbalment i acarnissada amb uns joves rapers sudamericans; ella els diu que ya está bien que vengan de fuera y además nos hagan estas cabronadas con la nieve! els nanos no es queden muts i me li deixen anar que anda, que te calles morsa! Ho trobo fastigós, tant per part d'ella com per part d'ells.

I per consolar-me, mentre escric aquestes impressions, penso en la gran nevada de l'u de març de 1993. Jo feia vuitè d'EGB i amb la classe vam assistir a una edició del programa Pasta gansa que feia en Miquel Calçada a Catalunya Ràdio. En sortir de l'emissora queia una nevada de dimensions semblants a les d'avui però prèviament, a l'estudi de l'emissora en Miquel Calçada, després d'haver corregut la cortina, ja havia avisat que la gent si havia de sortir al carrer no ho fes pas en banyador.

ELS GUSTOS DEL PARADÍS

Et si je n'ai rien de tout ça, peu importe;

j'irai chanter devant ta porte Emilie.

Et si on ne m'ouvre pas, que le diable m'emporte;

peu m'importent les saveurs du paradis.

Emily; Soan

Fa dies que em noto mancat de paraules i temes interessants per al blog i sincerament, sóc del parer que si no hi ha res a dir, doncs no cal forçar la màquina. La meva manca d'idees queda però compensada per la recent febre de descoberta de nous músics en llengua francesa. Aquest artista vaig trobar-me'l als nassos com un bolet tot buscant al "tub musical" altres llepolies del país veí.

I si no se'ns obren les portes que ens menin als gustos del paradís, qui sap si en algun lloc hi ha una Emilie que ens espera perquè li anem a cantar la solfa sota el balcó.

http://www.youtube.com/watch?v=mSdX_siLNUA

http://www.lyricsmania.com/emily_lyrics_soan.html

EL SOMRIURE DE PEPE RUBIANES (avui fa un any)

Vaig estrenar aquest blog fa justament un any, el mateix dia que va morir el gran Pepe Rubianes. El seu sentit de l'humor i la seva visió crítica i punyent de la realitat políticosocial del país ens acompanyarà sempre.

Gràcies Pepe!

http://www.youtube.com/watch?v=SJOyVJm9mwc