Goso alterar al cim d'aquest meu escrit el títol d'un dels volums de memòries de Jorge Semprún, concretament del llibre en què l'autor madrileny repassa la seva etapa com a ministre de cultura sota el govern de Felipe González; parlo de Federico Sánchez se despide de ustedes (1993). És a partir de la lectura de l'article de Gregorio Morán Jorge Semprún se despide, publicat dissabte a les pàgines d'opinió de La Vanguardia, que se m'acudeix posar-me a escriure a fi de reclamar més atenció envers un dels més grans pensadors del nostre segle. Morán comenta a l'inici del seu article que Semprún va anunciar "el seu comiat a la vida" fa uns dies a Le monde amb un article titulat Mon dernier voyage à Buchenwald. Nascut l'any 1923, Semprún explicava que té pensat fer un discurs en l'acte de commemoració del 65è aniversari de l'alliberament del camp de Buchenwald on l'autor va ser pres. És el moment en què "diré per darrera vegada allò que penso que he de dir" diu Semprún. Desconec si aquesta serà la darrera ocasió en què podrà continuar explicant-nos amb la seva inabastable saviesa les atrocitats del nazisme que la humanitat va haver de patir. La seva desaparició m'inquieta tant com el cas que se li pugui fer un cop mort. Titllat d'"autor afrancesat" pel fet que en certa ocasió de la seva vida va decidir adoptar la llengua francesa com a vehicle dels seus escrits i per establir-se després defitivament a París, ha gaudit d'una falta d'atenció per part de mitjans de comunicació, polítics, intel·lectuals i editors sincerament alarmant. A l'article de La Vanguardia, Morán parla d'Autobiografía de Federico Sánchez que va guanyar el Premi Planeta l'any 1977. Tot i que diu que el volum no és un dels millors textos de Jorge Semprún (em permeto discrepar lleument), Morán s'encarrega d'apuntar que el llibre és una forta crítica als caps visibles del Partit Comunista Espanyol a la clandestinitat i més en concret a Santiago Carrillo (fet que queda clarament demostrat amb una senzilla lectura de l'esmentat llibre). Si a Autobiografía els dards enverinats anaven de dret a Carrillo, a Federico Sánchez se despide de ustedes anaven directes a Alfonso Guerra. Probablement aquest és un dels motius principals que explicarien que el nostre autor hagi rebut el menyspreu que comentava més amunt però també crec que si Semprún no és al lloc que li pertoca és per tot el que representa com a intel·lectual i com a pensador compromès amb les llibertats dels pobles. Semprún no només escriu en francès i té un domini impecable de l'alemany des de la seva adolescència (en l'entrevista que enllaço més avall s'hi comenta que va llegir per primer cop El Quijote en llengua alemanya) sinó que representa la figura del savi que va sobreviure tancat als camps a l'extermini nazi, que va lluitar des de la clandestinitat contra el feixisme i que va atacar frontalment la hipocresia i l'obediència cega que li imposava el seu propi partit (el PCE del qual va ser expulsat l'any 1964 juntament amb Fernando Claudín). Com sol passar, no hi ha res pitjor per un líder polític que tenir al seu mateix partit algú que li pot qüestionar els mètodes i que pot fins i tot arribar a ser perillós perquè, evidentment, sap de què parla.
Vaig descobrir Jorge Semprún i la seva literatura tard i de rebot; a un company de la universitat acabaven de regalar-li Veinte años y un día (2003), la fins ara darrera novel·la de l'autor madrileny. Me'n va parlar meravelles i jo, obedient, me'l vaig creure i me la vaig comprar. Vaig quedar tan fascinat de les habilitats narratives de Semprún que vaig encadenar les lectures dels seus llibres una rere l'altra. Després de Veinte años y un día, van venir Montand, la vie continue (un dels primers llibres que vaig llegir directament en francès); Aquel domingo; Viviré con su nombre, morirá com el mío; El largo viaje; Autobiografía de Federico Sánchez, Netchaiev ha vuelto; Adiós, luz de veranos...; La escritura o la vida i Federico Sánchez se despide de ustedes (i encara me'n falten una bona pila!). A mesura que anava cruspint-me els seus llibres anava fent-me creus amb la realitat que altres volums fossin impossibles de trobar a les llibreries. Quan preguntava doncs per La segunda muerte de Ramón Mercader, per La algarabía o per La montaña blanca, a tot arreu on anava em deien el mateix: ho sentim però aquests llibres estan descatalogats, hauria de provar en llibreries de vell, biblioteques, etc. Afortunadament, amb els anys els vaig anar adquirint (en edicions de segona mà o bé directament en francès esclar). A hores d'ara només s'ha reeditat el primer llibre de Semprún, El largo viaje. Fa massa anys que no entenc què esperen els editors per recuperar els textos que falten; bé, sí que ho sé, esperen que Semprún s'acomiadi del món dels vius. És lamentable.
Enllaço una de les darreres entrevistes que ha concedit a França. Atenció a la primera pregunta que li fa el periodista de sobre com ha de pronunciar el nom Jorge Semprún (amb fonètica espanyola o bé amb fonètica francesa?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada