dijous, 30 d’abril de 2009

L'ÚLTIM ESGLAÓ DE L'ESPERPENT o L'ANAR DE CUL DEL CULER



I és que aquest senyor és el que faltava pel duro. Enmig de la mediocritat d'aquests presidents i d'aquests entrenadors que tenim ara, tot elegants, tot italians en la manera de vestir, tot fashion i tot pijets ells. I ca, home! I donques, on és l'esperpent valleinclanesc? Sort en tenim del gran Carlos Latre que ens refresca la memòria amb un Nuñez-escanyapobres al més pur estil Narcís Oller (qui sap si un jorn o altre aquest titella del Crackòvia, permanentment assedegat d'euros, arribarà a liquar els diners com feia el protagonista de la novel·la). Ara per ara només ens podem conformar veient els Nuñez (el de mentida i el de veritat) somicar de nou http://www.youtube.com/watch?v=NruKwRaiJcg.






I ara que s'acosta el desenllaç de tot pels culers... Déu nos en guard que ens agafés un cobriment de cor! No cal arribar als extrems d'aquests altres senyors: http://www.youtube.com/watch?v=ViKj8WOxx24&feature=channel




I si dissabte (dia de duel de titans) veieu que patireu massa, aneu a encomanar-vos a la Moreneta mentre feu el pelegrinatge muntanya amunt tot escoltant a l'iPod aquesta cançoneta dels Trincos: http://www.youtube.com/watch?v=autIn7PLbIo

dimecres, 29 d’abril de 2009

VICPRESIDENT BAIX CAP CONCEPTE


De la mateixa manera que dies enrere demanava a crits el retorn de Johan Cruyff, reivindico ara el retorn de Joan Gaspart. Quants records de l'amic Joan que (com va dir en més d'una ocasió Sergi Pàmies) era tres persones al mateix temps: vicpresident baix cap concepte (parlo en gaspartià eh! o en gaspartienc?), amic Joan i Joan boix noi. Quantes nits d'hecatombes blaugranes d'entre les quals l'amic Joan ressorgia per damunt de la mocadorada tot fent gala del seu abrandat sentiment culer i, dret com un espantaocells aguantava estoicament a la llotja l'escridassada de l'afició culer. I quina mostra de valor aquell dia en què quatre exaltats l'esperaven a la terminal de l'aereoport per cantar-li les quaranta i ell, que no, que no, que jo no vull sortir per la porta del darrere, que jo he de donar la cara hombre! Quina nit aquella en la qual al Santiago Bernabeu després de guanyar la Copa van sonar quatre o cinc vegades els èpics acords de l'himne del Barça mentre el nostre màrtir recorria la gespa de Can Madrit a grans gambades (de pel·lícula d'Almodóvar!). Quina nit aquella en la qual banyador en collonera va remullar el cul al Tàmesis! Quin jorn tan plaent aquell en el qual en un japonès perfecte que ni Murakami igualaria deia que Rivaldo no es vendria. Però sobretot, quin dia tan esplèndid aquell en el qual, l'amic Joan (que ja començava a remenar les cireres als hotels HUSA -no ho confongueu amb els USA! No, you can't) va prestar els seus pantalons a John Lennon la nit del famós concert de The Beatles a Barcelona l'any 1965!


Torna Joan, l'afició et necessita!

diumenge, 26 d’abril de 2009

UN PALOMO NO HACE VERANO


Aquest vespre sentia l'home de ferro Louis van Gaal al programa del Canal 33 Hat-trick internacional. Amb el seu particular nas de boxejador, tot ell garratibat com si dugués una escombra a l'esquena i amb un pentinat més propi de les joventuts hitlerianes; responia a les preguntes del periodista del programa amb el seu castellà ja sabudament incomprensible (en un punt de l'entrevista per dir que ara que ha guanyat la lliga holandesa amb el seu equip-l'AZ Alkmaar- té molt bona relació amb el president del club, ha dit que yo con el presidente tengo líneas cortas).

Dels entrenadors holandesos que ha tingut el Barça al llarg de la seva història (Rinus Michels, Johan Cruyff, Louis van Gaal o Frank Rijkaard) a qui li ha costat més arribar a parlar alguna cosa que mínimament s'assemblés al castellà ( pel que fa al català l'únic holandès que va tenir la gentilesa de parlar-lo va ser Patrick Kluivert) ha estat sense cap mena de dubte Louis van Gaal. Rijkaard, tot elegant i educat, el va arribar a parlar prou bé. De Michels no ho recordo (si no és veient vídeos dels partits del Barça dels 70) perquè jo encara no havia nascut i de Cruyff sempre ens quedarà el record de les seves frases lapidàries del tipus: Si el contrari té la pilota, el que has de fer és prendre-li o bé Si el contrari fa un gol, tu n'has de fer un altre. Aquestes evidències (allò que en castellà en diuen perogrulladas) encara ens fan riure ara.


Dies enrere comentava amb aquest meu company que cito tant (que ja comença a aparèixer fins a la sopa) que Johan Cruyff havia d'haver fet com Sir Alex Fergusson, entrenador del Manchester United, que porta més d'una dècada al capdavant del club anglès. El fet que Cruyff no acabés essent un diplodocus al Barça depèn en gran mesura d'aquell president-constructor que plorava i que deia quicir, pulutant i al soci no se li pot enganyar. Cruyff no només era un savi del futbol o un filòsof a la mateixa alçada de Nietzsche sinó també un geni dels errors lingüístics més graciosos. Per tant, des d'aquí vull reivindicar que sí, que l'imparable Pep Team està molt bé, però que Joan Laporta s'hauria de pensar seriosament de fer baixar el senyor Cruyff altre cop a la banqueta (ara però d'ajudant) perquè tornaríem a tastar els seus equívocs lingüístics. Jan home, que ho trobem a faltar tot allò! que un palomo no hace verano!


dissabte, 25 d’abril de 2009

UNA MICA DE JAZZ-BLUES ENDOLCIDOR


Perquè m'he quedat amb el cor encongit després d'haver redactat el colpidor text d'aquesta tarda i necessitava asserenar-me.


Perquè m'he cruspit uns farcellets de verdura per sopar celestials.


Perquè amb disciplina, tossuderia i elegància el Barça ha acabat empatant a València (potser guanyarem la lliga aquest any!).



Perquè aquest text que escric ha estat redactat en un ambient propici: una nit serena, dolça i solitària, amb un cigarret de picadura en una mà, un gin tonic en l'altra i amb la banda sonora particular de fons.



Perquè cal aprofitar cada hora, cada minut i cada segon de la vida.


I perquè dimarts passat va fer sis anys que va morir l'artistassa de la fotografia. A la gran Nina, un humil i sentit homenatge.




EL COSTAT FOSC DE L'HOME


Llegeixo aquests dies als diaris els resultats de les eleccions a la presidència de Sud-àfrica. Jacob Zuma, líder de l'ANC, ha aconseguit la victòria però no podrà reformar la Constitució del país si no és amb l'ajuda d'altres partits. Les eleccions a l'estat sud-africà han coincidit amb el gran èxit de vendes que està tenint al nostre país el llibre El factor humà. Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació, del periodista d'esports d'El País John Carlin. El text de Carlin és un cant a la colossal tasca de pacificació entre blancs i negres que va posar en funcionament Nelson Mandela des que va sortir de la presó fins a la seva arribada a la presidència de Sud-àfrica.El llibre utilitza com a pretext un esdeveniment esportiu (la final de la Copa del Món de rugbi de l'any 1995 disputada entre les seleccions de Sud-àfrica i de Nova Zelanda) per anar desgranant la tasca de Mandela. El famós partit va representar la culminació de l'agermanament definitiu entre blancs i negres després de l'infaust període d'apartheid. Carlin parla en alguns passatges molt ilustratius del seu text de l'absurditat de l'apartheid, de les injustícies i dels atemptats contra la dignitat humana que al llarg d'aquells anys es van succeir. D'aquesta manera ens diu, textualment: Upington era la caricatura grotesca de la típica ciutat de l'apartheid. A una persona no gaire observadora que visités una gran ciutat com ara Johannesburg, se li haurien escapat les equívoques mostres racistes del sistema, però a Upington aquests contorns eren absolutament definits i flagrants- hi havia rètols amb la inscripció Slegs Blankes (només per a blancs) als lavabos públics, bars, fonts, cinemes, psicines públiques, parcs, parades d'autobús i a l'estació de tren. Aquell disbarat, una exigència legal de la Llei de Serveis Públics Separats del 1953, generava en ocasions situacions pròpies de comèdia negra. ¿Una minyona negra que portés el nadó d'una senyora blanca havia de viatjar en la secció "només per a blancs" o en la de "no blancs" d'un tren?. I encara més, ara sobre les atrocitats comeses per la policia al país sud-africà i sobre la cruel i injusta justícia: A part dels estralls habituals provocats per la policia antidisturbis a les ciutats negres, els esquadrons de la mort de l'exèrcit i de la policia, la creació dels quals Botha (primer ministre de Sud-àfrica entre 1978 i 1984- la nota és meva-) havia aprovat, exterminaven a sang freda tots els activistes que consideraven particularment perillosos per a l'estat. (...) un sistema judicial que sentenciava a mort més persones que a l'Aràbia Saudita o els Estats Units (però menys que a la Xina, l'Iraq o l'Iran). I encara més: "L'any 1989, un tribunal va declarar culpables tres policies per matar a cops un home negre, però només en van condemnar un, casualment el policia negre, a dotze mesos de presó.


Sempre que llegeixo tot això no puc deixar de pensar en el costat fosc de l'ésser humà, no puc deixar de pensar fins a quin punt l'home pot arribar a ser capaç de fer mal als altres. S'ha escrit molt sobre aquests temes (Javier Cercas, per exemple, a Soldados de Salamina o a La velocidad de la luz) i no pretenc fer una reflexió de si l'home és bo per naturalesa o no. En tot cas sí que vull fer notar que efectivament, l'home és capaç de cometre les aberracions més salvatges que es puguin cometre (si no mireu què passa amb les guerres): l'avarícia, l'egoisme, l'odi, la traïció (per reflexionar sobre aquest aspecte llegiu El nas de Mussolini de Lluís-Anton Baulenas) i com a últim terme la violència física. Pensant en tot això, trobo per internet un petit curtmetratge del dissenyador gràfic i realitzador francès René Laloux. El document és corprenedor i aviso que algunes imatges (sobretot les del final) poden ferir sensibilitats. No obstant això, és molt aclaridor. Laloux reflexiona al voltant de la convivència de l'home amb la mort, un recurs (diu ell mateix) que adquireix de ben petit i que després posa en pràctica. Fixeu-vos bé en les reflexions del principi del document i en les del final (si voleu no mireu les imatges però escolteu atentament què s'hi diu). La veu en off diu entre d'altes coses (tradueixo. Perdoneu aquells que domineu el francès si cometo algun error lingüístic): L'home té quatre extremitats, dues per avançar o retrocedir (les inferiors) i dues per matar (les superiors). L'home: principal recurs, la mort (...) ja de petit s'hi comença a entrenar(...) i just despés passa a la pràctica.


Com deia, el document és dur (i en certes ocasions massa fatalista. Cal saber-lo llegir, tot s'ha de dir) però fa reflexionar. El muntatge és espectacular (i més tenint en compte que parlem d'una peça cinematogràfica de l'any 1964), els dibuixos de Roland Topor fan glaçar la sang per la seva cruesa. Malgrat tot, us recomano plenament el visonatge d'aquest document a veure si penseu el mateix que penso jo.


dijous, 23 d’abril de 2009

EL TRIANGLE DE LES BERMUDES


Cada Sant Jordi passa el mateix: es tornen a vendre catedrals del mar, homes que no estimaven les dones, ombres del vent i derrotes dels àngels, ponts de jueus, pilars de la terra i alquimistes. Alerta! No critico pas que aquests textos siguin dolents; és més, n'he llegit alguns i he de dir que són prou acceptables. La llàstima és que el gran públic es llenci a la compra d'aquests títols i obviï els grans títols antics de la història de la literatura universal. Per altra banda, comença a fer-se carregosa aquella idea d'associar el Best seller amb la literatura de baixa estofa (aquell amic tan lúcid de qui sempre parlo també me'n va fer un dia una reflexió: "Carles, però és que no veus que Cien años de soledad de Gabriel García Márquez o Carta a una desconeguda d'Stefan Zweig en la seva època també van ser best sellers i no obstant són dos llibres excel·lents?- un altre monument, company!). Tot això doncs no ho nego; hi estic d'acord però caram! a veure quan ens posem tots plegats a parlar què sé jo... de Carner, de Trabal, de Calders, de Galdós, de Lope de Vega, de Cortázar, de Buzzati, de Modiano, de Melville, de Primo Levi, de Wilde, de Mann (i així podríem estar-nos-hi tota la nit). En general, al poble català (poc lector de naixement) li molesten aquestes "antigalles" (parlo per experiència perquè en més d'un cas hi ha qui m'ha associat els textos antics amb cagarros punxats d'un pal -i perdoneu la vulgaritat de l'expressió- sense haver ni fet l'esforç d'interessar-se mínimament per qui caram devia ser aquell senyor de la boina, aquell senyor tan arrogant que fumava tabac de picadura i que es deia Josep Pla; o bé de voler saber qui redimonis deuria ser aquella senyora de cabells blancs, amb veu aflautada i que em sembla que va escriure una novel·la en la qual la protagonista es deia Colometa. Res, res, oi que són antics aquesta gent? Doncs no m'interessen! Fuig, home, fuig!). De totes maneres la culpa de tot plegat no la té principalment el "lector comú" sinó nosaltres. M'explicaré. Som nosaltres, els professors, els assessors lingüístics, els periodistes, els crítics literaris que no fem arribar suficientment al gran públic aquests autors misteriosament despareguts en el Triangle de les Bermudes de les paradetes de Sant Jordi (jo ho veig així nois! hi ha alguna connexió en el mecanisme de difusió del producte literari que falla estrepitosament). Un exemple de tot això és que fa cosa de tres o quatre mesos el Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona va publicar dos peces inèdites però inacabades del gran mestre Pere Calders: parlem de les novel·les Sense anar tan lluny i La marxa cap al mar. Doncs bé, encara és hora que pugui llegir en un diari una ressenya com Déu mana d'aquests dos textos extraordinaris. Se n'ha parlat tan poc (sí bé, algun diari local n'ha comentat alguna cosa i també algunes edicions digitals de premsa escrita se n'han fet ressò) que és com si aquestes dues novel·les no s'haguessin publicat mai. Si aneu a qualsevol llibreria de Barcelona, la feina serà vostra per trobar aquests dos volums. Sí que és veritat que les cobertes de les edicions no ajuden gaire a la localització, no són diguem-ne massa cridaneres i a primer cop d'ull teniu l'impressió de tenir a les mans dos llibres d'assaig més que no pas dues novel·les. Tot això però no és excusa. El gran públic no coneix Pere Calders perquè els diaris, els programes de televisió, no en parlen prou. Senyors! S'ha de parlar de Calders, per molt que (ja me'ls conec els crítics) ara se'm digui que "És clar xicot, és que aquestes edicions d'aquestes dues novel·les estan adreçades al públic més especialitzat en Calders. Tingues en compte que no només parlem de dues peces inacabades sinó de dues peces molt fragmentades, amb repetits buits textuals produïs per la pèrdua dels papers originals manuscrits o mecanografiats" Quina raó més absurda! Entendria que l'argument fos "Mira xicot, abans que recomanar Sense anar tan lluny o La marxa cap al mar al gran públic, més val que abans llegeixi Cròniques de la veritat oculta o Ronda naval sota la boira del mateix autor!". Home, doncs aquí la música ja és diferent! Hi estic prou d'acord, però això no treu que quan el lector s'hagi cruspit els "textos caldersians acabats" no pugui atacar aquests altres textos (digueu-ne "alternatius" ja que el segell d'estil narratiu de l'autor també hi és, òbviament. Sense anar tan lluny (brillantment editat i prologat per Valentí Rossell i Riera) és Calders elevat a la màxima potència (amb el seu humor i domini de la llengua tan característics). Dono alguns extractes a tall de mostra. Per exemple, en cert moment a l'hora de descriure l'atractiu físic d'una noia, un dels personatges ens diu (sense cap voluntat d'ofendre la noia ni el gènere femení per extensió que quedi clar. Calders en cap moment va faltar el respecte a ningú i menys a les dones): -És abundant aquesta noia- deia-.Molt meridional, molt llatina. No escatima cap sortint. Un altre exemple de la destresa lingüística de Calders és que en un moment determinat de la novel·la un dels personatges fa servir el gràfic verb "desdinerar-se" per dir gastar molts diners. En fi, no vull allargar-me més. Seria convenient però que aquells que ens dediquem a la difusió de la llengua i de la literatura no tinguéssim tanta por a l'hora de presentar al gran públic les obres mestres de la història del saber.

dimecres, 22 d’abril de 2009

NON, RIEN DE RIEN

Diumenge passat Joan de Sagarra escrivia a les pàgines centrals de La Vanguardia (aquelles que en Quim Monzó anomena de color salmó) que havia anat a una llibreria determinada de Barcelona a preguntar quins llibres tenien de l'escriptor francès François Mauriac. Com que van dir-li que no en tenien cap, va aprofitar per carregar contra la incompetència de les llibreries i contra aquella idea que ja fa tant de temps que ens repeteix que la cultura francesa a Catalunya té cada cop menys adeptes. Tot excusant-li la seva habitual pedanteria, he de dir que té part de raó (i recalco "part").

Fa cosa d'un mes que es va inaugurar la llibreria Bertrand a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Ja vaig dir en un escrit de fa també un mes que la llibreria era un espai prou ample però que hi havia moltes novetats. Doncs bé, la Bertrand té una secció de llibres en anglès i en alemany però no en francès (o almenys jo no la hi vaig veure. El senyor Sagarra tampoc). Recodo que dies després de constatar aquest fet em va tornar a venir al cap una pregunta que m'havia fet moltes vegades anys enrere: Com és que la gent que llegeix o escolta música prefereix llegir o escoltar música abans en anglès que en francès? Independentment del fet que part d'aquesta gent hagi après l'anglès a l'escola i no pas el francès com havien fet generacions anteriors, jo plantejava el dubte des d'un altre punt de vista i deia que: de la mateixa manera que a un holandès li pot ser més fàcil d'entendre l'alemany que, posem per cas l'italià, perquè no ha de passar el mateix amb un català amb la llengua francesa? Bé, jo que tinc alguna noció d'anglès i de francès, crec que em costa menys entendre el francès (acadèmic eh! entenem-nos. No parlo del francès argòtic i popular- això donaria per cinc o sis escrits més-) que l'anglès per molt que en el meu cas la meva segona llengua (o tercera?) que feia a l'escola fos l'anglès. La sintaxi de l'anglès per mi és summament incòmoda, m'és més còmoda òbviament la del francès (que quedi clar que respecto les dues llengües i m'agraden per igual). Doncs plantejant-ho així, com és que la gent (catalanoparlant o castellanoparlant. Llengües romàniques com l'italià, el portugès, el romanès i el francès) consumeix avui en dia més productes en anglès que en francès? Doncs bé, el desllorigador a aquests dubtes el va trobar aquest company que de tant en tant he citat i que és una de les persones de les quals més em refio en aquesta vida per la seva saviesa sense límits. "Doncs això passa perquè Carles-em deia- el món anglòfon és la Meca". Ras i curt. Sí senyor (recorda que t'he de fer un monument). Avui en dia Londres i Nova York (principalment) són el paradís. La gent que llegeix en altres idiomes preferirà agafar un volum de Dickens editat a Penguin que un volum de Proust editat a Folio; la gent que escolta música en altres idiomes preferirà escoltar Van Morrison (posem per cas) que Brassens; i la gent que va a veure pel·lícules en versió original anirà a veure segurament abans l'última pel·lícula de Clint Eastwood que la darrera comedieta d'Agnès Jaoui. Clar i català: l'imperi consolidat davant de l'imperi en decadència.


De totes maneres, encara ara (tot i saber en el fons que aquesta reflexió que em va fer el meu company és ben evident) no puc entendre com per exemple a les botigues de discos arriba tan poc material (o si més no en clara desproporció) que no sigui en cap altra llengua que no sigui l'anglès, el català o el castellà (de música en italià o en portuguès n'hi ha molt poca i en alemany... voleu dir que hi ha res?. Bé, sí, ara a l'FNAC hi ha algun disc de Nina Hagen i de Kraftwerk). Centrem-nos però en el cas del francès. Jo que consumeixo música de diversos estils i en diverses llengües (he de dir que dec també a aquest amic meu pràcticament tot el que sé de música. Les coses com siguin. La veritat és que el seu cervell és una autèntica discoteca!) he pogut constatar que a les botigues del centre de Barcelona hi ha sempre el mateix pel que fa a la música en francès: els clàssics (Brassens, Brel, Ferré, Piaf, Aznavour, Bécaud, etc.) i alguna coseta de músics actuals (Dominique A, Françoiz Breut, Benjamin Biolay, Camille, Vincent Delerm , Rénaud i para de comptar) però al mateix temps no arriben un seguit de músics prou acceptables i de molt variats estils (Mano Solo, Les Têtes Raides, Loïc Lantoine, David Delabrosse, Bénabar, Jean-Louis Aubert, i un llarg etcètera). Hi ha qui m'ha dit que aquesta gent no són importables posat que el que diuen a les cançons fa referència a llocs, persones, situacions molt locals. M'explicaré. De cara a la recepció d'un artista és més fàcil que qui escolta un disc de Lou Reed se senti més proper a la seva ciutat de Nova York que no pas qui escolta un disc del gran músic francès Mano Solo quan parla de la Rue Botzaris de París. Bé, no hi acabo d'estar del tot d'acord. En qualsevol cas, penso que a França hi ha molts cantautors i molts grups que són del tot exportables (i no només ho dic jo. He parlat amb gent que també ha escoltat aquest material que pensa de la mateixa manera). Un d'aquests grups és la banda de rock-folk Les Têtes Raides (Els caps rígids). Les Têtes raides van néixer a París a finals de la dècada dels vuitanta. Els primers discos eren d'un to marcadament punk (amb ritmes accelerats i lletres compromeses) però amb el temps el grup va anar derivant cap al reagge, l'ska i la música d'arrel tradicional amb la mescla de la musette més típicament parisenca. Christian Olivier (veu, acordió i guitarra) i companyia s'han caracteritzat també per les versions que han fet de peces de Brel (Les vieux), de Brassens (Pauvre Martin) i de Rénaud (L'Hexagone) i el fet de posar música a poemes de Robert Desnos (L'amour tombe des nues), de Boris Vian (Je voudrais pas crever) o de Stieg Dagerman (Notre besoin de consolation est impossible à rassasier). Evidentment, tot això no és res que no s'hagi fet en d'altres països i és lògic que de grups com Les Têtes Raides a tot arreu en trobaríem a cabassos; però alerta! jo sóc partidari que si el grup és bo no és en absolut sobrer dins del panorama musical. En qualsevol cas Les Têtes Raides no només no són sobrers sinó que són també perfectament exportables (crec jo). Ara que tothom fa servir la mula per obtenir música (de malalts com jo que encara comprem els discos cada vegada en queden menys), no sé si algun dia arribaré a trobar tot aquest material musical en francès a l'FNAC (empresa francesa per cert) o bé això és somiar impossibles. En qualsevol cas adjunto tres vídeos i cadascú que jutgi, que pensi el que vulgui i que visqui tranquil.









dilluns, 20 d’abril de 2009

DEU ANYS EN SILENCI


A vegades la vida és un cúmul de coincidències. Ahir parlava, tot servint-me d'unes declaracions d'Antonio Tabucchi, del silenci i de l'immobilisme del poble italià davant dels atacs constants a la llibertat d'expressió per part de Silvio Berlusconi. Doncs bé, avui llegeixo un text esplèndid de José Agustin Goytisolo pertanyent a l'extraodinari volum d'articles de premsa editat per Galaxia Gutenberg que du per títol Más cerca. Artículos periodísticos i que em serveix per acabar de completar tot el que comentava ahir.


L'edició i el pròleg són de Carme Riera i la veritat és que són tot un luxe. Els artícles són curts però clars i contundents. Llàstima que José Agustín Goytisolo no sigui viu (aquest any en fa deu que va morir) per continuar denunciant les injustícies de tota mena. El seu silenci evident no impedeix però que puguem gaudir dels seus textos brillants i sobretot tan vàlids en aquests temps que corren. Reprodueixo sencer l'article que obre Más cerca i que exemplifica tan bé qualsevol mena d'expressió de l'abús de poder (i les reaccions que aquest abús provoca), com passa amb el govern de Berlusconi.



SILENCIO Y MIEDO


"No he de callar, por más que con el dedo,/ya tocando la boca, o ya la frente,/silencio avises o amenaces miedo". Quevedo, en su "Epístola satírica y censora", se enfrenta a quien obliga a callar y a quien amedrenta. Avisar silencio, con el dedo índice en vertical sobre los labios, en señal dictatorial, antidemocrática. Equivale a no dejar que se escuchen o lean las razones adversas del poder, levantando tremendos griteríos parlamentarios o intoxicando a la opinión pública mediante sinrazones, en los medios de comunicación dóciles, o intentando acabar con los que discrepan.

Representar miedo mediante el gesto del índice en la frente, como un arma, puede sustituirse por amenazas públicas o privadas, ya sea personalmente, ya mediante una especial llamada telefónica. Así, imponiendo silencio o asustando al adversario, se pretende lograr una opinión unánime, un amilanamiento general ante un poder sin oposición, que en este país ya conocimos en su forma más pura y dura.

Aceptar el silencio y someterse al miedo es denigrante para la sociedad y mortal para la democracia. Sigue Quevedo: "¿No ha de haber un espíritu valiente?/¿Siempre he de sentir lo que se dice?/¿Nunca se ha de decir lo que se siente?". Callar ante una falsedad o un abuso de poder, por temor, es silencio cómplice.

diumenge, 19 d’abril de 2009

REACCIONA ITÀLIA!

El senyor Berlusconi continua fent-ne de les seves. Dies enrere comentava amb un bon company les desafortunades declaracions que el cap de l'estat italià havia fet després del primers terratrèmols (allò del càmping, recordeu?) i ell (el meu company) molt intel·ligentment em deia: "Sí, és clar però l'han escollit!". És la tendència actual. També a França es queixen de Sarkozy i el voten!

Avui mateix, a les pàgines de societat d'El País, l'escriptor Antonio Tabucchi (a qui per cert, en certa ocasió el sempre peculiar exalcalde de Barcelona, el senyor Joan Clos, va anomenar Tabutxi) parla de l'immobilisme del poble italià davant dels estirabots berlusconians. Parla més en concret de la manca de reacció del sector periodístic davant de la constant censura que pateix el col·lectiu (com que el Cèsar Berlusconi ho controla absolutament tot, pot fer i desfer com i quan li vingui de gust). La decepció de Tabucchi (que ja fa temps que cova) ha aflorat ara arran de la polèmica que van suscitar unes vinyetes de l'humorista gràfic Vauro Senesi i que aquest va fer aparèixer al programa Annozero de la RAI. En esmentades vinyetes, Vauro Senesi relacionava el Pla de l'habitatge amb el risc sísmic del país, és a dir, atacava la mala construcció dels edificis i la mala planificació del govern de Berlusconi. Doncs bé, el senyor Senesi ha estat apartat d'Annozero i fins i tot ha estat obligat a aparèixer en antena per tal de demanar perdó pel seu "pecat". Recordo que en certa ocasió, Ferran Monegal deia que, a Berlusconi només li calia fer una trucada per aturar aquells que alçaven massa la veu. Efectivament, ho ha tornat a fer.

Ja comentava dies enrere que l'estament polític es posa sempre summament nerviós amb la figura del bufó (sempre ha passat i em temo que sempre passarà). Així, a Mariano Rajoy no li plaïa que Queco Novell l'imités a Mire ustez (gènesi del Polònia) i per això es va encarregar de fulminar el programa de la graella televisiva espanyola a les primeres de canvi. I què podem dir del Molt exHonorable Jordi Pujol que va posar el crit al cel quan va manifestar que Toni Soler i companyia eren massa dolentots per presentar Benet XVI com un ximple absolut. Jo associo la intolerància de Rajoy o de Pujol a certa falta de projecció de mires cap a la modernitat i no cal dir-ho, a la seva visió catòlicoconservadora de la realitat. Ara bé, els mètodes de Berlusconi crec que responen a una mostra de "mala llet" que va molt més enllà. L'actitud del cap d'estat italià és una actitud més pròpia de Neró o de Mussolini, és actitud de tirà, i de tirà que queda d'allò més satisfet quan ha tallat el coll a més d'un pequè juga amb la tranquil·litat i la calma que està ben protegit (recordem que ha arribat fins i tot a posar-se els jutges a la butxaca). Però jo em pregunto, com també s'ho deu haver preguntat més d'una vegada Antonio Tabucchi (o almenys així ho deixa entendre a l'article d'El País), no hi ha ningú que pugui aturar les aberracions de Berlusconi que dia rere dia podem llegir als diaris? Ja sabem com va acabar l'oposició de Prodi i el paper de Veltroni, axí com que a Itàlia (com també passa a França) els partits d'esquerres tenen molt poca força i menys ara sabent com d'aferrat a la poltrona està en Silvio. Suposo que hauria de viure un temps a Itàlia per acabar d'entendre tota aquesta situiació tan complexa. Tabucchi comenta que, veient tot aquest enrenou referent a la falta de llibertat a la premsa, la Federació de Periodistes Italians hauria de denunciar la RAI davant del Consell d'Europa per abús de poder i demana al mateix temps que la premsa internacional vagi el dia 7 de maig a Pisa on l'escriptor es presentarà davant del jutge amb motiu d'una demand per la publicació d'un article a L'Unità .

No sé com s'acabarà tot això, si Itàlia reaccionarà d'una vegada. Recordo que fa anys, una noia italiana em deia (quan encara Prodi no havia arribat al poder) que la gent del seu país estava molt farta de Berlusconi i que tard o d'hora havia de caure. Efectivament, va caure. No comptàvem però amb què la presència de Romano Prodi al capdavant de l'Estat duraria tan poc. De fet, va durar tan poc que ni tan sols des d'aquí el nostre país vam tenir temps d'assimilar que Berlusconi s'havia esfumat. Va ser un miratge.
Al final deu ser veritat que l'home ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Ara que, il cavaliere més que una pedra és el mur de Berlín!


Enllaço un extracte del programa Annozero amb la intervenció inclosa de Vauro Senesi.


dissabte, 18 d’abril de 2009

HOMENATGE NECESSARI


Dies enrere feia referència a la commemoració dels setanta anys de la finalització de la Guerra Civil Espanyola. Aquest fet va propiciar l'exili de molts intel·lectuals i no intel·lectuals cap a països estranys en els quals van adaptar-se o no (el sentiment de desarrelament sempre era present però). És a aquesta gent a qui dijous, Manuel García i Pau Guillamet (Guillamino) va dedicar un sentit homenatge a l'Auditori de Barcelona. El duet xilenocatalà va comptar amb la inestimable col·labració de gent com ara Maria del Mar Bonet, Javier Ruibal, Refree o Kepa Junkera a l'hora de presentar els poemes musicats de Pere Quart i Pablo Neruda.
En aquesta nostra societat cada cop menys compromesa amb la literatura i la denúncia social, que s'organitzin concerts d'aquesta mena és una autèntica benedicció; de la mateixa manera que també ho va ser l'extraodinari disc que van editar fa cosa d'un any García i Guillamet, que duia per títol Exile i on, a més a més dels poemes musicats de Pere Quart i de Pablo Neruda, hi podíem trobar dues fantàstiques versions de País petit de Lluís Llach i de El arado de Víctor Jara. Bravo doncs pel duet García-Guillamet!


Us deixo amb un tastet d'aquests poemes.


divendres, 17 d’abril de 2009

PAPA NO CORRIS!

Dins de cada cotxe assegut al volant,

dins de cada cotxe pitjant el pedal,

dins de cada cotxe mirant-se al mirall;

disfressat d'home normal

trobareu un animal.


Lluís Gavaldà, Dins de cada cotxe hi ha un animal



El poble català té por. Té por que mentre treu diners del caixer automàtic no entri a l'oficina de "La Caixa" un mala ànima qualquiera i li posi una navalla al coll per tal d'atracar-lo, té por que el sapastre del gos del veí (morrió en boca) no li fumi queixalada (du morrió però és com si no el veiéssim. Nois! Hi ha gossos la còrpora dels quals us pot ben esglaiar!), té por del mateix veí del qual pensa que ara li cantarà les quaranta perquè ahir li devia sentir els gemecs amb el marit o la dona al llit (i és que fillets, avui en dia les parets de les cases són com paper de fumar!), té por de l'energumen que t'empeny al metro per tal de poder entrar (ep mestre! que aquí tohom ha d'anar a treballar!) i sobretot, té por del trànsit. Doncs no n'hi ha per tant, què voleu que us digui. Sí que és cert que els taxistes fan el que volen, que massa cotxes se salten els semàfors en vermell, que més d'un fa avançaments temeraris per l'esquerra o que caminant per la vorera d'alguns llocs de Barcelona heu d'estar permanentment pendents que no us atropelli una bicicleta. Tot això és cert però crec que el poble català no pot anar tant amb l'ai al cor quan surt de casa. Ni els atracadors barcelonins són com els que podríeu trobar posem per cas a Nova York, ni els gossos catalans són lleons del Congo, ni el veí és en Norman Bates hitchcockquià ni els conductors de la nostra estimada ciutat són conductors italians. És aquí on vull arribar. És precisament a Itàlia on el poble català hauria de tenir por. Jo fa molts anys que vaig ser a Roma de vacances i ja vaig poder comprovar com les gasten els conductors de per aquelles terres. Darrerament però, alguns companys de feina que hi han anat de vacances o bé hi han viscut m'han confirmat la imprudència del "conductor italià" (també és cert, em diuen, que a Itàlia hi ha menys accidents però). L'espècie de conductor més salvatge (o de les més salvatges) és el napolità. Em diuen a la feina que si el senyor que mena un autobús ha d'envair la vorera per poder passar en el cas que es trobi al davant un cotxe mal aparcat que envaeix el seu carril, ho fa tranquil·lament. Em diuen també que si un cotxe ha d'aparcar en quarta fila i a més a més en perpendicular amb els altres cotxes, no té cap mena de problema i també ho fa. I em diuen per acabar que si es dóna el cas que un cotxe particular ha d'anar en contradirecció durant una bona estona en un moment determinat, es deixarà estar de manies i no us n'adonareu que ja ho haurà fet. Prova d'això és aquest vídeo impagable que em passa un àvid company professor mig italià. Jutgeu vosaltres mateixos i digueu-me si a Nàpols les pors que té el poble català no estarien plenament justificades. Sort que no tinc carnet de conduir!


dijous, 16 d’abril de 2009

SANT KRAHE


Després d'aquests dies de sentida devoció, no he pogut evitar d'enllaçar aquest genial tema del gran Javier Krahe. En comptes de dir animalades sobre el preservatiu (tot aprofitant-se de la veneració que li professa el poble africà) Benet XVI s'hauria de plantejar la santificació del cantautor madrileny!


Amén!




diumenge, 12 d’abril de 2009

ABRIL DE 1939


Com que aquests dies de festa no he sortit de Barcelona, he aprofitat per quedar amb gent que fa temps que no veia, per fer les lectures que tenia endarrerides i per escoltar les cançons que fa temps que tenia oblidades. Tot remenant entre els discos de casa, he recuperat el segon disc que va publicar el grup de música tradicional Mesclat (titolat Manilla) i tot escoltant-lo de nou, he comprovat que continua posant-se'm la pell de gallina cada cop que escolto aquesta cançóhttp://www.youtube.com/watch?v=vPMdD5FU660.


Que serveixi de petit d'homenatge a aquells que van morir per la llibertat durant la Guerra Civil Espanyola i que aquest mes d'abril fa setanta anys que va finalitzar.


dissabte, 11 d’abril de 2009

FELICITAT?, EUFÒRIA?, ESPERANÇA?


Dies enrere Jaume Subirana parlava al seu blog de dos músics de la nova fornada de pop-rock en català: de Carles Sanjosé (de nom artístic Sanjosex) i de Jaume Pla (líder del grup Mazoni). És d'aquest darrer i del seu últim disc (Eufòria 5 esperança 0) de qui vull parlar. He seguit la feina de Jaume Pla des que va publicar el seu primer disc en català (fins llavors ho feia en anglès), Esgarrapada. Recordo haver sentit el single d'Esgarrapada (No tinc temps) en un programa de música del canal 33. La primera impressió que vaig endur-me va ser, ho he de confessar, la de dir-me que la cançó era rarota; però com que sempre m'ha atret tot allò que se surt del purament convencional, vaig decidir estirar el fil. Vaig comprar Esgarrapada i vaig entendre que sota la capa naïf de No tinc temps, hi havia una crítica (segurament també al mateix Jaume Pla) molt aguda al que en alguna ocasió ja he etiquetat com a "panxacontentisme". L'individu de la cançó de Mazoni que us dic és una mena d'home estàtic ribià adaptat als temps que corren, adaptat a la nostra època dels fashions del Born; adaptat a la nostra època del "jove mileurista" amb contractes temporals i adaptat a la nostra època dels asidus als cinemes Verdi, del Bicing i de la platja plena de guiris. Desconec si Jaume Pla s'ha vist xuclat per tota aquesta espiral de "nous hàbits" (em sembla que tots en més o menys mesura hi estem ben atrapats); el cas és que en les seves cançons em sembla que ho apunta de manera implícita (diu però no diu).
El segon disc de Mazoni també anava en una línia semblant. A Si els dits fossin xilòfons també hi havia molta "conya marinera" i ara, el single es titolava La granja de la Paula (una versió del Maggie's farm de Bob Dylan. Els fans de Dylan, si senten la cançó de Jaume Pla que no s'enfadin massa!). De totes maneres, d'aquest segon disc jo prefereixo el tema Memòria. Bé, el cas és Pla ha rematat a la perfecció els plantejaments inicials en el seu Eufòria 5 esperança 0 i és especialment significativa la primera cançó de l'àlbum i que precisament du per nom Eufòria. Ara però, el protagonista és un individu sadollat de felicitat però que, com diu la lletra, segueix (...)profetes i flautistes com un ramat de cabres, i com que ell i els seus ja ho tenen tot diu que (...)perseguim el plaer perquè no ens falta de res. En aquesta situació apareix la lògica solitud: Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent/ i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres. Com que això no el convenç, com que el personatge no vol viure en una felicitat que l'anuli com a individu vol trobar el desllorigador que l'ajudi a gaudir dels plaers de cada dia, que l'ajudi a viure; ja ho diu la tornada: Hi ha algú que em pugui dir com sortir d'aquest torbament?/ com es pot viure intensament sense ser esclau del desig/ no som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat/ No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria. Més tard es va reforçant aquesta idea. L'avorriment de la vida quotidiana et priva que visquis plenament: Hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia i per tant, cal tenir molt clar què desitgem: (...)si per voler-ho tot, t'has de quedar sense tu/ No és tant voler sinó saber a què renuncies.


Comento tot això perquè aquest tema fa dies que em porta de corcoll. Les cançons te les fas teves i les adaptes al teu moment vital. Això és el que he fet jo. Sí que és veritat que no puc identificar-me del tot amb el protagonista de la cançó, però també és cert que no puc deixar de reflexionar sobre una tema que fa temps que em pregunto i és que, un cop has assolit un mínim de bonança econòmica, sentimental, etc. es pot dir que has assolit la felicitat? i si creus que ets feliç, no creus d'altra banda que la teva vida és un seguit de rutines de les quals no pots acabar-te de desampallegar? per tant què esperes doncs? potser l'eufòria que reclama Pla? i... com podem trobar-la? hi ha algú que em pugui dir com sortir d'aquest torbament?


Enllaço el single Eufòria




divendres, 10 d’abril de 2009

TERRITORI EASTWOOD


Vaig al cinema amb molts dubtes. És la primera pel·lícula que veuré de Clint Eastwood (que recordi. Ho dic perquè de més jovenet si que em devia haver empassat alguna de les seves pel·lícules de l'oest). Tot són prejudicis, ho reconec. Altre cop em refio dels amics i altre cop, tornen a encertar-la. Suposo que he trigat tants dies a anar a veure la pel·lícula perquè estava acostumat a associar la cara d'Eastwood al western (un gènere que no m'apassiona especialment) i perquè el protagonista del film és un exmilitar (ja sabem tots com veuen els ianquis tot això de l'exèrcit i la pàtria i si no, us recomano la lectura de La velocidad de la luz de Javier Cercas). Doncs m'he ben quedat amb un pam de nas. Sí que és veritat que Eastwood interpreta un home vell, rondinaire, amargat i racista que manté una relació molt especial amb els seus veïns hmongs (una ètnia del sudest asiàtic) a qui sovint els rebateja com a rollitos de primavera, però a pesar d'això, Walt Kowalski (el personatge d'Eastwood) té també un cor molt gran soterrat rere la seva peculiar capa d'arrogància. Després d'haver estat a la Guerra de Corea (1950-1953) i després de veure com la vida tranquil·la i tradicional del seu barri ha anat canviant per acollir un important col·lectiu de veïns orientals, Kowalski es desanima. Ara ha d'adaptar-se a la nova situació i familiaritzar-se amb la cultura d'aquells amb qui es va obsessionar al llarg dels seus anys a la guerra. La intolerància cap als hmongs va desapareixent de mica en mica i a partir del moment en què coneix el jove Thao. Entre ells s'estableix una amistat curiosa que comença a gestar-se en el moment en què el noi intenta robar-li un luxós cotxe Ford Gran Torino amb l'objectiu que uns trinxeraires de barri deixin de molestar-lo i el respectin com a "bon debutant en el món de la delinqüència". La implicació de Kowalski amb la família de Thao es dispara en el moment en el qual en mig d'una aparatosa batussa, el col·lectiu hmong gosa trepitjar-li la gespa del seu jardí (això sí que no ho pot suportar l'home!). Inesperadament i com que (escopeta en mà) Kowalski ha foragitat els trinxeraires que atemoreixen Thao, els seus veïns el converteixen en el seu heroi. Arrogant i esquerp, de primer els esquiva però de mica en mica s'hi va apropant i va implicant-se amb els problemes de la família. D'aquesta manera, esdevé una mena de pare de Thao i li diu que sigui valent i que no es deixi trepitjar pels altres. Kowalski s'humanitza i a poc a poc va enterrant el sentiment de culpa que ha anat covant amb els anys després d'haver tornat de la guerra. Pareu especial atenció a l'escena en la qual el vell amargat, en mig de la foscor de la cambra comença a trencar la seva imatge d'ogre tot deixant escapar una llàgrima.


En resum, que si dubteu com jo, deixeu de fer-ho. Entreu al territori Eastwood que almenys no quedareu indiferents.


Enllaço el tràiler original de la pel·lícula.


dijous, 9 d’abril de 2009

EL MEU TATI


Àlex Vicente parla a les pàgines de cultura i espectacles de l'Avui de l'exposició dedicada a Jacques Tati que fins el dia 2 d'agost es pot veure a la Cinémathèque de París. Jo ja fa anys que vaig veure les pel·lícules del gran còmic, però quan de tant en tant les recupero del racó de la meva videoteca en el qual tard o d'hora i inevitablement va a parar qualsevol pel·lícula, encara descobreixo nous matisos en cada escena. El meu Tati és un Tati també crític amb la idea de la modernitat i com ja apunta Àlex Vicente: (...) l'obra de Jacques Tatischeff va posar en dubte la fe cega en el progrés tecnològic que va acompanyar el pas a la modernitat a mitjans del segle XX. El meu Tati però, no és només això. Les seves pel·lícules es poden interpretar com l'estranyament de l'home davant dels progressos tecnològics i davant de la sofisticació i la complexitat que ens ofereix la vida moderna. L'home és en les pel·lícules de Tati un individu que quan arriba a casa no s'ha de preocupar en excés si vol fer qualsevol mena de tasca domèstica posat que les màquines ja li ho fan tot. L'home és en les pel·lícules de Tati un individu que precisament perquè les màquines li ho fan tot decideix plegar veles i repenjar-se en la comoditat moderna i l'home per tant, és en les pel·lícules de Tati un ésser absolutament despersonalitzat. Àlex Vicente ja fa notar al seu article aquesta consideració a propòsit d'unes paraules del mateix Tati: No estic en contra de l'arquitectura moderna, però igual que obtenim un permís per construir se n'hauria d'obtenir un altre per viure. Aquesta afirmació presenta a la vegada diversos nivells d'anàlisi. Per això deia al principi que per mi les pel·lícules de Tati no són només una crítica a la modernitat. La "sofisticació inútil" de la qual parla Vicente i que va fer servir amb enginyoses escenificacions el genial cineasta, acaba combinant-se amb la representació fílmica de la societat tradicional de la França dels anys 50. La França tradicional del petit comerciant que té la seva fruiteria a la plaça del barri, la França tradicional dels nens que juguen al carrer sense por de ser enforquillats pels cotxes, la França tradicional de la qual Charles Aznavour segurament també en diria que és aquella que les moins de vingt ans ne peuvent pas connaître (encara que aquí hauríem d'ampliar-ne la distància temporal) i en definitiva, la França tradicional de la vida. Perquè al capdavall, la crítica de Tati no fa sang, només retrata la realitat. Les pel·lícules de Tati són un cant a la vida, a la innocència, a la representació de la bellesa dels petits detalls; en definitiva, a la poesia. Fixeu-vos que el personatge de Monsieur Hulot transpira senzillesa per tots els porus. És un senyor habillat amb un barret, una pipa, una gavardina i uns mitjons ratllats; permanentment atabalat davant dels canvis tecnològics que se li ofereixen. Hulot és maldestre, certament, però no és Mister Bean (Tati va saber col·locar a la perfecció l'element còmic sense que aquest s'allargués sense necessitat -i si no recordeu l'escena que apareix a Mon oncle quan Hulot comença a tafanejar els fòtils d'una cuina ultramoderna. Fixeu-vos que els accidents domèstics que pateix no s'allarguen en excés-). Hulot és també parc en paraules. No li calen. Tati recull (ja ho diu molt bé Àlex Vicente al seu article) la tradició del cinema mut de Buster Keaton i Charles Chaplin i li dóna un toc de bellesa poètica sublim. Davant d'això quina necessitat hi ha de parlar.




Per concloure. Avui mateix parlava amb un company sobre el cinema francès dels anys 50-60, de la nouvelle vague, etc. Sàviament em deia que de cineastes com Godard, Truffaut, Chabrol (les darreres pel·lícules d'aquest ja no tenen res a veure amb les primeres) ja no n'hi ha. I és veritat. Pel que fa a la comèdia, que és el que ens ocupa, no només a França no hi ha còmics com Jacques Tati; no n'hi ha enlloc. Tornem a ser amb les mateixes: la por que a l'espectador, pobret, no li surti fum del cap. És l'adormiment cerebral que segurament el genial cineasta, si encara fos viu, hauria reflectit en les seves pel·lícules.




Us deixo amb dos vídeos extraodinaris de Mon oncle (1958).








dimecres, 8 d’abril de 2009

QUE EL LLENCIN AL TÍBER!

Gràcies a la llibertat d'expressió avui ja es pot dir
que un governant és un inútil sense que ens passi res.
Al governant tampoc.
Jaume Perich
Perdoneu però és que estic molt encès. Aquest migdia he sentit com Silvio Berlusconi deia que els damnificats pel terratrèmol de l'Aquila són al camp de refugiats com podrien ser en un càmping de cap de setmana perquè hi tenen totes les comoditats. No podia creure el que sentia! Però com és possible! Quina falta de respecte! Com s'atreveix a dir això! A fer broma amb una tragèdia d'aquestes dimensions! Famílies senceres que han perdut casa seva, els records familiars, la història familiar. Tot esfondrat en poques hores, de cop, sense pietat. I a sobre, el màxim representant de l'Estat amb un mig somriure compassiu s'atreveix a dir davant de les càmeres que aquella gent s'han de prendre la desgraciada estada al camp de refugiats com si estiguessin en un càmping! Europa press diu avui mateix que Berlusconi ha utilitzat aquestes paraules amb el fi d'animar aquells que es troben en aquesta nova situació. Us enllaço l'article sencer http://www.europapress.es/internacional/noticia-berlusconi-anima-desplazados-terremoto-tomarse-experiencia-camping-fin-semana-20090408161251.html. Doncs senyor Berlusconi, que sàpiga que avui aquests senyors que vostè segurament en diria domingueros, han menjat calent per primer cop des que es va produir la tragèdia!




Ja coneixem tots com està la situació política a Itàlia. Ara per ara és molt difícil fer fora de la "trona" aquest individu i més, si els partits d'esquerra no presenten una alternativa seriosa i sòlida. De totes maneres ja va sent hora que la situació es capgiri en aquell país. Esperem que Berlusconi tingui almenys la decència de demanar perdó públicament al poble italià!

dimarts, 7 d’abril de 2009

I QUE PARLIN TAMBÉ ELS SEUS HEREUS (i 2)


I van parlar, i molt bé. La sala Be cool de Barcelona era plena. L'espai mínim. Era tan reduït que per poc que els músics alcessin la mà podien arribar a gratar el sostre. La distància era tan curta entre el públic i Françoiz Breut que fins i tot podíeu ensumar el perfum que duia. Conscient que la cantant de Cherbourg no és una superestrella del pop-rock mundial, una hora i mitja abans de l'actuació Françoiz es cruspia al bar de la cantonada una hamburguesa gegantina amanida amb un bon raig de quètxup (sort que les calories no se li noten al cos!). Conscient que no és una superestrella del pop-rock firmava discos i samarretes abans de la seva actuació mentre a l'escenari els teloners Soy un caballo li començaven a preparar el terreny. I conscient que no és una superestrella del pop-rock xerrava amb el públic arran de pista al final del concert.


L'actuació, curta però intensa. Només tres músics a l'escenari: un bateria i percussionista, un guitarrista i la mateixa Françoiz Breut que a part de cantar manipulava aquell aparell que a Barcelona als anys vuitanta en dèiem el tocata. No calia res més: la simplicitat justa però virtuosa dels músics, la veu dolça i acaronadora de Breut i sobretot, la familiaritat amb el públic; de fet, abans de començar els bisos ens deia que Com que sou tan simpàtics us farem tres o quatre cançons més.

I les cançons de l'últim disc ( À l'aveuglette) van sonar plenes d'energia, sobretot Terre d'ombre i molt especialment Les jeunes pousses. Però també hi va haver lloc pels vells temes, per les peces amb la justa mescla d'èpica musical i poesia en les lletres i amb clar "segell Dominique A". D'aquesta manera van sonar amb perfecta calidesa peces tan brillants com Ma colère, Derrière le grand filtre, L'origine du monde, Km.83 i especialment Si tu disais. Només un però: que en un altre concert en el qual hi hagi tan poc espai per moure's, certs energúmens amb cubata incorporat i enduts per l'emció provocada per l'espectacle no m'agafin per l'espatlla amb el braç que els queda lliure. La resta molt bé. Merci Françoiz !

dilluns, 6 d’abril de 2009

ITÀLIA...

... sigues forta!

EL XIULET DEL SONAVEUS


Així és com es coneixia la Flauta de Pan que bufaven els esmolets. Ho diu Xavier Theros avui a El País. I afegeix: El afilador es uno de esos personajes que uno cerraría en el desván adonde fueron a parar los colchoneros, los traperos o los gitanos de la cabra. Sin embargo, por lo visto, aún quedan docena y media en nuestra ciudad, cuyo principal problema es el envejecimiento y las tiendas de "todo a cien", donde es más barato comprar un cuchillo nuevo que mandarlo afilar. Ahora sus clientes habituales son cocineros y carniceros, razón que les hace rondar por las inmediaciones de los mercados municipales y junto a determinados restaurantes. I continua a propòsit de la figura de l'esmolet: Recuerdo que de niño el sonido de su siringa o flauta de Pan- llamada en Barcelona sonaveus- me producía una extraña emoción, mezcla de tristeza y de misterio.


Però tu encara el recodes l'esmolet, i no en perceps un significat semblant. Era en aquells anys vuitanta de la teva infantesa. La Barcelona dels "lloros" a l'espatlla, dels punks amb crestes de tots colors, de La bola de cristal, dels Hare Krishna i les mares que comentaven d'altres mares que al seu nen l'han enganyat aquests pocavergonyes; els anys vuitanta dels joves que a dalt de la moto fumien estrebada a les bosses de les senyores que acabaven de sortir de plaça, senyores que deien que saps què m'ha passat Conxita, doncs que uns nois d'aquests que es droguen una mica més i em fan caure a terra i fillets quin susto; els anys vuitanta de les vies dels antics tramvies que mig soterrades dessota l'asfalt reivindicaven mig ofegades que en temps pretèrits havien fet molta feina. Encara recordes com si fos ahir sortir de l'escola en horari infantil (les 12 del migdia) amb un còmic de Mortadelo y Filemón en una mà i una llepolia espantosament ensucrada a l'altra i que t'havia costat déu i ajuda que l'àvia te la comprés després d'haver-te repetit fins a la sacietat que no, que després no dinaràs i ta mare et posarà un cul com un tomàquet! Però les àvies eren per això pobretes, per ser còmplices dels néts massa consentits i per suplicar-los esporuguits que no li diguis a la mama que aquest trimestre m'han donat set carbasses. I amb tot això tu recordes perfectament l'esmolet. Però el xiulet del sonaveus no et mena cap a la tristesa, ben al contrari, et mena al bruit de la vida, al brogit de l'activitat, al soroll del tràfec com a símbol del fet d'haver d'espavilar-se per poder guanyar diners i axí poder menjar. El xiulet agut del sonaveus era la imatge de la feina feta amb responsabilitat i dedicació que contrastava amb l'estat de panxacontentisme que t'envaïa.


Ara que ja has crescut, ara que les piles i piles de Mortadelo y Filemón que l'àvia et va arribar a comprar i dels que sempre et deia que no tindràs temps de llegir-los i que de fa ja massa anys que groguegen i s'empolseguen en un racó d'un armari arnat; ara que les llepolies espantosament ensucrades et fan mal de panxa i l'única àvia que et queda és tan velleta que ni tan sols t'entén quan li parles; ara se't fa estrany quan tornes a sentir (gairebé mai) l'estridència del sonaveus. I coincideixes en part amb el periodista: Recuerdo que de niño el sonido de su siringa (...) me producía una extráña emoción, mezcla de tristeza y misterio. La misma sensación que tengo ahora al desear que nunca desaparezcan, aunque sea para creer que quedan almas libres y vagabundas en un mundo cada vez más conformista y sedentario.

diumenge, 5 d’abril de 2009

I QUE PARLIN TAMBÉ ELS SEUS HEREUS


Demà ho faran i per partida doble. En primer lloc, surt a la venda el nou disc del cantautor de Nantes Dominique A i que du per títol La Musique. Aquest videoclip que us enllaço pertany a una de les noves cançons. http://www.youtube.com/watch?v=w23I5aRnJK0


I a les 9 del vespre, a la sala Be cool de Barcelona, una de les reines de la chanson française actual presenta el seu darrer disc que du per nom À l'aveuglette. Curiosament (no passa gaire sovint), l'Avui d'avui li dedica una doble pàgina a la secció de cultura i espectacles. El disc és extraodinari: la veu de Breut és d'allò més càlida i acaronadora; a mi em va seduir des del seu primer disc (de quatre) homònim i en especial amb aquesta cançó, que Marc Recha va incloure a la seva pel·lícula Dies d'agost http://www.youtube.com/watch?v=_hiK1kAE5ho&feature=related Us deixo també amb el meu tema favorit d' À l'avueuglette (versió acústica), a veure si quedeu tan encantats com jo!


dissabte, 4 d’abril de 2009

DEIXEM PARLAR ELS MESTRES


El passat mes de gener va fer quaranta anys de la famosa trobada entre Jacques Brel, Léo Ferré i Georges Brassens i que va immortalitzar en aquesta famosa fotografia (entre d'altres) el fotògraf de música Jean-Pierre Leloir. La trobada va ser antològica: cara a cara els tres grans músics i poetes de la chanson française.


En un article publicat per Joan de Sagarra al suplement Cultura/s de La Vanguardia el dia 31 de gener de 2007, es remarcava que la reunió dels tres genis va tenir lloc a casa de la mare del periodista musical François-René Cristiani. La conversa-entrevista es va editar a la revista Rock &Folk el mes de febrer de 1969 i va fer-se'n una gravació per la cadena RTL. Anys enrere ens hauria estat molt difícil de recuperar aquesta entrevista però sort en tenim altre cop d'Internet! A la pàgina de vídeos francesa Dailymotion es conserva (dividida en tres parts) la xerrada. El so no és massa bo i desgraciadament no podem gaudir de les imatges; per tant, hem de conformar-nos escoltant les reflexions dels tres genis que ja està bé.









L'article de Joan de Sagarra a La Vanguardia és força prescindible. Entre gracieta i gracieta típicament sagarrianes hi barreja el seu habitual vòmit torrencial de referències de cultura francesa i hi remarca les disputes i l'enveja que es tenien Brel, Brassens i Ferré. Realment cal això senyor Segarra? Em sembla que hem de deixar parlar els mestres.


Per aquells que encara no els conegueu, us n'enllaço tres peces extraodinàries per acabar de completar el document de l'entrevista.








divendres, 3 d’abril de 2009

UN BLOG QUE VAL LA PENA


Els que em coneixeu ja sabeu que sóc força maldestre en això de fer enllaços de qualsevol mena (prou feina he tingut en saber com adjuntar fotografies al blog! Sort dels meus companys "profes" altre cop que estan més al dia que jo en això de la informàtica!). A hores d'ara no sé encara com situar a part en una columna la llista de blogs recomanats. És per això que he optat per escriure directament la mateixa referència d'un "senyor blog" que potser algú de vosaltres ja ha tafanejat. Es tracta del blog del poeta Jaume Subirana. Submergiu-vos-hi, de debò, val molt la pena!


NO SÉ SI M'EXPLICO

Sempre m'han fascinat aquells errors lingüístics que fan que el conjunt de la frase adquireixi un altre sentit. Posem-ne algun exemple. M'he trobat amb infinitat de casos en els quals alumnes meus, a l'hora de resoldre posem per cas, exercicis de formació de derivats em deien: En aquest bosc hi ha molts animals banyats per comptes de En aquest bosc hi ha molts animals banyuts; o bé: Va aprofitar l'ocasió per fer-se fusible per comptes Va aprofitar l'ocasió per fer-se fonedís. Senzillament, extraordinari! I encara més. Al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, el professor Jaume Aulet (que ens aconsellava d'anar amb les antenes poètiques ben parades. Quanta raó que tenies Jaume!) sovint ens despertava el cuquet de la "conya lingüística" i ens exposava els errors que detectava als rètols de Barcelona. Encara recordo com deia que un dia no podia sortir d'una oficina de La Caixa perquè al damunt del caixer hi havia un rètol que deia No surti de l'oficina sense la seva sanvitxera; o encara, com s'estava d'entrar en una botiga de menjar congelat perquè a la porta hi havien enganxat un rètol que deia Congelats a l'interior; o bé com tampoc no posava els peus en cap botiga de roba a l'aparador de la qual hi hagués un rètol que digués Liquidem existències.
Doncs bé, empeltat de la sensibilitat poètica que em va transmetre Jaume Aulet, cada cop em fixo més (he de dir que ja de manera automàtica) en els dobles sentits de les frases o dels sintagmes que la ciutat m'ofereix en forma de rètol. Si la frase està mal escrita o senzillament té una o més faltes ortogràfiques i prou, no em fa gaire gràcia. Per exemple: Aquest autobús, la setmana del 6 al 12 d'abril no passarà pel carrer Ramó Albó, sincerament, no té ni suc ni bruc. És l'error lingüístic que dóna doncs un significat nou a la frase aquell que m'interessa més. Un clar exemple és l'error que hi ha en aquesta pancarta que trobareu prop del Fossar de les Moreres. Evidentment, tothom entén que qui ha escrit el missatge, demana que no hi hagi soroll a la plaça per tal que els veïns puguin reposar amb tranquil·litat. De ben segur que qui ha redactat la frase no tenia present que l'estructura pronominal del català exigeix en aquest tipus d'oracions el pronom locatiu "hi" (que lògicament, no apareix en castellà). Ara bé, la frase sense el pronom no és agramatical en absolut! Si no el posem, fixeu-vos que l'únic que farem és canviar el significat del verb (ara, si en busquem l'infinitiu, direm que ha de ser "veure" per comptes de "viure"). Si considereu aquesta possibilitat (manual de verbs Xuriguera en mà) veureu que la forma flexionada "viu" correspon a la primera persona del singular de l'antigament anomenat Pretèrit Perfet d'Indicatiu (ara Perfet Simple) del verb "veure"! Amb els anys, aquest temps verbal ha caigut en desús i més encara la primera persona del singular. Com sabeu, hem de servir-nos de la forma perifràstica amb el verb "anar" al davant. Per tant, si aquesta frase la voleu interpretar erròniament (posant en funcionament les antenes poètiques però) hauríeu de dir Aquí hi vaig veure gent. Altre cop extraodinari! Per mi que l'autor de la pancarta ha de tenir alguna relció amb els poetes Enric Casasses o amb en Josep Pedrals. No sé si m'explico.