Àlex Vicente parla a les pàgines de cultura i espectacles de l'Avui de l'exposició dedicada a Jacques Tati que fins el dia 2 d'agost es pot veure a la Cinémathèque de París. Jo ja fa anys que vaig veure les pel·lícules del gran còmic, però quan de tant en tant les recupero del racó de la meva videoteca en el qual tard o d'hora i inevitablement va a parar qualsevol pel·lícula, encara descobreixo nous matisos en cada escena. El meu Tati és un Tati també crític amb la idea de la modernitat i com ja apunta Àlex Vicente: (...) l'obra de Jacques Tatischeff va posar en dubte la fe cega en el progrés tecnològic que va acompanyar el pas a la modernitat a mitjans del segle XX. El meu Tati però, no és només això. Les seves pel·lícules es poden interpretar com l'estranyament de l'home davant dels progressos tecnològics i davant de la sofisticació i la complexitat que ens ofereix la vida moderna. L'home és en les pel·lícules de Tati un individu que quan arriba a casa no s'ha de preocupar en excés si vol fer qualsevol mena de tasca domèstica posat que les màquines ja li ho fan tot. L'home és en les pel·lícules de Tati un individu que precisament perquè les màquines li ho fan tot decideix plegar veles i repenjar-se en la comoditat moderna i l'home per tant, és en les pel·lícules de Tati un ésser absolutament despersonalitzat. Àlex Vicente ja fa notar al seu article aquesta consideració a propòsit d'unes paraules del mateix Tati: No estic en contra de l'arquitectura moderna, però igual que obtenim un permís per construir se n'hauria d'obtenir un altre per viure. Aquesta afirmació presenta a la vegada diversos nivells d'anàlisi. Per això deia al principi que per mi les pel·lícules de Tati no són només una crítica a la modernitat. La "sofisticació inútil" de la qual parla Vicente i que va fer servir amb enginyoses escenificacions el genial cineasta, acaba combinant-se amb la representació fílmica de la societat tradicional de la França dels anys 50. La França tradicional del petit comerciant que té la seva fruiteria a la plaça del barri, la França tradicional dels nens que juguen al carrer sense por de ser enforquillats pels cotxes, la França tradicional de la qual Charles Aznavour segurament també en diria que és aquella que les moins de vingt ans ne peuvent pas connaître (encara que aquí hauríem d'ampliar-ne la distància temporal) i en definitiva, la França tradicional de la vida. Perquè al capdavall, la crítica de Tati no fa sang, només retrata la realitat. Les pel·lícules de Tati són un cant a la vida, a la innocència, a la representació de la bellesa dels petits detalls; en definitiva, a la poesia. Fixeu-vos que el personatge de Monsieur Hulot transpira senzillesa per tots els porus. És un senyor habillat amb un barret, una pipa, una gavardina i uns mitjons ratllats; permanentment atabalat davant dels canvis tecnològics que se li ofereixen. Hulot és maldestre, certament, però no és Mister Bean (Tati va saber col·locar a la perfecció l'element còmic sense que aquest s'allargués sense necessitat -i si no recordeu l'escena que apareix a Mon oncle quan Hulot comença a tafanejar els fòtils d'una cuina ultramoderna. Fixeu-vos que els accidents domèstics que pateix no s'allarguen en excés-). Hulot és també parc en paraules. No li calen. Tati recull (ja ho diu molt bé Àlex Vicente al seu article) la tradició del cinema mut de Buster Keaton i Charles Chaplin i li dóna un toc de bellesa poètica sublim. Davant d'això quina necessitat hi ha de parlar.
Per concloure. Avui mateix parlava amb un company sobre el cinema francès dels anys 50-60, de la nouvelle vague, etc. Sàviament em deia que de cineastes com Godard, Truffaut, Chabrol (les darreres pel·lícules d'aquest ja no tenen res a veure amb les primeres) ja no n'hi ha. I és veritat. Pel que fa a la comèdia, que és el que ens ocupa, no només a França no hi ha còmics com Jacques Tati; no n'hi ha enlloc. Tornem a ser amb les mateixes: la por que a l'espectador, pobret, no li surti fum del cap. És l'adormiment cerebral que segurament el genial cineasta, si encara fos viu, hauria reflectit en les seves pel·lícules.
Us deixo amb dos vídeos extraodinaris de Mon oncle (1958).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada