Rebo piles i piles d'invitacions al Facebook per adherir-me als grups que s'oposen a la decisió dels cinemes que demà faran vaga en contra la Llei del Cinema, la llei que obliga que la meitat de les pel·lícules que es projecten als cinemes catalans siguin emeses o bé doblades al català o bé en versió original amb subtítols en català. Lògicamen,t dic que sí a ulls clucs, és a dir, accepto totes les invitacions hagudes i per haver, només faltaria. Fa anys que ens queixem que la qüestió lingüística en matèria de cinema en aquest país és del tot anormal i que és especialment greu que al 2010 no es pugui encara anar a les sales de cinema a veure pel·lícules doblades o bé subtitulades en el teu idioma. Però ja se sap, els empresaris i els diners manen "oh, és que si ara projectem les pel·lícules en català, la gent ens marxarà de les sales!"-diuen els peixos grossos. I ja hi tornem a ser, no experimentem amb el personal, que se'ns posaran morats quan sentin que Clint Eastwood diu ("treu-la'n" o "posar-nos-l'hi") i a més a més, encara hi perdíem caler! (aquesta sonsònia la sento fins i tot quan dormo!). Però bé, d'això ja me n'he queixat prou i començo a estar-ne cansat, sincerament.
En un altre to de coses, llegeixo a El País un article de Miguel Mora sobre els cinquanta anys de l'estrena, a Itàlia, de La dolce vita de Federico Fellini. Fixeu-vos que he posat entre comes el locatiu "a Itàlia" expressament; i és que al nostre país, l'obra mestra del gran director italià no es va estrenar fins l'any 1980!, és a dir, amb vint anys d'endarreriment: el flagell franquista no tolerava escenes com ara la de l'orgia final. Però també a la Itàlia catòlica i encarcarada de l'època, la pel·lícula va portar cua. Diu Miguel Mora que Cuando se estrenó, una vez pasada la censura, la película generó controversia salvaje (...) el preestreo en Milán fue apoteósico. Hubo pitos e insultos, y un disidente escupió a Fellini en el cuello. En Roma fue peor. Una viejecita se apeó de un Mercedes en Piazza de Spagna, dando manotazos al chófer, y se colgó de la corbata de Fellini para gritarle:"¡Antes atarse una piedra al cuello y tirarse al mar que dar este escándalo!". El Vaticano se sumó enseguida a la condena con artículos anónimos en L'Osservatore Romano, lo que contribuyó a la expansión internacional del filme. Afortunadament, en el cas de La dolce vita, la polèmica va aconseguir que es difongués per tot el món (excepte pels nostres vorals, el cul del món etern); és allò que es diu que, si vols desrecomanar algú o alguna cosa senzillament, no en parlis.
En resum, vist que veure cinema del gènere que vulguis i en la llengua que et vingui de gust en plena llibertat ha estat i serà sempre per un motiu o altre una trava amb totes les de la llei, només el parlar-ne, la unió i la força contra qualsevol mena d'injustícia és la solució més eficaç per, com a mínim, anar tocant allò que no sona als dits "peixos grossos".
Enllaço la famosa escena de la Fontana di Trevi protagonitzada per Anita Ekberg i Marcello Mastroianni.
