diumenge, 31 de gener del 2010

CINEMA: PROHIBICIONS I NEGOCI


Rebo piles i piles d'invitacions al Facebook per adherir-me als grups que s'oposen a la decisió dels cinemes que demà faran vaga en contra la Llei del Cinema, la llei que obliga que la meitat de les pel·lícules que es projecten als cinemes catalans siguin emeses o bé doblades al català o bé en versió original amb subtítols en català. Lògicamen,t dic que sí a ulls clucs, és a dir, accepto totes les invitacions hagudes i per haver, només faltaria. Fa anys que ens queixem que la qüestió lingüística en matèria de cinema en aquest país és del tot anormal i que és especialment greu que al 2010 no es pugui encara anar a les sales de cinema a veure pel·lícules doblades o bé subtitulades en el teu idioma. Però ja se sap, els empresaris i els diners manen "oh, és que si ara projectem les pel·lícules en català, la gent ens marxarà de les sales!"-diuen els peixos grossos. I ja hi tornem a ser, no experimentem amb el personal, que se'ns posaran morats quan sentin que Clint Eastwood diu ("treu-la'n" o "posar-nos-l'hi") i a més a més, encara hi perdíem caler! (aquesta sonsònia la sento fins i tot quan dormo!). Però bé, d'això ja me n'he queixat prou i començo a estar-ne cansat, sincerament.


En un altre to de coses, llegeixo a El País un article de Miguel Mora sobre els cinquanta anys de l'estrena, a Itàlia, de La dolce vita de Federico Fellini. Fixeu-vos que he posat entre comes el locatiu "a Itàlia" expressament; i és que al nostre país, l'obra mestra del gran director italià no es va estrenar fins l'any 1980!, és a dir, amb vint anys d'endarreriment: el flagell franquista no tolerava escenes com ara la de l'orgia final. Però també a la Itàlia catòlica i encarcarada de l'època, la pel·lícula va portar cua. Diu Miguel Mora que Cuando se estrenó, una vez pasada la censura, la película generó controversia salvaje (...) el preestreo en Milán fue apoteósico. Hubo pitos e insultos, y un disidente escupió a Fellini en el cuello. En Roma fue peor. Una viejecita se apeó de un Mercedes en Piazza de Spagna, dando manotazos al chófer, y se colgó de la corbata de Fellini para gritarle:"¡Antes atarse una piedra al cuello y tirarse al mar que dar este escándalo!". El Vaticano se sumó enseguida a la condena con artículos anónimos en L'Osservatore Romano, lo que contribuyó a la expansión internacional del filme. Afortunadament, en el cas de La dolce vita, la polèmica va aconseguir que es difongués per tot el món (excepte pels nostres vorals, el cul del món etern); és allò que es diu que, si vols desrecomanar algú o alguna cosa senzillament, no en parlis.

En resum, vist que veure cinema del gènere que vulguis i en la llengua que et vingui de gust en plena llibertat ha estat i serà sempre per un motiu o altre una trava amb totes les de la llei, només el parlar-ne, la unió i la força contra qualsevol mena d'injustícia és la solució més eficaç per, com a mínim, anar tocant allò que no sona als dits "peixos grossos".


Enllaço la famosa escena de la Fontana di Trevi protagonitzada per Anita Ekberg i Marcello Mastroianni.



diumenge, 17 de gener del 2010

L'AU FÈNIX BAIXAULI


Anna Carreras, Montse Banegas, Marc Romera, Carles Rebassa o Roc Casagran són alguns dels nostres grans narradors i poetes actuals els llibres dels quals són menja constant de les impenitents màquines trinxadores. Mesos enrera, els de Vilaweb entrevistaven Miquel de Palol a propòsit de la publicació de la seva darrera novel·la El testament d'Alcestis; l'autor hi va dir, textualment, que "Vivim una època d'abdicació intel·lectual perillosa" i, setmanes més tard, Hèctor López Bofill (conegut admirador de de Palol), des de les pàgines de l'Avui, reclamava que la premsa i la societat parés una mica més d'atenció a l'obra del narrador i poeta barceloní. Deixant una mica de banda la visió excessivament fatalista de certs intel·lectuals del país, sí que és veritat que el neguit per part del lector ras a l'hora de mirar d'entrar als mons poètics i narratius complexos dels nostres autors ha anat minvant amb el temps. D'aquesta manera, és cada cop més difícil veure qui us parla d'un possibe hereu de Riba o d'Espriu (si ni els mateixos crítics o promotors culturals en parlen per por d'espantar el personal!). Recordo que el narrador i traductor Martí Sales, després de publicar el llibre de proses breus Dies feliços a la presó, va comentar en una entrevista que, amb el seu llibre, volia oferir una bona menja als seus lectors, que havia invertit temps en cuinar-la i que allò que n'havia sortit era el millor que tenia. Però ai las! aital llibre, d'una bellesa narrativa extraodinària, va passar per les llibreries sense que ningú se n'adonés; i això va passar precisament perquè no se'n va parlar prou quan tocava. I per no parlar del ressò i de la recepció que té la poesia actualment; aquí sí que la dificultat amb la qual es troben molts autors ja és de dimensions colossals. Així, joies com El furgatori de Josep Pedrals, Les imminències de Màrius Sampere o La corda del gronxador de Jordi Llavina, sembla que només estiguin reservades als qui ens dediquem a això de l'estudi de la llengua i la literatura quan de fet, considero que hi ha molta gent perfectament capacitada per entendre qualssevol dels poemes dels autors que citava abans.

Ara però estem d'enhorabona. La setmana que ve apareixerà a les llibreries una reedició d'Espiral de Manuel Baixauli (Sueca, 1963). Vaig llegir L'home manuscrit (darrer text del pintor i narrador valencià) per recomanació d'un bon amic del qual puc refiar-me plenament. Vaig quedar tan meravellat per la originalitat de la prosa de Baixauli que vaig començar a tibar el fil de la resta de la seva obra. Com que la premsa n'havia parlat més aviat poc, la cerca de les altres peces de l'autor de Sueca era un autèntic trencacolls. Sorprenentment però, i com si es tractés d'un bolet que, plof, apareix d'on menys us ho espereu, vaig ensopegar amb la primera i introbable edició d'Espiral (Columna) a la llibreria La Central del Raval; evidentment, m'hi vaig abraonar al damunt. Ara Manuel Baixauli ha revisat els contes que apareixien en aquest volum, els ha depurat d'alguna imperfecció estilística, els ha banyat, els ha posat colònia i els ha fet la clenxa al mig. L'edició (feta ara per Proa) ha quedat molt bé: amb les habituals cobertes taronja, tapes toves i mida quartilla. Resumint, una edició còmoda i pràctica.

Baixauli doncs ha experimentat un procés de, permeteu-me dir, reacceptació curiosa de la seva obra. Si bé L'home manuscrit va ser promocionat de manera moderada, sí que va tenir més lectors del que probablement Baixauli s'esperava. Tenint en compte aquest èxit, Proa ha sabut ser al lloc precís i en el moment precís a l'hora de desempolsar les peces d'Espiral. I és que el llibre és un autèntic remei contra l'avorriment. Amb una prosa precisa, visual i amb uns marcats trets dialectals, Baixauli posa en funcionamet un mecanisme de microficcions farcides d'elements màgics que recorden els millors Calders o Pedrolo i els narradors del "Realismo mágico" sud-americà. Si bé els relats són més aviat amargs, durs i amb moltes referències a la mort, també és cert que en acabar de llegir cada conte teniu la sensació d'haver quedat ben satisfets, d'haver degustat com deia Martí Sales una bona menja i això, convé no oblidar-ho, és la funció essencial de la literatura; només així serà accessible a tothom (sempre que al darrere els nostres crítics i autoritats però es preocupin de parar-li una bona taula).


Enllaço el primer relat d'Espiral. Jutgeu vosaltres mateixos.



AUTÒPSIA


Com qui serra una post prima de noguera, amb igual estridència, comencí a seccionar el crani d'aquell desconegut que havien trobat mort per un camí dels afores. Les dents d'acer progressaven, i els meus dits sentien l'impuls d'alguna cosa que volia eixir i que facilitava la feina. Quan la llargària del tall ho va permetre, alcí, estirant els cabells, la part superior de la closca. De la cavitat en va sorgir una forma indefinida, dues formes, tres formes, incomptables formes que anaven escampant-se per la cambra de disseccions i engrandint-se, prenent cos, fins a configurar un aparador flotant de múltiples vivències, cdascuna amb els seus protagonistes i llocs en el temps.

dilluns, 11 de gener del 2010

ADÉU, MANO

Croyez pas que j'vous abandonne, même si, encore une fois, je vous laisse le pire:

les larmes qu'on verse sur la mort d'un homme.



Mano Solo.




M'ho ha dit avui una companya el marit de la qual és francès. Ahir va morir a l'edat de quaranta-sis anys, de resultes d'una concatenció d'aneurismes, un dels més grans artistes que ha donat França aquests darrers vint anys. Gran músic i excel·lent lletrista, prefereixo altre cop que parlin les seves paraules. Enllaço la lletra i el vídeo del tema que dóna nom al seu darrer disc (Rentrer au port) i que va sortir a la venda a França encara no fa ni mig any. Enllaço també alguns videos que expliquen qui va ser Mano Solo.




RENTRER AU PORT


Les rues ne sont que des fleuves de feux

où se consument les amoureux.

L'amour c'est pas pour moi

c'est un truc pour les gents qui pleurent

de plaisir ou de bonheur,

mais mon corps est à sec

plus une larme ou même un cri sortant du bec.

Rien a dire et rien a vivre. Je ne fais que passer.

Il y a quelques temps déjà madame

que j'ai abandonné les rames

et que le fleuve me trimbale sans idéal

à mijoter dans ma timbale.

Le ciel est tellement grand

qu'il peut parfois faire froid.

Je me laisse porter par le courant

et j'essaye de ne plus penser à toi.

J'avance marinier du bûcher

sans regarder sans même y penser.

Je navigue sur les braises

au fond des gorges et des falaises.

Mon gouvernail est parti dans les flammes

et depuis j'ai cessé d'ésperer.

Rentrer au port sans tout qui crame

et que lui-même n'ait pas cessé d'exister.












dilluns, 4 de gener del 2010

COM UN NEN AMB SABATES NOVES


Llegeixes l'article d'avui d'Eva Piquer a l'Avui http://paper.avui.cat/ultima/detail.php?id=181522 i penses que és ben veritat això que diuen ella i l'Imma Monsó: els grans, efectivament, som com nens. Quants de nosaltres no estem enganxats al Facebook acceptant bones persones com a amics i rebutjant paparres com una casa de pagès. Quants som addictes del Youtube veiem tota mena de concerts històrics (i no), videoclips de l'any de la picor (o no) de quan tothom rascava o carallotades diverses com ara adolescents fent ganyotes o micos pentinant-se, posem per cas. I qui de nosaltres no ha passejat virtualment per mil carrers de mil ciutats del món gràcies a les meravelles que ens ofereix l'street view. Avui penses tot això després d'haver fet un tour per les llibreries de la ciutat en cerca de la teves joies més preuades la presència de les quals no voldries que desaparegués mai, perquè ja comencen a neguitejar-te aquestes versions digitals que veus al metro i penses que cony, tan de bo tingués unes tisores a mà per tallar el cable vermell d'aquest fòtil! I en sortir de les llibreries encara fas un tomb per la fira de reis de la Gran Via de Barcelona i hi veus totes aquelles paradetes de roba i de joguines que veies quan eres petit, de quan els patges del reis viatjven amb autobús i duien trajo i corbata (oi mare?). I recordes també les passejades per aquesta zona amb els pares i el germanet petit que aleshores era petit, però no només d'edat sinó d'estatura. Petit i rodanxó, abillat amb un abriguet marró espantós que el feia semblar una patateta. Petit i rodanxó amb els cordons de les sabates desnuats permanentment i amb els morros plens de mocs perquè no se sabia ni mocar; i tu pensaves que caram ben fàcil que és i que n'estic fart d'ensenyar-li-ho tot, que s'espavili sol, punyeta! I al vespre, amb el fred a les orelles (tot i que anaves amb passamuntanyes i bufanda!) al pare, despreocupat i animalot de mena, que va i se li acudia de comprar-vos un parell de gibrelletes amb un cagarro de sucre a dins, una per cadascú; i la mare que li deia que això els compres? ai ecs, quina angúnia! a més a més, que no veus que no soparan i avui anem a casa la mare que pobreta porta hores a la cuina; si és que ja ets ben bé un cap de pardals noi! I tu que el cagarro ni el tocaves i l'hi encolomaves al germanet petit que, com si no hagués menjat mai en el que portava de vida, se'l cruspia com una llima nova! esclar, per això està tan grasssonet el tio! pensaves. I la mare que, per compensar et comprava unes barbes d'aquelles de sucre que a base de llepar s'humitejaven i feien una barrija-barreja de sucre, baves i mocs (i encara t'atrevies a dir que era el germanet petit-patateta el que feia marranades que ara ja n'havia deixat de fer perquè la mare, joliiiiiiiin, ja li havia sonat el nas amb aquells crits del bufaaaaa fort, hombre ya, bufaaaaaaaa homeeee! no pateixis que no et sortirà el cervell pel nas, no!). I quan arribaves a casa la iaia ja t'esperava amb el plat de macarrons a taula i el pollastre arrebossat que només sentir-ne l'olor ja feies baves (afegides a les que ja portaves del carrer).

I ara, per molt que fuges del dispendi gratuït de llums, de sons estridents i de famílies envaint els grans magatzems com si s'haguessin d'acabar les joguines en dues hores, no pots evitar tornar al passat i recordar com eres de petit (per molta urticària que en el fons tot això et fa venir) i pensar que, afortunadament no has perdut la il·lusió del nen que vol jugar, del nen que vol conèixer, del nen que vol aprendre a cada minut i a cada segon.

diumenge, 3 de gener del 2010

EFECTES SECUNDARIS o NO SÓC DIGNE


Fa temps un company de la universitat em deia que ja no podia escoltar Jimi Hendrix, que no s'atrevia a posar-se'n un disc perquè ja sabia què passava: si ho feia li agradava (per molt que ja l'hagués escoltat tres mil dues-centes cinquanta-set vegades. A cada escolta hi detectava nous matisos), si li agradava no parava de repetir que collons que bo que era el cabró, si no parava de repetir que collons que bo era el cabró segurament s'emocionava, si s'emocionava segurament pensava que allò que sentia era d'un altre planeta, si pensava que allò era d'un altre planeta veia clar que ell no era prou savi per capir-ne els misteris (de música i de lletra) i després entendre'ls, si veia clar que no era prou savi per capir-ne els misteris (de música i de lletra) i després entendre'ls arribava a la conclusió que al final el seu cervell es col·lapsava, si arribava a la conclusió que el seu cervell es col·lapsava sabia que es posava nerviós i acabava fins i tot arribant a trobar-se malament i tot, etcètera, etcètera, etcètera.

Vaig tenir un encadenament de sensacions semblants ahir a la tarda tot escoltant el videoclip de Jamiroquai que enllaço a sota. El veus i penses efectivament que que bons que són els putes, que cony, quina varietat de matisos musicals que tenen. Ara, el col·lapse absolut ve amb el solo del baix o amb la sensació que tens quan sembla que la cançó s'acaba i... no! que cobra nous matisos, que fa una remuntada tot mostrant-nos el virtuosisme dels músics. El cas del videoclip que dic és un dels exemples, entre molts d'altres lògicament, d'aquest tipus de peces musicals que poden provocar efectes secundaris.


Enllaço amb el videoclip de Jamiroquai dues joies més d'artistes ben diferents i acabareu d'entendre el que vull dir. Aleeeertaaaa (que diu en Monegal)! ara tampoc no no voldria que emmalaltissiu! En cas d'emocionar-vos massa pitjeu l'stop immediatament!







dissabte, 2 de gener del 2010

MÉS MAS SENYORS POLÍTICS, MÉS MAS!

Mourrons pour des idées, d'accord, mais de mort lente,

d'accord mais de mort lente.




Mourir pour des idées; Georges Brassens






Llegeixo a l'Avui que el darrer disc de Roger Mas, Les cançons tel·lúriques, ha estat nomenat com el millor disc de la dècada que acabem de deixar. La decisió ha estat presa a partir d'una enquesta feta entre músics i periodistes musicals i, certament, l'han encertada de ple. Vaig tenir la sort de conèixer en Roger Mas fa un parell d'estius perquè un company que toca el baix va haver de fer un parell de bolos amb el músic de Solsona. A primer cop d'ull, em va semblar un geni de cap a peus. Vaig dinar amb ell i la seva banda i em van semblar tots una gent amb uns extensíssims coneixements musicals i sobretot, una gent que no queia en la pedanteria més repulsiva en què cauen certs músics quan la fama (i la manca de fama; que a vegades també passa) els puja al cap. Recordo que quan el meu company músic va fer les presentacions amb en Roger Mas, aquest em va estrènyer la mà i em va dir "Hola Carles, què tal?" amb un to de com si em conegués de tota la vida.

Sol passar que les nostres institucions no promocionen els nostres autors com caldria (recordeu com el govern de Jordi Pujol va marginar l'Ovidi Montllor i en Quico Pi de la Serra?). Relegats doncs a aquesta marginació i com que els governs juguen amb allò de què cal que escolti la gent per tenir-los controlats, sempre acaba succeïnt que gent com en Roger Mas (entre d'altres grans músics del país) acaben sent només una delicatessen per als gourmets de la poesia i de la bona música. És curiós, perquè ni el seu disc més pop (Mística domèstica) no va servir per acostar-lo als públics més joves. Ja he repetit més d'un cop en aquest blog allò de la por que sembla que tenen els nostres polítics d'oferir bones menges culturals al poble. En aquest estat de coses però, i tot i que tinc la sensació que sempre piquem sobre ferro fred, cal continuar revivindicant que coi, d'artistes bons també en tenim a Catalunya i que, senyors polítics, cal mostrar els nostres talents artístics a la gent, que de ben segur que no prendran mal ni ells ni vostès.