diumenge, 3 de gener de 2010

EFECTES SECUNDARIS o NO SÓC DIGNE


Fa temps un company de la universitat em deia que ja no podia escoltar Jimi Hendrix, que no s'atrevia a posar-se'n un disc perquè ja sabia què passava: si ho feia li agradava (per molt que ja l'hagués escoltat tres mil dues-centes cinquanta-set vegades. A cada escolta hi detectava nous matisos), si li agradava no parava de repetir que collons que bo que era el cabró, si no parava de repetir que collons que bo era el cabró segurament s'emocionava, si s'emocionava segurament pensava que allò que sentia era d'un altre planeta, si pensava que allò era d'un altre planeta veia clar que ell no era prou savi per capir-ne els misteris (de música i de lletra) i després entendre'ls, si veia clar que no era prou savi per capir-ne els misteris (de música i de lletra) i després entendre'ls arribava a la conclusió que al final el seu cervell es col·lapsava, si arribava a la conclusió que el seu cervell es col·lapsava sabia que es posava nerviós i acabava fins i tot arribant a trobar-se malament i tot, etcètera, etcètera, etcètera.

Vaig tenir un encadenament de sensacions semblants ahir a la tarda tot escoltant el videoclip de Jamiroquai que enllaço a sota. El veus i penses efectivament que que bons que són els putes, que cony, quina varietat de matisos musicals que tenen. Ara, el col·lapse absolut ve amb el solo del baix o amb la sensació que tens quan sembla que la cançó s'acaba i... no! que cobra nous matisos, que fa una remuntada tot mostrant-nos el virtuosisme dels músics. El cas del videoclip que dic és un dels exemples, entre molts d'altres lògicament, d'aquest tipus de peces musicals que poden provocar efectes secundaris.


Enllaço amb el videoclip de Jamiroquai dues joies més d'artistes ben diferents i acabareu d'entendre el que vull dir. Aleeeertaaaa (que diu en Monegal)! ara tampoc no no voldria que emmalaltissiu! En cas d'emocionar-vos massa pitjeu l'stop immediatament!







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada