dilluns, 4 de gener del 2010

COM UN NEN AMB SABATES NOVES


Llegeixes l'article d'avui d'Eva Piquer a l'Avui http://paper.avui.cat/ultima/detail.php?id=181522 i penses que és ben veritat això que diuen ella i l'Imma Monsó: els grans, efectivament, som com nens. Quants de nosaltres no estem enganxats al Facebook acceptant bones persones com a amics i rebutjant paparres com una casa de pagès. Quants som addictes del Youtube veiem tota mena de concerts històrics (i no), videoclips de l'any de la picor (o no) de quan tothom rascava o carallotades diverses com ara adolescents fent ganyotes o micos pentinant-se, posem per cas. I qui de nosaltres no ha passejat virtualment per mil carrers de mil ciutats del món gràcies a les meravelles que ens ofereix l'street view. Avui penses tot això després d'haver fet un tour per les llibreries de la ciutat en cerca de la teves joies més preuades la presència de les quals no voldries que desaparegués mai, perquè ja comencen a neguitejar-te aquestes versions digitals que veus al metro i penses que cony, tan de bo tingués unes tisores a mà per tallar el cable vermell d'aquest fòtil! I en sortir de les llibreries encara fas un tomb per la fira de reis de la Gran Via de Barcelona i hi veus totes aquelles paradetes de roba i de joguines que veies quan eres petit, de quan els patges del reis viatjven amb autobús i duien trajo i corbata (oi mare?). I recordes també les passejades per aquesta zona amb els pares i el germanet petit que aleshores era petit, però no només d'edat sinó d'estatura. Petit i rodanxó, abillat amb un abriguet marró espantós que el feia semblar una patateta. Petit i rodanxó amb els cordons de les sabates desnuats permanentment i amb els morros plens de mocs perquè no se sabia ni mocar; i tu pensaves que caram ben fàcil que és i que n'estic fart d'ensenyar-li-ho tot, que s'espavili sol, punyeta! I al vespre, amb el fred a les orelles (tot i que anaves amb passamuntanyes i bufanda!) al pare, despreocupat i animalot de mena, que va i se li acudia de comprar-vos un parell de gibrelletes amb un cagarro de sucre a dins, una per cadascú; i la mare que li deia que això els compres? ai ecs, quina angúnia! a més a més, que no veus que no soparan i avui anem a casa la mare que pobreta porta hores a la cuina; si és que ja ets ben bé un cap de pardals noi! I tu que el cagarro ni el tocaves i l'hi encolomaves al germanet petit que, com si no hagués menjat mai en el que portava de vida, se'l cruspia com una llima nova! esclar, per això està tan grasssonet el tio! pensaves. I la mare que, per compensar et comprava unes barbes d'aquelles de sucre que a base de llepar s'humitejaven i feien una barrija-barreja de sucre, baves i mocs (i encara t'atrevies a dir que era el germanet petit-patateta el que feia marranades que ara ja n'havia deixat de fer perquè la mare, joliiiiiiiin, ja li havia sonat el nas amb aquells crits del bufaaaaa fort, hombre ya, bufaaaaaaaa homeeee! no pateixis que no et sortirà el cervell pel nas, no!). I quan arribaves a casa la iaia ja t'esperava amb el plat de macarrons a taula i el pollastre arrebossat que només sentir-ne l'olor ja feies baves (afegides a les que ja portaves del carrer).

I ara, per molt que fuges del dispendi gratuït de llums, de sons estridents i de famílies envaint els grans magatzems com si s'haguessin d'acabar les joguines en dues hores, no pots evitar tornar al passat i recordar com eres de petit (per molta urticària que en el fons tot això et fa venir) i pensar que, afortunadament no has perdut la il·lusió del nen que vol jugar, del nen que vol conèixer, del nen que vol aprendre a cada minut i a cada segon.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada