dimecres, 30 de setembre de 2009

VOLEU FER EL FAVOR D'AGAFAR EL TELÈFON!


Recordo que fa uns anys (quan encara estudiava) amb un grup de companys malalts de lletra, parlàvem al bar de la universitat de com n'era de maleducada la gent al teatre. Recordo que davant meu hi tenia dos autèntics gurmets de la bona cuina escènica. El primer no entenia com era possible que la gent parlés en veu alta i sense cap mena de vergonya en plena representació ("Ei, que el veus? És en Benet de Ventdelplà! Sí tia, aquell que està tan bo!" o bé "Hòstia puta! en Manel Barceló fent de capellà, nen!". En definitiva, un autèntic mercat de Calaf) i l'altre ens explicava que en una obra va veure com l'actor Toni Sevilla (en Paco d'El cor de la ciutat), tip de la xerrameca dels parroquians, va decidir girar-se per dir-los que fessin el favor de callar (com deia l'exmolthonorable). No m'ho podia creure. Tan avall havia caigut el públic assistent als nostres teatres que els actors haguessin fins i tot d'aturar les representacions per cridar l'atenció al personal? Doncs es veu que sí.
Fa anys que aquest tema es converteix cada vegada que vaig al teatre en objecte de conversa amb els companys quan després de l'obra anem a sopar o a fer un tanto i... què voleu que us digui, ja començo a estar cansat de queixar-me sempre del mateix. Als anys vuitanta i noranta, sabies que aquesta mena de comportaments només els teníem els adolescents (i m'hi incloc) que, cap de pardals com érem (sobretot els nois), només ens feia gràcia guipar de dalt a baix la formosor de gent com ara la Laura Conejero mentre baixava pati de butaques avall a El mercader de Venècia. Però ara no, tan maleducats són els adolescents com els adults i la gent gran.

Jo pensava que això a Europa ("on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!" que ens deia Espriu a Assaig de càntic en el temple) i als Estats Units no pasava pas, que on vas a parar! i que allà la gent és civilitzada. Doncs avui llegia una notícia El País que em feia empassar aitals pensaments. Resulta que Hugh Jackman (sí home, aquell de les urpes llargues d'X-men que és tan guapo!) també va decidir aturar la seva interpretació en una obra a Broadway per cridar l'atenció a un home del públic a qui no deixava de sonar-li el mòbil. Visiblement nerviós, l'actor australià li va dir: "Vols fer el favor d'agafar-lo" i encara:"Agafa el telèfon. És igual, ja ens esperem. Agafa el telèfon i llestos!", Jackman estava visiblement nerviós i amb raó. D'altra banda, es veu que a l'home del mòbil no se li va ocórrer que el més raonable era penjar i esclar, l'aparell va continuar sonant fins que qui trucava es va cansar d'esperar. Llavors, Jackman va prosseguir amb la seva feina.

Desconec si a Brodway aquell dia l'operari de so va descuidar-se de prémer el botó que diu allò de "L'espectacle és a punt de començar. Els agraïm que desconectin els seus telèfons mòbils i tots els aparells electrònics. Gràcies" com també desconec si realment el teatre disposava d'operari de so o de botó. En fi, deixem-ho córrer.


Jo ja fa temps que he assumit que no puc fer res contra la mala educació de la gent i que estirant-me els pocs cabells que em queden no solucionaré res. En el meu cas, quan estic fent una classe, sempre dic als meus alumnes que no cal que apaguin els mòbils però que sisplau els tinguin en silenci. Però alerta, també els dic que si aquest aparell infernal es posa a vibrar tot d'un plegat, que surtin de l'aula i que parlin lliurement, jo no hi posaré cap pega (avui en dia tothom es pot trobar al damunt amb una urgència laboral o familiar). Això sí, repeteixo, el mòbil a classe el vull mut (encara que hi tinguin de musiqueta l'himne del Barça). Tot i així, a les meves aules hi continuen sonant mòbils. És per això que entenc la reacció de Hugh Jackman (una sonsònia a un to massa alt de decibels a alguns alumnes i a mi personalment ens pot arribar a desconcentrar molt). No sé si a mesura que em faci gran se m'anirà fent més punxegut el caràcter; en tot cas, seguiré la pista de Hugh Jackman per saber si a casa seva sota el llit hi conserva les urpes afilades que abans us deia.

diumenge, 27 de setembre de 2009

VIRTUOSISME BUCAL


Una altra meravella que trobo al YouTube. Aquests xicots, els Shlomo and the Vocal orchestra, fan autèntiques meravelles només amb la boca i un micròfon (és això que en diuen la tècnica del beatboxing consistent en imitar sons principalment de percussió. http://es.wikipedia.org/wiki/Beatboxing). He de confessar que tot just ara començo a descobrir-ho tot això, tot i que també he de dir que en certa ocasió vaig poder sentir un músic de beatboxing acompanyar al gran saxofonista Llibert Fortuny en una jam session al Jamboree. Estic mervellat del que relament pot fer en Shlomo (que ha col·laborat amb gent com ara en Damon Albarn dels Blur o amb la extraordinària Björk) i la seva colla i és per això que he decidit enllaçar-ne dues peces que fan caure d'esquena (la segona en col·laboració amb Jarvis Cocker-ex Pulp).




dissabte, 26 de setembre de 2009

L'HOME, EL JOVE I L'ASE

De petit la meva àvia, sàvia en l'art de contar rondalles, m'explicava la història de l'home, el jove i l'ase. Era aquella història en la qual us contaven que heus ací que un home i un jove van tot fent via trinco-trinco per un caminoi amb un ase ben subjectat amb unes regnes. En un moment determinat, home i jove topen amb dos passants que els guaiten de dalt a baix per després bramar ben fort per ésser sentits que manoi quina llàstima aquest ase tan formós que no l'aprofitin ni home ni jove per muntar-hi al damunt. L'home i el jove, rucs però no sords, decideixen tot d'un plegat de fer cas a aquells passants i au! sense pensar-hi gaire l'home que s'enfila a l'esquena de l'animal. Ai las però quan la parella es creuen amb una altra parella tan o més baldrers que els primers. Ja hi torem a ser però ara aquests que diuen que manoi aquest home gras com és ellomarà el ruc! i que si remanoi aquest jove, quin galifardeu fer anar aquest home vell i xacrós aquí dalt que Déu mos en guard que la bèstia empassegués i anés a picar de cul a terra! Doncs apa! Deuen tenir raó que pensa l'home, i en un obrir i tancar d'ulls m'enfila el jove al capdamunt de la marejada esquena del ruc (que ja n'és massa). Però com que en aquesta vida hi ha opinions per tot i tothom decideix una cos o altra segons el vent que bufa, l'home i el jove que tornen a creuar-se amb una altra parella de passants. I, lògicament, que ja la tornem a tenir armada. Aquests tercers opten pel manoi, manoi i remanoi que aquest home quin bona peça de fer anar el jove a dalt de la bèstia i que bé vaja, ell també podria ser una mica més comprensiu amb l'home, on s'és vist fer-lo cansar d'aquesta manera quan l'altre amb les cames joves i fotes com té és capaç de trescar muntanyes!

En resum, que l'home i el jove, bonassos fins al moll de l'os, s'anaven escoltant les males llengües i no eren capaços de decidir per ells mateixos. La meva àvia m'explicava aquesta història amb el rerefons implícit que deia que en aquesta vida cal escoltar als altres, però que al capdavall has de fer cas al que et diu el cor i ser un mateix.


Dimecres me'n va passar una que pot tenir un fil de conexió amb tot això. Veureu. Conec de bones fonts, que tot i que poca gent em fa comentaris al bloc, sí que sé que és força seguit (més del que m'esperava quan el vaig començar a fer funcionar). Doncs bé, dimecres que obro el correu i caram! Hi tenia un correu electrònic ni més ni menys que de Catalunya Ràdio! Una noia de l'equip del programa de Sílvia Cóppulo El secret, tot buscant informació sobre el servei del Bicing per muntar un debat, havia anat a petar amb un text meu del bloc de fa un parell de mesos. Aquells que amb santa paciència em seguiu les carallotades, recordareu que en l'escrit en qüestió (L'àngel de l'orella dreta) http://araburg.blogspot.com/2009/07/langel-de-lorella-dreta.html, hi posava en dubte el bon funcionament d'un servei com el Bicing als carrers de la nostra ciutat. Doncs, es veu que els va agrdar el text i havien pensat en mi per fer una intervenció a l'estudi i en la qual havia d'expressar la meva visió poc partidària del dit bicing. En el debat en qüestió hi hauria una altra persona que com jo manifestaria opinions desfavorables i dues persones més que manifestarien opinions favorables. Doncs bé, un cop llegit el correu vaig tenir un creuament de cables de tal intensitat que hauria torrnat a fer saltar Txernòbil, Harrisburg i Ascó de postres. I vaig començar a escalfar-me el cap a mode de braser roent en primer lloc amb què caram, m'ha llegit Catalunya Ràdio i això comencen a ésser paraules majors! i després, un cop més serè però amb el cervell carburant-me a velocitats soprenents vaig començar a dir-me que sí, sí, això està molt bé i que si vas a la ràdio, et prepares bé el tema amb una argumentació sòlida i fas una veu tota seductora i avellutada com la dels mismissims Leonard Cohen i Paolo Conte, potser se't queden i tot! (ai, somiatruites!) i ja em veia a la tele i als diaris i sent personatge de Polònia. Però immediatament vaig baixar dels núvols i jo, en el fons, tot i haver encetat aquest bloc de manera insensata (ho dic perquè ja em comença a passar que no només em llegeixen els amics), sóc una persona més aviat vergonyosa a l'hora de parlar en públic i més si sé que el públic que m'escolta són més de trenta (fent classe és diferent. Els companys que sou professors ja ho sabeu que sempre treballem en petit comità). Ara el meu torturat cervell se'm tornava a disparar amb allò que caram, si vaig a la ràdio sí, sí, hi, hi i ha ha però ja ets conscient que et sentiran aquells que vols que et sentin però també aquells que no vols sabar-ne mai més res; i més: ja saps que quan tornis a casa etv trucaran tots els parents d'aquí, d'allà i de més enllà i et diran allò tan buit de significat de Carles, ja t'hem sentit a la ràdio i que ens ha agradat! i que bé que t'expresses! Manoi, manoi! Qui ho havia de dir quan no alçaves un pam de terra i t'havies d'enfilar dalt d'un tamboret per obrir l'aixeta de la pica (aquells que tingueu parents llepes en excés sé que m'entendreu). A l'acte però, aquesta por també m'anava passant i em deia que bé vaja, t'hauria de ser igual això, al capdvall no els veuràs els teus enemics (en tinc molt pocs per cert eh!) quan t'estiguis esgargamellant en antena i d'això dels parents ja saps com són, perdona'ls que no saben el que fan com va dir Jesucristu. Però just immediatament vaig trobar el desllorigador que em va fer decidir. Carles, em vaig dir, no pots anar a la ràdio; t'hi posaràs nerviós, et coneixes bé i saps que quan et presentin la Sílvia Cóppulo et començaran a tremolar les cames (no perquè sigui ella sinó perquè pensaràs que si estàs a punt de parlar per antena, que et sentiran els amics i els enemics, que si tomba que si gira que si naps que si cols) i hauràs de demanar un labavo per anar a descarregar i un parell de valerianes a continuació. Saps també que un cop a l'estudi et presentaran aquells senyors i/o senyores que els agrada el Bicing i que de ben segur que et faran un repàs que et deixaran tieso perquè s'ho hauràn preparat més bé que tu i que et diran però tu has utilitzat mai el Bicing analfabet? I jo que hauré de dir que no senyora que jo sóc un mindundi que només pretenia fer riure amb el meu escrit i que sigui compassiu/compssiva que ja prou pena tinc amb ser més lleig que el germà lleig dels germans Calatrava. Ah, i tot aixiò per no dir que abans d'entrar en antena m'hauria embolicat amb un dels milers de cables, cordills i cordillets que tenen aquesta gent a la ràdio i que ves a saber si m'hauria posat bé els auriculars i la Sílvia Cóppulo m'hauria hagut de dir que faci el favor d'amorrar-se al micro que els oients no el senten. Total, que vaig fer cas al cor com deia la meva àvia i vaig enviar un correu electrònic a Catalunya Ràdio tot rebutjant de manera elegant el seu oferiment.

Divendres però a l'hora en què em demanaven que havia de ser a l'emissora, vaig voler escoltar el debat (és allò que diuen del vols i dols) tot esperant barrut de mi que llegissin en antena un fragment del meu text. Evidentment no ho van fer, jo havia rebutjat el seu oferiment. Tot sentint la conversa, vaig tenir la sensació que tampoc no hauria passat res si hagués anat a la cita (els contertulians no semblaven ser la Pilar Rahola) i llavors em va saber greu. Ja és ben bé que vaig fer com l'home i el jove i que vaig fer poc cas al cor i sobretot a la meva santa àvia!

dimecres, 23 de setembre de 2009

SOTA LA PANXA DEL BOU


Realment s'agraeix que cada any per aquestes dates pugueu passejar-vos per les paradetes de la Fira del llibre d'ocasió antic i modern instal·lades al Passeig de Gràcia. A hores d'ara, a part del Mercat de Sant Antoni, la llibreria de l'Ateneu Barcelonès, la llibreria Taifa de Gràcia o les llibreries de vell del carrer Aribau; encara podeu aferrar-vos a la Fira com a últim reducte en cerca d'aquelles joies literàries que no es troben ni sota les pedres. De la mateixa manera que en Patufet s'amagava sota la panxa del bou, obres tan extraodinàries (mai més reeditades) com ara un volum de Teatre de Bertolt Brecht o Diari del lladre de Jean Genet s'amguen sota la panxa de tela i plàstic de les barraquetes de llibres; evidentment, m'hi llenço de cap (Brecht i Genet ja son sota els meus domenys que diria Salvat-Papasseit). Així que... a afluixar la mosca, que ho trobareu tot molt bé de preu.

dimarts, 22 de setembre de 2009

PER MOLTS ANYS, MESTRE!


Finalment no vaig poder anar a veure't i cantar-te happy birthday. Altre cop m'hauré de conformar amb les imatges.


LLARGA VIDA A LEONARD COHEN!

dijous, 17 de setembre de 2009

DE BON MATÍ

Feia dies que no penjava cap videoclip i avui m'he decidit. I és que el guitarrista de Blur, Graham Coxon, acaba de publicar un disc que és una meravella i que du per nom The spinning top. El treball d'aquest xicot, això sí, desprèn una ferum de hippisme zen que fa tombar d'esquena però almenys ara, repeteixo, sí que ha fet una bona feina (altres discos seus en solitari penso que van fer una mica de llufa).

Enllaço el single titulat In the morning. L'ambientació s'escau a la perfecció amb el títol de la peça. Veureu un Graham Coxon assegut en un llit mig desfet, sense afaitar, malgirbat a més no poder i amb una cara de lluç bullit fenomenal. Ara, fixeu-vos que els dits sí que els té ben desperts! Manoi (que diu la meva avia), sembla que en tingui vint en comptes de deu aquest mosso!


dimarts, 15 de setembre de 2009

INTERFERÈNCIESGHFRXXXFRGG....



Fa dies que em truquen d'un número que comença per 14. Ja em van ben tocar el voraviu just abans de marxar de vacances, al mes de juliol, i ara hi han tornat en plena rentrée. Sempre solc fer el mateix en aquests casos: no contestar i ja se'n cansaran. Alguns companys, que ja reconeixen el número, m'han dit que si despenges et bombardegen amb ofertes de telèfons i canvis de companyia. Algú m'ha dit que sigui expeditiu i que tot variant el crit pujolià digui: "Voleu fer el favor de deixar de trucar!". Home, potser no cal posar-se violents, essencialment perquè qui hi ha a l'altra banda del fil telefònic és un subordinat que segurament deu treballar moltes hores, amb una remuneració econòmica diguem-ne que més aviat mísera i que també, molt probablement, deu ser estranger (de ben segur que sudamericà).



En Sebastià Alzamora al seu article de l'Avui d'avui, tot servint-se de les notícies que ens arriben de França sobre els suïcidis de diversos treballadors de France Télécom, es permet fer una mica de conya (diu que amb respecte) amb tota aquest qüestió. Ara, alerta que tot això pot ser un pèl perillós segons com: "Poca broma i nova demostració que els francesos ens porten avantatge en gairebé tot: aquí, són més aviat els usuaris els qui acostumen a mostrar tendències suïcides després de tractar amb Telefónica, sobretot si se'ls acudeix trucar al servei d'incidències"- Alzamora dixit.


Amb això dels telèfons i les trucades "no oportunes" més val fer el que proposva Francesc Trabal a Els professionals del telèfon al seu recull d'articles De cara la paret (llibre del qual per cert, se n'acaba d'estrenar a l'Espai Brossa un muntatge teatral extraodinari sota la direcció d'Artur Trias -en Franciscu d'El cor de la ciutat-). Si més no, sempre podreu dir que la culpa és de Telefónica; i si no jutgeu-ho vosaltres mateixos.




AVÍS IMPORTANT PER AQUELLS QUE NO CONEGUEU L'AUTOR I LA SEVA OBRA: cal tenir en compte que el text trabalià que adjunto aquí sota va ser escrit als anys vint i que, pel que es dedueix fàcilment de l'escrit, en aquella època el telèfon devia subjugar l'individu a les seves voluntats tant o més com ara ho fa el ditxós Internet.





ELS PROFESSIONALS DEL TELÈFON




Així com ara hi ha gent que "l'anar al telèfon" els emociona, n'hi ha, per altra banda, que han arribat a fer-ne una creació i que n'han esdevingut professionals. Si els observéssiu, quedaríeu més d'una vegada meravellats: cal seguir-los pas a pas des del començament: el timbre del seu telèfon sona, el professional, res, va fent; si escriu, acaba la carta; si menja cargols, fa l'últim xarrupet; si es banya, no plany temps a eixugar-se. Quan li sembla que està bé, sense donar-se cap cop a la porta ni en cap cadira, a poc a poc, amb passa normal acut a l'avís sonor, desentortolliga el cordó de l'auricular, que estava tot doblegat i, finalment despés de donar un cop d'ull al rellotge o de menjar mitja presa de xocolata i engolir al darrera un vas d'aigua, s'acosta a l'aparell i diu: Digui. I de vegades: Qui hi ha? Aleshores veureu que parla com si tingués l'interlocutor allà mateix. Si no sabéssiu que parla per telèfon, diríeu que té una visita amb la qual sosté un diàleg íntim. No repeteix gaires vegades el mot: , ni el mot: no. No està estones sense parlar i també trenca frases deixant-les mig acabades o insinuant-les. Riu, somriu, encén una pipa o un cigar, amb la vènia de l'altre, i potser es descobriria únicament, si tan expert fos qui l'observés des d'una cambra immediata, per la repetició, tres vegades, del mot: exacte! El comiat és meravellós: si només sentiu el comiat sabreu de seguida si es tracta d'algú íntim o d'algun conegut: amb l'auicular a la mà sabreu exactament si l'acompanya a la porta o si no es mou de la cadira. Finalment deixa l'aparell, sense trucar el timbre, i penja l'auricular talment com si posés el baldó al cancell.

De vegades organitza conferències telefòniques insospitades: demés de convocar reunions, arriba a celebrar-les telefònicament, al mateix temps parlant deu o dotze persones, des de deu o dotze aparells. I coneix un truc per aquests casos que equival a fer l'ullet (que no us el puc dir per no descobrir-lo massa).
El professional del telèfon ha arribat a humanitzar en certa manera aquest atuell. A les seves mans fa prodigis. I el més extraodinari és que mi falla: mai ha de queixar-se a la Central, mai cap reclamació ha estat firmada per les seves mans, mai ha d'esperar-se, per parlar, més de trenta minuts, encara que passi per la Rambla la cavalcada del carnaval o la processó de Corpus. Va a l'aparell, dóna un quart de volt a la maneta, i des seguida sent una veu molt flonja que espera complaure'l: això sí, té cura que mai a través dels fils li pudi l'alè.
Jo he tingut cura de sostenir amistat amb algun professional del telèfon, perquè en els nostes temps saber utilitzar aquest medi de comunicació no té preu. I n'he aprofitat més d'una lliçó: la qual cosa cuitaria a fer molta gent si en sabés els avantages. I si no, us en diré l'última que he rebut i que ella sola és prou clara per demostrar-ho.
Un conegut meu, amb el qual compartírem dotze hores de viatge fa cosa de quatre anys, que té representacions de colorants, s'havia ficat al cap, fa uns quants mesos, que havia de fer-li una nota al diari que li servís de propaganda i es veu que no gosava parlar-me'n cara a cara, i acudia al procediment del telèfon: cada sis o set dies, riiing!, ja em teniu mitja hora -no exagero!- de cap al telèfon aguantant una conversa estúpida per acabar escoltant la insinuació de la nota. Això sí, em preguntava per la salut, si ja no em feia mal el braç (es referia a un cop que m'hi vaig donar fa dos anys baixant del tren, un dia que ell també hi venia) i una pila de coses més per l''estil que arribaven a empudegar-me. Aquesta conversa telefònica setmanal havia arribat a torturar-me. Fins que se m'acudí demanar a un amic meu, més que professional, llicenciat en telèfons, en demanda d'auxili! Digueu-me un remei per treure-me'l de sobre!, li deia. I, efectivament, ha estat oli en un llum: fa un mes que no el sento. El remei ha estat radical i extraodinàriament senzill:
Sentia el timbre: despenjava l'auricular i el primer que feia era bufar. Bufar tant com podia la trompeta. Al cap d'una mica de bufar, m'aturava i sentia com anava dient: "ai ai! Central! i ara! què és això?". Aleshores jo li feia: Digri! Digri! És vostè? Ai ai, el sento tot malament! Aleshores, una altra bufada: bf! I altra vegada: Digri! Ja estava armada. Sortia la Central: parlin! parlin! L'altre exclamava: Senyoreta! No sé què passa! I jo: bufada! I de seguida afegia, com si també m'exclamés: Escoltri! Escoltri!, Central! A la qual cosa responia el dels colorants: El sento tartamut. I ara!
No hi havia manera: jo bufant i dient-li escoltri i digri, i ell dient que em sentia tartamut i la Central no sabent què fer-hi. Al cap d'uns quants dies tornava: i jo vinga bufar i giravoltar la maneta (la qüestió era fer-li sorolls) i repetint com foll: digri i escoltri.


Fa un mes que no hi ha tornat.




dissabte, 12 de setembre de 2009

TRANQUIL, "MONTI", TRANQUIL


Avui el carrer m'ha dut males notícies.

He obert una carta i, damunt de la signatura d'un amic meu he llegit:

"Tinc el sentiment de comunicar-te que el Tomàs acaba de treure el fetge per la boca..."


La tècnica de la impopularitat; Francesc Trabal




Ja hi tornem a ser! Aquest país és poc amant de la fauna. A la mínima que els pàjarus de Polònia piulen...au, cop d'escopeta i... ocell que vola, a la cassola!


Aquest cop va ser Núria Soler, conductora del Telenotícies de TV3, qui va haver-se d'excusar en nom de la cadena perquè aquesta darrera havia emès dimarts amb massa poc temps de diferència la presentació de la Gala 10 de Tv3, a càrrec del Montilla polonès, després de l'autèntic discurs institucional del President de la Generalitat.

A casa, que ho anàvem veient tot sopant, el meu pare va profetitzar que la interpretació de Sergi Mas ara sí que no agradaria massa als alts càrrecs de la Generalitat. Santa raó! De manera totalment inexplicable, crec jo (fins ara, tinc entès que José Montilla no s'havia queixat de la imitació que li fan al "Polònia"), ahir apareixia Núria Soler excusant-se doncs pel poc espai de temps amb què es van emetre els dos "missatges presidencials".

Ara que, allò que em sorprèn més és el tractament que avui en fan els diaris (especialment l'Avui i El País). Mentre que El País diu que des de la Presidència es va fer arribar a Mònica Terribas un sentiment de disgust (per això segurament Núria Soler demanava disculpes), el diari Avui diu que la cadena els va dir que les excuses de les quals parlem, no responien a cap observació provinent de la Generalitat. Bé. Doncs si realment fos així no creieu que no caldria ni tant sols fer-ne esment, fer esment que a Montilla i compnanyia no els va ofendre la paròdia en cap moment?.

En fi, sembla que el nostre Molt Honorable també té la pell fina i que no acaba d'entendre que això de la sàtira i del personatge del bufó, a part de ser més vell que l'anar a peu, no només serveix per posar en alerta l'estament polític sobre què cal millorar sinó que l'humor d'aquest tipus és un excel·lent exercici d'higiene mental en tots els sentits.

I mentrestant, TV3 s'ha afanyat a retirar de la web el vídeo del discurs dels fals Montilla. Au, fora, censurat! Com en èpoques d'infaust record. Ara per ara, només ens podem conformar amb aquest altre discurs de la Diada de l'any passat i que enllaço aquí sota.


Ai si en Trabal, en Calders i l'Oliver aixequessin el cap! (potser també els el tallarien).


divendres, 11 de setembre de 2009

L'AVI


Com que aquest any fa 150 anys del naixement de l'Avi, enllaço dos petits homenatges en un dia tan assenyalat com el d'avui. Espero que els que sou molt entusiates de Macià no us prengueu massa malament el segon document.


Bona diada a tothom!






dijous, 10 de setembre de 2009

GUAPO, RIC I INTEL·LECTUAL o NO TREPITGEU EN PATUFET

Torno bona amiga, torno al teu costat;

com torna el cogombre havent sopat.


Déu barreja plagues amb algun llamí

a mi em va fer tòtil amb un cos de figurí.


Jo ja m'entenc; Quimi Portet




Des de la pau de la plana osonenca ja el tornem a tenir aquí. Una mica melancòlic però tan intel·lectual com sempre i, sobretot, en plena forma com podeu comprovar vosaltres mateixos. El nostre líder espiritual no es podia presentar en millor data (la vigília de l'onze de setembre!). Aquest primer caramelet on en Quimi ens demostra clarament que és el David Hasselhoff català és una de les provisions que duem en una mà. A l'altra, un ciri (pel nostre país on no hi passa mai res) i que anirem carretejant muntanya amunt durant el Viatge a Montserrat on ens hi esperen el dia 21.


Il·lumineu la catalana terra i guieu-nos cap al cel, mestre! http://www.quimiportet.com/








dimarts, 8 de setembre de 2009

LA PETITE AMÉRICAINE


Avui fa trenta anys de la mort d'una de les meves muses preferides del cinema en llengua francesa. Jean Seberg va ser una de les actrius que més em va impressionar quan començava a veure cinema francès i he de reconèixer que em va ben seduir en el seu brillant paper a À bout de souffle (al nostre país amb un títol tan mal traduït com Al final de l'escapada).


Llarga vida a Jean Seberg!






dilluns, 7 de setembre de 2009

ELS DENTISTES JA NO SÓN COM ABANS


Aquest cap de setmana mentre m'atipava com un lladre, vaig notar un espetec de queixal trencat. Efectivament, tan forta va ser la mossegada que vaig fúmer a un tros d'entrecot que em vaig ben carregar un tros de paret d'una peça amb endodòncia. Reacció immediata: "i ara què foto? és diumenge i tot deu ser tancat!". Com que afortunadament el queixal esberlat i enderrocat no em feia mal (és el que té una endodòncia, que quan te la fan abans t'han ben fulminat el nervi), vaig decidir deixar passar el que quedava de dia tot esperant que al forat que tenia a la peça de la qual parlo no se m'hi posessin gaire fils de pollastre.

Avui mateix he demanat una visita al dentista per les cinc de la tarda i, sorprenentment, a les cinc i trenta-quatre minuts ja era al carrer.
Per mala fortuna meva, des de petit he hagut de peregrinar de dentista en dentista. La majoria m'han anat traient i posant peces tot donant a la meva boca un aspecte ben semblant al trencadís gaudinià.Per una altra banda, com que ja sé com les gasten els dentistes (bé, hauria de dir com les gastaven) amb això de la puntualitat a les sales d'espera, a les cinc ja era a la sala d'estar a punt de començar a llegir el cant dissetè de l'Infern de la Divina comèdia tot creient que quan em cridarien per entrar a la sala de tortures Dante ja faria estona que es passejaria pel Paradís. Doncs no senyor! No he pogut llegir ni un vers que ja em cridaven. M'ha atès una doctora sudamericana que, en un moment m'ha mirat el queixal malalt i m'ha dit que cierto, usted tiene la pared de la pieza levemente dañada. Vamos a reconstruir la muela entera y ya estaremos. Sorprenent! M'he quedat amb un pam de boca obert que farà història entre totes les boques obertes que deu haver vist aquesta doctora. Sí, sí, esto lo acabamos en un momento que em repetia després de veure la meva cara d'incredulitat. Esclar, tot això afortunadament s'ha anat modernitzant i adaptant a la vida moderna del frenetisme i del no-tinc-ni-dos-minuts-per-perdre. D'entrada, a recepció ja et diuen a quina hora i a quin dia et va bé que t'arreglin la boca i que no pateixis que ells s'adapten als teus horaris laborals. Un cop a dins i ja estirat, tot és molt ràpid: si tens la mala fortuna de tenir un queixal corcat d'aquells tan malparits que no et deixen ni dormir, amb tres sessions ja estàs servit; mentre que si tens una lesió tan insignificant com la meva ja veieu que t'ho solucionen en un obrir i tancar d'ulls. Sí, senyors! Em pensava que tot això no ho arribaria a veure mai. Als anys vuitanta, la meva família i jo mateix (hipocondríacs per naturalesa) ens havíem fet uns farts de voltar amunt i avall de metge en metge i sempre ens trobàvem indefectiblement que, per començar, a la sala d'espera tot era molt tètric (hi havia paper a les parets i mobles antics) i les revistes (Hola, Lecturas, etc.) cada any eren les mateixes (havies llegit tres-centes vegades que la Pantoja acabava de tenir un nen; en Paquirrín). Quan finalment entraves a la consulta del metge després d'haver llegit sencers la Divina Comèdia, El decameró i Guerra i pau; el senyor doctor et feia despullar, t'examinava per tot arreu, et preguntava si fumaves i et deia que t'havia de fer un seguiment més detallat i que hi havies de continuar anant per secula seculorum (mentrestant, ell anava fent l'egipci-que diu la meva mare- o si voleu, anava notant el dring del calé fresc). D'altra banda, el dentista, et deia que noi aquest queixal és un cabró i ens portarà molta feina eh! i sempre acabava arrencant-te'l amb una d'aquelles tenalles que veies a les pel·lícules; i tu, li miraves la bata tota ensangonada i tenies ganes de dir-li que caram, mestre, potser hauria resultat més eficient que m'haguéssiu clavat un mastegot a la mandíbula per comptes de fer-me patir d'aquesta manera! En fi, que el senyor dentista aleshores era un sàdic amb totes les de la llei.

Em trec el barret doncs davant del progrés de la medicina i sobretot davant de la tranquil·litat que tens ara que saps que quan t'estiren a la llitera no et faran gaire mal. De totes maneres no puc evitar tenir encara en el record aquesta imatge tan precària del "metge" de fa vint o trenta anys i puc dir que, vist com funciona tot això ara, em resulta tan o més arqueològica aquesta imatge que el Mundial del Naranjito; les estirades de bossa; el cafè, copa i puro o que els avis ja no diguin salvoconducto (pronuncieu "u" per totes les "o"). Ara que, si bé és cert que els avenços mèdics fan el seu curs, també s'ha de dir que s'haurien de revisar aquestes maquinetes per per perforar els queixals (que fan zzzzzhyyyyyyyuuyyyyy i que trepanarien sense problemes el marbre de Carrara més dur). Ho dic perquè cada vegada que vaig a ca'l dentista no puc evitar de sortir ben remullat. O això o que la propera vegada em passin una esponja, una mica de sabó i una tovallola!

dijous, 3 de setembre de 2009

AVUI AIXÒ NO TOCA


Ahir vaig anar a veure la tan promocionada aquests dies Mapa dels sons de Tokio http://www.youtube.com/watch?v=ADH48SHSggU i me'n vaig endur una impressió global molt positiva. El tema essencial de la pel·lícula és, com molt bé diu en Sergi López, la necessitat que tenim d'estar enamorats i sobretot, de poder sentir-nos estimats. Al film d'Isabel Coixet se'ns mostren uns personatges aparentment freds, que tenen poca o nul·la relació amb aquells que els envolten en una ciutat de Tokio de conte de fades però també en una ciutat de Tokio amb carreteres embussades de cotxes i en la qual els seus habitants caminen atrafegats sense mirar a ningú i amb els auriculars de l'iPod permanentment a les orelles. La protagonista, una noia decidida a no mostrar els seus sentiments, du una doble vida: treballa en un mercat de peix i de tant en tant rep encàrrecs com a assassina a sou. Un executiu amb pocs escrúpols decideix encarregar-li l'assassinat d'un home (Sergi López) que va provocar el suïcidi de la filla del primer. La venedora de peix però s'enamorarà d'aquest català que du un negoci de vins a la capital del Japó. Els personatges interpretats per Rinko Kikuchi i per Sergi López són el sol i la lluna i aparenten el que no són en realitat. Coixet ens pinta la noia com una jove fastiguejada amb la feina, que viu en una ciutat despersonalitzada i que no té cap necessitat de tenir cap contacte amb els altres. En canvi, el personatge de Sergi López sembla tot el contrari: un individu que, abatut aníimicament pel suïcidi de la seva parella, necessita tornar a estimar a algú altre (en el fons només buscarà sexe tot i sabent que el personatge de Rinko està enamorada. Ell ja li diu d'entrada: Cada cop que et faig l'amor penso en ella -en la xicota morta-). Per tant, els personatges no són el que aparenten.

Però ahir, argument i trama a part, un parell d'escenes de duració molt breu van cridar-me l'atenció de mnera especial. Tant la primera com la segona estan, penso, estratègicament col·locades al principi i al final de la pel·lícula. A la primera hi veiem un descampat ple de gent que sembla participar d'un rodatge o d'una mena de concurs consistent en fer-se un petó durant un minut aproximadament. En mig de l'escena, altaveu en mà, hi ha un individu que sembla organitzar tot l'espectacle. Amb veu estentòria diu, més o menys: "Avui és el dia del petó. Aparelleu-vos ara, i feu-vos un petó!". A l'instant doncs, homes i dones s'amorren al primer o primera que se'ls planta al davant i au, a la feina! Quan ha passat un minut, l'organitzador de l'altaveu crida: "Prou! Ja podeu parar, gràcies" i aquells i aquelles que fa un minut es mostraven tan melosos es desfan dels llavis de l'altre i amb cara de quatre tornen a caminar de mala gana cap a la feina o cap a menjar-se un plat de sushi com si no hagués passat res. El curiós del cas és que la fi de la "petonejamenta" coincideix amb el moment en què el personatge de Rinko, també amb les orelles ocupades amb els botons de l'iPod, passa pel descampat també amb cara de quatre.

La segona escena és exctament igual però amb una petita variant: ara els participants a la diguem-ne performance, no s'han de petonejar sinó escridassar-se amb el màxim de violència possible. "Avui és el dia de la ira. Exterioritzeu la vostra ira, ja!" que diu el torracastanyes de l'altaveu. I esclar, mesells com xaiets, els assistents a l'acte comencen a dir-se el nom del porc amb uns ulls que els surten del cap. Una altra vegada, el moment de finalització de la performance coincideix de ple amb l'aparició de Rinko amb cara de quatre.

Tant en una escena com en l'altra, Rinko està totalment aïllada d'allò que passa al seu voltant (el xumpa-xumpa de l'iPod li impedeix sentir què s'hi cou) a ella sembla que no se li permeti apreciar la felicitat del principi (expressada a través dels petons) ni l'"emprenyamenta" del final (expressada amb els crits). Quina necessitat en té una noia que sembla tan insensible i que no ha de menester la companyia dels altres? Per això li priven la visió de les performances quan es decideix a passar pel descampat. Curiosament, l'escena del petó i per tant de màxima felicitat, coincideix amb el moment en què Rinko no ha conegut encara aquell home del qual s'enamorarà; Rinko doncs encara no ha tastat la felicitat i s'ha de conformar amb continuar portant la seva vida feixuga com a venedora de peix. I també curiosament, l'escena dels crits i per tant, de màxima infelicitat dels assistents al descampat coincideix amb la situació de màxima felicitat de Rinko que ha tastat els més bells plaers del sexe amb el personatge de Sergi López. Però alerta, res no és el que sembla, tot és façana, tot és teatre (tant pel ciutadà ras de Tokyo com pel personatge de Rinko). Això de fer-se petons o d'escridassar-se només és una performance, només és comèdia, prova d'això és que el torracastanyes de l'altaveu decideix posar fi a la funció quan li sembla tot permetent que els seus actors tornin a fer cara d'emprenyats com de costum. La metàfora em sembla evident: en una societat totalment despersonalitzada només ens és permès de mostrar els nostres sentiments en moments puntuals i perquè toca, perquè hi ha uns dies en què hem d'estar o bé contents o bé emprenyats i tot perquè ho diuen les autoritats. L'ésser humà doncs només és amable o agressiu diguem-ne, els dies de festa, els dies en què per convenció social, cal ser-ne; i durant la resta de l'any, quina necessitat hi ha d'obrir-se als altres? Potser t'ho exigeix la feina que siguis simpàtic? Quina necessitat hi ha que la gent em conegui? Cert, no convé fer-se notar gaire però penso altre cop que continuem anant d'un extrem a l'altre (és l'esport nacional!) i mentrestant fem un altre pas per esdevenir robots.

dimarts, 1 de setembre de 2009

TOT TORNA


Aquests dies a "Nord enllà" ho he comprovat. Hi ha botigues de discos a Amsterdam en les quals pràcticament només s'hi venen vinils (a Barcelona a la FNAC ja en podeu començar a tornar a trobar). Ergo, no es poden llençar mai les coses, i menys els tocates! Sort en tenim dels dj's que ens els fan rabiosament actuals! A més a més.... que el so que en surt és extraordinari! I si no, comproveu-ho vosaltres mateixos en aquesta llepolia dels Rolling Stones!