Recordo que fa uns anys (quan encara estudiava) amb un grup de companys malalts de lletra, parlàvem al bar de la universitat de com n'era de maleducada la gent al teatre. Recordo que davant meu hi tenia dos autèntics gurmets de la bona cuina escènica. El primer no entenia com era possible que la gent parlés en veu alta i sense cap mena de vergonya en plena representació ("Ei, que el veus? És en Benet de Ventdelplà! Sí tia, aquell que està tan bo!" o bé "Hòstia puta! en Manel Barceló fent de capellà, nen!". En definitiva, un autèntic mercat de Calaf) i l'altre ens explicava que en una obra va veure com l'actor Toni Sevilla (en Paco d'El cor de la ciutat), tip de la xerrameca dels parroquians, va decidir girar-se per dir-los que fessin el favor de callar (com deia l'exmolthonorable). No m'ho podia creure. Tan avall havia caigut el públic assistent als nostres teatres que els actors haguessin fins i tot d'aturar les representacions per cridar l'atenció al personal? Doncs es veu que sí.
Fa anys que aquest tema es converteix cada vegada que vaig al teatre en objecte de conversa amb els companys quan després de l'obra anem a sopar o a fer un tanto i... què voleu que us digui, ja començo a estar cansat de queixar-me sempre del mateix. Als anys vuitanta i noranta, sabies que aquesta mena de comportaments només els teníem els adolescents (i m'hi incloc) que, cap de pardals com érem (sobretot els nois), només ens feia gràcia guipar de dalt a baix la formosor de gent com ara la Laura Conejero mentre baixava pati de butaques avall a El mercader de Venècia. Però ara no, tan maleducats són els adolescents com els adults i la gent gran.
Jo pensava que això a Europa ("on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!" que ens deia Espriu a Assaig de càntic en el temple) i als Estats Units no pasava pas, que on vas a parar! i que allà la gent és civilitzada. Doncs avui llegia una notícia El País que em feia empassar aitals pensaments. Resulta que Hugh Jackman (sí home, aquell de les urpes llargues d'X-men que és tan guapo!) també va decidir aturar la seva interpretació en una obra a Broadway per cridar l'atenció a un home del públic a qui no deixava de sonar-li el mòbil. Visiblement nerviós, l'actor australià li va dir: "Vols fer el favor d'agafar-lo" i encara:"Agafa el telèfon. És igual, ja ens esperem. Agafa el telèfon i llestos!", Jackman estava visiblement nerviós i amb raó. D'altra banda, es veu que a l'home del mòbil no se li va ocórrer que el més raonable era penjar i esclar, l'aparell va continuar sonant fins que qui trucava es va cansar d'esperar. Llavors, Jackman va prosseguir amb la seva feina.
Desconec si a Brodway aquell dia l'operari de so va descuidar-se de prémer el botó que diu allò de "L'espectacle és a punt de començar. Els agraïm que desconectin els seus telèfons mòbils i tots els aparells electrònics. Gràcies" com també desconec si realment el teatre disposava d'operari de so o de botó. En fi, deixem-ho córrer.
Jo ja fa temps que he assumit que no puc fer res contra la mala educació de la gent i que estirant-me els pocs cabells que em queden no solucionaré res. En el meu cas, quan estic fent una classe, sempre dic als meus alumnes que no cal que apaguin els mòbils però que sisplau els tinguin en silenci. Però alerta, també els dic que si aquest aparell infernal es posa a vibrar tot d'un plegat, que surtin de l'aula i que parlin lliurement, jo no hi posaré cap pega (avui en dia tothom es pot trobar al damunt amb una urgència laboral o familiar). Això sí, repeteixo, el mòbil a classe el vull mut (encara que hi tinguin de musiqueta l'himne del Barça). Tot i així, a les meves aules hi continuen sonant mòbils. És per això que entenc la reacció de Hugh Jackman (una sonsònia a un to massa alt de decibels a alguns alumnes i a mi personalment ens pot arribar a desconcentrar molt). No sé si a mesura que em faci gran se m'anirà fent més punxegut el caràcter; en tot cas, seguiré la pista de Hugh Jackman per saber si a casa seva sota el llit hi conserva les urpes afilades que abans us deia.
dels mismissims Leonard Cohen i Paolo Conte, potser se't queden i tot! (ai, somiatruites!) i ja em veia a la tele i als diaris i sent personatge de Polònia. Però immediatament vaig baixar dels núvols i jo, en el fons, tot i haver encetat aquest bloc de manera insensata (ho dic perquè ja em comença a passar que no només em llegeixen els amics), sóc una persona més aviat vergonyosa a l'hora de parlar en públic i més si sé que el públic que m'escolta són més de trenta (fent classe és diferent. Els companys que sou professors ja ho sabeu que sempre treballem en petit comità). Ara el meu torturat cervell se'm tornava a disparar amb allò que caram, si vaig a la ràdio sí, sí, hi, hi i ha ha però ja ets conscient que et sentiran aquells que vols que et sentin però també aquells que no vols sabar-ne mai més res; i més: ja saps que quan tornis a casa etv trucaran tots els parents d'aquí, d'allà i de més enllà i et diran allò tan buit de significat de Carles, ja t'hem sentit a la ràdio i que ens ha agradat! i que bé que t'expresses! Manoi, manoi! Qui ho havia de dir quan no alçaves un pam de terra i t'havies d'enfilar dalt d'un tamboret per obrir l'aixeta de la pica (aquells que tingueu parents llepes en excés sé que m'entendreu). A l'acte però, aquesta por també m'anava passant i em deia que bé vaja, t'hauria de ser igual això, al capdvall no els veuràs els teus enemics (en tinc molt pocs per cert eh!) quan t'estiguis esgargamellant en antena i d'això dels parents ja saps com són, perdona'ls que no saben el que fan com va dir Jesucristu. Però just immediatament vaig trobar el desllorigador que em va fer decidir. Carles, em vaig dir, no pots anar a la ràdio; t'hi posaràs nerviós, et coneixes bé i saps que quan et presentin la Sílvia Cóppulo et començaran a tremolar les cames (no perquè sigui ella sinó perquè pensaràs que si estàs a punt de parlar per antena, que et sentiran els amics i els enemics, que si tomba que si gira que si naps que si cols) i hauràs de demanar un labavo per anar a descarregar i un parell de valerianes a continuació. Saps també que un cop a l'estudi et presentaran aquells senyors i/o senyores que els agrada el Bicing i que de ben segur que et faran un repàs que et deixaran tieso perquè s'ho hauràn preparat més bé que tu i que et diran però tu has utilitzat mai el Bicing analfabet? I jo que hauré de dir que no senyora que jo sóc un mindundi que només pretenia fer riure amb el meu escrit i que sigui compassiu/compssiva que ja prou pena tinc amb ser més lleig que el germà lleig dels germans Calatrava. Ah, i tot aixiò per no dir que abans d'entrar en antena m'hauria embolicat amb un dels milers de cables, cordills i cordillets que tenen aquesta gent a la ràdio i que ves a saber si m'hauria posat bé els auriculars i la Sílvia Cóppulo m'hauria hagut de dir que faci el favor d'amorrar-se al micro que els oients no el senten. Total, que vaig fer cas al cor com deia la meva àvia i vaig enviar un correu electrònic a Catalunya Ràdio tot rebutjant de manera elegant el seu oferiment.
