Aquest cap de setmana mentre m'atipava com un lladre, vaig notar un espetec de queixal trencat. Efectivament, tan forta va ser la mossegada que vaig fúmer a un tros d'entrecot que em vaig ben carregar un tros de paret d'una peça amb endodòncia. Reacció immediata: "i ara què foto? és diumenge i tot deu ser tancat!". Com que afortunadament el queixal esberlat i enderrocat no em feia mal (és el que té una endodòncia, que quan te la fan abans t'han ben fulminat el nervi), vaig decidir deixar passar el que quedava de dia tot esperant que al forat que tenia a la peça de la qual parlo no se m'hi posessin gaire fils de pollastre.
Avui mateix he demanat una visita al dentista per les cinc de la tarda i, sorprenentment, a les cinc i trenta-quatre minuts ja era al carrer.
Per mala fortuna meva, des de petit he hagut de peregrinar de dentista en dentista. La majoria m'han anat traient i posant peces tot donant a la meva boca un aspecte ben semblant al trencadís gaudinià.Per una altra banda, com que ja sé com les gasten els dentistes (bé, hauria de dir com les gastaven) amb això de la puntualitat a les sales d'espera, a les cinc ja era a la sala d'estar a punt de començar a llegir el cant dissetè de l'Infern de la Divina comèdia tot creient que quan em cridarien per entrar a la sala de tortures Dante ja faria estona que es passejaria pel Paradís. Doncs no senyor! No he pogut llegir ni un vers que ja em cridaven. M'ha atès una doctora sudamericana que, en un moment m'ha mirat el queixal malalt i m'ha dit que cierto, usted tiene la pared de la pieza levemente dañada. Vamos a reconstruir la muela entera y ya estaremos. Sorprenent! M'he quedat amb un pam de boca obert que farà història entre totes les boques obertes que deu haver vist aquesta doctora. Sí, sí, esto lo acabamos en un momento que em repetia després de veure la meva cara d'incredulitat. Esclar, tot això afortunadament s'ha anat modernitzant i adaptant a la vida moderna del frenetisme i del no-tinc-ni-dos-minuts-per-perdre. D'entrada, a recepció ja et diuen a quina hora i a quin dia et va bé que t'arreglin la boca i que no pateixis que ells s'adapten als teus horaris laborals. Un cop a dins i ja estirat, tot és molt ràpid: si tens la mala fortuna de tenir un queixal corcat d'aquells tan malparits que no et deixen ni dormir, amb tres sessions ja estàs servit; mentre que si tens una lesió tan insignificant com la meva ja veieu que t'ho solucionen en un obrir i tancar d'ulls. Sí, senyors! Em pensava que tot això no ho arribaria a veure mai. Als anys vuitanta, la meva família i jo mateix (hipocondríacs per naturalesa) ens havíem fet uns farts de voltar amunt i avall de metge en metge i sempre ens trobàvem indefectiblement que, per començar, a la sala d'espera tot era molt tètric (hi havia paper a les parets i mobles antics) i les revistes (Hola, Lecturas, etc.) cada any eren les mateixes (havies llegit tres-centes vegades que la Pantoja acabava de tenir un nen; en Paquirrín). Quan finalment entraves a la consulta del metge després d'haver llegit sencers la Divina Comèdia, El decameró i Guerra i pau; el senyor doctor et feia despullar, t'examinava per tot arreu, et preguntava si fumaves i et deia que t'havia de fer un seguiment més detallat i que hi havies de continuar anant per secula seculorum (mentrestant, ell anava fent l'egipci-que diu la meva mare- o si voleu, anava notant el dring del calé fresc). D'altra banda, el dentista, et deia que noi aquest queixal és un cabró i ens portarà molta feina eh! i sempre acabava arrencant-te'l amb una d'aquelles tenalles que veies a les pel·lícules; i tu, li miraves la bata tota ensangonada i tenies ganes de dir-li que caram, mestre, potser hauria resultat més eficient que m'haguéssiu clavat un mastegot a la mandíbula per comptes de fer-me patir d'aquesta manera! En fi, que el senyor dentista aleshores era un sàdic amb totes les de la llei.
Em trec el barret doncs davant del progrés de la medicina i sobretot davant de la tranquil·litat que tens ara que saps que quan t'estiren a la llitera no et faran gaire mal. De totes maneres no puc evitar tenir encara en el record aquesta imatge tan precària del "metge" de fa vint o trenta anys i puc dir que, vist com funciona tot això ara, em resulta tan o més arqueològica aquesta imatge que el Mundial del Naranjito; les estirades de bossa; el cafè, copa i puro o que els avis ja no diguin salvoconducto (pronuncieu "u" per totes les "o"). Ara que, si bé és cert que els avenços mèdics fan el seu curs, també s'ha de dir que s'haurien de revisar aquestes maquinetes per per perforar els queixals (que fan zzzzzhyyyyyyyuuyyyyy i que trepanarien sense problemes el marbre de Carrara més dur). Ho dic perquè cada vegada que vaig a ca'l dentista no puc evitar de sortir ben remullat. O això o que la propera vegada em passin una esponja, una mica de sabó i una tovallola!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada