ELS AMORS PLATÒNICS

Aquesta peça dels genials Suede per recordar els amors idealitzats que tots hem tingut en un moment o altre. My Marylin comes to my slum for an hour. INIMITABLES!

http://www.youtube.com/watch?v=eMl8tbgEOYc

ELS LLIBRES ENS FARAN FORA DE CASA!

Abans de marxar de vacances, em trobo en un d'aquells tràngols de què sovint parla el gran Quim Monzó: com organitzar la biblioteca de casa. A l'edifici on visc, la meva família hi té dos pisos de propietat; en l'un hi fan vida els meus pares i la meva àvia, i en l'altre el meu germà i jo. Fins avui mteix, els llibres estaven escampats entre el pis de dalt i el de baix: estaven apilats, entaforats, comprimits, i rebregats pels llocs més impensables. Finalment però, la meva "santa mare" va prendre una decisió dràstica tot dient que això no pot continuar així, que els llibres han d'estar ben col·locats perquè si no fan pols i arnes. Com que ja li conec la sonsònia vaig dir-li que tenia raó i ens vam posar d'acord per pagar a mitges un armari-biblioteca que instal·laríem al pis on viuen els meus pares en un indret que era, diguem-ne, una habitació de mals endreços. Com que jo i el meu germà ens movem constantment d'un pis a l'altre, vam considerar que encara que a baix no hi fóssim tantes hores com dalt, sí que valia la pena aprofitar aquella habitació. Fa cosa d'un mes doncs, vam engalanar-nos amb els parracs més distingits i vam començar a desmuntar l'habitació en qüestió: vam estripar paperots, vam encaixonar i emmagatzemar en altres racons les fotografies d'avantpassats que ni coneixíem però que la mare (sentimental de mena) volia conservar, vam desballestar mobles inservibles i corcats i vam netejar de pols el lloc. Un cop realitzada l'àrdua tasca, vam avisar el pintor amb el fi que traiés el paper de la paret (que es conservava des dels anys vuitanta) i que finalment la pintés. I per fi, avui ens han portat l'armari dos xicots alts i forts talment també dos armaris. En tres horetes ho han tingut enllestit i a continuació, frisós jo de veure les prestatgeries plenes, he començat amb una energia sobrentural a traginar llibres d'un pis a l'altre. Ben aviat però ja treia el fetge per la boca mentre que ma mare, dona sàvia i pràctica em deia que Carles, home no siguis gandulot i agafa el carretó de comprar. Jo però no me l'escoltava pobreta, ocupat el magí com tenia amb el fet de tenir ben aviat els llibres col·locats per poder-me a continuació recrear la visió davant de les pretatgeries lluentes inoves de trinca. Però certament, hauria d'haver escoltat la meva mare: quan ja portava deu o dotze viatges, com deia, no podia dir ni ase ni bèstia però altre cop, i de manera miraculosa he tret forces de no sé on i de mica en mica he anat col·locant tots els llibres. Ara se'm plantejava el problema de l'ordre. En un article de ja fa temps, en Monzó deia que ell, a casa tenia els llibres ordenats per ordre alfabètic pel cognom de l'autor. Jo tenia pensat de fer el mateix i aquest matí, quan encara no havien vingut els operaris a muntar el moble m'hi he posat i he començat a ordenar els volums per cognoms (tot prescindint de mesclar gèneres i llengües- no fos cas que ens atabaléssim: Agut, Alexandre, Artís-Gener, Appelfeld, Bábchenko, Bartra, Bernhard, Bezsonoff, Borges, Buzzati, Cabré, Calders, Casassas, Catul, Coca, etc. però me n'he ben cansat aviat a mesura que començava a suar i a tenir mal de cap -nois, sóc impacient de mena!-). Així doncs, he tirat pel dret i he començat a entatxonar llibres a les prestatgeries com un posseït, sense ordre ni concert mentre al meu darrere l'àngel de la consciència (també anomenat "mare") em deia que un dia hauràs de demanar assessorament a un o altre per veure com l'has d'engiponar bé tot aquest cafarnaüm. Molt bé, però jo ja tinc el que volia des que estudiava a la "uni": tenir una biblioteca que fes caure d'esquena encara que aquesta m'hagués de fer fora de casa. I d'això de posar-hi una mica d'ordre ja m'h pensaré quan no faci tanta calor.

LA LIPOTÍMIA DE SARKOZY

Fa uns mesos els diaris publicaven en portada una fotografia tendenciosa. Hi apareixien la princesa Letícia i Carla Bruni d'esquenes tot lluint la silueta mentre pujaven les escales del Palau de la Zarzuela. Les feministes es van enfilar per les parets i amb raó: el fotògraf autor de la instantània havia fet també alguna foto en què es parava especial atenció al cul de les dues senyores. L'endemà de la trobada dels prínceps amb Sarkozy i Bruni, un diari com ara El País, al quals se li suposa cert rigor i seriositat informatives, publicava per tant aquestes fotografies i queia d'alguna manera en el sensacionalisme més groc. Doncs bé, aquesta setmana ja hi hem tornat a ser; ara l'atenció s'ha focalitzat en Nicolas Srkozy de qui se'ns diu que després d'haver fet una correguda pels jardins de la seva residència de La Lanterne, va haver de ser ingressat a l'hospital la nit de diumenge per haver sofert una petita lipotímia. Evidentment no es pot comparar una notícia amb l'altra i de ben segur que aquesta segona portarà menys enraonies que la primera; d'entrada, tant La Vanguardia com El País no hi han dedicat gaire espai (a diferència de l'Avui que s'hi recrea en dues columnes i mitja, això sí, tot fent ús d'un estil prou sorneguer) però tant és; considero que com a molt la dita notícia hauria d'ocupar l'espai d'un breu.

Sovint donem massa importància a coses que no en tenen tanta i, com deia el gran Joan Capri, comencem a inflar el gos. També és cert que sempre critiquem els periodistes però al capdavall som nosaltres qui indefectiblement volem saber si Carla Bruni té el cul gros o si Sarkozy és de marejar-se amb freqüència. Mentrestant, oblidem tot el que hi ha de fosc en els governs de gent de dubtosa credibilitat com el mateix Sarkozy o el tan anomenat Silvio Berlusconi. La premsa i nosaltres mateixos ens hauríem de posar seriosos i parlar del que realment és preocupant (l'atur, la manca d'igualtat entre immigrans i els nascuts als diversos països europeus, etc.). Com ja he anat comentant als meus escrits, els còmics són un esmolet, un coltell ben afilat a la jugular de l'estament polític. Convé no perdre-ho mai de vista.

Navegant pel You Tube enganxo aquesta meravellosa entrevista que David Letterman, de la cadena nordamercana CBS, va fer a Carla Bruni encara no fa ni un any. La mala llet i la sàtira es poden tallar amb el coltell del qual abans us parlava. Fixeu-vos bé quan Letterman li pregunta a Bruni sobre el curiós barret que llueix la reina d'Anglaterra en una foto on apareix al costat de la cantant francoitaliana. Realment, no té pèrdua!

http://www.youtube.com/watch?v=W2Ldu1g2nM4

LLULLU

Des d'aquí, el meu humil homenatge a Lluís Serra (Llullu), fill de Màrius Serra, mort ahir després d'haver patit una aturada cardiorespiratòria.

http://www.youtube.com/watch?v=mhWOD2-hDy8&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=JRAkA9u66qA

BENVINGUTS DE NOU!

Ja vaig parlar-ne fa uns mesos. Per fi aquesta gent s'han decidit a tornar i tot i que diuen que ja preparen material nou, la veritat és que els seus clàssics, com ara aquest, http://www.youtube.com/watch?v=KsDVwJCnCFw no caduquen mai (encara que parli dels anys noranta). El que s'hi diu en aquesta lletra s'escau com l'anell al dit amb l'ambient que es respira en zones com ara la Plaça Reial i el Raval de Barcelona o a la Platja d'Ocata a El Masnou (em fa l'efecte que tenien l'ambient mediterrani molt present aquesta gent quan van escriure el tema). I és que calen grups com aquest, grups que ataquin les formes de vida modernes i ens facin adonar del sentiment de buidor interior que, en el fons, aquestes formes de vida provoquen a l'individu. I si no fixeu-vos en el que es diu en aquest altre tema: http://www.youtube.com/watch?v=zqZe1wAcLI0.

Si no coneixeu les lletres de les peces, també us les adjunto.

http://www.azlyrics.com/lyrics/blur/girlsandboys.html

http://www.azlyrics.com/lyrics/blur/endofthecentury.html

BURGDESPRÉS

Avui fa quinze anys que ens va deixar el gran Calders. Mestre de mestres, he crescut literàriament sota la seva influència fins a tal punt de servir-me vilment dels noms que utilitzava en els seus escrits per batejar aquest bloc i aquest article. I doncs, què en queda ara del gran Pere, que en queda en el nostre "Burgdesprés" de les lletres catalanes? Doncs poc cosa, els hereus són molt bons (Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner, Josep M.Fonalleras, Albert Sánchez Piñol) però Calders és inimitable (ara que ben mirat, tampoc no cal imitar-lo). En qulsevol cas, sempre ens quedarà (París a part) textos tan esplèndids com aquests:

BALANÇ

Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació.

FALSA MODÈSTIA

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces.

EL MIRALL DE L'ÀNIMA

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s'assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s'havia confós.

TRÀNSIT

A l'hora de la mort el sacerdot va provar d'assistir-lo i ell, amb un filet de veu li preguntà:

-Perdoni mossèn: quines garnties tinc?

-Tot depèn de la voluntat que vostè hi posi...-va respondre-li l'eclesiàstic amb un to altament professional.

I el moribund va tancar els ulls, amb una conformitat que hauria de semblar d'exemple. L'un se'n va anar i l'altre es va quedar, tots dos submergits en un mateix misteri.

CIBERNÈTICA

"He creat una màquina que ho fa tot" digué l'inventor amb un orgull molt comprensible.

-I tu què faràs?-va preguntar-li l'amic.

-Quan?

-Ara...

-Esperaré que la màquina m'expliqui per què l'he feta.

VIA MORTA

El forense va donar un cop d'ull les dues ratlles paral·leles, rovellades i cobertes de males herbes. "Crispadora paradoxa!" digué. "Aquesta via ha mort perquè el tren l'ha aixafada poc."

L'EDAT D'OR

Va llevar-se emmurrriat, amb el geni de través, i començà a regirar tota l'habitació. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles

La seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se'l mirava amb un somriure mofeta i l'aire de deixar-lo fer. "Si trenques res", pensava, "ja em sentiràs". Al cap d'una bona estona, li preguntà:

-Què et passa ara? Què tens?

-He perdut la memòria i no la trobo enlloc!-va respondre ell amb un rebuf.

La dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel i enrigidí tots els músculs de la cara, per expressar la infinita paciència d'aquest món.

-Que no ho veus, infeliç-digué-, que la portes posada?

L'ÀNGEL DE L'ORELLA DRETA

En una de les classes recents d'un curs elemental de català vaig fer parlar als meus alumnes sobre un tema que du cert rebombori any rere any. Jo m'ho faig venir bé i l'acabo traient perquè crec que s'ho val i de pas, com que en aquests nivells als alumnes els falta vocabulari, els ofereixo un tema explosiu per fer-los garlar pels colzes. D'entrada al cap sempre hi tinc la mateixa pregunta: "què en peseu de la ciutat-botiga Barcelona?'" (aprofito que la majoria d'alumnes no han nascut a Catalunya per comprovar si està justificada la meva concepció perpètuament pessimista). Evidentment, no els formulo d'aquesta manera la pregunta, cal ser políticament correcte! Per tant els dic: "Us agrada Barcelona?" o "Quines activitats hi feu?" o també "Quins indrets coneixeu de Catalunya?" i fins i tot "Ja heu tastat els calçots?" (aquí sempre sol haver-hi algú que acaba preguntant-me que quina diferència hi ha entre "calçot" i "calçotets"). Per tant, com que es tracta de fer-los parlar sempre procuro allargar la xerrada mentre vaig anotant-los a la pissarra (sense interrompre'ls) els errors que van cometent a mesura que parlen per finalment analitzar-los amb calma (els errors, no pas a ells; ja m'enteneu). Doncs com deia, si la xerrada s'allargassa, procuro ampliar el camp de mires i fer que em comentin no només quines coses els agraden més del país i de Barcelona en concret (ja que la majoria hi viuen) i quines altres no els agraden. En aitals converses sempre hem acabat parlant del "Bicing" i les reaccions sempre han estat d'allò més variades. D'entrada, jo els comento que personalment en tinc una visió força negativa associada als nyaps que ja ens té habituat el nostre alcalde Hereu. Els dic que tinc la sensació que en aquesta ciutat volem córrer massa, que volem ser massa europeus, massa moderns sense comprendre que no podem imitar els progressos dels països de "nord enllà" (que diria l'Espriu) perquè prèviament no hem fet un procés de creixement prou conscient per arribar a asssolir aquesta modernitat (aquesta és la meva modesta opinió). Com deia abans, les reaccions han estat força diverses. Fa un any per exemple, una alumna lleonesa que havia viatjat molt em deia que Barcelona no podia assemblar-se a Amsterdam on pots fermar tranquil·lament la bicicleta sense por que te la pispi un galifardeu amb les mans massa llargues (bé, ja us ho diré d'aquí un temps quan hagi passat per la capital d'Holanda) i que esclar, a Barcelona et trobaves no només amb els famosos robatoris en cas de tenir bicicleta pròpia sinó que quan et feies soci del "Bicing" sempre havies d'acabar anant a petar amb una bicicleta amb les rodes punxades o tan trinxada que l'hauríeu poguda confondre amb un ready made de Duchamp. En aquest sentit, la noia s'acostava a la meva manera de pensar mentre em deia que a més a més, Barcelona és una ciutat diguem que poc adaptada per muntar un bon servei d'ús de bicicletes. De totes maneres, també m'he trobat opinions molt contràries a aquesta idea inicial i sorprenentment provinents de gent del "nord enllà" que deia abans. Un xicot alemany d'un poblet de prop de Düsseldorf em deia dies enrere que els seus companys alemanys estan tan meravellats d'aquesta iniciativa que s'estan pensant d'implantar-la també allà (recordem que París la segona ciutat europea que es va fixar en això del "Bicing" i van posar en funcionment el seu Vélib -vélo libre-. I tinc entès que això ja s'ha estès en ciutats com ara Sevilla o Viena). En fi, ja se sap, hi ha opinions per tot. Jo no dic que no sigui una bona la idea muntar aquest aquest servei; el que m'emprenya és que, en primer lloc el senyor Hereu doni tanta importància a coses diguem-ne "secundàries" i en segon lloc, que des de l'Ajuntament es vulgui vendre la ciutat com un paradigma de ciutat puntera en això de la modernitat tot dient que sempre "estem a l'última" (si esclar però a base de posar pegots que qualsevol estranger espavilat -no d'aquells erasmus que fan passar gola avall litres i litres d'alcohol a la Plaça Reial- és perfectment capaç de veure). I mentrestant així es van disfressant els interessos turisticoeconòmics que nosaltres, "pobrets barcelonesos" contents i enganyats, de ben segur ni percebrem.

En resum, això del "Bicing" ha acabat sent un altre bunyol del nostre alcalde; és així, em sap greu i tinc raons de pes per dir el que dic. Veureu: durant l'any assisteixo a cursos de llengua francesa a l'Institut Francès de Barcelona i he de passar (per raons de transport i ubicació del centre) obligatòriament per un dels punts on hi ha el carril del "Bicing" més mal col·locat de la ciutat, això és, a la Diagonal. Més d'un cop he temut ser atropellat salvatgement per un ciclista per no haver-me ajustat prou bé les ulleres al clatell i per haver envaït el carril per on passen les biciletes. És per aquest motiu que vaig trobar extrodinari el "reportatge-gag" (perdoneu l'etiqueta horrible) que van emetre ja fa temps l'equip del no menys extraodinari Herois quotidians i que presentava Empar Moliner (un programa per cert, l'humor del qual em recordava en certes ocasions el del gran Calders; encara que amb una dosi bastant més important de mala llet). Tot el que s'hi comenta al vídeo és la pura veritat però es pot dir que jo en el fons ja me n'he fet a la idea que això funciona així. Em sembla que finlment hauré d'acabar confiant en el nostre alcalde i com diu la Moliner (i també la meva mare), m'escoltaré l'àngel de l'orella dreta i passaré a partir d'ara pel carrer tot fent equilibris (Déu nos en guard de ser un incívic!). Al cap i a la fi faré esport perquè això de tant llegir i escriure no pot ser bo.

http://www.youtube.com/watch?v=7jJbJUz6du0

D'UN ALTRE PLANETA

Vaig descobrir aquesta gent fa un parell o tres de dies al programa Ànima del Canal 33 i em van ben seduir. Entenc que no a tothom agradarà aquest tipus de músiques però si més no, la majoria estareu d'acord amb mi que sonen del tot diferent a tot allò que estem acostumats a sentir. Fan música experimental, es fabriquen ells mateixos els instruments i a més més són bons músics. Si no us ho creieu, llegiu el palmarès de la cantant http://en.wikipedia.org/wiki/Micachu. I tot això ho ha fet amb poc més de vint anys!

Evidentment, tot això ja s'ha fet i es fa al nostre país però com sempre, aquesta mena de productes sempre som quatre gats els que els anem seguint. Mai no tenen l'acceptació que els pertocaria: "són massa estranys!" deu dir el públic ras. De totes maneres, he d'admetre que en això tenen part de raó, semblen músicalment d'un altre planeta.

http://www.youtube.com/watch?v=nvuNIQO1Zrg

RIBA, NI T'EVOCARAN DE LLUNY AMB UN CRIT D'ALEGRIA!

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltda,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de la fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Elegies de Bierville; Carles Riba

També avui se celebren els cinquanta anys de la mort de Carles Riba. Esclar, com ja és habitual ningú no en diu ni ase ni bèstia (els primers els polítics). Jo ja hi estic acostumat a viure en aquesa època de "tantsemenfotisme cultural" i a ser considerat un animalet en extinció pel sol fet que llegeixo "una mica". El que ja comença a ser preocupant és el que comenta l'Ada Castells a les pàgines de cultura de l'Avui d'avui. Sorprenentment, el titular que podeu llegir a la pàgina 46 diu: Riba encara funciona; però alerta! no us deixeu endur per esperances mal entomades i continueu llegint. El cas és que Carles Riba certament, encara perdura als blogs (molts dels quals gestionats per joves poetes i/o per lectors literàriament desperts i inquiets) però no es troba amb facilitat a les biblioteques.

Fa uns quants anys, quan encara estudiava, un company avidíssim de lectures ribianes em deia tot evocant no precisament Súnion sinó tots els satanasos i llucifers de l'avern, que no podia entendre que l'obra del gran poeta costés tant de trobar (fins i tot a les llbreries de vell); amb els anys, com jo mateix, va anar-se desencantant sense remei (el meu país és tan petit...) mentre per enèsima vegada citava, també com jo, l'arcàdia francesa en la qüestió editorial (La Pléyade ora pro nobis).

Donques sí, sí; ja me'l poden ben llepar la Marta Pessarrodona amb "No sé si els poetes joves el llegeixen, però això és com els militars, a qui l'honor se'ls suposa; un poeta ha de llegir Riba", en Carles Miralles amb "A França, ningú escrivia com Valéry 5o anys després de la seva mort, però ningú hauria estat possible sense ell. Aquí passa amb Riba!", Joan Triadú "Poetes joves, sense ni plantejar-s'ho el segueixen perquè continuen defugint la facilitat, que és la seva gran característica", Jaume Medina "El mateix Carles Riba deia que per entendre'l no calia gaire més ajut que una bona gramàtica i un diccionari suficient" o Susanna Rafart "Aplica la saviesa humanística a la història contemporània i fa que l'esperança encara sigui possible". Tot això està molt bé, però senyors, continuem movent-nos i parlant per les elits, mai pel poble. Ni tan sols l'extens article que escriu Ada Castells arribarà a qui ha d'arribar; els pocs lectors no especialistes en matèries literàries que encara compren el diari i s'instrueixen mínimament i dignament (entre ells el meu pare) en veure tanta lletra i que a més a més està utilitzada per parlar de poesia diran que ai uix, massa feina; on vas a parar, tan llarg aquest escrit parlant d'una cosa com la poesia que al cap i a la fi ha passat a la posteritat! Evidentment, sembla que no ens n'acabem d'adonar tots plegats del "món lector actual".

El fet que els volums d'un escriptor, traductor i humanista de la grandesa de Carles Riba hagin desaparegut de les llibreries té delicte però que ho faci de les biblioteques és per fotre uns quants dirigents del nostre "tripartit" a la masmorra on van enclotar el bandoler Serrallonga.

En fi, esperem que un dia o altre (encara que passin anys i panys) els blogs posin Carles Riba al lloc que li pertoca; això si no és que a algun polític nostre se li acut de ficar-hi el nas i desrecomanar-lo tot dient-ne que és massa críptic (més val tenir el populatxo encalmat oi senyors?, no fos cas que se'ns revoltés ara!).

PABLO NERUDA

En ocasió del seu 105è aniversari, les paraules del gran poeta xilè en la veu de Paco Ibáñez.

http://www.youtube.com/watch?v=NuTVWQN5Roc

PAREU MÀQUINES QUE PASSA EL TOUR!

Avui la ciutat es parava perquè el Tour passava pels nostres carrers. És una de les joguinetes més que el nostre benvolgut alcalde, el senyor Hereu (escampa) s'ha comprat per contribuir a ampliar les prestacions de la "gran botiga" que ja fa temps que és la nostra ciutat (piles i piles de bicicletes del "Bycing" completment inutilitzades però, això sí, amb el distintiu del Tour ben visible en una de les rodes, i el populatxo tot brandant paperets grocs a l'arribada dels herois del pedal; i tot això sota una pluja torrencial! -els barcelonesos i barceloneses som aixins de guais!- que diria el nostre Hereu (escampa i 2)) . En fi, més val deixar-ho córrer!

Però si amb alguna cosa m'he de quedar del "tema Tour", triaria aquesta meravella de videoclip que van fer els pares de la múusica electrònica, els Kraftwerk. I que no se'n parli més!

http://www.youtube.com/watch?v=ps6wRHFdKdA

L'APERITIU EUTRÒFIC O LES POSTRES DEL RECTOR DE VALLFOGONA

Sí, sí. Ja esta bé tot això, però naltros tenim gana. Ja no ens alimenten molles! Tenim una fam que ens alça; una fam pantagruèlica. En contra de la cuina fashion d'essències i fums, reivindiquem les menges sòlides a les quals puguem ben clavar-hi mossegada per tal que no se'ns emmandreixi el queix. És per això que, contra les musiquetes tan ensucrades ara tan de moda, reclamem l'aparcició immediata del disc d'en Pedrals i els seus Nens eutròfics a les botigues de queviures musicals. CATALANS I CATALANES, OMPLIM DE BONA TECA ELS NOSTRES COSSOS MAGRES I/O DESPERSONALITZATS PER NOSTRU SINYÓ FITNESS! VISCA EL PECAT CAPITAL DE LA GOLA!

http://www.youtube.com/watch?v=tpOVoyhGXV8&feature=channel

LA CONEIXENÇA DE SI MATEIX

If you could make your own money and then give it to everybody

would you do it?

If you know all the answers and could give it to the masses

would you do it?

No No No No No No. Are you crazy?

It's a very dangerous thing to do exactly what you want...

because you cannot know yourself or what you really do...

The yeah yeah yeah song; The flaming lips

Fa una mica més d'una setmana que vaig acabar l'extraordinària però angoixant 1984 de George Orwell. Un cop vaig haver tancat el llibre se'm va disparar la neurona fins a límits insospitats. No podia deixar de pensar en la situació de Winston Smith que, torturat fins a l'extenuació per la Policia del Pensament, es veu obligat a delatar la seva companya de lluita i amant. És clar, a partir d'aquí, no podia deixar de furgar al meu cervell a la recerca d'aquest sentiment humà tan egoista de procurar per si mateix tot desentenent-se de les necessitats i afectes que ens reclamen els altres (ande yo caliente, ríase la gente!).

A la supervenuda trilogia Millenium de Stieg Larsson, concretament a La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, un dels personatges diu de Lisbeth Salander que "...és més aviat una psicòpata egomaníaca. És ella qui compta. Totes les altres persones del seu voltant no tenen cap importància". A partir d'aquí, els meus dubtes no van tan encaminats cap a la comprensió d'aquest sentiment d'egoisme (que puc entendre i justificar de manera relativa) sinó cap al fet de si realment ens arribem a conèixer nosaltres mateixos i si sabem amb certesa què fariem davant les situacions angoixoses que ens presenta la vida (en aquest sentit és molt il·lustrativa la lletra de la cançó dels Flaming lips http://www.youtube.com/watch?v=1BGdx5miu_U a l'inici de la qual s'hi pregunta, entre d'altres coses, si arribaríem a ser capaços de fer empobrir als altres per esdevenir rics nosaltres). A 1984 un baldat i extenuat Winston Smith no dubta ni un sol instant i procedeix a denunciar la noia que, en cert moment de l novel·la, el porta al bosc per tal de poder estimar-se lliurement sense la opressiva vigilància de la policia d'Oceània. És aquesta covardia la que m'interessa. Ens coneixem aquest sentiment en nosaltres mateixos? D'entrada, no. Tots aquells que jo he conegut i tots aquells dels quals m'he envoltat al llarg de la meva vida són gent que basen la seva manera de ser en la relació amb els altres i en l'intercanvi de les ja apuntades necessitats i afectes. A partir d'aquí cal també preguntar-se si és que és en el moment en què ens trobem en una situació angoixant que es maifesta aquest egoisme o sezillament ja som egoistes per naturalesa. I encara més, creieu que tot això va relacionat amb l'enveja? Si aconsegueixes un seguit d'èxits a la vida (amorosos, laborals, etc.) i provoques aquest sentiment en l'altre, és possible que aquest altre vulgui allunyar-se de tu i pugui arribar a convertir-se en algú que només miri pel seu propi benefici?

Jo crec que sí que em conec, que sí que sé què faria en situacions extremes: mirar de ser el més generós possible (crec que ho duc als gens) però no estic tan segur en primer lloc de si aquest sentiment em variaria en una situació "extremament extema" (perdoneu la repetició) i en segon lloc de si el fet de ser generós (a vegades en excés) m'anirà passant amb els anys. En tot cas, el que sí que crec que puc afirmar és que el crevell funciona de manera tan complexa que el que en el fons ens pot preocupar no és ja el fet de no arribar a conèixe'ns nosaltres mateixos sinó el fet de no saber mai què volem i, com a conseqüència d'això, de no arribar a entendre'ns.

Enllaço una versió cinematogràfica SENCERA! de 1984 que va fer la BBC i que fa uns mesos ja van penjar els del blog del programa de literatura de l'Emili Manzano, L'hora del lector.

http://www.youtube.com/watch?v=hATC_2I1wZE

ÇA VA VIAN (i 2)

Fa una mica més d'una setmana que es van complir els cinquanta anys de la mort del músic i escriptor Boris Vian. Des que en va parlar fa dues setmanes Joan de Sagarra a les pàgines salmó de La Vanguardia que he recuperat alguns llibres de poemes i he començat, amb molta calma (només el puc llegir en francès. En català està descatalogat i en castellà no em ve de gust) L'escuma dels dies (Lécume des jours). Sé que França ja s'ha començat a moure amb tot això dels actes commemoratius i aquí al nostre "sempre especial petit país" ningú no diu ni ase ni bèstia; en fi, què hi farem.

Ja vaig penjar dies enrere una versió del poema Je vouldrais pas crever interpretat pels grans Têtes raides(un dels grups que barregen música tradicional amb rock, punk i ska més influents de França i que aquí, de manera incomprensible, molt poca gent coneix) i ara he decidit enllaçar un parell de vídeos. El primer és una cançó dedicada a Barcelona, escrita i interpretada pel mateix Vian i la lletra de la qual podeu trobar-la al marge dret. Enllaço també una versió va fer de la mateixa peça el cantautor Thomas Fersen.

http://www.youtube.com/watch?v=hZjePK4e9h4&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=0LiIgDwcYDg&feature=related