BURGDESPRÉS

Avui fa quinze anys que ens va deixar el gran Calders. Mestre de mestres, he crescut literàriament sota la seva influència fins a tal punt de servir-me vilment dels noms que utilitzava en els seus escrits per batejar aquest bloc i aquest article. I doncs, què en queda ara del gran Pere, que en queda en el nostre "Burgdesprés" de les lletres catalanes? Doncs poc cosa, els hereus són molt bons (Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner, Josep M.Fonalleras, Albert Sánchez Piñol) però Calders és inimitable (ara que ben mirat, tampoc no cal imitar-lo). En qulsevol cas, sempre ens quedarà (París a part) textos tan esplèndids com aquests:

BALANÇ

Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació.

FALSA MODÈSTIA

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces.

EL MIRALL DE L'ÀNIMA

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s'assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s'havia confós.

TRÀNSIT

A l'hora de la mort el sacerdot va provar d'assistir-lo i ell, amb un filet de veu li preguntà:

-Perdoni mossèn: quines garnties tinc?

-Tot depèn de la voluntat que vostè hi posi...-va respondre-li l'eclesiàstic amb un to altament professional.

I el moribund va tancar els ulls, amb una conformitat que hauria de semblar d'exemple. L'un se'n va anar i l'altre es va quedar, tots dos submergits en un mateix misteri.

CIBERNÈTICA

"He creat una màquina que ho fa tot" digué l'inventor amb un orgull molt comprensible.

-I tu què faràs?-va preguntar-li l'amic.

-Quan?

-Ara...

-Esperaré que la màquina m'expliqui per què l'he feta.

VIA MORTA

El forense va donar un cop d'ull les dues ratlles paral·leles, rovellades i cobertes de males herbes. "Crispadora paradoxa!" digué. "Aquesta via ha mort perquè el tren l'ha aixafada poc."

L'EDAT D'OR

Va llevar-se emmurrriat, amb el geni de través, i començà a regirar tota l'habitació. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles

La seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se'l mirava amb un somriure mofeta i l'aire de deixar-lo fer. "Si trenques res", pensava, "ja em sentiràs". Al cap d'una bona estona, li preguntà:

-Què et passa ara? Què tens?

-He perdut la memòria i no la trobo enlloc!-va respondre ell amb un rebuf.

La dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel i enrigidí tots els músculs de la cara, per expressar la infinita paciència d'aquest món.

-Que no ho veus, infeliç-digué-, que la portes posada?