Un company que va estudiar amb mi a la universitat penja al facebook aquest comentari extraordinari: Una sitació estranya és quan dues persones que van caminant en direccions oposades, es veuen de lluny i pensen en què es poden dir quan es creuin. Tens 15-20 segons per pensar si t'hi pares a xerrar, si li dius "hola" o bé "adéu" (perquè de fet, qui marxa i qui ve?) i tot plegat acaba amb una salutació aixecant el cap i dient: "Ei...". Sàvies paraules! A qui no li ha passat mai! Podríem perfilar quins tipus de salutacions fem depenent de si amb aquell que saludem hi tenim gaire tracte o no. Per tant, podríem establir la següent tipologia:
1. Diem "ei..." a aquell que coneixem del barri de fa anys i panys i amb el qual mai no hem iniciat un apropament a fi de conèixer-nos. També pot tractar-se d'un excompany de l'escola o un conegut de la feina amb qui no tenim tractes sigui per la raó que sigui.
2. Diem "Ei...bon dia", "bona tarda" o "bona nit" al veí amb qui xerrem de tant en tant però amb qui tampoc no gosem sincerar-nos i a qui en saludar, sempre fem una mirada de biaix mentre pensem que un dia li direm que ja n'estem fins al capdamunt que ens tiri l'aigua al damunt quan rega les plantes o que el seu gos o el seu nen (o el seu gos i el seu nen) baladregen com si els estiguessin escorxant.
3. Diem "Ei...hola, com estàs?" a aquell excompany d'escola, excompany de feina, exalumne, etc. amb qui tenim certa confiança i a qui li preguntem, després de dir-li estúpidament que què fa aquí, com li va la vida, si estudia o si treballa i què fa (són les preguntes típiques de compliment a les respostes de les quals no parem mai l'atenció que l'altre voldria).
I món a part són els amics a qui pareu i fumeu la tabarra amb l'exteriorització de totes les vostres neures i terrorrs interiors.
Això de saludar o no és tot un món. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona propera però fins cert punt (per exemple, amb els alumnes. Entre ells i jo sempre hi ha molta confança i "molt bon rotllo" però un cop s'acaba la classe tothom cap a casa i ja en guaitarem un altre dia). Al bloc de pisos on visc hi tinc uns veïns, diguem-ne que especials, amb els quals no m'agrada pujar a l'ascensor (si els veig de lluny que van cap a l'edifici, alenteixo el pas i m'espero a la cntonada. Si per contra sóc jo qui va al davant i els noto al meu darrere, no m'ho penso dos cops i, esperitat, enfilo escales amunt). Al meu bloc de pisos hi tinc a tall d'exemple:
1. Un tipus alt i fort com un armari que no saluda mai o bé que l'únic que fa és com en Chygrinsky del Crackòvia, és a dir Grrrrrraaaauuuu!!! (això sí, amb una veu molt més greu) ah... i fuma a l'escensor el paio!
2.Un matrimoni la dona del qual no s'afaita el bigoti i gasta un "pandero" colossal i l'home del qual du unes ulleres que almenys tenen quaranta anys d'antiguitat i que li ressalten una cara de programador informàtic extraodinària. Per cert, el fill que tenen és rebeco rebeco; es fa uns farts de plorar impressionants. Em sembla que des que va néixer no ha parat de plorar i això que ara ja deu tenir tres o quatre anys (quins pulmons nano!).
3. Un matrimoni amb cara de garrí que a l'ascensor només parlen del temps, del Barça i diuen que que campeón (sí, sí, em diuen campeón! a mi que d'aquí un parell d'anys ja seré com Mister Proper!), vámono a comeh! I això cada dia igual, utilitzant les mateixes paraules!
4. Una dona entranyable que també indefectiblement quan som dins l'ascensor encara ara, als 31, anys em preguta que què, com va la universitat noi?
En fi, que ens estem tornant uns antisocials i uns feréstecs recalcitrants!
