dilluns, 30 de novembre del 2009

UN JOC D'OUS



Perquè en aquestes èpoques d'abusos per part de magistrats i de peixos grossos corruptes que no paren d'ensibornar-nos amb males arts, cal tenir-ne un parell, cal tenir un parell de dallonses que no sonen quan ens els toquen. Per combatre les injustícies em remeto a les armes dels poetes: les paraules.






OUS DOS




Cuinant a dins la cuina d'una tasca


reneg dels poderosos i somnii


que véns i em treus d'aquesta soll pudenta,


on fins i tot la pell put com fritel·la.


Mentre fregesc els ous la ment em vola


i m'imagín ben lluny de pells i closques


covant-te els ous, així, sense fregir-los,


no pensant, ous...; no salpebrant-los, ous...


A dins la cuina, qui sóc jo? Dos ous


que enyoren amb desigs bessons els ous


de qui em teixeix de clara vermellor?


A dins la cuina, qui sóc jo? L'obrer?


La multitud? L'amor? Un esglaó


en la columna monstruosa i fètida


dels ous i del desig fregit amb oli?


Qui sóc? I aquí a fora qui m'escolta?


Els sindicats no es miren aquests ous.


Tothom qui menja això se'n va a la mort.


N'estic ja fins als ous, de tot això.






Els joves i les vídues; Carles Rebassa






dissabte, 28 de novembre del 2009

MÚSICS, ARXIDUCS I RECEPTES DE CUINA


D'aquí a una setmana justa actua a Badalona el grup escocès Franz Ferdinand. Tot remenant de nou a You Tube trobo una curta però divertida entrevista que li va fer Craig Ferguson, presentador d'un late show a la cadena nordamericana CBS, a Alex Kapranos, líder de la banda i autor del llibre de receptes de cuina Sound bites. Són especialment divertides les picades d'ullet que es fan Ferguson i Kapranos quan parlen de la seva terra nadiua comuna i d'igual manera és curiosa l'anècdota sobre la identificació que a França van fer del nom de la banda amb el nom del seu líder. I de fons, la raó de l'elecció del nom del grup (perquè van triar el nom de l'arxiduc d'Àustria i hereu del tron de l'Imperi Austrohongarès?). El desllorigador, a la tirallonga que adjunto.


EL JUGADOR DE DIBUIXOS ANIMATS

Un dels primers partits de futbol que recordo haver vist a la televisió va ser un Argentina-Camerun que inaugurava la Copa del món de 1990 a Itàlia. Fins aleshores no havia prestat mai gaire atenció a l'"opi del poble" perquè a casa tampoc no es respirava una passió futbolística desaforada (el meu avi era soci del Barça però anava al camp només de tant en tant i com que no tenia gaire personal al voltant que tingués la caritat d'acompanyar-l'hi, va decidir vendre's el carnet). Doncs bé, en aquella Copa del món hi va jugar un Maradona que ja començava a fer catúfols (tot i que només tenia trenta anys!) i dos jugadors que, per a la pràctica de l'esport, començaven a tenir més anys que Matusalem: l'un, Roger Milla que jugava precisament amb Camerun amb trenta-vuit anys i l'altre, Peter Shilton, porter titular de la selecció anglesa que aleshores en tenia quaranta. Recordo que al meu germà i mi ens sorprenia d'allò més veure com a homes d'aquesta edat encara els quedava corda per estona sabent que, en general, la vida professional dels futbolistes sol tenir data de caducitat abans de fer els quaranta. Shilton va arribar a allargar la seva carrera fins l'any 1997; és a dir, que no va penjar els guants (com es diu en argot futbolístic) fins als quaranta-vuit anys (jugant però al Leyton Orient de la quarta divisió anglesa, diguem-ho tot).

Ahir llegia a l'Sport que Romario ha decidit tornar a jugar a futbol amb quaranta-tres anys en un equip de la segona divisió brasilera, l'Amèrica de São José do Rio Preto. El baixinho, a qui en una ocasió Jorge Valdano va batejar com "un jugador de dibuixos animats", va optar per tornar-se a abillar de curt amb l'obectiu d'homenatjar el seu pare difunt que hauria volgut veure jugar el seu fill a les files d'aquest club modest. Evidentment, Romario ja no és aquell jugador que ens meravellava tot trencant-li la cintura a l'exdefensa del Reial Madrid Rafael Alkorta amb la famosa "cua de vaca", aquell jugador que acariciava la pilota i amb suavitat traçava una paràbola per damunt dels porters i feia gol, aquell jugador que corria el mínim possible (la llei del mínim esforç) però que posava el peuet en el moment oportú i sobretot, aquell jugador que, amb tota la barra del món, gosava dir-li a Johan Cruyff que si ell no feia el tronera pels puestos l'endemà no rendia prou (el millor del cas és que efectivament, era així!). Després d'haver aconseguit marcar el gol número mil ara ja fa potser un parell d'anys, Romario és com una mena de Déu (de menys categoria però) maradonià al Brasil. Aquesta setmana, després de "redebutar" amb l'Amèrica, va ser enfilat a les espatlles dels seus companys i "afusellat" pels fotògrafs mentre la torcida festejava la victòria del seu equip i el seu ascens a la primera divisió de la lliga brasilera. Es veu que Romario no ha descartat de continuar jugant l'any que ve al màxim nivell amb l'Amèrica. Em temo però que caldrà que li greixin bé les juntures així com resar perquè algun defensa destraler no me li enviï la cama a Can Pistraus, això si no volem que el nostre "dibuix animat" acabi com el maldestre coiot del Correcamins (bip, bip!).


divendres, 27 de novembre del 2009

UN COP DE PUNY DAMUNT LA TAULA


Davant de les costants agressions a les llibertats del nostre poble, davant dels insults directes d'aquell que en certa època va anar coix per causa d'un tret en una cama i davant dels retllalls injustificats a un Estatut per part d'uns magistrats de qui me n'estlviaré els adjectius que els escaurien; davant de tot això, la reaparició de Pere el Gran perquè hi posi ordre és d'allò més oportuna. Llàstima que darrerament no estigui gaire bo de salut.


diumenge, 22 de novembre del 2009

ÉS QUAN T'ESCOLTO QUE HI VEIG CLAR...

...i quan llegeixo l'esplèndida entrevista que et feia ahir Bibiana Ballbè a la contraportada de l'Avui (http://paper.avui.cat/article/ultima/178200/josep/punti.html) perquè les meves de diòptries, Josep, es mantenen estàtiques (com l'home pauribià). I no sóc encara prou curt de vista però sí prou boig (menys que tu probablement) per demanar a crits la teva reaparició amb la teva banda que ara, els teus "suposats" hereus volen revifar amb unes versions que, com sempre mai no s'aproximaran a l'esssència d'allò imitat. I això no vol dir que no tinguem bons músics al nostre país però falta aquell punt d'originalitat en les lletres (amb permís de Sant Quimi!) que escrivies tu i els de la teva troupe.


Umpah-Pah és immortal!




dissabte, 21 de novembre del 2009

ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES o QUE SANT PERE S'ESPERI ASSEGUT


Però s'assembla més a la mare (la Birkin). Del pare (Gainsbourg/Gainsbarre) em sembla que només n'ha heretat les orelles. De la mare la llengua, la tradició del genuí pop anglès, la classe i sobretot, la bellesa física. I heus ací el primer senzill del seu nou disc fet amb la col·laboració d'un altre mestre de mestres, aquell del tall de cabells diabòlic (http://www.youtube.com/watch?v=PbnRepWm6M0).

PERDONI, I AQUÍ QUÈ HI FARAN?


Aquest migdia amb una companya professora, hem vist com uns obrers esventraven a cop de piconadora un tram del carrer Mallorca (ai las, la nostra Barcelona permanentment en obres!). Doncs bé, just al darrere dels operaris hi hem pogut veure un ampli estol de jubilats (bàsiament homes) que que els agombolaven. Ja va sent un costum veure avis contemplant les obres (ara ja no juguen a petanca -o hi juguen menys-) i saber del cert que estan al corrent d'allò que es fa aquí, allà i més enllà. He respectat sempre molt els jubilats (el meu pare n'és i he vist plegar veles -laboralment parlant, entenem-nos- companys i companyes de feina) que, sabedors que tenen encara uns quants anys per endavant, es ben calcen les sabates de caminar i se'n van a voltar món. D'altres prefereixen no moure's gaire i fer vida d'ermità, instruir-se i conrear la seva immensa saviesa de la qual nosaltres els joves no acabem de fer-ne mai prou cas. El més curiós però és la rapidesa amb la qual se'ls activa el ressort tafaner a segons quins dels nostres jubilats tan bon punt passen a ser-ne. El meu pare forma part d'aquest col·lectiu, coneix totes les obres del barri (quina plaça estan perforant per fer-hi el túnel de la nova línia 9 del metro, a quin carrer canvien les voreres perquè la gent gran fa massa temps que hi caminava malament, quina botiga han desmantellat per posar-hi un Cash Converters, etcètra, etcètera, etcètera -et aux armes-) i la meva mare ja fa temps (fa més de cinc anys que fa el bon vivant) que va rebatejar-lo com l'"arquitecte" de casa.
En aquest estat de coses, l'Ajuntament de Barcelona acaba d'estrenar un anunci extraordinari en el qual, amb respecte i de manera simpàtica i entranyable, es dóna veu als nostres savis barcelonins http://www.youtube.com/watch?v=5MfksoCmBiM; uns savis que han vist canviar constantment la nostra ciutat sense prou temps per assimilar-ne les modificacions i sobretot, sense prou temps per pair la desaparició del seus espais de joventut.

dimarts, 17 de novembre del 2009

GAINSBOURG, GAINSBARRE ET CAETERA


Journaliste: quel est votre héros de roman favori?

Gainsbourg: Charlie Brown


Journaliste: quel est votre musicien favori?

Gainsbourg: Mon cul


Journliste : quel est votre oiseau préféré?

Gainsbourg: L'hélicoptère.


Journaliste: quelle est votre couleur préféré?

Gainsbourg: La caca d'oie




Hi ha qui el veia com un pervertit, com un masclista recalcitrant i com un embriac oportunista que sabia estar en el lloc oportú, en el moment oportú i sempre envoltat de la dona més atractiva del moment. D'altres el veien com un pobre home, com un provocador sense classe, malgirbat i pudent i qui el veia com un dégueulasse sense suc ni bruc, sense la classe dels vieux chansoniers. I finalment, hi ha qui el veia com el gran provocador capaç de cremar un bitllet de 500 francs en directe a la televisió ("Això que faig és il·legal però jo ho faig") i quedar-se tan ample, d'acarnissar-se amb els "moteros" a Harley Davidson of a bitch, de fer trontollar les conviccions nacionalistes franceses amb la versió transgressora de La Marsellesa amb Aux armes et caetera i finalment, capaç d' aconseguir que un tema seu fos prohibit en països com ara Itàlia o Espanya pel fet que s'hi sentien gemecs orgasmàtics (Je t'aime... moi non plus).

Doncs del geni pòtol, brut, alcohòlic, transgressor i fastigós se n'estrena una pel·lícula biogràfica a finals del mes de gener de 2010 i ja en podem veure les primeres imatges. El més sorprenent de la pel·lícula, que recrea la vida de Serge Gainsbourg des de la seva infantesa al París ocupat pels nazis fins a l'assoliment de l'èxit i lapopularitat dels 60, 70 i 80 i el seu posterior declivi, és l'extraodinària semblança física de l'actor protagonista (Eric Elmosnino-a la fotografia-) amb el gran geni. Potser és una mica més prim, però ja us dic ara que si quan vaig ser a la Rue de Verneuil (chez-Can Gainsbourg) m'hi hagués trobat el senyor Elmosnino passejant-s'hi amb un cigarret Gitanes als llavis, ja us asseguro que m'hauria agafat un cobriment de cor. Mireu vosaltres mateixos el trailer de Gainsbourg (vie heroïque) i sabreu de què us parlo.





Adjunto també tres videos d'allò més provocadors ( hi incloc el seu gran i més polèmic tema).









dissabte, 14 de novembre del 2009

VERSIONS


Després de fer maratonianes sessions de correccions i de caminades amunt i avall per mantenir la meva peculiar silueta de nyicris, m'amorro de nou als videoclips del You Tube. Ara em ve de gust amarar-me de versions (d'allò que el món anglòfonament globalitzat de la música pop-rock en diu covers) i hi trobo dues peces curioses: la primera dels Keane versionant Pulp (amb una sabata i una espardenya, tot sigui dit) i la segona dels grans Franz Ferdinand en un duet electritzant amb Elly Jackson (dels La Roux) i versionant Blondie.






dimecres, 11 de novembre del 2009

LA VIDA OCIOSA


Aquest migdia, abans d'anar a treballar, mirava l'entrevista del "TVist" que li feia Elisabet Carnicé a Jordi Ríos (l'imitador de John Cruyff, Sergio Ramos o Ferran Monegal al Crackòvia i al Polònia). Trobo que aquest senyor és un còmic tan immens com els grans Oriol Cruz, Pep Plaza o Carlos Latre. No obstant, no puc evitar que, en contemplar-lo sense mquillatge el meu cervell n'associï la cara amb la d'un individu donat a la vida reposada i mandrosa. M'explicaré. Sovint relacionem la gent del món de la faràndula amb el món de la vagància i ens omplim la boca dient que caram, aquell paio sí que viu bé; només treballa dos dies a la setmana i de ben segur que es lleva a quarts d'una (fixeu-vos que pressuposem una cosa de la qual no podem estar-ne segurs a menys que coneguem el personatge en qüestió!). No sé si el senyor Jordi Ríos es lleva a quarts d'una quan no fa de l'altre jo del seleccionador català i si és mandrós o no (avui al "TVist" deia només que li agrada molt llegir al vàter). En tot cas (i sense fer cas de les meves primeres impressions) tant és, no us sembla? Mentre faci bé la seva feina rai! Jo personalment sóc del club dels "antimandrosos"; entenc que hi hagi gent a qui li agradi això de ben ajeure's al sofà i deixar que les hores passin amb dolça galvana sense fer absolutament res, però jo no em sé estar quiet; m'he de bellugar d'un lloc a un altre, he d'anar fent coses i sobretot he de tenir el cap ocupat per sentir-me útil. No em sé estar massa estona sense fer res, què voleu que us digui.

En fi, que visca l'ofici del no fer res, de la vida ociosa però senyors, avall el parasitisme! No em feu com aquest senyor que canta a aquest parasitisme i, permeteu-me dir ,a aquesta gran dosi de barra del protagonista de la lletra que diu que li sap greu però que només té dos peus i que no li demanis gaires impossibles (impossibles per ell esclar!). El músic és en Thomas Fersen, un cantautor francès que aquí pràcticament no es coneix. Aviso que tant la música com la lletra de les seves peces són molt fluixetes però, aquesta cançó en especial (vulgar fins a l'extenuació) només podia ser d'aquesta manera si es té en compte allò que diu la lletra (que també anexo).


PD: per qui no entengui el francès, feu-vos-la traduir i no us hi emprenyeu massa! (ja aviso que la lletra és dolenta, però repeteixo, no podia ser de cap altra manera).




dissabte, 7 de novembre del 2009

AU, ESTIGUI BONET EH!


Un company que va estudiar amb mi a la universitat penja al facebook aquest comentari extraordinari: Una sitació estranya és quan dues persones que van caminant en direccions oposades, es veuen de lluny i pensen en què es poden dir quan es creuin. Tens 15-20 segons per pensar si t'hi pares a xerrar, si li dius "hola" o bé "adéu" (perquè de fet, qui marxa i qui ve?) i tot plegat acaba amb una salutació aixecant el cap i dient: "Ei...". Sàvies paraules! A qui no li ha passat mai! Podríem perfilar quins tipus de salutacions fem depenent de si amb aquell que saludem hi tenim gaire tracte o no. Per tant, podríem establir la següent tipologia:


1. Diem "ei..." a aquell que coneixem del barri de fa anys i panys i amb el qual mai no hem iniciat un apropament a fi de conèixer-nos. També pot tractar-se d'un excompany de l'escola o un conegut de la feina amb qui no tenim tractes sigui per la raó que sigui.


2. Diem "Ei...bon dia", "bona tarda" o "bona nit" al veí amb qui xerrem de tant en tant però amb qui tampoc no gosem sincerar-nos i a qui en saludar, sempre fem una mirada de biaix mentre pensem que un dia li direm que ja n'estem fins al capdamunt que ens tiri l'aigua al damunt quan rega les plantes o que el seu gos o el seu nen (o el seu gos i el seu nen) baladregen com si els estiguessin escorxant.


3. Diem "Ei...hola, com estàs?" a aquell excompany d'escola, excompany de feina, exalumne, etc. amb qui tenim certa confiança i a qui li preguntem, després de dir-li estúpidament que què fa aquí, com li va la vida, si estudia o si treballa i què fa (són les preguntes típiques de compliment a les respostes de les quals no parem mai l'atenció que l'altre voldria).


I món a part són els amics a qui pareu i fumeu la tabarra amb l'exteriorització de totes les vostres neures i terrorrs interiors.


Això de saludar o no és tot un món. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona propera però fins cert punt (per exemple, amb els alumnes. Entre ells i jo sempre hi ha molta confança i "molt bon rotllo" però un cop s'acaba la classe tothom cap a casa i ja en guaitarem un altre dia). Al bloc de pisos on visc hi tinc uns veïns, diguem-ne que especials, amb els quals no m'agrada pujar a l'ascensor (si els veig de lluny que van cap a l'edifici, alenteixo el pas i m'espero a la cntonada. Si per contra sóc jo qui va al davant i els noto al meu darrere, no m'ho penso dos cops i, esperitat, enfilo escales amunt). Al meu bloc de pisos hi tinc a tall d'exemple:


1. Un tipus alt i fort com un armari que no saluda mai o bé que l'únic que fa és com en Chygrinsky del Crackòvia, és a dir Grrrrrraaaauuuu!!! (això sí, amb una veu molt més greu) ah... i fuma a l'escensor el paio!


2.Un matrimoni la dona del qual no s'afaita el bigoti i gasta un "pandero" colossal i l'home del qual du unes ulleres que almenys tenen quaranta anys d'antiguitat i que li ressalten una cara de programador informàtic extraodinària. Per cert, el fill que tenen és rebeco rebeco; es fa uns farts de plorar impressionants. Em sembla que des que va néixer no ha parat de plorar i això que ara ja deu tenir tres o quatre anys (quins pulmons nano!).


3. Un matrimoni amb cara de garrí que a l'ascensor només parlen del temps, del Barça i diuen que que campeón (sí, sí, em diuen campeón! a mi que d'aquí un parell d'anys ja seré com Mister Proper!), vámono a comeh! I això cada dia igual, utilitzant les mateixes paraules!


4. Una dona entranyable que també indefectiblement quan som dins l'ascensor encara ara, als 31, anys em preguta que què, com va la universitat noi?


En fi, que ens estem tornant uns antisocials i uns feréstecs recalcitrants!


divendres, 6 de novembre del 2009

FINS A L'ESCUDELLA!


Dies enrere ho comentàvem amb els companys de la feina: tots diem que dels programes de "teleescombraria" no volem saber-ne res però també tots sabem qui són la Belén Esteban, la Pantoja i en Paquirrín (principalment perquè alguna altra cadena de televisió o bé algun amic o familiar acaba tard o d'hora parlant-nos-en). L'últim freak-paràsit de la graella televisiva el descobreixo gràcies a l'Oriol Cruz, el genial imitador de l'Iniesteeeeee! del Crackòvia i a un company de la universitat que me n'enllaça un vídeo al Facebok. Es tracta d'un grillat passadíssim de voltes que es veu que presentava un concurs d'aquests que et fan endevinar noms d'allò més inverseblants i amb els quals van marejant la perdiu perquè al final no l'encertis de cap de les maneres humanament possibles. Doncs bé, m'expliquen que aquest pájaru va ser a la ratomàquia del Gran Hermano (que diu en Monegal) i que quan parla en castellà deixa anar un accent català que fa tombar d'esquena.


He de reconèixer que aquest pobre home em fa certa gràcia (dins del patetisme que desprèn tot ell, entenem-nos!). Tot i que... jo li recomanaria que posés la boca al seu lloc original i que sisplau, fes el favor de cordar-se la camisa, que no som a Miami beach!


dimarts, 3 de novembre del 2009

SOM I SEREM GENT HOLANDESA


Ahir vam saber que Johan Cruyff serà el nou seleccionador de l'equip català de futbol. A fi de fer-lo un català més, proposo que:


-Com a bon filòsof que és, li fem llegir l'obra completa de Ramon Llull.


-Li fem saber que en català fem distinció de gènere (això per quan li vingui de gust llençar-se a la piscina amb això de l'idioma perquè ell, que ve de nord enllà, no ha de tenir problemes a l'hora de capir els intríngulis del nostre idioma!) i que per tant no ha de dir (adapto les seves genialitats al català): "Els jugadors tenen EL pilota" sinó "Els jugadors tenen LA pilota".


-Que no pot treure's frases fetes inexistents de la màniga com ara que Un palomo no hace verano (que en català correcte hauria de traduir-se com ara "Un colom no fa estiu") i que en tot cas, per aquesta expressió trobem l'equivalent en allò del "una flor no fa estiu".


-Que les paraules que duen una "c" al mig han de pronuciar-se amb so de ca [k] o bé amb so d'essa sorda [s] i que per tant, no prodrà dir: "dezisió" (amb el so de zeta castellana) sinó "decisió" amb so d'essa sord.


-Que, tenint en compte que fa anys que viu a Catalunya, hauria de poder dir d'una tirada l'embarbussament dels Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat tot tenint en compte la qüestió de no enviar a paseig el gènere dels noms.


-Que cal que s'aprengui "Els Segadors" i que, un cop a l'estadi, el brami ben fort fins a esgargamellar-se i fins que li surtin els ulls del cap.


-Que cal que fumi la gavardina al foc i s'abilli amb el vestit típic d'hereu català amb barretina i espardenya de set vetes incloses.


-Que assisteixi sovint al Concert de Sant Esteve al Palau de la Música (ara que el principal inquilí fa oposicions per entrar a la garjola) i canti "El Cant de la Senyera".


-Que pugi sovint a Montserrat a fer petons a la Moreneta.


-Que incorpori a la seva dieta els calçots, el pa amb tomàquet, les seques amb botifarra i la crema catalana.


I que...


-Fumi un cop de puny a la taula per reivindicar l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes perquè aquest teatre nadalenc de cada any ja fa massa temps que dura.

dilluns, 2 de novembre del 2009

UN ALTRE ANIVERSARI ESTEL·LAR


Aquest any també en fa quaranta d'aquesta odissea espacial. Quin plaer anar repassant els discos d'aquest home sempre avançat al seu temps; teniu permanentment la sensació que no para d'innovar i que cada disc és diferent i més avantguardista que l'anterior (tot i que ara fa sis anys que no piula).





diumenge, 1 de novembre del 2009

NO PARLEU AMB EL CONDUCTOR o WINSTON SMITH LIVE IN LA RAMBLA


Fa un parell de dies passava amb una companya de feina per la zona del final de la Rambla just per davant del Centre d'art Santa Mònica. Tots dos havíem d'agafar el metro a Drassanes per anar a fer classe a dos llocs diferents. Devien faltar uns cinc minuts per les sis i ens va sorprendre veure al bell mig del carrer una massa de gent embogida abillada amb samarretes de colors i que que gesticulava i es movia d'una manera del tot mancada de raó. "Potser deuen estar filmant un anunci" vam comentar (hi havia càmeres). No és la primera vegda que ens trobem amb aquesta mena de concentracions en aquesta zona de la ciutat (la meva companya i jo fem la mateixa ruta dos dies a la setmana). A les ja de per sí innates efervescències i tragins de la Rambla (estàtues humanes, turites suecs, individus que s'hi passegen com Déu nostru sinyó els va portar al món, camells i prostitutes) ja hi hem vist aterrar-hi policies, músics, actors i directors de cine, càmeres, fotògrafs i periodistes. Allò però era diferent: què collons feien aquells energúmens cridant al mig del carrer com si els estiguessin escorxant mentre brandaven els braços cel amunt? Doncs es tractava d'una performance cultural, un espectacle més de la nostra Barcelona in que ens estan pintant darrerament (tot això, si voleu que us sigui sincer, d'in no en té res. Ho dic perquè quan viatges una mica a l'estranger te n'adones realment de què és de veritat estar in sense fer el ridícul). Això de la performance ho vaig saber però més tard (la meva companya i jo vam ser a temps de submergir-nos tot esparverats a les profunditats del metro al moment precís que l'èxtasi col·lectiu començava a xarbotar), concretament quan a l'Ànima, del Canal 33, la Bibiana Ballbè, en Toni Puntí i en Jofre Font ens explicaven què representava tot aquell sidral. Doncs bé, es veu que dijous, més de 500 joves es van trobar al final de la Rambla per muntar una performance amb la qual s'inaugurava el festival de cultura i creativitat digital Artfutura que precisament s'acaba avui diumenge. Divendres, La Vanguardia deia que Más de 500 jóvenes participaron en un acto dirigido a través de internet con el objetivo de divertirse; qui redactava l'article però, va deixar-se un gerundi al final de la frase: molestando. La notícia del diari també ens deia que aquesta canalla, la majoria dels quals no superaven els trenta anys i que havien estat convocats a aquest emplaçament a través del Facebook, havien d'obeir a unes ordres que els donava un Gran Germà a través dels auriculars dels mp3 que duien al damunt. El dia anterior en Jofre Font, que va anar a cobrir l'acte per l'Ànima, també ens descrivia la bogeria col·lectiva amb tota profusió de detalls. Es veu que el paricipants a l'acte, submisos a toc de pito als decrets del Gran Germà, s'havien de posar a saltar, ballar, llençar globus, abraçar-se o a simular cops de puny i plantofades d'aquelles que el soroll de les quals el feu amb les mans. Fins aquí tot bé: si volen fer el pallús que ho facin entre ells si això els diverteix (ara poser més d'un em considerarà un amargat. Em sembla just). Ara, que als altres ens deixin fer la nostra (és allò del "No molesteu el conductor"). Jofre Font va dir al programa del canal 33 que en certs moments, el Gran Germà (que per cert em va semblar entendre que es tractava del periodista musical Bruno Sokolowicz) ordenava que els paricipants a l'acte havien en cert moment de xocar les mans amb els turistes que passaven o abraçar els gossos que eren passejats amb tota tranquil·litat pels seus amos. Aquesta darrera imatge ens va ser servida per les càmeres de tv3; vaig poder veure com tres o quatre energúmens s'abraonaven al damunt d'un pobre ca que, atemorit a causa de la violència amb què se li presentaven aitals individus i tot veient-se encerclat per tot arreu, maldava sense nord per desfer-se de la corda que li lligava el coll i poder marxar esperitat (em sembla que jo si hagués estat en la seva situació li hauria ben mossegat la cama al que li hagués vist més cara de gilipolles i amb les ulleres de pasta més grosses). Doncs bé, la festa senyors fashions està molt bé sempre i quan no molestin els altres i més si tenim en compte que pel carrer hi passsa gent que probablement en aquells moments va a treballar o que senzillament està treballlant (no em vull ni imaginar què hauria passat si de cop i volta a un d'aquells xicots o xicotes, sota els decrets del Gran Germà, se li acut de parar un taxi i començar a fotre-li calbots al taxista mentre un altre li comença a prémer la botzina de manera incontrolada. O si a un altre se li acut agafar-li l'escombra a un treballdor de "Barcelona Neta" i s'hi posa a ballar com si estigués a la gran sala de la mansió de Don Fabrizio Salina a Il gattopardo). Jo sóc el primer de desmelenar-me quan surto de parranda (els amics més íntims saben com puc arribar-me a transformar) però les meves "sortides de mare" sempre afecten als meus companys isi en són ells les víctimes directes, he procurat com a norma no faltar-los mai al respecte que prou fan per aguantar-me les sonadures i no enviar-me a passeig.

La cronista de La Vanguardia acabava el seu article dient que l'èxit de la convocatòria de l'acte de promoció de l'Artfutura havia estat un autèntic èxit (com també ho havien estat altres performances organitzades amb anterioritat arreu del món) de participació i que molta gent destacava que tot allò havia estat molt divertit. Algú fins i tot deia que (cito textualment): Creo que es una gran idea movilizar a la gente para reivindicar el fin de esta sociedad estancada. Esclar, una societat estancada, avorrida i amargada com ara jo que no entenem la "diversió de la Barcelona moderna". Potser convindria posar-se tots plegats al lloc del conductor no creieu?