Un dels primers partits de futbol que recordo haver vist a la televisió va ser un Argentina-Camerun que inaugurava la Copa del món de 1990 a Itàlia. Fins aleshores no havia prestat mai gaire atenció a l'"opi del poble" perquè a casa tampoc no es respirava una passió futbolística desaforada (el meu avi era soci del Barça però anava al camp només de tant en tant i com que no tenia gaire personal al voltant que tingués la caritat d'acompanyar-l'hi, va decidir vendre's el carnet). Doncs bé, en aquella Copa del món hi va jugar un Maradona que ja començava
a fer catúfols (tot i que només tenia trenta anys!) i dos jugadors que, per a la pràctica de l'esport, començaven a tenir més anys que Matusalem: l'un, Roger Milla que jugava precisament amb Camerun amb trenta-vuit anys i l'altre, Peter Shilton, porter titular de la selecció anglesa que aleshores en tenia quaranta. Recordo que al meu germà i mi ens sorprenia d'allò més veure com a homes d'aquesta edat encara els quedava corda per estona sabent que, en general, la vida professional dels futbolistes sol tenir data de caducitat abans de fer els quaranta. Shilton va arribar a allargar la seva carrera fins l'any 1997; és a dir, que no va penjar els guants (com es diu en argot futbolístic) fins als quaranta-vuit anys (jugant però al Leyton Orient de la quarta divisió anglesa, diguem-ho tot).
a fer catúfols (tot i que només tenia trenta anys!) i dos jugadors que, per a la pràctica de l'esport, començaven a tenir més anys que Matusalem: l'un, Roger Milla que jugava precisament amb Camerun amb trenta-vuit anys i l'altre, Peter Shilton, porter titular de la selecció anglesa que aleshores en tenia quaranta. Recordo que al meu germà i mi ens sorprenia d'allò més veure com a homes d'aquesta edat encara els quedava corda per estona sabent que, en general, la vida professional dels futbolistes sol tenir data de caducitat abans de fer els quaranta. Shilton va arribar a allargar la seva carrera fins l'any 1997; és a dir, que no va penjar els guants (com es diu en argot futbolístic) fins als quaranta-vuit anys (jugant però al Leyton Orient de la quarta divisió anglesa, diguem-ho tot). Ahir llegia a l'Sport que Romario ha decidit tornar a jugar a futbol amb quaranta-tres anys en un equip de la segona divisió brasilera, l'Amèrica de São José do Rio Preto. El baixinho, a qui en una ocasió Jorge Valdano va batejar com "un jugador de dibuixos animats", va optar per tornar-se a abillar de curt amb l'obectiu d'homenatjar el seu pare difunt que hauria volgut veure jugar el seu fill a les files d'aquest club modest. Evidentment, Romario ja no és aquell jugador que ens meravellava tot trencant-li la cintura a l'exdefensa del Reial Madrid Rafael Alkorta amb la famosa "cua de vaca", aquell jugador que acariciava la pilota i amb suavitat traçava una paràbola per damunt dels porters i feia gol, aquell jugador que corria el mínim possible (la llei del mínim esforç) però que posava el peuet en el moment oportú i sobretot, aquell jugador que, amb tota la barra del món, gosava dir-li a Johan Cruyff que si ell no feia el tronera pels puestos l'endemà no rendia prou (el millor del cas és que efectivament, era així!). Després d'haver aconseguit marcar el gol número mil ara ja fa potser un parell d'anys, Romario és com una mena de Déu (de menys categoria però) maradonià al Brasil. Aquesta setmana, després de "redebutar" amb l'Amèrica, va ser enfilat a les espatlles dels seus companys i "afusellat" pels fotògrafs mentre la torcida festejava la victòria del seu equip i el seu ascens a la primera divisió de la lliga brasilera. Es veu que Romario no ha descartat de continuar jugant l'any que ve al màxim nivell amb l'Amèrica. Em temo però que caldrà que li greixin bé les juntures així com resar perquè algun defensa destraler no me li enviï la cama a Can Pistraus, això si no volem que el nostre "dibuix animat" acabi com el maldestre coiot del Correcamins (bip, bip!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada