Perquè en aquestes èpoques d'abusos per part de magistrats i de peixos grossos corruptes que no paren d'ensibornar-nos amb males arts, cal tenir-ne un parell, cal tenir un parell de dallonses que no sonen quan ens els toquen. Per combatre les injustícies em remeto a les armes dels poetes: les paraules.
OUS DOS
Cuinant a dins la cuina d'una tasca
reneg dels poderosos i somnii
que véns i em treus d'aquesta soll pudenta,
on fins i tot la pell put com fritel·la.
Mentre fregesc els ous la ment em vola
i m'imagín ben lluny de pells i closques
covant-te els ous, així, sense fregir-los,
no pensant, ous...; no salpebrant-los, ous...
A dins la cuina, qui sóc jo? Dos ous
que enyoren amb desigs bessons els ous
de qui em teixeix de clara vermellor?
A dins la cuina, qui sóc jo? L'obrer?
La multitud? L'amor? Un esglaó
en la columna monstruosa i fètida
dels ous i del desig fregit amb oli?
Qui sóc? I aquí a fora qui m'escolta?
Els sindicats no es miren aquests ous.
Tothom qui menja això se'n va a la mort.
N'estic ja fins als ous, de tot això.
Els joves i les vídues; Carles Rebassa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada