Llarga tarda de pelegrinatge per les terrasses dels bars de la ciutat amb els companys i llarga tarda també de pelegrinatge verbívor (que diria en Màrius Serra); l'esplendidesa del temps primaveral hi acompanya, certament. A les nostres converses hi surt de tot: parlem de com va ser-ne d'excels el partit d'ahir del Barça (aquest any sí gent! aquest anys sí!); de com de relaxant és passejar pel Raval una tarda de diumenge en què els barris barcelonins són un cementiri; dels extraodinaris títols que està oferint-nos darrerament l'editorial " Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores" (Vida i destí de Vassili Grossman, Camus. A contracorriente de Jean Daniel, Más cerca. Artículos periodísticos de Juan Agustín Goytisolo o Puente de Alma de Julián Rios, entre d'altres); de què cal llegir i de què no cal llegir, de quines pel·lícules cal anar a veure i quines pel·lícules són prescindibles i, sobretot, parlem de música. Parlem de la "meca musical" que avui en dia representa Londres per una banda i Nova York per l'altra. Parlem dels problemes que no para de tenir Amy Winehouse amb l'alcohol. Parlem dels grups mítics que tornen ( Sex Pistols, Depeche Mode, The specials, etc.). Parlem de la música electrònica i de les noves tendències i parlem del britpop i dels tres grups capdavanters dels anys 90 (Oasis, Blur i Pulp). Deixant de banda els gustos de cadascú, disseccionem les característiques de les tres bandes. En primer lloc, Oasis. Provinents d'una família obrera de Manchester, els germans Gallagher es van fer milionaris de la nit al dia primer imposant la seva llei amb arrogància i a cops de colze, i després sent en el lloc i en el moment oportú quan van treure al mercat l'himne generacional Wonderwall. Certament, els Gallagher eren uns xicots als quals la fama va treure d'una probable caiguda a la delinqüencia i que amb quatre acords, lletres molt senzilletes però amb melodies enganxosetes, van posar-se el món a la butxaca amb poc temps (llàstima que la banda comencés a caure en picat a partir del seu quart àlbum, Standing on the shoulder of giants). En segon lloc parlem de Blur. La banda del "guaperes" Damon Albarn va rivalitzar durant molt de temps amb la banda dels Gallagher (recordem els atacs directes que, evidentment amb finalitats essencialment crematístiques, en més d'una aparició pública s'adreçaven Damon Albarn i Noel Gallagher). Els temes? Ja els coneixem i ja n'hem parlat en més d'una ocasió: la bogeria dels temps moderns, el sentiment de solitud en l'home modern que aquest temps moderns (perdoneu les repeticions -ho faig expressament-) comporten, els costums de la societat tradicional anglesa, etc. I en tercer lloc parlem de Pulp. Els tercers en discòrdia (aquí també podríem adjuntar-hi els Suede de Brett Anderson) van ser figues d'un altre paner. Nascuts a Sheffield i també provinents de la classe obrera, el grup de Jarvis Cocker va apuntar sempre, amb un so que bevia clarament i directament de David Bowie, a la narració de les petites històries del poble, a la narració de les vides de la gent de la classe obrera (recordeu la divertida Common People en la qual a un xicot senzill se li presentava una mossa d'allò més sofisticada que li demanava què havia de fer per ser com la gent normal? Recordeu allò de: I want to live like common people, I want to do whatever common people do. I want to sleep with common people, I want to sleep with common people like you" o la resposta que li feia el noi: You'll never live like common people, you'll never do what common people do, you'll never fail like common people, you'll never watch your life out of view, and dance and drink and screw because there's nothimg else to do. Doncs bé, Pulp i Jarvis eren això. Parlem també amb els companys que, a la vegada que el grup pretenia reflectir els problemes de la classe treballadora, també és reia de les utopies i dels somnis de la infantesa amb aquell humor anglès tan característic. Aquesta idea apareix clarament posada de manifest a l'extraordinària peça Disco 2000 en què dos nens predestinats a ser nòvios des que neixen (Well we were born within an hour of each other. Our mothers said we could be sister and brother. You name is Deborah. It never suited you. And they said that when we grew up we'd get married and never split up. We never did it, although I often Thought of it), es prometen amor etern i la possibilitat de retrobar-se amb els anys en un punt concret del lloc on viuen ( Let's all meet up in the year 2000. Won't it be strange when we're all fully grown? Be there 2 o'clock by the fountain down the road). Però els anys passen, el temps fa que oblidin els amors d'infantesa, les promeses es trenquen i lògicament ni l'un ni l'altra es presenten a la font del final del carrer el dia assenyalat. Cocker no creu en la innocència (tot i que en manté un bon record) però es pregunta què hauria passat si, en un moment de les nostres vides, a l'hora de prendre una decisió n'haguéssim pres una altra de deiferent; i si no recordeu què diu l'esplèndida Something changed: "I could stay at home and gone to bed. I could have gone to see a film instead. You might have changed you mind and seen your friend. Life could have been very different but then something changed" o bé: "Where would I be now if we'd never met? Would I be singing this song to someone else instead? I don't know but like you just said- something changed". També en parlem amb els companys. Però del tema que no parlem és de Babies. Aquesta peça, és de fet la gènesi de Common People ja que pertany al primer disc de la banda (His 'n' hers) i ja s'hi apunta tot això que anem dient: un adolescent recorda els seus primers amors, recorda com perdia la xaveta per les noietes de la seva edat, però sobretot recorda la ràbia que li feia veure que aquella mossa que li feia tanta gràcia li feia més cas a un altre que d'això de "lligar" semblava que en sabia més (a qui no li ha passat això!). No sé quin punt d'ironia aplica Cocker en aquesta peça, però del que sí que estic força convençut és del sincer retrat que hi ha del paradís infantil perdut que hi ha rere la cançó.
Enllaço la peça en qüestió (en versió acústica) que inclou la possibilitat d'activar els subtítols.
Quan Pulp va separar-se. Jarvis Cocker va començar a cantar en solitari. Va treure al mercat el disc The Jarvis Cocker record i el dia 18 de maig surt a la venda el nou àlbum que durà per títol Further complications. Cocker és un músic que en iniciar la carrera en solitari no s'ha estavellat com molts d'altres, segurament perquè ha mantingut el seu estil de sempre; només ha canviat la seva manera de vestir (ara amb barba d'Home de Cromanyó i ulleres de cul de got presenta un aspecte envellit i deixat. Fa la sensació que l'han rescatat del túnel del temps dels anys 70!). Les lletres de les seves composicions continuen parlant de l'heroica classe treballadora, de la seva societat obrera de Sheffield i dels seus costums i problemes.
