Tot amagant-me de veure com el Barça feia llufa aquesta tarda davant del Vila-real , aprofito per anar a veure Séraphine de Martin Provost i, afortunadament, no m'equivoco. La pel·lícula narra la torturada vida de la pintora Séraphine Louis (també coneguda amb el nom de Séraphine de Senlis) que, després d'haver perdut els pares de nena, ha de mirar de sovreviure fent de dona de fer feines a la ciutat medieval francesa de Senlis. Amb un lleuger endarreriment psíquic, Séraphine té dues grans passions (la religió i la pintura) que li serveixen de vàlvula d'escapament al menyspreu que la sotmet el poble. Ella no parla amb ningú del seu talent congènit; és més, quan ha de pintar, ho fa sempre de nit i amb l'única llum d'un seguit d'espelmes que envolten les marededeus que té a la seva cambra. És el col·leccionista d'art alemany Wilhelm Ude qui, en una estança a Senlis l'any 1912, li descobreix de casualitat el talent amagat. Séraphine d'entrada es mostra incrèdula davant del fet que un senyor tan savi i tan elegant li'n digui meravelles dels seus quadres (es pensa que se'n riu) però finalment acaba accedint a la proposta que li fa el col·leccionista de comprar-li les seves obres i d'exposar les seves pintures als museus més importants de França. Com a conseqüència de la guerra, Ude ha de marxar precipitadament de Senlis i no hi tornarà fins l'any 1927. Ara Séraphine ja ha aconseguit un cert renom com a pintora (almenys a la seva zona d'Oise) i per tant, una major folgança econòmica. A pesar de tot la crisi borsària i el famós crack de 1929 són a prop i aquest fet malmetrà inevitablement la relació entre Séraphine i Ude.
Séraphine du el segell dels drames francesos contemporanis; és a dir, escenes lentes i llargues com un dia sense pa i diàlegs curts davant de plans paisatgístics amb, això sí, una fotografia impecable. Són nombroses doncs les imatges que se'ns ofereixen dels espais verds, dels arbres gegantins al capdamunt dels quals s'enfila Séraphine per "parlar" amb els ocells. Té tanta presència l'element natural en la pel·lícula de Provost, que esdevé crec un personatge més. D'aquesta manera, després d'haver vist plorar Ude a la seva cambra, Séraphine li diu que si el que vol és desfer-se d'allò que el tortura només li cal refugiar-se en la natura com fa ella "parli amb els ocells, amb el riu, amb els arbres i ja veurà com li passa" li diu. I és precisament amb un paisatge natural que s'obre i es tanca la pel·lícula (fixeu-vos que al final l'element natural també simbolitza l'alliberament, l'escapament a la reclusió i l'opressió -com el mar d'Antoine Doinel que deia fa un parell de dies-).
De tornada del cinema em paro en un bar a veure com va el Barça (és allò que diuen que "vol i dol") i entro al metro amb un somriure d'orella a orella. Quan arribo a casa la cara em canvia en qüestió de segons. Per distreure'm una mica i fer marxar les cabòries, que diria aquell (nois, ser culer ho té això!), torno a assaborir mentalment la pel·lícula i penso que se n'haurien de fer més d'aquesta mena, s'haurien de retre molts més homenatges als "artistes tapats", als artistes que pel sol fet de no haver nascut rics i instruïts es veuen condemnats a la misèria més absoluta. Davant d'això, no puc deixar de preguntar-me (i ja sé que és un tòpic dir això) quantes Séraphines Louis no deu haver ignorat la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada