El tòpic diu que la realitat supera la ficció i és cert. Torno de la feina i tinc l'ocasió de presenciar abans d'arribar a casa dues escenes que encaixarien a la perfecció en qualsevol text de Calders, de Cortázar o de Buzzati. La primera: agafo el metro a l'estació de Sagrada Família. El vagó va relativament buit, fet que possibilita que em pugui asseure còmodament. Com que tinc l'hàbit de llegir al metro, obro el llibre que ara em té atrapat ( Crist de 200.00 braços de l'Agustí Bartra. Ja ho sé, hi ha qui em dirà animal!, ja et pots concentrar al metro amb en Bartra! Doncs sí, costa una miqueta més que si llegeixes Stieg Larsson òbviament, però com que jo sóc un superhome! (faig broma, evidentment) i m'hi submergeixo. A mitja lectura un senyor es posa a arengar amb veu estentòria. Ja el conec. És un home sense feina (maleïda crisi i maleïts ricatxos!) que ja fa temps que em trobo a la línia blava. Pobre home, ven encenedors i amb el seu castellà més que deficient demana perdó per les molèsties i suplica que li facin caritat. Acostumat a mendicar, sap que la gent no li farà cas i que la majoria abaixarà el cap per por de trobar-se'l de cara i amb la mirada haver-li de negar l'almoina. Conscient d'això, l'home reacciona de tres maneres diferents. La primera, deixant anar una segona arenga en què diu que si no li volen comprar un encenedor no passa res i que ell no vol obligar a ningú. La segona, ja més violenta: l'home s'encabrita i, això sí, des d'una elegància i un respecte exemplars, retreu als passatgers el fet que no es fan càrrec de la seva situació desesperada a la vegada que els demana que si més no el mirin a la cara. I la tercera i més sorprenent és la "reacció del bon humor". Com que ja fa temps que repeteix la mateixa sonsònia i ja n'està fins al capdamunt d'aguantar tota mena rebutjos implícits o explícits de la gent, opta per la filosofia del "com que la vida és una puta merda, més val que l'ensumem amb bon humor" i diu literalment (amb els corresponents errors en la parla i que miro de reproduir amb errors ortogràfics): Señoras y señores perdonen de molestias. No tengo casa, no tengo trabajo. Vendo mechero un euro, vendo mechero un euro. Si me ayudan les estaré muy agradesido. Es triste pedir pero no soy un ladrón. Si no me quieren dar nada no pasa nada: hoy ya podré comer, mañana quisás me compro una casa y pasadomañana me acuesto con Soraya que partisipa en Operasión Triunfo. Extraordinari! És admirable com aquest senyor encara la realitat (i després nosaltres ens queixem per qualsevol fotesa. Au va!).
Amb una rialla de tendresa i comprensió als llavis, baixo (també una mica corencongit -ho he de dir-) a l'estació Congrés. Camino carrer Puerto Príncipe enllà fins a arribar a la Plaça Maragall. Prop de la parada de l'autobús número 20, veig una xicota tota formosa abillada amb un vestit de còctel (m'estranya molt posat que són dos quarts de tres del migdia en punt) i calçada amb unes sabates obertes de taló. Corre com posseïda per no perdre l'autobús, però com que va tan mal calçada per a l'ocasió se n'adona que no tindrà temps per pujar-hi cagüen Dios el puto bus!. Solució: sense pensar-s'ho ni un moment, es treu les sabates d'una revolada i (el que és més fort), les engega a pendre vent! Jo, gentilment em veig amb l'obligació d'indicar-li al conductor de l'autobús que s'esperi quan aquest anava a tancar-ne la porta; gracias neng! que em diu ella amb quillaquí (o quillaquenc?) tot fent-me un somrís acaronador. Abans d'enfilar les escales li miro els peus fins i blancs; du les ungles pintades de color grana.
Quins ous que s'han de tenir per fer el que ha fet aquesta noia penso mentre miro les sabates abandonades a la vorera, unes sabates crec que prou baratetes per plorar-ne-ne la pèrdua. Sort que al tram de carrer que ha recorregut a peu nu abans d'arribar a l'autobús no hi havia cap pasterada de gos (tan freqüents per desgràcia a la nostra apreciada però porca ciutat de Barcelona!) que si no hauria protagonitzat un número impagable de patinatge artístic! Ara bé, i quan arribi a casa o al còctel, em pregunto també, què farà? Bé, és igual. El que realment compta, tant en aquest cas, com en el cas del pidolaire del metro, és que tant l'un com l'altra són dos exemplars d'individus que no només s'amaguen o s'espanten davant de les adversitats, sinó que encara són capaços de dir: cony, mirem el cantó positiu de les coses que la vida són quatre dies i els hem d'aprofitar. Sí senyor, tots n'hauríem d'aprendre!
Dedico aquest text a la Carme; professora i companya de la Delegació d'Horta del Consorci per a la Normalització Lingüística de Barcelona i a qui ja li ha arribat l'hora de la jubilació. La Carme; un autèntic mirall d'experiència, saviesa i sobretot, d'optimisme. Gràcies per tot Carme!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada