És ben cert. Sempre queda el mar, la immensitat del mar i com n'és d'inabastable. Res no ens atura a l'hora de llançar-nos-hi (sempre que sapiguem nedar, òbviament) per anar a trobar la pau i la llibertat i,un cop a dins, hi ha prou espai per explorar i no parar de nedar. És aquesta llibertat la que va a buscar Antoine Doinel al final d'Els quatre-cents cops de François Truffaut com molt bé diu en un article al diari El País d'avui Carlos Boyero (la pel·lícula fa 50 anys que va estrenar-se a Cannes). Doinel és un nen que odia l'escola (com tots els nens de la seva edat) i que les seves campanes continuades fan que rebi més d'un calbot d'un pare tirà fins al moll de l'os. Per què no pot faltar a classe el petit Antoine? Per què no pot anar a gaudir amb el seu amic de l'ànima de les atraccions de fira que han instal·lat al seu barri enmig d'un París gris i despersonalitzat? Per què no pot en definitiva ser lliure si té una mare que no li fa cas, que no l'estima i a qui veu petonejar-se amb un altre home que no és el seu pare? Per què no pot fer el que li vingui de gust sense que el renyin i més si tenim en compte que els seus mateixos pares es prenen qualsevol mena de llicències a l'hora d'actuar davant la vida? Potser perquè els seus pares ja són adults i probablement més responsables que el seu fill Antoine? Com que no entén res, Doinel corre només guiat pel cor al final de la pel·lícua; corre lluny del centre per a menors on ha estat reclòs. S'escapa fins a arribar a trobar-se cara a cara amb el mar, aquest espai que el deixa tan atònit (no l'ha vist mai) que només gosa posar-hi la punta del peu. Però tant se val, la correguda li ha servit per escapar-se de l'opressió.
Truffaut va "apadrinar" (cinematogràficament parlant) l'actor Jean-Pierre Léaud i el va fer aparèixer en un cicle de cinc pel·lícules amb el mateix Léaud de protagonista. La globalitat del cicle prenia des de la infantesa del personatge Antoine Doinel fins a l'època en què aquest es casava i tenia un fill. Boyero recorda al seu article d'El País la cançó de Charles Trenet Que reste-t-il que serveix de banda sonora a la pel·lícula Baisers volés (Petons robats), un film posterior a Els quatre-cents cops http://www.youtube.com/watch?v=NwyS9dsRG7Q . Què en queda doncs de tot plegat? Boyero respon que allò que roman és la gran filmografia de Truffaut i en especial el fet que Els quatre-cents cops no caduca ni es marceix. Efectivament, de cineastes com Truffaut, amb un sentit del poètic i de la bellesa tan presents, no en queden gaires. Ens queda doncs l'obra del gran cineasta i òbviament, el mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada