Em vaig perdre el concert que van oferir els Manel fa dos divendres a la Sala Apolo de Barcelona i encara m'estiro els pocs cabells que em queden. Els motius, els de sempre: el primer, que quan vaig assabentar-me que tocaven, les entrades ja havien volat. El segon, que l'endemà em tocava treballar i per tant, no podia fer masssa el tronera. Em vaig perdre quilos i quilos de bona música, quilos i quilos d'energies positives i quilos i quilos de poesia. En fi, què hi farem. Sempre ens quedarà el tubo.
Aquesta cançó és una de les seves obres mestres; tot un cant a l'optimisme, al bon rotllo i a la voluntat de posar punt i final a les relacions que ens perjudiquen amb un somriure als llavis i tot aprofitant cada minut i cada segon de felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada