Déu n'hi do quin títol oi? Tranquils, tot té una explicació! Les cagarrrines, les meves: mentals i físiques. Les mentals, justificables per la meva tendència a atemorir-me amb facilitat davant dels partits de tanta trascendència com el d'ahir al vespre (vaig fer-me escàpol el dia del Madrid-Barça, vaig fer-me escàpol el dia del Barça-Vila-real i, òbviament, vaig fer-me escàpol ahir). Les físiques, provocades per la sobredosi de tota mena de medicaments que he hagut d'empassar-me si volia fer net d'una faringitis empipadora.
La promesa, la que destapava Quim Monzó ahir a les pàgines de La Vanguardia: Me rapo al cero si gana el Manchester. Cony! Llegim-ho això! que em dic. L'article és brillant. Monzó comenta que això de fer promeses entès com una heroicitat que representa la voluntat que el teu equip guanyi és una bestiesa de l'alçada d'un campanar i, sobretot, una manca de confiança en el teu equip. Per això Monzó comenta al final del text que, en tot cas, la promesa tindria sentit (a l'hora de demostrar que realment, creiem en el Pep team) si la invertíssim. Per això Quim Monzó prometia pelar-se la closca al zero si qui guanyava la final era el Manchester United. Segur que els deu primers deu minuts del partit pensava que potser encara al final l'haurien de trucar per substittuir Mr. Proper.
I optimisme el de la "culerada", que diria l'Òscar Nebreda. Jo, escèptic i pessimista de mena (només en el futbol, també s'ha de dir), no havia vist mai tants balcons engalanats amb banderes del Barça, tanta gent amb la samarreta blaugrana o groga, tanta gent que prrlava d'aquest equip de somni (a la feina, al súper, a la televisió, a la peixateria, a cal metge i a l'ascensor on us quedàveu tancats amb aquell veí/veïna de l'àtic amb qui voldríeu passar un cap de setmana en una illa deserta). Ara que, el millor d'aquest optimisme ha estat la senzillesa i la humilitat que ha demostrat tothom. I és que a Can Barça, això d'anar fardant de quartos i cotxes de luxe, de dones i homes mamelludes o amb paquets protuberants, no ha anat mai amb nosaltres. Ah! I que sapigueu que la merenga si es menja massa de cop és indigesta (oi senyor Guti?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada