dissabte, 30 de maig de 2009

VERONICA E SABINA




La Trinca


Dimecres, abans de la final de la Champions, els carabineri s'enduien a comissaria uns aficionats del Barça per haver-los trobat al cotxe uns ganivets que havien d'utilitzar per tallar pa i fuet a l'hora de sopar. No sé què se'n va fer del fuet al final (potser se'l deurien cruspir els carcellers mentre deixaven els seguidors culers sense veure la final). Aquesta anècdota sense importància és un senyal més de l'obsessió de Berlusconi de fer d'Itàlia el far-west. Il Cavaliere ho vol tenir absolutament tot controlat (excepte la seva son). La darrera decisió del seu dit polze orientat cap a terra ha estat la de prohibir taxativament la publicació del proper llibre de José Saramago (El cuaderno) perquè en ell, l'escriptor portuguès no es mossega la llengua i diu clarament que Berlusconi és un delinqüent: A la terra de la màfia i la Camorra, quina importància pot tenir el fet provat que el primer ministre sigui un delinqüent?. De la mateixa manera que va passar amb l'humorista gràfic Vauro...zas! Saramago fulminat! Al meu imperi Mondadori, aquest tio no hi tornarà a publicar mai més! Saramago, que aplega en aquest volum els articles que ha anat publicant al seu blog (http://cuaderno.josesaramago.org/), es lamenta del risc que corre la democràcia a Itàlia. L'escriptor ha anat dient el que tothom ja sap i diu: El que dic de Berlusconi és més o menys el que tothom pensa, a excepció feta dels seus votants. Diem que la democràcia és el millor dels sistemes, i és veritat. Però la seva fragilitat resulta enorme. Quan apareix un senyor així, que fa servir els pitjors mètodes i aconsegueix milions de vots, allò que em sorrprèn no és que s'alcin veus indignades que protestin, sinó que no es produeixi un moviment social de rebuig pel senzill fet que arruina el prestigi del seu país. Certament, la imatge venuda (tan trista) d'un país tan extraodinari com Itàlia.


Estic fart de parlar d'aquest senyor i no vull malgastar més temps repetint tot el que ja he dit en altres ocasions. No sé si aquestes males maneres d'aquest pàjaro s'acabaran mai, si la censura contra tot allò que no li plau un dia o altre deixarà d'aplicar-se, ni tampoc no sé si a Itàlia hi ha prou empenta per part dels partits polítics d'esquerra, dels intel·lectuals, dels estudiants a l'hora de fotre de veritat un cop de puny sobre la taula i capgirar la situació amb el moviment social anhelat per Saramago; en tot cas, les dues úniques llums que veig ara al final del túnel són: aquesta senyora de la foto de dalt (la humorista i imitadora Sabina Guzzanti) i la mateixa dona de Berlusconi (forza Veronica!)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada