dissabte, 4 de juliol de 2009

LA CONEIXENÇA DE SI MATEIX

If you could make your own money and then give it to everybody
would you do it?
If you know all the answers and could give it to the masses
would you do it?
No No No No No No. Are you crazy?
It's a very dangerous thing to do exactly what you want...
because you cannot know yourself or what you really do...


The yeah yeah yeah song; The flaming lips





Fa una mica més d'una setmana que vaig acabar l'extraordinària però angoixant 1984 de George Orwell. Un cop vaig haver tancat el llibre se'm va disparar la neurona fins a límits insospitats. No podia deixar de pensar en la situació de Winston Smith que, torturat fins a l'extenuació per la Policia del Pensament, es veu obligat a delatar la seva companya de lluita i amant. És clar, a partir d'aquí, no podia deixar de furgar al meu cervell a la recerca d'aquest sentiment humà tan egoista de procurar per si mateix tot desentenent-se de les necessitats i afectes que ens reclamen els altres (ande yo caliente, ríase la gente!).
A la supervenuda trilogia Millenium de Stieg Larsson, concretament a La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, un dels personatges diu de Lisbeth Salander que "...és més aviat una psicòpata egomaníaca. És ella qui compta. Totes les altres persones del seu voltant no tenen cap importància". A partir d'aquí, els meus dubtes no van tan encaminats cap a la comprensió d'aquest sentiment d'egoisme (que puc entendre i justificar de manera relativa) sinó cap al fet de si realment ens arribem a conèixer nosaltres mateixos i si sabem amb certesa què fariem davant les situacions angoixoses que ens presenta la vida (en aquest sentit és molt il·lustrativa la lletra de la cançó dels Flaming lips http://www.youtube.com/watch?v=1BGdx5miu_U a l'inici de la qual s'hi pregunta, entre d'altres coses, si arribaríem a ser capaços de fer empobrir als altres per esdevenir rics nosaltres). A 1984 un baldat i extenuat Winston Smith no dubta ni un sol instant i procedeix a denunciar la noia que, en cert moment de l novel·la, el porta al bosc per tal de poder estimar-se lliurement sense la opressiva vigilància de la policia d'Oceània. És aquesta covardia la que m'interessa. Ens coneixem aquest sentiment en nosaltres mateixos? D'entrada, no. Tots aquells que jo he conegut i tots aquells dels quals m'he envoltat al llarg de la meva vida són gent que basen la seva manera de ser en la relació amb els altres i en l'intercanvi de les ja apuntades necessitats i afectes. A partir d'aquí cal també preguntar-se si és que és en el moment en què ens trobem en una situació angoixant que es maifesta aquest egoisme o sezillament ja som egoistes per naturalesa. I encara més, creieu que tot això va relacionat amb l'enveja? Si aconsegueixes un seguit d'èxits a la vida (amorosos, laborals, etc.) i provoques aquest sentiment en l'altre, és possible que aquest altre vulgui allunyar-se de tu i pugui arribar a convertir-se en algú que només miri pel seu propi benefici?
Jo crec que sí que em conec, que sí que sé què faria en situacions extremes: mirar de ser el més generós possible (crec que ho duc als gens) però no estic tan segur en primer lloc de si aquest sentiment em variaria en una situació "extremament extema" (perdoneu la repetició) i en segon lloc de si el fet de ser generós (a vegades en excés) m'anirà passant amb els anys. En tot cas, el que sí que crec que puc afirmar és que el crevell funciona de manera tan complexa que el que en el fons ens pot preocupar no és ja el fet de no arribar a conèixe'ns nosaltres mateixos sinó el fet de no saber mai què volem i, com a conseqüència d'això, de no arribar a entendre'ns.



Enllaço una versió cinematogràfica SENCERA! de 1984 que va fer la BBC i que fa uns mesos ja van penjar els del blog del programa de literatura de l'Emili Manzano, L'hora del lector.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada