RIBA, NI T'EVOCARAN DE LLUNY AMB UN CRIT D'ALEGRIA!

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltda,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de la fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Elegies de Bierville; Carles Riba

També avui se celebren els cinquanta anys de la mort de Carles Riba. Esclar, com ja és habitual ningú no en diu ni ase ni bèstia (els primers els polítics). Jo ja hi estic acostumat a viure en aquesa època de "tantsemenfotisme cultural" i a ser considerat un animalet en extinció pel sol fet que llegeixo "una mica". El que ja comença a ser preocupant és el que comenta l'Ada Castells a les pàgines de cultura de l'Avui d'avui. Sorprenentment, el titular que podeu llegir a la pàgina 46 diu: Riba encara funciona; però alerta! no us deixeu endur per esperances mal entomades i continueu llegint. El cas és que Carles Riba certament, encara perdura als blogs (molts dels quals gestionats per joves poetes i/o per lectors literàriament desperts i inquiets) però no es troba amb facilitat a les biblioteques.

Fa uns quants anys, quan encara estudiava, un company avidíssim de lectures ribianes em deia tot evocant no precisament Súnion sinó tots els satanasos i llucifers de l'avern, que no podia entendre que l'obra del gran poeta costés tant de trobar (fins i tot a les llbreries de vell); amb els anys, com jo mateix, va anar-se desencantant sense remei (el meu país és tan petit...) mentre per enèsima vegada citava, també com jo, l'arcàdia francesa en la qüestió editorial (La Pléyade ora pro nobis).

Donques sí, sí; ja me'l poden ben llepar la Marta Pessarrodona amb "No sé si els poetes joves el llegeixen, però això és com els militars, a qui l'honor se'ls suposa; un poeta ha de llegir Riba", en Carles Miralles amb "A França, ningú escrivia com Valéry 5o anys després de la seva mort, però ningú hauria estat possible sense ell. Aquí passa amb Riba!", Joan Triadú "Poetes joves, sense ni plantejar-s'ho el segueixen perquè continuen defugint la facilitat, que és la seva gran característica", Jaume Medina "El mateix Carles Riba deia que per entendre'l no calia gaire més ajut que una bona gramàtica i un diccionari suficient" o Susanna Rafart "Aplica la saviesa humanística a la història contemporània i fa que l'esperança encara sigui possible". Tot això està molt bé, però senyors, continuem movent-nos i parlant per les elits, mai pel poble. Ni tan sols l'extens article que escriu Ada Castells arribarà a qui ha d'arribar; els pocs lectors no especialistes en matèries literàries que encara compren el diari i s'instrueixen mínimament i dignament (entre ells el meu pare) en veure tanta lletra i que a més a més està utilitzada per parlar de poesia diran que ai uix, massa feina; on vas a parar, tan llarg aquest escrit parlant d'una cosa com la poesia que al cap i a la fi ha passat a la posteritat! Evidentment, sembla que no ens n'acabem d'adonar tots plegats del "món lector actual".

El fet que els volums d'un escriptor, traductor i humanista de la grandesa de Carles Riba hagin desaparegut de les llibreries té delicte però que ho faci de les biblioteques és per fotre uns quants dirigents del nostre "tripartit" a la masmorra on van enclotar el bandoler Serrallonga.

En fi, esperem que un dia o altre (encara que passin anys i panys) els blogs posin Carles Riba al lloc que li pertoca; això si no és que a algun polític nostre se li acut de ficar-hi el nas i desrecomanar-lo tot dient-ne que és massa críptic (més val tenir el populatxo encalmat oi senyors?, no fos cas que se'ns revoltés ara!).