Fa dies que em truquen d'un número que comença per 14. Ja em van ben tocar el voraviu just abans de marxar de vacances, al mes de juliol, i ara hi han tornat en plena rentrée. Sempre solc fer el mateix en aquests casos: no contestar i ja se'n cansaran. Alguns companys, que ja reconeixen el número, m'han dit que si despenges et bombardegen amb ofertes de telèfons i canvis de companyia. Algú m'ha dit que sigui expeditiu i que tot variant el crit pujolià digui: "Voleu fer el favor de deixar de trucar!". Home, potser no cal posar-se violents, essencialment perquè qui hi ha a l'altra banda del fil telefònic és un subordinat que segurament deu treballar moltes hores, amb una remuneració econòmica diguem-ne que més aviat mísera i que també, molt probablement, deu ser estranger (de ben segur que sudamericà).
En Sebastià Alzamora al seu article de l'Avui d'avui, tot servint-se de les notícies que ens arriben de França sobre els suïcidis de diversos treballadors de France Télécom, es permet fer una mica de conya (diu que amb respecte) amb tota aquest qüestió. Ara, alerta que tot això pot ser un pèl perillós segons com: "Poca broma i nova demostració que els francesos ens porten avantatge en gairebé tot: aquí, són més aviat els usuaris els qui acostumen a mostrar tendències suïcides després de tractar amb Telefónica, sobretot si se'ls acudeix trucar al servei d'incidències"- Alzamora dixit.
Amb això dels telèfons i les trucades "no oportunes" més val fer el que proposva Francesc Trabal a Els professionals del telèfon al seu recull d'articles De cara la paret (llibre del qual per cert, se n'acaba d'estrenar a l'Espai Brossa un muntatge teatral extraodinari sota la direcció d'Artur Trias -en Franciscu d'El cor de la ciutat-). Si més no, sempre podreu dir que la culpa és de Telefónica; i si no jutgeu-ho vosaltres mateixos.
AVÍS IMPORTANT PER AQUELLS QUE NO CONEGUEU L'AUTOR I LA SEVA OBRA: cal tenir en compte que el text trabalià que adjunto aquí sota va ser escrit als anys vint i que, pel que es dedueix fàcilment de l'escrit, en aquella època el telèfon devia subjugar l'individu a les seves voluntats tant o més com ara ho fa el ditxós Internet.
ELS PROFESSIONALS DEL TELÈFON
Així com ara hi ha gent que "l'anar al telèfon" els emociona, n'hi ha, per altra banda, que han arribat a fer-ne una creació i que n'han esdevingut professionals. Si els observéssiu, quedaríeu més d'una vegada meravellats: cal seguir-los pas a pas des del començament: el timbre del seu telèfon sona, el professional, res, va fent; si escriu, acaba la carta; si menja cargols, fa l'últim xarrupet; si es banya, no plany temps a eixugar-se. Quan li sembla que està bé, sense donar-se cap co
p a la porta ni en cap cadira, a poc a poc, amb passa normal acut a l'avís sonor, desentortolliga el cordó de l'auricular, que estava tot doblegat i, finalment despés de donar un cop d'ull al rellotge o de menjar mitja presa de xocolata i engolir al darrera un vas d'aigua, s'acosta a l'aparell i diu: Digui. I de vegades: Qui hi ha? Aleshores veureu que parla com si tingués l'interlocutor allà mateix. Si no sabéssiu que parla per telèfon, diríeu que té una visita amb la qual sosté un diàleg íntim. No repeteix gaires vegades el mot: sí, ni el mot: no. No està estones sense parlar i també trenca frases deixant-les mig acabades o insinuant-les. Riu, somriu, encén una pipa o un cigar, amb la vènia de l'altre, i potser es descobriria únicament, si tan expert fos qui l'observés des d'una cambra immediata, per la repetició, tres vegades, del mot: exacte! El comiat és meravellós: si només sentiu el comiat sabreu de seguida si es tracta d'algú íntim o d'algun conegut: amb l'auicular a la mà sabreu exactament si l'acompanya a la porta o si no es mou de la cadira. Finalment deixa l'aparell, sense trucar el timbre, i penja l'auricular talment com si posés el baldó al cancell.
p a la porta ni en cap cadira, a poc a poc, amb passa normal acut a l'avís sonor, desentortolliga el cordó de l'auricular, que estava tot doblegat i, finalment despés de donar un cop d'ull al rellotge o de menjar mitja presa de xocolata i engolir al darrera un vas d'aigua, s'acosta a l'aparell i diu: Digui. I de vegades: Qui hi ha? Aleshores veureu que parla com si tingués l'interlocutor allà mateix. Si no sabéssiu que parla per telèfon, diríeu que té una visita amb la qual sosté un diàleg íntim. No repeteix gaires vegades el mot: sí, ni el mot: no. No està estones sense parlar i també trenca frases deixant-les mig acabades o insinuant-les. Riu, somriu, encén una pipa o un cigar, amb la vènia de l'altre, i potser es descobriria únicament, si tan expert fos qui l'observés des d'una cambra immediata, per la repetició, tres vegades, del mot: exacte! El comiat és meravellós: si només sentiu el comiat sabreu de seguida si es tracta d'algú íntim o d'algun conegut: amb l'auicular a la mà sabreu exactament si l'acompanya a la porta o si no es mou de la cadira. Finalment deixa l'aparell, sense trucar el timbre, i penja l'auricular talment com si posés el baldó al cancell.De vegades organitza conferències telefòniques insospitades: demés de convocar reunions, arriba a celebrar-les telefònicament, al mateix temps parlant deu o dotze persones, des de deu o dotze aparells. I coneix un truc per aquests casos que equival a fer l'ullet (que no us el puc dir per no descobrir-lo massa).
El professional del telèfon ha arribat a humanitzar en certa manera aquest atuell. A les seves mans fa prodigis. I el més extraodinari és que mi falla: mai ha de queixar-se a la Central, mai cap reclamació ha estat firmada per les seves mans, mai ha d'esperar-se, per parlar, més de trenta minuts, encara que passi per la Rambla la cavalcada del carnaval o la processó de Corpus. Va a l'aparell, dóna un quart de volt a la maneta, i des seguida sent una veu molt flonja que espera complaure'l: això sí, té cura que mai a través dels fils li pudi l'alè.
Jo he tingut cura de sostenir amistat amb algun professional del telèfon, perquè en els nostes temps saber utilitzar aquest medi de comunicació no té preu. I n'he aprofitat més d'una lliçó: la qual cosa cuitaria a fer molta gent si en sabés els avantages. I si no, us en diré l'última que he rebut i que ella sola és prou clara per demostrar-ho.
Un conegut meu, amb el qual compartírem dotze hores de viatge fa cosa de quatre anys, que té representacions de colorants, s'havia ficat al cap, fa uns quants mesos, que havia de fer-li una nota al diari que li servís de propaganda i es veu que no gosava parlar-me'n cara a cara, i acudia al procediment del telèfon: cada sis o set dies, riiing!, ja em teniu mitja hora -no exagero!- de cap al telèfon aguantant una conversa estúpida per acabar escoltant la insinuació de la nota. Això sí, em preguntava per la salut, si ja no em feia mal el braç (es referia a un cop que m'hi vaig donar fa dos anys baixant del tren, un dia que ell també hi venia) i una pila de coses més per l''estil que arribaven a empudegar-me. Aquesta conversa telefònica setmanal havia arribat a torturar-me. Fins que se m'acudí demanar a un amic meu, més que professional, llicenciat en telèfons, en demanda d'auxili! Digueu-me un remei per treure-me'l de sobre!, li deia. I, efectivament, ha estat oli en un llum: fa un mes que no el sento. El remei ha estat radical i extraodinàriament senzill:
Sentia el timbre: despenjava l'auricular i el primer que feia era bufar. Bufar tant com podia la trompeta. Al cap d'una mica de bufar, m'aturava i sentia com anava dient: "ai ai! Central! i ara! què és això?". Aleshores jo li feia: Digri! Digri! És vostè? Ai ai, el sento tot malament! Aleshores, una altra bufada: bf! I altra vegada: Digri! Ja estava armada. Sortia la Central: parlin! parlin! L'altre exclamava: Senyoreta! No sé què passa! I jo: bufada! I de seguida afegia, com si també m'exclamés: Escoltri! Escoltri!, Central! A la qual cosa responia el dels colorants: El sento tartamut. I ara!
No hi havia manera: jo bufant i dient-li escoltri i digri, i ell dient que em sentia tartamut i la Central no sabent què fer-hi. Al cap d'uns quants dies tornava: i jo vinga bufar i giravoltar la maneta (la qüestió era fer-li sorolls) i repetint com foll: digri i escoltri.
Fa un mes que no hi ha tornat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada