Ahir vaig anar a veure la tan promocionada aquests dies Mapa dels sons de Tokio http://www.youtube.com/watch?v=ADH48SHSggU i me'n vaig endur una impressió global molt positiva. El tema essencial de la pel·lícula és, com molt bé diu en Sergi López, la necessitat que tenim d'estar enamorats i sobretot, de poder sentir-nos estimats. Al film d'Isabel Coixet se'ns mostren uns personatges aparentment freds, que tenen poca o nul·la relació amb aquells que els envolten en una ciutat de Tokio de conte de fades però també en una ciutat de Tokio amb carreteres embussades de cotxes i en la qual els seus habitants caminen atrafegats sense mirar a ningú i amb els auriculars de l'iPod permanentment a les orelles. La protagonista, una noia decidida a no mostrar els seus sentiments, du una doble vida: treballa en un mercat de peix i de tant en tant rep encàrrecs com a assassina a sou. Un executiu amb pocs escrúpols decideix encarregar-li l'assassinat d'un home (Sergi López) que va provocar el suïcidi de la filla del primer. La venedora de peix però s'enamorarà d'aquest català que du un negoci de vins a la capital del Japó. Els personatges interpretats per Rinko Kikuchi i per Sergi López són el sol i la lluna i aparenten el que no són en realitat. Coixet ens pinta la noia com una jove fastiguejada amb la feina, que viu en una ciutat despersonalitzada i que no té cap necessitat de tenir cap contacte amb els altres. En canvi, el personatge de Sergi López sembla tot el contrari: un individu que, abatut aníimicament pel suïcidi de la seva parella, necessita tornar a estimar a algú altre (en el fons només buscarà sexe tot i sabent que el personatge de Rinko està enamorada. Ell ja li diu d'entrada: Cada cop que et faig l'amor penso en ella -en la xicota morta-). Per tant, els personatges no són el que aparenten.
Però ahir, argument i trama a part, un parell d'escenes de duració molt breu van cridar-me l'atenció de mnera especial. Tant la primera com la segona estan, penso, estratègicament col·locades al principi i al final de la pel·lícula. A la primera hi veiem un descampat ple de gent que sembla participar d'un rodatge o d'una mena de concurs consistent en fer-se un petó durant un minut aproximadament. En mig de l'escena, altaveu en mà, hi ha un individu que sembla organitzar tot l'espectacle. Amb veu estentòria diu, més o menys: "Avui és el dia del petó. Aparelleu-vos ara, i feu-vos un petó!". A l'instant doncs, homes i dones s'amorren al primer o primera que se'ls planta al davant i au, a la feina! Quan ha passat un minut, l'organitzador de l'altaveu crida: "Prou! Ja podeu parar, gràcies" i aquells i aquelles que fa un minut es mostraven tan melosos es desfan dels llavis de l'altre i amb cara de quatre tornen a caminar de mala gana cap a la feina o cap a menjar-se un plat de sushi com si no hagués passat res. El curiós del cas és que la fi de la "petonejamenta" coincideix amb el moment en què el personatge de Rinko, també amb les orelles ocupades amb els botons de l'iPod, passa pel descampat també amb cara de quatre.
La segona escena és exctament igual però amb una petita variant: ara els participants a la diguem-ne performance, no s'han de petonejar sinó escridassar-se amb el màxim de violència possible. "Avui és el dia de la ira. Exterioritzeu la vostra ira, ja!" que diu el torracastanyes de l'altaveu. I esclar, mesells com xaiets, els assistents a l'acte comencen a dir-se el nom del porc amb uns ulls que els surten del cap. Una altra vegada, el moment de finalització de la performance coincideix de ple amb l'aparició de Rinko amb cara de quatre.
Tant en una escena com en l'altra, Rinko està totalment aïllada d'allò que passa al seu voltant (el xumpa-xumpa de l'iPod li impedeix sentir què s'hi cou) a ella sembla que no se li permeti apreciar la felicitat del principi (expressada a través dels petons) ni l'"emprenyamenta" del final (expressada amb els crits). Quina necessitat en té una noia que sembla tan insensible i que no ha de menester la companyia dels altres? Per això li priven la visió de les performances quan es decideix a passar pel descampat. Curiosament, l'escena del petó i per tant de màxima felicitat, coincideix amb el moment en què Rinko no ha conegut encara aquell home del qual s'enamorarà; Rinko doncs encara no ha tastat la felicitat i s'ha de conformar amb continuar portant la seva vida feixuga com a venedora de peix. I també curiosament, l'escena dels crits i per tant, de màxima infelicitat dels assistents al descampat coincideix amb la situació de màxima felicitat de Rinko que ha tastat els més bells plaers del sexe amb el personatge de Sergi López. Però alerta, res no és el que sembla, tot és façana, tot és teatre (tant pel ciutadà ras de Tokyo com pel personatge de Rinko). Això de fer-se petons o d'escridassar-se només és una performance, només és comèdia, prova d'això és que el torracastanyes de l'altaveu decideix posar fi a la funció quan li sembla tot permetent que els seus actors tornin a fer cara d'emprenyats com de costum. La metàfora em sembla evident: en una societat totalment despersonalitzada només ens és permès de mostrar els nostres sentiments en moments puntuals i perquè toca, perquè hi ha uns dies en què hem d'estar o bé contents o bé emprenyats i tot perquè ho diuen les autoritats. L'ésser humà doncs només és amable o agressiu diguem-ne, els dies de festa, els dies en què per convenció social, cal ser-ne; i durant la resta de l'any, quina necessitat hi ha d'obrir-se als altres? Potser t'ho exigeix la feina que siguis simpàtic? Quina necessitat hi ha que la gent em conegui? Cert, no convé fer-se notar gaire però penso altre cop que continuem anant d'un extrem a l'altre (és l'esport nacional!) i mentrestant fem un altre pas per esdevenir robots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada