L'HOME, EL JOVE I L'ASE

De petit la meva àvia, sàvia en l'art de contar rondalles, m'explicava la història de l'home, el jove i l'ase. Era aquella història en la qual us contaven que heus ací que un home i un jove van tot fent via trinco-trinco per un caminoi amb un ase ben subjectat amb unes regnes. En un moment determinat, home i jove topen amb dos passants que els guaiten de dalt a baix per després bramar ben fort per ésser sentits que manoi quina llàstima aquest ase tan formós que no l'aprofitin ni home ni jove per muntar-hi al damunt. L'home i el jove, rucs però no sords, decideixen tot d'un plegat de fer cas a aquells passants i au! sense pensar-hi gaire l'home que s'enfila a l'esquena de l'animal. Ai las però quan la parella es creuen amb una altra parella tan o més baldrers que els primers. Ja hi torem a ser però ara aquests que diuen que manoi aquest home gras com és ellomarà el ruc! i que si remanoi aquest jove, quin galifardeu fer anar aquest home vell i xacrós aquí dalt que Déu mos en guard que la bèstia empassegués i anés a picar de cul a terra! Doncs apa! Deuen tenir raó que pensa l'home, i en un obrir i tancar d'ulls m'enfila el jove al capdamunt de la marejada esquena del ruc (que ja n'és massa). Però com que en aquesta vida hi ha opinions per tot i tothom decideix una cos o altra segons el vent que bufa, l'home i el jove que tornen a creuar-se amb una altra parella de passants. I, lògicament, que ja la tornem a tenir armada. Aquests tercers opten pel manoi, manoi i remanoi que aquest home quin bona peça de fer anar el jove a dalt de la bèstia i que bé vaja, ell també podria ser una mica més comprensiu amb l'home, on s'és vist fer-lo cansar d'aquesta manera quan l'altre amb les cames joves i fotes com té és capaç de trescar muntanyes!

En resum, que l'home i el jove, bonassos fins al moll de l'os, s'anaven escoltant les males llengües i no eren capaços de decidir per ells mateixos. La meva àvia m'explicava aquesta història amb el rerefons implícit que deia que en aquesta vida cal escoltar als altres, però que al capdavall has de fer cas al que et diu el cor i ser un mateix.

Dimecres me'n va passar una que pot tenir un fil de conexió amb tot això. Veureu. Conec de bones fonts, que tot i que poca gent em fa comentaris al bloc, sí que sé que és força seguit (més del que m'esperava quan el vaig començar a fer funcionar). Doncs bé, dimecres que obro el correu i caram! Hi tenia un correu electrònic ni més ni menys que de Catalunya Ràdio! Una noia de l'equip del programa de Sílvia Cóppulo El secret, tot buscant informació sobre el servei del Bicing per muntar un debat, havia anat a petar amb un text meu del bloc de fa un parell de mesos. Aquells que amb santa paciència em seguiu les carallotades, recordareu que en l'escrit en qüestió (L'àngel de l'orella dreta) http://araburg.blogspot.com/2009/07/langel-de-lorella-dreta.html, hi posava en dubte el bon funcionament d'un servei com el Bicing als carrers de la nostra ciutat. Doncs, es veu que els va agrdar el text i havien pensat en mi per fer una intervenció a l'estudi i en la qual havia d'expressar la meva visió poc partidària del dit bicing. En el debat en qüestió hi hauria una altra persona que com jo manifestaria opinions desfavorables i dues persones més que manifestarien opinions favorables. Doncs bé, un cop llegit el correu vaig tenir un creuament de cables de tal intensitat que hauria torrnat a fer saltar Txernòbil, Harrisburg i Ascó de postres. I vaig començar a escalfar-me el cap a mode de braser roent en primer lloc amb què caram, m'ha llegit Catalunya Ràdio i això comencen a ésser paraules majors! i després, un cop més serè però amb el cervell carburant-me a velocitats soprenents vaig començar a dir-me que sí, sí, això està molt bé i que si vas a la ràdio, et prepares bé el tema amb una argumentació sòlida i fas una veu tota seductora i avellutada com la dels mismissims Leonard Cohen i Paolo Conte, potser se't queden i tot! (ai, somiatruites!) i ja em veia a la tele i als diaris i sent personatge de Polònia. Però immediatament vaig baixar dels núvols i jo, en el fons, tot i haver encetat aquest bloc de manera insensata (ho dic perquè ja em comença a passar que no només em llegeixen els amics), sóc una persona més aviat vergonyosa a l'hora de parlar en públic i més si sé que el públic que m'escolta són més de trenta (fent classe és diferent. Els companys que sou professors ja ho sabeu que sempre treballem en petit comità). Ara el meu torturat cervell se'm tornava a disparar amb allò que caram, si vaig a la ràdio sí, sí, hi, hi i ha ha però ja ets conscient que et sentiran aquells que vols que et sentin però també aquells que no vols sabar-ne mai més res; i més: ja saps que quan tornis a casa etv trucaran tots els parents d'aquí, d'allà i de més enllà i et diran allò tan buit de significat de Carles, ja t'hem sentit a la ràdio i que ens ha agradat! i que bé que t'expresses! Manoi, manoi! Qui ho havia de dir quan no alçaves un pam de terra i t'havies d'enfilar dalt d'un tamboret per obrir l'aixeta de la pica (aquells que tingueu parents llepes en excés sé que m'entendreu). A l'acte però, aquesta por també m'anava passant i em deia que bé vaja, t'hauria de ser igual això, al capdvall no els veuràs els teus enemics (en tinc molt pocs per cert eh!) quan t'estiguis esgargamellant en antena i d'això dels parents ja saps com són, perdona'ls que no saben el que fan com va dir Jesucristu. Però just immediatament vaig trobar el desllorigador que em va fer decidir. Carles, em vaig dir, no pots anar a la ràdio; t'hi posaràs nerviós, et coneixes bé i saps que quan et presentin la Sílvia Cóppulo et començaran a tremolar les cames (no perquè sigui ella sinó perquè pensaràs que si estàs a punt de parlar per antena, que et sentiran els amics i els enemics, que si tomba que si gira que si naps que si cols) i hauràs de demanar un labavo per anar a descarregar i un parell de valerianes a continuació. Saps també que un cop a l'estudi et presentaran aquells senyors i/o senyores que els agrada el Bicing i que de ben segur que et faran un repàs que et deixaran tieso perquè s'ho hauràn preparat més bé que tu i que et diran però tu has utilitzat mai el Bicing analfabet? I jo que hauré de dir que no senyora que jo sóc un mindundi que només pretenia fer riure amb el meu escrit i que sigui compassiu/compssiva que ja prou pena tinc amb ser més lleig que el germà lleig dels germans Calatrava. Ah, i tot aixiò per no dir que abans d'entrar en antena m'hauria embolicat amb un dels milers de cables, cordills i cordillets que tenen aquesta gent a la ràdio i que ves a saber si m'hauria posat bé els auriculars i la Sílvia Cóppulo m'hauria hagut de dir que faci el favor d'amorrar-se al micro que els oients no el senten. Total, que vaig fer cas al cor com deia la meva àvia i vaig enviar un correu electrònic a Catalunya Ràdio tot rebutjant de manera elegant el seu oferiment.

Divendres però a l'hora en què em demanaven que havia de ser a l'emissora, vaig voler escoltar el debat (és allò que diuen del vols i dols) tot esperant barrut de mi que llegissin en antena un fragment del meu text. Evidentment no ho van fer, jo havia rebutjat el seu oferiment. Tot sentint la conversa, vaig tenir la sensació que tampoc no hauria passat res si hagués anat a la cita (els contertulians no semblaven ser la Pilar Rahola) i llavors em va saber greu. Ja és ben bé que vaig fer com l'home i el jove i que vaig fer poc cas al cor i sobretot a la meva santa àvia!