Anna Carreras, Montse Banegas, Marc Romera, Carles Rebassa o Roc Casagran són alguns dels nostres grans narradors i poetes actuals els llibres dels quals són menja constant de les impenitents màquines trinxadores. Mesos enrera, els de Vilaweb entrevistaven Miquel de Palol a propòsit de la publicació de la seva darrera novel·la El testament d'Alcestis; l'autor hi va dir, textualment, que "Vivim una època d'abdicació intel·lectual perillosa" i, setmanes més tard, Hèctor López Bofill (conegut admirador de de Palol), des de les pàgines de l'Avui, reclamava que la premsa i la societat parés una mica més d'atenció a l'obra del narrador i poeta barceloní. Deixant una mica de banda la visió excessivament fatalista de certs intel·lectuals del país, sí que és veritat que el neguit per part del lector ras a l'hora de mirar d'entrar als mons poètics i narratius complexos dels nostres autors ha anat minvant amb el temps. D'aquesta manera, és cada cop més difícil veure qui us parla d'un possibe hereu de Riba o d'Espriu (si ni els mateixos crítics o promotors culturals en parlen per por d'espantar el personal!). Recordo que el narrador i traductor Martí Sales, després de publicar el llibre de proses breus Dies feliços a la presó, va comentar en una entrevista que, amb el seu llibre, volia oferir una bona menja als seus lectors, que havia invertit temps en cuinar-la i que allò que n'havia sortit era el millor que tenia. Però ai las! aital llibre, d'una bellesa narrativa extraodinària, va passar per les llibreries sense que ningú se n'adonés; i això va passar precisament perquè no se'n va parlar prou quan tocava. I per no parlar del ressò i de la recepció que té la poesia actualment; aquí sí que la dificultat amb la qual es troben molts autors ja és de dimensions colossals. Així, joies com El furgatori de Josep Pedrals, Les imminències de Màrius Sampere o La corda del gronxador de Jordi Llavina, sembla que només estiguin reservades als qui ens dediquem a això de l'estudi de la llengua i la literatura quan de fet, considero que hi ha molta gent perfectament capacitada per entendre qualssevol dels poemes dels autors que citava abans.
Ara però estem d'enhorabona. La setmana que ve apareixerà a les llibreries una reedició d'Espiral de Manuel Baixauli (Sueca, 1963). Vaig llegir L'home manuscrit (darrer text del pintor i narrador valencià) per recomanació d'un bon amic del qual puc refiar-me plenament. Vaig quedar tan meravellat per la originalitat de la prosa de Baixauli que vaig començar a tibar el fil de la resta de la seva obra. Com que la premsa n'havia parlat més aviat poc, la cerca de les altres peces de l'autor de Sueca era un autèntic trencacolls. Sorprenentment però, i com si es tractés d'un bolet que, plof, apareix d'on menys us ho espereu, vaig ensopegar amb la primera i introbable edició d'Espiral (Columna) a la llibreria La Central del Raval; evidentment, m'hi vaig abraonar al damunt. Ara Manuel Baixauli ha revisat els contes que apareixien en aquest volum, els ha depurat d'alguna imperfecció estilística, els ha banyat, els ha posat colònia i els ha fet la clenxa al mig. L'edició (feta ara per Proa) ha quedat molt bé: amb les habituals cobertes taronja, tapes toves i mida quartilla. Resumint, una edició còmoda i pràctica.
Baixauli doncs ha experimentat un procés de, permeteu-me dir, reacceptació curiosa de la seva obra. Si bé L'home manuscrit va ser promocionat de manera moderada, sí que va tenir més lectors del que probablement Baixauli s'esperava. Tenint en compte aquest èxit, Proa ha sabut ser al lloc precís i en el moment precís a l'hora de desempolsar les peces d'Espiral. I és que el llibre és un autèntic remei contra l'avorriment. Amb una prosa precisa, visual i amb uns marcats trets dialectals, Baixauli posa en funcionamet un mecanisme de microficcions farcides d'elements màgics que recorden els millors Calders o Pedrolo i els narradors del "Realismo mágico" sud-americà. Si bé els relats són més aviat amargs, durs i amb moltes referències a la mort, també és cert que en acabar de llegir cada conte teniu la sensació d'haver quedat ben satisfets, d'haver degustat com deia Martí Sales una bona menja i això, convé no oblidar-ho, és la funció essencial de la literatura; només així serà accessible a tothom (sempre que al darrere els nostres crítics i autoritats però es preocupin de parar-li una bona taula).
Enllaço el primer relat d'Espiral. Jutgeu vosaltres mateixos.
AUTÒPSIA
Com qui serra una post prima de noguera, amb igual estridència, comencí a seccionar el crani d'aquell desconegut que havien trobat mort per un camí dels afores. Les dents d'acer progressaven, i els meus dits sentien l'impuls d'alguna cosa que volia eixir i que facilitava la feina. Quan la llargària del tall ho va permetre, alcí, estirant els cabells, la part superior de la closca. De la cavitat en va sorgir una forma indefinida, dues formes, tres formes, incomptables formes que anaven escampant-se per la cambra de disseccions i engrandint-se, prenent cos, fins a configurar un aparador flotant de múltiples vivències, cdascuna amb els seus protagonistes i llocs en el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada