A vegades la vida és un cúmul de coincidències. Ahir parlava, tot servint-me d'unes declaracions d'Antonio Tabucchi, del silenci i de l'immobilisme del poble italià davant dels atacs constants a la llibertat d'expressió per part de Silvio Berlusconi. Doncs bé, avui llegeixo un text esplèndid de José Agustin Goytisolo pertanyent a l'extraodinari volum d'articles de premsa editat per Galaxia Gutenberg que du per títol Más cerca. Artículos periodísticos i que em serveix per acabar de completar tot el que comentava ahir.
L'edició i el pròleg són de Carme Riera i la veritat és que són tot un luxe. Els artícles són curts però clars i contundents. Llàstima que José Agustín Goytisolo no sigui viu (aquest any en fa deu que va morir) per continuar denunciant les injustícies de tota mena. El seu silenci evident no impedeix però que puguem gaudir dels seus textos brillants i sobretot tan vàlids en aquests temps que corren. Reprodueixo sencer l'article que obre Más cerca i que exemplifica tan bé qualsevol mena d'expressió de l'abús de poder (i les reaccions que aquest abús provoca), com passa amb el govern de Berlusconi.
SILENCIO Y MIEDO
"No he de callar, por más que con el dedo,/ya tocando la boca, o ya la frente,/silencio avises o amenaces miedo". Quevedo, en su "Epístola satírica y censora", se enfrenta a quien obliga a callar y a quien amedrenta. Avisar silencio, con el dedo índice en vertical sobre los labios, en señal dictatorial, antidemocrática. Equivale a no dejar que se escuchen o lean las razones adversas del poder, levantando tremendos griteríos parlamentarios o intoxicando a la opinión pública mediante sinrazones, en los medios de comunicación dóciles, o intentando acabar con los que discrepan.
Representar miedo mediante el gesto del índice en la frente, como un arma, puede sustituirse por amenazas públicas o privadas, ya sea personalmente, ya mediante una especial llamada telefónica. Así, imponiendo silencio o asustando al adversario, se pretende lograr una opinión unánime, un amilanamiento general ante un poder sin oposición, que en este país ya conocimos en su forma más pura y dura.
Aceptar el silencio y someterse al miedo es denigrante para la sociedad y mortal para la democracia. Sigue Quevedo: "¿No ha de haber un espíritu valiente?/¿Siempre he de sentir lo que se dice?/¿Nunca se ha de decir lo que se siente?". Callar ante una falsedad o un abuso de poder, por temor, es silencio cómplice.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada