Així és com es coneixia la Flauta de Pan que bufaven els esmolets. Ho diu Xavier Theros avui a El País. I afegeix: El afilador es uno de esos personajes que uno cerraría en el desván adonde fueron a parar los colchoneros, los traperos o los gitanos de la cabra. Sin embargo, por lo visto, aún quedan docena y media en nuestra ciudad, cuyo principal problema es el envejecimiento y las tiendas de "todo a cien", donde es más barato comprar un cuchillo nuevo que mandarlo afilar. Ahora sus clientes habituales son cocineros y carniceros, razón que les hace rondar por las inmediaciones de los mercados municipales y junto a determinados restaurantes. I continua a propòsit de la figura de l'esmolet: Recuerdo que de niño el sonido de su siringa o flauta de Pan- llamada en Barcelona sonaveus- me producía una extraña emoción, mezcla de tristeza y de misterio.
Però tu encara el recodes l'esmolet, i no en perceps un significat semblant. Era en aquells anys vuitanta de la teva infantesa. La Barcelona dels "lloros" a l'espatlla, dels punks amb crestes de tots colors, de La bola de cristal, dels Hare Krishna i les mares que comentaven d'altres mares que al seu nen l'han enganyat aquests pocavergonyes; els anys vuitanta dels joves que a dalt de la moto fumien estrebada a les bosses de les senyores que acabaven de sortir de plaça, senyores que deien que saps què m'ha passat Conxita, doncs que uns nois d'aquests que es droguen una mica més i em fan caure a terra i fillets quin susto; els anys vuitanta de les vies dels antics tramvies que mig soterrades dessota l'asfalt reivindicaven mig ofegades que en temps pretèrits havien fet molta feina. Encara recordes com si fos ahir sortir de l'escola en horari infantil (les 12 del migdia) amb un còmic de Mortadelo y Filemón en una mà i una llepolia espantosament ensucrada a l'altra i que t'havia costat déu i ajuda que l'àvia te la comprés després d'haver-te repetit fins a la sacietat que no, que després no dinaràs i ta mare et posarà un cul com un tomàquet! Però les àvies eren per això pobretes, per ser còmplices dels néts massa consentits i per suplicar-los esporuguits que no li diguis a la mama que aquest trimestre m'han donat set carbasses. I amb tot això tu recordes perfectament l'esmolet. Però el xiulet del sonaveus no et mena cap a la tristesa, ben al contrari, et mena al bruit de la vida, al brogit de l'activitat, al soroll del tràfec com a símbol del fet d'haver d'espavilar-se per poder guanyar diners i axí poder menjar. El xiulet agut del sonaveus era la imatge de la feina feta amb responsabilitat i dedicació que contrastava amb l'estat de panxacontentisme que t'envaïa.
Ara que ja has crescut, ara que les piles i piles de Mortadelo y Filemón que l'àvia et va arribar a comprar i dels que sempre et deia que no tindràs temps de llegir-los i que de fa ja massa anys que groguegen i s'empolseguen en un racó d'un armari arnat; ara que les llepolies espantosament ensucrades et fan mal de panxa i l'única àvia que et queda és tan velleta que ni tan sols t'entén quan li parles; ara se't fa estrany quan tornes a sentir (gairebé mai) l'estridència del sonaveus. I coincideixes en part amb el periodista: Recuerdo que de niño el sonido de su siringa (...) me producía una extráña emoción, mezcla de tristeza y misterio. La misma sensación que tengo ahora al desear que nunca desaparezcan, aunque sea para creer que quedan almas libres y vagabundas en un mundo cada vez más conformista y sedentario.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada