Dies enrere Jaume Subirana parlava al seu blog de dos músics de la nova fornada de pop-rock en català: de Carles Sanjosé (de nom artístic Sanjosex) i de Jaume Pla (líder del grup Mazoni). És d'aquest darrer i del seu últim disc (Eufòria 5 esperança 0) de qui vull parlar. He seguit la feina de Jaume Pla des que va publicar el seu primer disc en català (fins llavors ho feia en anglès), Esgarrapada. Recordo haver sentit el single d'Esgarrapada (No tinc temps) en un programa de música del canal 33. La primera impressió que vaig endur-me va ser, ho he de confessar, la de dir-me que la cançó era rarota; però com que sempre m'ha atret tot allò que se surt del purament convencional, vaig decidir estirar el fil. Vaig comprar Esgarrapada i vaig entendre que sota la capa naïf de No tinc temps, hi havia una crítica (segurament també al mateix Jaume Pla) molt aguda al que en alguna ocasió ja he etiquetat com a "panxacontentisme". L'individu de la cançó de Mazoni que us dic és una mena d'home estàtic ribià adaptat als temps que corren, adaptat a la nostra època dels fashions del Born; adaptat a la nostra època del "jove mileurista" amb contractes temporals i adaptat a la nostra època dels asidus als cinemes Verdi, del Bicing i de la platja plena de guiris. Desconec si Jaume Pla s'ha vist xuclat per tota aquesta espiral de "nous hàbits" (em sembla que tots en més o menys mesura hi estem ben atrapats); el cas és que en les seves cançons em sembla que ho apunta de manera implícita (diu però no diu).
El segon disc de Mazoni també anava en una línia semblant. A Si els dits fossin xilòfons també hi havia molta "conya marinera" i ara, el single es titolava La granja de la Paula (una versió del Maggie's farm de Bob Dylan. Els fans de Dylan, si senten la cançó de Jaume Pla que no s'enfadin massa!). De totes maneres, d'aquest segon disc jo prefereixo el tema Memòria. Bé, el cas és Pla ha rematat a la perfecció els plantejaments inicials en el seu Eufòria 5 esperança 0 i és especialment significativa la primera cançó de l'àlbum i que precisament du per nom Eufòria. Ara però, el protagonista és un individu sadollat de felicitat però que, com diu la lletra, segueix (...)profetes i flautistes com un ramat de cabres, i com que ell i els seus ja ho tenen tot diu que (...)perseguim el plaer perquè no ens falta de res. En aquesta situació apareix la lògica solitud: Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent/ i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres. Com que això no el convenç, com que el personatge no vol viure en una felicitat que l'anuli com a individu vol trobar el desllorigador que l'ajudi a gaudir dels plaers de cada dia, que l'ajudi a viure; ja ho diu la tornada: Hi ha algú que em pugui dir com sortir d'aquest torbament?/ com es pot viure intensament sense ser esclau del desig/ no som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat/ No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria. Més tard es va reforçant aquesta idea. L'avorriment de la vida quotidiana et priva que visquis plenament: Hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia i per tant, cal tenir molt clar què desitgem: (...)si per voler-ho tot, t'has de quedar sense tu/ No és tant voler sinó saber a què renuncies.
Comento tot això perquè aquest tema fa dies que em porta de corcoll. Les cançons te les fas teves i les adaptes al teu moment vital. Això és el que he fet jo. Sí que és veritat que no puc identificar-me del tot amb el protagonista de la cançó, però també és cert que no puc deixar de reflexionar sobre una tema que fa temps que em pregunto i és que, un cop has assolit un mínim de bonança econòmica, sentimental, etc. es pot dir que has assolit la felicitat? i si creus que ets feliç, no creus d'altra banda que la teva vida és un seguit de rutines de les quals no pots acabar-te de desampallegar? per tant què esperes doncs? potser l'eufòria que reclama Pla? i... com podem trobar-la? hi ha algú que em pugui dir com sortir d'aquest torbament?
Enllaço el single Eufòria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada