EL TRIANGLE DE LES BERMUDES

Cada Sant Jordi passa el mateix: es tornen a vendre catedrals del mar, homes que no estimaven les dones, ombres del vent i derrotes dels àngels, ponts de jueus, pilars de la terra i alquimistes. Alerta! No critico pas que aquests textos siguin dolents; és més, n'he llegit alguns i he de dir que són prou acceptables. La llàstima és que el gran públic es llenci a la compra d'aquests títols i obviï els grans títols antics de la història de la literatura universal. Per altra banda, comença a fer-se carregosa aquella idea d'associar el Best seller amb la literatura de baixa estofa (aquell amic tan lúcid de qui sempre parlo també me'n va fer un dia una reflexió: "Carles, però és que no veus que Cien años de soledad de Gabriel García Márquez o Carta a una desconeguda d'Stefan Zweig en la seva època també van ser best sellers i no obstant són dos llibres excel·lents?- un altre monument, company!). Tot això doncs no ho nego; hi estic d'acord però caram! a veure quan ens posem tots plegats a parlar què sé jo... de Carner, de Trabal, de Calders, de Galdós, de Lope de Vega, de Cortázar, de Buzzati, de Modiano, de Melville, de Primo Levi, de Wilde, de Mann (i així podríem estar-nos-hi tota la nit). En general, al poble català (poc lector de naixement) li molesten aquestes "antigalles" (parlo per experiència perquè en més d'un cas hi ha qui m'ha associat els textos antics amb cagarros punxats d'un pal -i perdoneu la vulgaritat de l'expressió- sense haver ni fet l'esforç d'interessar-se mínimament per qui caram devia ser aquell senyor de la boina, aquell senyor tan arrogant que fumava tabac de picadura i que es deia Josep Pla; o bé de voler saber qui redimonis deuria ser aquella senyora de cabells blancs, amb veu aflautada i que em sembla que va escriure una novel·la en la qual la protagonista es deia Colometa. Res, res, oi que són antics aquesta gent? Doncs no m'interessen! Fuig, home, fuig!). De totes maneres la culpa de tot plegat no la té principalment el "lector comú" sinó nosaltres. M'explicaré. Som nosaltres, els professors, els assessors lingüístics, els periodistes, els crítics literaris que no fem arribar suficientment al gran públic aquests autors misteriosament despareguts en el Triangle de les Bermudes de les paradetes de Sant Jordi (jo ho veig així nois! hi ha alguna connexió en el mecanisme de difusió del producte literari que falla estrepitosament). Un exemple de tot això és que fa cosa de tres o quatre mesos el Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona va publicar dos peces inèdites però inacabades del gran mestre Pere Calders: parlem de les novel·les Sense anar tan lluny i La marxa cap al mar. Doncs bé, encara és hora que pugui llegir en un diari una ressenya com Déu mana d'aquests dos textos extraordinaris. Se n'ha parlat tan poc (sí bé, algun diari local n'ha comentat alguna cosa i també algunes edicions digitals de premsa escrita se n'han fet ressò) que és com si aquestes dues novel·les no s'haguessin publicat mai. Si aneu a qualsevol llibreria de Barcelona, la feina serà vostra per trobar aquests dos volums. Sí que és veritat que les cobertes de les edicions no ajuden gaire a la localització, no són diguem-ne massa cridaneres i a primer cop d'ull teniu l'impressió de tenir a les mans dos llibres d'assaig més que no pas dues novel·les. Tot això però no és excusa. El gran públic no coneix Pere Calders perquè els diaris, els programes de televisió, no en parlen prou. Senyors! S'ha de parlar de Calders, per molt que (ja me'ls conec els crítics) ara se'm digui que "És clar xicot, és que aquestes edicions d'aquestes dues novel·les estan adreçades al públic més especialitzat en Calders. Tingues en compte que no només parlem de dues peces inacabades sinó de dues peces molt fragmentades, amb repetits buits textuals produïs per la pèrdua dels papers originals manuscrits o mecanografiats" Quina raó més absurda! Entendria que l'argument fos "Mira xicot, abans que recomanar Sense anar tan lluny o La marxa cap al mar al gran públic, més val que abans llegeixi Cròniques de la veritat oculta o Ronda naval sota la boira del mateix autor!". Home, doncs aquí la música ja és diferent! Hi estic prou d'acord, però això no treu que quan el lector s'hagi cruspit els "textos caldersians acabats" no pugui atacar aquests altres textos (digueu-ne "alternatius" ja que el segell d'estil narratiu de l'autor també hi és, òbviament. Sense anar tan lluny (brillantment editat i prologat per Valentí Rossell i Riera) és Calders elevat a la màxima potència (amb el seu humor i domini de la llengua tan característics). Dono alguns extractes a tall de mostra. Per exemple, en cert moment a l'hora de descriure l'atractiu físic d'una noia, un dels personatges ens diu (sense cap voluntat d'ofendre la noia ni el gènere femení per extensió que quedi clar. Calders en cap moment va faltar el respecte a ningú i menys a les dones): -És abundant aquesta noia- deia-.Molt meridional, molt llatina. No escatima cap sortint. Un altre exemple de la destresa lingüística de Calders és que en un moment determinat de la novel·la un dels personatges fa servir el gràfic verb "desdinerar-se" per dir gastar molts diners. En fi, no vull allargar-me més. Seria convenient però que aquells que ens dediquem a la difusió de la llengua i de la literatura no tinguéssim tanta por a l'hora de presentar al gran públic les obres mestres de la història del saber.