Diumenge passat Joan de Sagarra escrivia a les pàgines centrals de La Vanguardia (aquelles que en Quim Monzó anomena de color salmó) que havia anat a una llibreria determinada de Barcelona a preguntar quins llibres tenien de l'escriptor francès François Mauriac. Com que van dir-li que no en tenien cap, va aprofitar per carregar contra la incompetència de les llibreries i contra aquella idea que ja fa tant de temps que ens repeteix que la cultura francesa a Catalunya té cada cop menys adeptes. Tot excusant-li la seva habitual pedanteria, he de dir que té part de raó (i recalco "part").
Fa cosa d'un mes que es va inaugurar la llibreria Bertrand a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Ja vaig dir en un escrit de fa també un mes que la llibreria era un espai prou ample però que hi havia moltes novetats. Doncs bé, la Bertrand té una secció de llibres en anglès i en alemany però no en francès (o almenys jo no la hi vaig veure. El senyor Sagarra tampoc). Recodo que dies després de constatar aquest fet em va tornar a venir al cap una pregunta que m'havia fet moltes vegades anys enrere: Com és que la gent que llegeix o escolta música prefereix llegir o escoltar música abans en anglès que en francès? Independentment del fet que part d'aquesta gent hagi après l'anglès a l'escola i no pas el francès com havien fet generacions anteriors, jo plantejava el dubte des d'un altre punt de vista i deia que: de la mateixa manera que a un holandès li pot ser més fàcil d'entendre l'alemany que, posem per cas l'italià, perquè no ha de passar el mateix amb un català amb la llengua francesa? Bé, jo que tinc alguna noció d'anglès i de francès, crec que em costa menys entendre el francès (acadèmic eh! entenem-nos. No parlo del francès argòtic i popular- això donaria per cinc o sis escrits més-) que l'anglès per molt que en el meu cas la meva segona llengua (o tercera?) que feia a l'escola fos l'anglès. La sintaxi de l'anglès per mi és summament incòmoda, m'és més còmoda òbviament la del francès (que quedi clar que respecto les dues llengües i m'agraden per igual). Doncs plantejant-ho així, com és que la gent (catalanoparlant o castellanoparlant. Llengües romàniques com l'italià, el portugès, el romanès i el francès) consumeix avui en dia més productes en anglès que en francès? Doncs bé, el desllorigador a aquests dubtes el va trobar aquest company que de tant en tant he citat i que és una de les persones de les quals més em refio en aquesta vida per la seva saviesa sense límits. "Doncs això passa perquè Carles-em deia- el món anglòfon és la Meca". Ras i curt. Sí senyor (recorda que t'he de fer un monument). Avui en dia Londres i Nova York (principalment) són el paradís. La gent que llegeix en altres idiomes preferirà agafar un volum de Dickens editat a Penguin que un volum de Proust editat a Folio; la gent que escolta música en altres idiomes preferirà escoltar Van Morrison (posem per cas) que Brassens; i la gent que va a veure pel·lícules en versió original anirà a veure segurament abans l'última pel·lícula de Clint Eastwood que la darrera comedieta d'Agnès Jaoui. Clar i català: l'imperi consolidat davant de l'imperi en decadència.
De totes maneres, encara ara (tot i saber en el fons que aquesta reflexió que em va fer el meu company és ben evident) no puc entendre com per exemple a les botigues de discos arriba tan poc material (o si més no en clara desproporció) que no sigui en cap altra llengua que no sigui l'anglès, el català o el castellà (de música en italià o en portuguès n'hi ha molt poca i en alemany... voleu dir que hi ha res?. Bé, sí, ara a l'FNAC hi ha algun disc de Nina Hagen i de Kraftwerk). Centrem-nos però en el cas del francès. Jo que consumeixo música de diversos estils i en diverses llengües (he de dir que dec també a aquest amic meu pràcticament tot el que sé de música. Les coses com siguin. La veritat és que el seu cervell és una autèntica discoteca!) he pogut constatar que a les botigues del centre de Barcelona hi ha sempre el mateix pel que fa a la música en francès: els clàssics (Brassens, Brel, Ferré, Piaf, Aznavour, Bécaud, etc.) i alguna coseta de músics actuals (Dominique A, Françoiz Breut, Benjamin Biolay, Camille, Vincent Delerm , Rénaud i para de comptar) però al mateix temps no arriben un seguit de músics prou acceptables i de molt variats estils (Mano Solo, Les Têtes Raides, Loïc Lantoine, David Delabrosse, Bénabar, Jean-Louis Aubert, i un llarg etcètera). Hi ha qui m'ha dit que aquesta gent no són importables posat que el que diuen a les cançons fa referència a llocs, persones, situacions molt locals. M'explicaré. De cara a la recepció d'un artista és més fàcil que qui escolta un disc de Lou Reed se senti més proper a la seva ciutat de Nova York que no pas qui 
escolta un disc del gran músic francès Mano Solo quan parla de la Rue Botzaris de París. Bé, no hi acabo d'estar del tot d'acord. En qualsevol cas, penso que a França hi ha molts cantautors i molts grups que són del tot exportables (i no només ho dic jo. He parlat amb gent que també ha escoltat aquest material que pensa de la mateixa manera). Un d'aquests grups és la banda de rock-folk Les Têtes Raides (Els caps rígids). Les Têtes raides van néixer a París a finals de la dècada dels vuitanta. Els primers discos eren d'un to marcadament punk (amb ritmes accelerats i lletres compromeses) però amb el temps el grup va anar derivant cap al reagge, l'ska i la música d'arrel tradicional amb la mescla de la musette més típicament parisenca. Christian Olivier (veu, acordió i guitarra) i companyia s'han caracteritzat també per les versions que han fet de peces de Brel (Les vieux), de Brassens (Pauvre Martin) i de Rénaud (L'Hexagone) i el fet de posar música a poemes de Robert Desnos (L'amour tombe des nues), de Boris Vian (Je voudrais pas crever) o de Stieg Dagerman (Notre besoin de consolation est impossible à rassasier). Evidentment, tot això no és res que no s'hagi fet en d'altres països i és lògic que de grups com Les Têtes Raides a tot arreu en trobaríem a cabassos; però alerta! jo sóc partidari que si el grup és bo no és en absolut sobrer dins del panorama musical. En qualsevol cas Les Têtes Raides no només no són sobrers sinó que són també perfectament exportables (crec jo). Ara que tothom fa servir la mula per obtenir música (de malalts com jo que encara comprem els discos cada vegada en queden menys), no sé si algun dia arribaré a trobar tot aquest material musical en francès a l'FNAC (empresa francesa per cert) o bé això és somiar impossibles. En qualsevol cas adjunto tres vídeos i cadascú que jutgi, que pensi el que vulgui i que visqui tranquil.
escolta un disc del gran músic francès Mano Solo quan parla de la Rue Botzaris de París. Bé, no hi acabo d'estar del tot d'acord. En qualsevol cas, penso que a França hi ha molts cantautors i molts grups que són del tot exportables (i no només ho dic jo. He parlat amb gent que també ha escoltat aquest material que pensa de la mateixa manera). Un d'aquests grups és la banda de rock-folk Les Têtes Raides (Els caps rígids). Les Têtes raides van néixer a París a finals de la dècada dels vuitanta. Els primers discos eren d'un to marcadament punk (amb ritmes accelerats i lletres compromeses) però amb el temps el grup va anar derivant cap al reagge, l'ska i la música d'arrel tradicional amb la mescla de la musette més típicament parisenca. Christian Olivier (veu, acordió i guitarra) i companyia s'han caracteritzat també per les versions que han fet de peces de Brel (Les vieux), de Brassens (Pauvre Martin) i de Rénaud (L'Hexagone) i el fet de posar música a poemes de Robert Desnos (L'amour tombe des nues), de Boris Vian (Je voudrais pas crever) o de Stieg Dagerman (Notre besoin de consolation est impossible à rassasier). Evidentment, tot això no és res que no s'hagi fet en d'altres països i és lògic que de grups com Les Têtes Raides a tot arreu en trobaríem a cabassos; però alerta! jo sóc partidari que si el grup és bo no és en absolut sobrer dins del panorama musical. En qualsevol cas Les Têtes Raides no només no són sobrers sinó que són també perfectament exportables (crec jo). Ara que tothom fa servir la mula per obtenir música (de malalts com jo que encara comprem els discos cada vegada en queden menys), no sé si algun dia arribaré a trobar tot aquest material musical en francès a l'FNAC (empresa francesa per cert) o bé això és somiar impossibles. En qualsevol cas adjunto tres vídeos i cadascú que jutgi, que pensi el que vulgui i que visqui tranquil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada