Llegeixo aquests dies als diaris els resultats de les eleccions a la presidència de Sud-àfrica. Jacob Zuma, líder de l'ANC, ha aconseguit la victòria però no podrà reformar la Constitució del país si no és amb l'ajuda d'altres partits. Les eleccions a l'estat sud-africà han coincidit amb el gran èxit de vendes que està tenint al nostre país el llibre El factor humà. Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació, del periodista d'esports d'El País John Carlin. El text de Carlin és un cant a la colossal tasca de pacificació entre blancs i negres que va posar en funcionament Nelson Mandela des que va sortir de la presó fins a la seva arribada a la presidència de Sud-àfrica.El llibre utilitza com a pretext un esdeveniment esportiu (la final de la Copa del Món de rugbi de l'any 1995 disputada entre les seleccions de Sud-àfrica i de Nova Zelanda) per anar desgranant la tasca de Mandela. El famós partit va representar la culminació de l'agermanament definitiu entre blancs i negres després de l'infaust període d'apartheid. Carlin parla en alguns passatges molt ilustratius del seu text de l'absurditat de l'apartheid, de les injustícies i dels atemptats contra la dignitat humana que al llarg d'aquells anys es van succeir. D'aquesta manera ens diu, textualment: Upington era la caricatura grotesca de la típica ciutat de l'apartheid. A una persona no gaire observadora que visités una gran ciutat com ara Johannesburg, se li haurien escapat les equívoques mostres racistes del sistema, però a Upington aquests contorns eren absolutament definits i flagrants- hi havia rètols amb la inscripció Slegs Blankes (només per a blancs) als lavabos públics, bars, fonts, cinemes, psicines públiques, parcs, parades d'autobús i a l'estació de tren. Aquell disbarat, una exigència legal de la Llei de Serveis Públics Separats del 1953, generava en ocasions situacions pròpies de comèdia negra. ¿Una minyona negra que portés el nadó d'una senyora blanca havia de viatjar en la secció "només per a blancs" o en la de "no blancs" d'un tren?. I encara més, ara sobre les atrocitats comeses per la policia al país sud-africà i sobre la cruel i injusta justícia: A part dels estralls habituals provocats per la policia antidisturbis a les ciutats negres, els esquadrons de la mort de l'exèrcit i de la policia, la creació dels quals Botha (primer ministre de Sud-àfrica entre 1978 i 1984- la nota és meva-) havia aprovat, exterminaven a sang freda tots els activistes que consideraven particularment perillosos per a l'estat. (...) un sistema judicial que sentenciava a mort més persones que a l'Aràbia Saudita o els Estats Units (però menys que a la Xina, l'Iraq o l'Iran). I encara més: "L'any 1989, un tribunal va declarar culpables tres policies per matar a cops un home negre, però només en van condemnar un, casualment el policia negre, a dotze mesos de presó.
Sempre que llegeixo tot això no puc deixar de pensar en el costat fosc de l'ésser humà, no puc deixar de pensar fins a quin punt l'home pot arribar a ser capaç de fer mal als altres. S'ha escrit molt sobre aquests temes (Javier Cercas, per exemple, a Soldados de Salamina o a La velocidad de la luz) i no pretenc fer una reflexió de si l'home és bo per naturalesa o no. En tot cas sí que vull fer notar que efectivament, l'home és capaç de cometre les aberracions més salvatges que es puguin cometre (si no mireu què passa amb les guerres): l'avarícia, l'egoisme, l'odi, la traïció (per reflexionar sobre aquest aspecte llegiu El nas de Mussolini de Lluís-Anton Baulenas) i com a últim terme la violència física. Pensant en tot això, trobo per internet un petit curtmetratge del dissenyador gràfic i realitzador francès René Laloux. El document és corprenedor i aviso que algunes imatges (sobretot les del final) poden ferir sensibilitats. No obstant això, és molt aclaridor. Laloux reflexiona al voltant de la convivència de l'home amb la mort, un recurs (diu ell mateix) que adquireix de ben petit i que després posa en pràctica. Fixeu-vos bé en les reflexions del principi del document i en les del final (si voleu no mireu les imatges però escolteu atentament què s'hi diu). La veu en off diu entre d'altes coses (tradueixo. Perdoneu aquells que domineu el francès si cometo algun error lingüístic): L'home té quatre extremitats, dues per avançar o retrocedir (les inferiors) i dues per matar (les superiors). L'home: principal recurs, la mort (...) ja de petit s'hi comença a entrenar(...) i just despés passa a la pràctica.
Com deia, el document és dur (i en certes ocasions massa fatalista. Cal saber-lo llegir, tot s'ha de dir) però fa reflexionar. El muntatge és espectacular (i més tenint en compte que parlem d'una peça cinematogràfica de l'any 1964), els dibuixos de Roland Topor fan glaçar la sang per la seva cruesa. Malgrat tot, us recomano plenament el visonatge d'aquest document a veure si penseu el mateix que penso jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada