Vaig a veure l'exposició sobre Federico Fellini que hi ha instal·lada fins al juny al Caixa Fòrum. Ja m'havien dit alguns companys que me l'hauria de prendre amb calma, és a dir, tenir gran part de la tarda lliure per entretenir-m'hi. Efectivament, m'hi estic un parell d'hores ben bones. Hi ha de tot: fotografies dels rodatges, de Fellini amb Mastroiani, de Fellini amb Giulietta Masina, de Fellini amb Anna Magnani, etc. Hi ha fotografies inèdites en color del rodatge de La Dolce Vita als colossals estudis de Cinecittà i fotografies del duet Fellini-Mastroiani assajant abans de començar a filmar. Hi ha també esbossos de pel·lícules que mai no van existir, cartells de les pel·lícules que sí que ho van fer, revistes satíriques en les quals en director romà publicava tires còmiques i hi ha, sobretot pantalles en les quals s'hi reprodueixen fragments dels films. M'atrau especialment el monitor que repeteix unes imatges curioses; es tracta dels anuncis que Fellini va idear per Ginger i Fred (1986). A la paret, just al costat de l'esmentat monitor, s'hi explica que ja al final de la seva carrera, el director feia una clara diferència entre el "producte cinematogràfic" i el "producte televisiu"; per Fellini no tenien absolutament res a veure: la televisió proposava un missatge totalment allunyat del del cinema. En una època en què començaven a néixer les cadenes privades, aquestes feien passar per davant el negoci publicitari (era l'inici de l'eclosió de les crretades d'anuncis entre programes) a la qualitat dels productes estrictament televisius. Òbviament, Fellini s'hi va oposar, fet que va indignar l'"eperador" Berlusconi en el moment en què aquest darrer va veure com a Ginger i Fred s'hi inserien paròdies publicitàrires.
Efectivament, lúcid i profètic, Fellini ens alertava ja l'any 1986 de l'hecatombe que s'acostava en matèria de televisió. Les "ratomàquies" (com anomena Ferran Monegal als programes ideats per grans empreses privades i en què es potencien els programes amb continguts que ajuden a fer créixer l'adormiment cerebral de la població però que, per contrapartida, ajuden a omplir les butxaques dels peixos grossos de les anomenades empreses privades) començaven a treure el nas a l'Estat Espanyol amb l'aparició de Tele-5 (can Berlusconi) i d'Antena 3 i les Mamachicho: pompa i colors, carrincloneria, crits i sorolls diversos i, esclar, anuncis i més anuncis per arribar a perdre la noció del temps. Un cop hem assumit que ja fa anys la televisió va deixar de ser el que era en quant a continguts (que no mori mai el Canal 33!), no pot deixar de sorprendre'm (per anys que passin) el tomb que van fer aquells que els de la meva generació havíem admirat; els "nostres Fellinis" particulars: Josep Maria Mainat i Toni Cruz, entre d'altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada